Escalant pel món

ANDASIBE

2012-02-08T09:38:00.000-08:00

Arribant a l'aeroport Tana des de Toliara, vam anar en bici fins Chez Jeanne el mateix lloc que el 1º dia a Madagascar.

La mateixa mestressa ens troba un cotxe minivolum per traslladar-nos a Andasibe. Aquest petit poble és troba a uns 300 km a l’est de Tana i és el punt de partida per visitar el Parc Nacional d'Andasibe- Mantadia. Vam decidir fer-ho motoritzats perquè ens van dir que era una carretera molt transitada per camions que es dirigeixen cap a Toamasina la segona ciutat més gran del país i amb port. Va ser una decisió encertada, no pas pel tràfic de camions que tampoc n’hi havia tant, sinó perquè el dia del trajecte ens va caure una torrencial pluja tota la jornada..

Puntualment a ls 9 del matí ja estem carregant les bicis i emprenem la marxa. Vam estar més de 45’ per sortir de Tana, però no ens va importar, vam estar mirant per la finestra embadalits amb el moviment de la ciutat. Hi ha de tot, gent, carretons, cotxes, taxis, paradetes de carn que molt higièniques no eren, tot el que es pugui imaginar.

El traçat de la carretera és totalment diferent a la que ens va portar a Toliara, aquesta vegada anem fetn una corba darrera l’altra i anem passant alguns ports. El paisatge va canviant radicalment, la terra vermella i argilosa es combina amb el verd intens d’una variada vegetació, pins, eucaliptus, plataners i infinites extensions d’arrossars.

Es pot entreveure un mica més de qualitat de vida, i tot per l’aigua, que fa que es pugui treballar la terra i amb això ja tenen molt de guanyat.

plou!

en vam veure més d'un així, no és d'estranyar amb el que corren i amb l'estat de les carreteres ...

No sé per què se’ns va fer llarg, vam estar 4h. A les 3 del migdia arribàvem al poble d’ Andasibe. Ens vam instal·lar a l’hotelet Orchidea una antiga casa de fusta molt ben conservada i molt senzilla, situada al mig del poble. Un establiment molt recomanable.

creuant el poble amb el cotxe

descarreguem!

el camp de futbol del poble i al fons l'edifici a on dormíem

Andasibe és un petit poble de cases de fusta fosca i humida, tenia com un aire del far- west però amb senzill, molt senzill. És un dels racons del viatge que més em va agradar, hi vam estar tres dies, i ens agradava voltar pel carrers enfangats, veure la gent com feinejava o els nanos com s’entretenien rudimentàries joguines com ara pedres o pinyols d’alguna fruita. Es respirava tranquil·litat i la gent era amable.

El poble està assentat a banda i banda riu i també el parteix una via de tren no gaire transitada. En els moments d’escriure aquestes ratlles, i pensant en aquest poble, m’adono que hi ha llocs que sense ser increïblement espectaculars o extraordinaris ens han deixat un molt bon gust de boca i Andasibe n’és un. Tal com deia l’Enric era com un espai aturat en el temps.

Imatges d'Andasibe, els carrers i la seva gent:

cistells que tothom feia servir, confeccionats amb aquelles tires de plàstic (no sé com es diu) amb les que s'embalen els paquets, curiosos, econòmics i molt estandars

IFATY, gaudint de les platges de Madagascar

2012-02-06T04:38:00.001-08:00

Ens hauria agradat sortir més d’hora però a Chez Lala no serveixen esmorzar fins a les 6:30 i tot i que demanem si ens el poden servir una mica abans som contestats amb un contundent i sec “no és possible” ( i punt)

Sortir de Toliara va ser un veritable caos, i fins que no vam encarrilar-nos per la pista que va a Ifaty vam fer unes quantes voltes. A més a més si se’ns acudia de preguntar, tampoc no ens facilitava gens les coses.

Ifaty és un petit poble de costa , a 20 kms al nord de Toliara. Aquests dos pobles estan comunicats per una pista sorrenca, que va posar a prova les nostres cames i la nostra perícia sobre els pedals per superar alguns bams de sorra sense posar els peus a terra. Malgrat que en quilòmetres va ser l’etapa més curta que faríem, per les condicions del camí la mitja va ser bastant més baixa que els altres dies, vam arribar a Ifaty a ple migdia, a ple sol i amb sorra fins a les orelles.

Els paisatge és molt pintoresc, és un poble de costa però envoltat de desert, vegetació espinosa i palmeres, un contrast deliciós.

ens esperàven 20 kms de pista com aquesta a ple sol

ara pujo ara baixo, la veritat és que hi havia trams amb tanta sorra que al final la millor opció era caminar i no pas deixar-te els quàdriceps intentant no posar el peu a terra

malgrat la duresa del recorregut la bellesa del paisatge ens ho va fer més amè:

Vam arribar al poble per una mena de carrer principal, bé això de carrer és un dir, més aviat eren cabanes i paradetes a banda i banda de pista.

Ifaty és un destí relativament usual entre la gent que visita la zona, per tant hi ha vam trobar una variada gama d’allotjament, sobretot arran de mar. Vam anar a un càmping que no recordo el nom però vam instal·lar-nos en uns bungalows que estaven molt bé. Com que era temporada baixa no hi havia gaire turisme per la zona, i molts del locals estaven tancant o anaven a mig gas, però això també volia dir més tranquil·litat.

Després d’instal·lar-nos vam anar a estirar-nos a la platja, mmm que tebiona que estava l’aigua si ens pensàvem refrescar en del Índic, res de res , l’aigua poc n’era de freda.

Al cap de pocs minuts de fer la paradeta comencen arribar les primeres venedores, que si “pareos” que si collarets, cap de nosaltres tenia la intenció però vam acabar amb un “pareo” per cada un.

Per menjar, vam fer tots el àpats en una paradeta molt familiar que hi havia a prop de la platja, bé era una mena de “xiringuito” portat per una família molt simpàtica que així que ens veien ràpidament ja paraven taula, es clar, sabien que els seus serveis serien ben pagats. Vam assaborir el que havien pescat, peix i gambes cuinats amb un sofregit de fort gust. De fet ens cuinaven el que teníen, si era peix doncs peix, si era patata doncs patata. I per esmorzar bunyolets de farina amb un cafè dolcíssim.

El carrers d' Ifaty:

A la platja:

les venedores amb el pareos desplegats per cridar la nostra atenció

la majoria de dones de la costa de la illa lluïen "mascareta" facial ,no sé de que estava composada ni els seus efectes però era normal veure aquesta imatge inclús ja des de ben joves

la canalla:

els àpats:

menjant aquest deliciòs plat de gambes i arroç

el càmping a on dormim , xulo eh?!

A Ifaty hi vam fer dues nits, el segon dia de la nostra estada vam passejar amb canoa fins arribar a la barrera de coral i fer snorkel. Tot això ho vam deixar emparaulat el primer dia amb un pescador amb el que vam quedar a les 8 del matí a la platja. No va ser un dia perfecte per sortir a la mar, feia molt de vent i l’aigua estava tèrbola. Sincerament, la barrera de coral no és tan espectacular com esperàvem, però sortir en aquella piragua de fusta tan rudimentària però robusta va ser diferent i divertit.

No vam veure gran cosa a dins l'aigua però amb la pinta que fèiem i al ser una cosa tant diferent al que estem acostumats a fer ja vam passar una bona estona:

tornant la piragua a lloc

L’endemà també vam tornar a quedar amb el pescador, els nostres plans eren tornar a t a Toliara en piragua i no pedalant. Però no feia vent i el pescador ens va dir que no es podia fer el trajecte. Hauria estat un i divertit espectacle, carregar les bicis i navegar fins Toliara. Però no va poder ser. Ens havíem mentalitzat de tornar relaxadament per via marítima i ens feia mandra posar-nos a pedalar per la sorra així que vam intentar agafar un taxi-brousse. Però quan va passar el primer i vam veure com anava carregat de passatgers i equipatges se’ns va passar la mandra i ens en vam anar cap a Toliara a cop de pedal.

Tal com vam arribar a Toliara vam anar a l’agencia d’ Air Madagascar a on vam poder comprar un bitllet cap a Antananarivo per aquell mateix dia.

Així doncs vam arribar pedalant a l’aeroport, vam desinflar les rodes de les bicis i cap a l’avió (sense caixes ni permisos ni les mil i una que et demanen algunes companyies europees)

7 del matí esperàvem poder carregar la bici a la piragua i tornar a Toliara, però no va poder ser

una altra opció era el taxi- brouse, però veient com anàva vam optar per la seguretat del pedal

arribada a Toliara:

parem una mica per contemplar el que per allà passa

esperant l'avió que ens ha de dur a Antananarivo

les nostres bicis a punt de ser embarcades

l'avió amb només un parell d'hores de retard

i així és com van acabar les sabates de bici del Quim, sense sola i aguant fins l´últim moment amb estructura de cordill, la veritat, tenien un aire molt malgatx.

Ifaty ens va agradar val la pena gaudir de les platges, fer una passejada per la costa i sortir al mar i.... per uns moments,no fer res...

6º ETAPA ANDRANOYORY – TOLIARA 73 KM.

2012-02-03T03:49:00.000-08:00

La manca de recursos i menjar es fa palesa i el nostre esmorzar serà un cafè soluble amb llet en pols i pa sol, i una mena de magdalenes que ens vam comprar ahir en el poble. Tot plegat fa una mena de ciment que costa d’empassar.

Etapa molt ràpida, predomina la baixada. Ens anem apropant al mar, però anem passant per un paisatge sec, vermellós amb una accentuada falta d’aigua, la gent recorre una bona pila de km per anar a trobar els pous per l’aigua. També podrem veure un senyor amb un carretó i un gran dipòsit que reparteix l’aigua per les cabanes.

Avui és dia de mercat i hi ha molt movimetn de gent pe la carretera, es mouoen amb una mena de carretons per posar i transportar el que calgui.

pedalant sota l'atenta mirada dels baobabs

uns nanos amb el carretó que deu servir per tot: pel mercat, per anar a buscar aigua...

dia de mercat

piles de pedra, la gent treballa picant-la una feina bastant dura

Arribem a la costa , la ciutat de Toliara , tot canvia, el paisatge, més gent, més bullit, més paradetes, cotxes, pousse-pousse.

Abans d’endinsar-nos a la ciutat, fem una parada a l’aeroport. La nostra intenció és retornar a Antananarivo amb avió, si ho féssim en transport públic hauríem d’invertir més de dos dies i sumar-hi el risc que implica la conducció per les carreteres d’aquest país.

L’aeroport està desert no hi ha ningú que ens pugui donar informació sobre vols i horaris, finalment apareix una noia i ens diu que hem d’anar a l’agència de Airmadagascar a Toliara.

parada a l'aeroport , no treien els ulls de les bicis

L’entrada a la ciutat la fem acompanyats per un petit grup de ciclistes, s’ajunten i ens expliquen que fan bici, que hi ha el tour de Madagascar i ens posen al dia de les carreres que se celebren en el país. Ens anaven mirant les nostres bicis tot dient “fantàstiques, són fantàstiques” i els que ells anàven amb uns ferros que déu ni dó.

Entrada amb acompanyament de la comitiva de ciclistes locals:

Després parar en diversos establiments per dormir , ens vam quedar a Chez Lala un lloc econòmic, tranquil i amb transit de turistes però sense luxes. El que no ens va molar va ser veure uns lèmurs en una gàbia de pocs metres quadrats, amb l’energia que tenen aquestes bèsties això és una tortura per ells. I tampoc ens va satisfer l’atenció per part del personal, eren com...bastant passotes. Però les instal·lacions eren netes i senzilles.

Un cop dutxats i instalats, anem a dinar en un bareto del mateix carrer de l’hotel, un lloc que m’ agradaria recordar el nom (però no ...) per que vam menjar molt bé, menjar local (croquetes, mine sao, pasitssets ...) i barat.

Per acabar el dia fem una passejada per la platja, seria un lloc idílic per estirar les cames, relaxar-se i contemplar els zebus tibant carretons per treure la mercaderia de les barques, la gent que feineja o la canalla que juga, però no! La platja és un camp de mines, mines que són merdes, o sigui que està ple de cagarades, vam poder contemplar alguna dona que anava la platja, ajupir-se, tapar-se amb les faldilles i fer les seves necessitats. Així de natural.

traient una barca del magatzem

l'ambient "portuari":

platja preciosa sinó fos que s'havia de caminar amb la mirada clavada al terra :

els nanos s'esveraven i venien corrent cap a nosaltres, erem la novetat

Per sopar vam anar a un restaurant recomanat a la Lonely, “Etoyle de mar” no ens va fer el pes, el vam trobar exageradament luxós, enfocat al turistes i es menja bé però poca quantitat. Però en països així , tan diferents al nostre, cada vegada més, crec que és millor anar a restaurants locals i gaudir de la gastronomia autòctona.

5º ETAPA :SAKARAHA-ANDRAYONORI 61 km

2012-02-01T12:25:00.000-08:00

Tot just ahir aterràvem a Barcelona provinents d' Argelia a on hem passat uns dies idíl·lics escalant i voltant pel desert, i la veritat és que em friso per poder compartir els moments, els paisatges i les escalades, per què ha estat un viatge genial, però intentaré ser ordenada i continuar per Madagascar que és el que toca cronològicament.

Per tant una altra etapa sobre la bici per terres malgaixs:

Cosa poc habitual, hem pogut esmorzar d'hora i a les 5:45 ja estem pedalant. Pel que fa a la ruta continuem amb la mateixa tendència, anem fent kms. per un terreny bastant pla i algun repetxonet de tant en tant. Pels poblats que anem creuant, la gent surt de les cabanes per veure'ns passar i la canalla criden FASA, FASA! (no sé com s'escriu però així sonava) i vol dir blanc. Els sorprenia veure 4 blancs pedelant per les seves terres.

Una interessant parada va ser en una mena de destileria o manufactura de rom, una beguda alcoòlica que s'obté a partir de la canya de sucre, l'ambient feia olor a aquesta dolça i forta beguda.

passant poblats que són la mínima expressió de nuclis urbans

fasa cadeau!! (blanc un regaaaal)

la destil·leria de rom:

quan vam la gent que treballava amb el rom no van trigar ni un minut en deixar-ho tot i venir cap a nosaltres

Arribem al poble de Andrayanori, d'entrada tot és bastant miserable i pobre, no te pinta que puguem trobar algun lloc per passar la nit. Tot i així, els de l'hotel del poble anterior ens havíne dit que preguntessim per Madame Crourin ( o nom semblant) que tenia un petit restaurant i habitacions. Efectivament al final del poble trobem a la Madame en el seu restaurant. El lloc és ben curiós, ens trobem amb una gran construcció de fusta amb aire del far west americà que és el restaurant, i les habitacions són unes petites casetes apartades. L'habitació no té aigua corrent hi ha un bidó ple d'aigua en el wc i això és el que toca, ni més ni menys. Tot això ubicat als afores del poble i enmig del desert, per tant l'aigua és un bé difícil d'aconseguir.En el poble no hi ha aigua corrent, han d'anar al pou a omplir garrafes ... no ho tenen fàcil no... Continuem amb una calor en augment i insuportable.

arribem a l'hotel de la madame la calor i els kms ens deixen planxats

cap a l'habitació (amb vistes al desert)

temps per estirar

temps per una "three houses" la cervesa local

Continuant amb la rutina del que fèiem cada dia, quan cau el dia sortim a fer una volta pel poble, a on hi ha poca cosa, poc menjar i poc de tot. I imatges com aquestes:

4º ETAPA: RANOHIRA-SAKARAHA (107,39 km)

2012-01-17T10:12:00.001-08:00

A les 6 del matí sortim pedalant de Chez Momo, volíem sortir abans però el servei d’esmorzar és lent, en general tot va a un ritme moooolt més lent que el nostre, però bé ens hi anem adaptant i trampejant-ho.

L’etapa segueix la mateixa tendència que les anteriors,més aviat plana i de tant en tant algun tobogan. Malgrat fer més de 100 km no es fa llarga, la pedalada és ràpida i per un asfalt prou bó.

Cada vegada el paisatge és més desèrtic, el clima més calurós i la gent més pobre. Tot s'endureix.

deixant enrera el paisatge rocós de l'Isalo:

passant el riu... quan hi ha aigua s'aprofita per fer-ho tot

Passem pel famós poble d’ Ilakaka conegut pel seu tràfic i comerç amb zafirs. Segons la guia (exagerant com sempre) els autocars de turistes creuen aquesta població amb les finestres ben tancades, mentre els comerciants de pedres volten amb maletins lligats al canell i una pistola al cinturó. Comerciant, miners i prostitutes recorren els carrers de la població. Doncs nosaltres no vam coincidir amb res d’això. Vam creuar Ilakaka per un caòtic bulliciós carrer principal, a on les barraques i els xiringuitos es barrejaven amb selectes comerços de zafirs. Un poble de contrastos. No vam parar, però el poble era molt curiòs.

Passat Ilakaka, continuem veient pobles a on venen minerals però tot tancat sense vida, amb una aire d’abandó molt estrany, o, potser no vam coincidir amb l’horari d’apertura de les botigues, però era estrany.

Després de recòrrer uns paisatges realment desèrtic, contemplarem els primers baobabs.

el desert i la seva gent :

al fons, la peculiar silueta d'un baobab

un lloc inusual una mena de bassa amb vegetació aquàtica i la canalla xipollejant a l'aigua

com era habitual a cada parada que feiem, en qüestió de segons quedam envoltats de nens

De dotze a una del migdia arribem al poble de Sakaraha, la calor és ja insuportable. Anem directe a l’Hotel Palace, lúnic que hi ha en el poble, i que ens va indicar el propietari de Chez Momo. Un hotel curiòs, gran amb sala de ball , karaokei tot , bastant ortero, però s’hi està fresc. Un detall, en la sala de ball-bar, hi van penjar uns quadres que ni els van desembolicar, o sigui encara teníen els plàstics i les cantoneres de cartró. Les habitacions són bastant senzilles, del WC és interior però separat per un fínissima cortina de plàstic, el preu és 25.000 iariari per habitació doble.

Fem com sempre, piquem quatre coses i ens hidratem. Intent de migdiada però la calor és tan sufocant que ni això és pot fer.

Cap al tard anem a caminar pel poble, aquí ens trobem amb una gent menys simpàtica, no són tan amables i ens intenten cobrar molt més dels preus que toquen (sóm conscients que hi ha llocs que al ser guiris ens cobre una mica més però dins uns límits acceptables) desorbitats inclús per nosaltres. No sé és un dels pocs llocs a on no ens hi vam sentir gaire bé , no per seguretat sinó per la fredor per part del locals.

final d'etapa, vols dir que trobarem hotel o similar??

a la fresca de l'hotel Palace!

no és pas per fer bonic no!

els pousse-pousse de Sakaraha

VISITA AL PARC NACIONAL DE L’ISALO

2012-01-15T13:03:00.000-08:00

El dia anterior ja vam deixar acordada la visita al Parc Nacional de l'Isalo amb un dels guies que treballa per Chez Momo. La visita al Parc no es pot fer sense guia, en el poble també hi ha una oficina de guies del parc amb preus oficials i informació. Sobre preus: L’entrada ens va costar 25.000 iariaris per persona i el guia ens va sortir a 26.400 iariaris per persona i el cotxe del poble a l’entrada del parc 7.000 iariaris per persona.

El Parc de l’ Isalo, correspon a un immens massís de gres envoltat de prats grogosos i verds. L’interior de la muntanya és un laberint de valls, barranc i rius.

A més a més serà a on podrem contemplar al únic al immillorable al divertidíssim (presentació de circ..) i curiòs lèmur de cua anellada Quines bèsties, àgils ràpides i com salten i trepen!! Hauria estat hores contemplant-los. El lèmur de cua anellada és una de les 70 espècies de lèmurs que es troben a Madagascar. La veritat que quan fem un viatge ens informem sobre el destí però no som dels que ens empollem les guies i anem sabent-ho tot, intentem anar bastant verges i treure informació del que veiem i vivim. Però en el cas de Madagascar ens vam documentar veient les pelis de dibuixos Madagascar 1 i 2 (no té res a veure amb la vida de la illa però són ben divertides), doncs bé, a Madagascar 1 hi ha una rave de lèmurs, una seqüència genial.

En el parc es poden fer diverses rutes, nosaltres en vam triar una de llargueta, un bucle que vorejava el massís per dalt, vam patir una mica de calor per qué tot i que vam sortir d’hora vam caminar a ple migdia però per uns racons i amb unes vistes sensacionals.

El programa va ser:

A les 6:30 a la oficina del Parc per comprar les entrades, després el trajecte amb cotxe fins al parking de l’entrada. El cotxe era de l’epoca dels Picapiedra, sense exagerar, els que anàvem al darrera teníem un forat als nostres peus, les finestres ni pujaven ni baixaven i una intensa pudor a benzina ens va acompanyar tot el trajecte de 20 km.

eps! parem mireu que hi ha....

un camaleó!!

Primera caminadeta cap al barranc del Maquis, sincerament, res de l’altre món.

Paradeta per contemplar lèmurs i a partir d’aquí comença una bona caminada, ens enfilem fins al punt més del massís d’allà les vistes són espectaculars. Després, una baixada per uns paratges secs, rocoso i molt verges (es fa llarga per què la fem a ple sol però va ser molt guapa) i acabem dinant i remullant-nos en unes piscinetes d’aigua deliciosa, mmm! que bé que s’ens va posar la banyadeta, vam arribar realment acalorats. Acabem el dia a la cascada, un raconet tranquil, un salt de 15 m. per un paret negre i molsosa.

Tornem Ranohira caminant per la pista i xerrant amb el guia, em sap greu no recordo el seu nom però era un noi molt agradable amb moltes ganes de treballar i explicar-nos coses.

Panoràmica de les parets que formen el Parc;

Barranc del Maquis

i per fi les preuades vistes de lèmurs...genials...

vistes que vam tenir durant l'ascensió al punt més alt del parc

part superior del parc, sequedat, roca, flora espinosa tot molt dur i impressionant,

un exemple de flora endèmica de la illa, l'anomat pota d'elefant que té líquid al seu interior

i després de la caminada una ansiada banayadeta a les Piscines

tornant cap al poble ens vam topar amb un camaleó nan, "al loro "!!!

La visita a Isalo ens va agradar molt, però ens ho esperàvem encara més impressionant, la Lonely ho presenta com un lloc galàctic i , home , si que és macó però crec que la guia exagera bastant. Però crec que si es va a Madagascar s’ha de visitar i fer la volta que vam fer ja que té unes molt bones vistes. Molta gent només va als barrancs i als gorgs per què són les rutes que menys es camina,però és el menys impressionant.

Foto de grup amb el guia

Acabem el dia amb un soparet al poble al restaurant Orchidea, boníssim!!

3º ETAPA IHOSY –RANOHIRA ( 84, 51 km )

2012-01-13T05:58:00.000-08:00

Ens esperàvem un etapa llarga i dura, i per sort i (i per sorpresa) ens va ser més ràpida i fàcil del que ens pensàvem.

Esmorzem a 2 quarts de 6, cada dia anem més d’hora per la calor, i sobretot avui que quedaven bastants quilòmètres per davant.

Comencem sortint d’Ihosy amb un port d’uns 7 km i ens plantem a 1300m d’alçada. A partir d’aquest punt que serà el més alt, descendirem suaument per una carretera envoltada d’eucaliptus i ens quedarem en un altiplà. El paisatge és espectacular, la carretera parteix una immensa esplanada que sembla no tenir final. Els quilòmetres passen de pressa, anem fent per un terreny molt pla.

la la la!!!

pasooo!!

salama!!!

Solem parar al cap d’un parell d’hores per poder beure i picar alguna cosa. Solem fer-ho en algun poble i així tan ells com nosaltres estem entretinguts. En aquesta parada ens topem amb una gent molt humil i molt amable, fem un beure i fins i tot ens treuen estores per que puguem seurem, ens miren encuriosits tan com nosaltres a ells, però ens hi trobem bé.

paradeta de rigor per recuperar forces

Aviat comencem a entreveure la franja rocosa del Parc Nacional d’Isalo i amb aquestes vistes arribem al poble de Ranohira. Aquesta població és el punt de partida per visitar el Parc Nacional d’Isalo. Es nota el tràfic de turisme, n’hi ha poc però n’hi ha. Aqui trobem més allotjaments, una farmàcia a on hi ha connexió internet, i mes “hotelys”. Un hotely és un establiment tipus restaurant a on se serveixen menus locals, com ara arròs, zebú. Els hotelys són els llocs més econòmics per menjar, és a on menja la població malgaix.

arribant a Ranohira

Per passar la nit anem directes a Chez Momo, recomanat com a lloc ecnòmic i competent. Un bon encert, es tracta d’un camping amb bungalows , la gent que ho porten són simpàtics i amables. Agafem una “chambre familier” per 5 que ens surt pe 45.000 iariaris .Molt cuca, de fusta i fresqueta, i no cal oblidar de demanar sempre mosquitera!

foto del team a l'entrada de Chez Momo

la nostre chambre familiar molt mona no?

la mosquitera que no falti!!

A mitja tarda cau una forta però curta tempesta, teòricament estem en època de pluges però aquest any arriba més tard. Amb la pluja s’ha refrescat l’ambient i sortim a voltar. Com sempre estem ben distrets, sobretot amb la canalla que no es tallen ni un pèl en venir a passar l’estona amb nosaltres. En aquest poble ens hi vam trobar bé.

internet a la rebotiga de la farmàcia, la ciber-zona

el quim tirant aquesta foto:

paradeta de "lichis" mmm que bons i com entraven, ens van dir però, que com que estava sent un any de poques pluges els "lichis" no eren els millors i que no en mengéssim gaires que eren indigests..però és que eren com un caramel dolcet i a la vegada frescquet..

el dia a dia

deixem veure ...

fent vida social

poc a poc ens acostumem a la dieta malgaix, comprant pastetes en un hotely

el fills de la mestressa de l'hotely "quins bitxos!!"

2º ETAPA: ZAZAFOTSY-IHOSY (36,54 km)

2012-01-11T02:56:00.000-08:00

A les 6 en punt del matí les germanes ja ens tenen l’esmorzar a taula. Ens donen cafè, pa, melmelada i unes pastetes delicioses que elles fan , massa menjar si pensem que a la gent del poble ni els arriba corrent elèctrica, però bé elles ens ofereixen tot això amb la millor intenció. En cap moment no ens demanen res però al marxar els donem uns diner que crec que en faran molt bon ús.

Va ser una etapa curta i tranquil·la, vam fer poca distància i seguint la tònica de trobar algun tobogà i repetjó. I com mes avall més calor!

just acabem de començar a pedalar i primera parada per contemplar aquest delicat reptil

una altra mostra d'enginy amb aquests econòmics cavallets

arribant Ihosy compartim els últim kms amb els transportistes de carbó

buscant lloc per dormir uns controlen les bicis i els altres a donar una ullada al allotjament

A les 10 del matí vam arribar a Ihosy, imagina, ja hem fet tot el que teníem que fer i només eren les 10!! Fem 4 tombs pel poble comparant allotjament (anem visitant els que ens marca a la guia, en aquest cas la Lonely). Acabem anar a para a Chez Eva, un petit edifici als afores del poble , habitacions petites, WC comú i bastant net. Ens va agradar el terra de fusta, era acollidor. El preu eren 16.000 iariaris (uns 6 €) per habitació, bon preu. El que no ens va fer tant el per va ser el servei del restaurant que hi havia a sota , a on vam encarregar el sopar.

Quan la calor afluixa, és un dir per què com més a sud més calor fa i ni a la tarda refresca, sortim a voltar pel pintoresc centre del poble. Aquesta població és la capital de la ètnia bara, els bara són un poble dedicat al bestiar i per ells els valor d’un home està en funció dels zebús que posseeix i moltes vegades aprecien més el ser ramat que les seves dones. El zebú és conegut com el toro malgaix, amb una gepa sobre les espatlles i pell penjant al voltant del coll. Un dels plats típics malgaix és el zebú , estofat , a la brasa... Doncs bé vam passar la tarda contemplant l'anar i venir de la gent entre cases de fusta i carrers de terra vermellosa.

els nostres estómacs es van acostumant a la dieta.....fem uns bunyolets fregits? mmm boníssims!!

tal para cual, sempre agafant idees....

taula de joc

una roda molt ben reciclada

COMENCEM A PEDALAR . 1º ETAPA : CAMP CATTA- ZAZAFOSI

2012-01-09T07:11:00.001-08:00

Distància: 84,51 km

Mitjana: 17,24 km

Temps pedalat: 4h 54’

Temps total: 6h 45’

Canviem el peus de gats pels pedals i a les 7 del matí sortim en bici de Campcatta.

A punt per iniciar la gran pedalada, el Tsaranoro a fons

Fins arribar a la carretrera farem 20 kms per una agradable pista, i , a més a més estarem ben entretinguts per què en una de les poblacions per la que passem és dia de mercat i la pista és un va i vé de gent que hi van. Salama! (hola), beloma (adéu) així passem els 20 kms. saludant i contemplant-nos amb curiositat els uns als altres.

Pedalant per la pista vam anar contemplant imatges com aquestes:

camps d'arròs el cultiu més usual a Madagascar

Arribem a la carretera i avall, anar fent kms. L’asfalt està en bon estat, el trànsit és gairebé inexistent, ara bé, quan passa algun vehicle (cotxe, bus, camió) cal apartar-se per que no afluixen ni una mica. No és molt exigent ni amb molt desnivell va fent repetjons i tobogans . Anar fent.

s'acaba la pista i comença la RN7

vehicles no gaires però si serà habitual creuar-nos amb carretons tibats per cebús

fent kms

cada vegada tot és menys verd i més sec

El paisatge va canviant tot és va tornant més sec, més desèrtic, i més àrid. Les poblacions són petites, comunitats de cabanes fetes de fang i canyes que amb prou feina tenen aigua, la treuen d’algun pou que poden haver trobat a la vora, però han de caminar per anar a buscar aquest bé tan necessari.

Quan passem la gent ens crida, sobre tot la canalla, a cada poblar sentim els nens corrent i cridant “wasaa!!” (no recordo com s’escriu exactament) i que vol dir blanc. ...Que carai fan uns blancs a ple sol i pedalant per aquestes terres ?!

Fem més kms dels previstos i acabem amb a la una del migdia, la qual cosa significa que vam pedalar a 40º de temperatura (“moraleja”: o sortim més d’hora o fem menys km. , a les 12:00 ja no es pot fer res).Vam passar poblets però distanciats entre ells i vam veuren`s una mica apurats amb el tema de l’aigua ( “moraleja”: cal portar un parell d’ampolles extres d’aigua a les alforges).

per fi un poblet (quatre cases) a on podem aconseguir aigua, i tot i reconec que ens moríem per una coca cola...que cony té aquesta beguda que en situacions de calor i set ve tant de gust a molts de nosaltres?

evidentment la nostra parada crear molta expectació i curiositat

parada tècnica al pou del poble

Arribem al poble de Zazafosy sota un sol de justícia, pel carrer ni una ànima, vam parar a un parell de casetes que ostentaven el cartell d’Hotel a la porta, però no, no eren hotels, encara no hem entès el motiu d’aquests cartells.

En una d’aquestes cases ens van oferir una habitació per dormir (una habitació que era per dues persones i a on ells dormien), i evidentment els 5 allà no hi cabien. Passem l’estona amb la família del poble que ens oferia habitació, amb la calor i el cansament ens costa moure’ns. Finalment una noia ens diu a la Núria i a mí que la seguim i ens porta a un convent. Va ser com entrar en una altre món, un edifici fresc, silenciós, la Núria i jo amb un posat de bones nenes i recatades esperant agradar a les germanes i que ens deixessin fer nit allà. I així va ser, els 5 vam poder passar la nit a convent, i els estem molt agraïts, haig de dir que les germanes vivien molt bé, però estaven fent una gran obra per la gent del poble, s’encarregaven de l’escola i de cuidar avis malats i sense casa. Ens van alimentar molt, vam compartir el sopar amb elles, poden intercanviar maneres de viure la vida. Totes elles, que eren 6, eren malgatxs, havien a Itàlia i parlaven italià. La veritat era un lloc amb molta pau.

ple migdia arribada la nostra preuada meta

cansats acalorats i sense lloc a on passar la nit...

a darrera posa Hotel (però res de res )i aquesta és la família que ens oferia l'habitació i que finalment ens va portar al convent

l'interior del convent

Porta de l'escola. Aprofitem que baixa la calor i sortim a passejar pel poble.

els nanos flipaven veient-se a la pantalla de la càmera

paradeta amb menjar malgatx, no tenia mala pinta però no volíem posar els nostres estómacs a prova

Camaleó

2012-01-03T09:49:00.000-08:00

El camaleó és un rèptil divertit i curiós al que tindrem l’oportunitat de contemplar al llarg del nostre viatge, però a Tsaranoro és també un cim al qual pujarem i des d’on tindrem unes panoràmiques vistes de les parets, i crec que només per això ja val la pena l’excursioneta.

Un parell d’horetes de pujada tranquil·la, fàcil i ben senyalitzada. Des que s’ha instal·lat Camp Catta s’han arreglat i senyalitzat molts dels camins que recorren la zona de Tsaranoro. Allà mateix al càmping hi ha mapes, descripció i horaris del itineraris.

Com serà la tònica en tot el viatge, sortirem a les 6 del matí per poder haver acabat al migdia i no enganxar les hores de calor.

Vam fer una volta circular o sigui, vam pujar (seguint uns indicadors de fusta) per una cara i vam baixar per l’altra. A dalt del cim vam estar una bona estona contemplant les parets que s’aixecaven davant nostre. Vam estar-hi fins que la el sol ens va avisar que si no baixàvem ens quedaríem rostits. De baixada ens vam remullar en un gorg, una ““pisicne” que era com estava indicat des de Camp Catta, la veritat és que em va fer cosa posar-me a dins l’aigua..no sé bacteris..o que se jo...però cap problema i ben fresqueta!!

pujant cap al Camaleó que és aquesta muntanya que queda a mà esquerra

malgrat ser primera hora del matí la calor apretava tant que no ens vam poder estar de posar-nos en remull

d'aquests llangardaixos en veurem un munt però sempre fa gràcia fer-lis fotos...

les vistes que podíem contemplar durant l'ascensió eren aquestes:

una mena de baobab petit que se'n diu "pota d'elefant"

vistes panoràmiques des de dalt el cim

descens per la vall oposada

just abans d'arribar al càmping vam veure aquest cromàtic insecte

fent feina...no els molestarem

Com que anàvem tan d’hora desprès ens quedava tota la tarda per ...no se..avorrir-nos o passar l’estona fent fotos com aquestes, no seran molt bones però vam riure molt i molt!

???

Massís del Tsaranoro, escalada i granit malgatx.

2012-01-01T09:17:00.000-08:00

En principi havíem programat un viatge per fer bici, però quan vam decidir que anàvem a Madagascar teníem clar que hi havíem d’escalar.

Tot i aixó, la nostra visita al granit malgatx va durar ben poc per culpa de la calor, quan les temperatures sobrepassen els 40 º per molt fanàtic que se sigui no és gens agradable estar penjat en una placa de granit i els peus embotits i bategant dins els gats. Però... alguna via si que vam fer.

Els paisatges del Tsaranoro és d’aquells que se’t queden gravats per sempre a la memòria. Al sortir del càmping vam veure unes verticals i imponents muralles de granit fosc amb una manta de verda vegetació als seus peus, és un paisatge estrany, una barreja entre roca i selva. Únic.

no cal dir res...

El primer dia vam fer la via “Pectorine” 6b 300m. Una excepcional línia que recorre les diferents textures del granit, regletes ganivetoses, adherències i algun forat. Una gran via molt recomanable com a primer contacte. L’accés curt, fàcil i evident , Lemur Wall que és el nom de la paret a on hi ha la via es veu clarament des del Camp Cata. La via està totalment equipada, de material només cal cintes i reunions. La baixada, nosaltres vam rapelar, són uns rapel poc complicats. Però també hi ha un descens a peu per la banda és que està equipat amb cordes fixes i és molt evident.

Aquesta va ser la únic via que vam fer, ens hauria agradat pujar per alguna paret més llarga però no va ser la millor epòca per estar penjat a la paret.

Per info sobre l’escalada a Camp Catta hi ha alguns llibres de piades i ressenyes, a la web La noche del Loro hi ha un bon repertori de vies recomanadaes i informació general i, com sempre en el llibre de Parois de Legende d’Arnaud Petit també hi trobarem info i ressenyes.

1er llarg

l'Enric concentradíssim per les plaques i regletes

quin "disfruteee"

i per sobre nostres aquest mar de roca...com suaven les mans entre la calor i les vistes...

llarg de delicada travessia

l'Enric en la R d'abans de la travessia

vistes del Camaleon des de la via es veu el Camaleon?

l'immensa esplanada que ens envoltava

el descens

Trajecte d' Antananarivo al massís de Tsaranoro ( Camp Cata)

2011-12-26T10:53:00.001-08:00

Puntualment a les 6 del matí arriba la furgoneta a Chez Jeanne, un cop carregades les 5 bicis, paquets i nosaltres ja només ens queda un trajecte de 11 hores des d’Antananarivo fins al Massís del Tsaranoro.

Hi ha diverses d'opcions per gestionar l'arribada a les parets de Tsaranoro, una és la de fer-ho en dues parts. O sigui fer de Tana a Fianarantsoa i l'endemà fer unes 4 hores més fins a Tsaranoro. Nosaltres vam optar per sortir de Tana a les 6 del matí i fer tot el trajecte en un dia , son unes 12 h. de viatge. Aquest transport el vam deixar lligat previàment des de casa a través de Camp Catta. També es pot agafar transport public com un taxi brouse, i a Fianarantsoa trobar un 4x4 que et porti a Camp Catta, aquesta última potser és la menys còmoda i anant carregats amb 5 bicis i motxilles la vam descartar ràpidament.

carregant la furgoneta amb les primeres llums del dia

Anem recorrent la carretera RN7, que és la clàssica ruta per conèixer el sud d’aquesta pintoresca illa.. Tot i que el viatge és llarg i pesat, les estimulant imatges que ens ofereix aquest país ens tenen encantats per la finestra llargues estones.

paradeta pixanera..

revisant nusos, no molaria gens perdre les bicis

El paisatge es ben variat , als voltants de Tana situats en la zona de l’Alt Plató encara anem anem contemplant bancals de plantacions d’arròs, tot és bastant verd i lluminós. A mida que passen els quilòmetres el clima i el paisatges es van tornat més sec, àrid, calorós i les comunitats amb menys recursos i més pobres . Passem per Antsirabe una petita i animada ciutat a on el Pousse Pouse és el mitjà de transport oficial. Parada al poble de Fianarantsoa a on canviem d’automòbil, passem a un 4x4, ja que els últims 20 kms per arribar a Tsaranoro són per un pista.

passant per Antsirabe la ciutat dels "puousse-pousse"

Ciutat de Fianarantsoa canvi de vehicle

Vam arribar de nit i sota un copiosa pluja. Camp Catta és a on ens vam allotjar, de tots els lloc per estar aquest és el més estratègic (per proximitat a les vies).

Nosaltres ja ens havíem posat en contacte amb Camp Cata i ells mateixos ens van lligar el transport que havíem fet des de Tana.

Sobre aquest allotjament, no vam acabar gens contents, ens hi vam sentir gaire bé. Són unes instal·lacions pensades per turistes que van a conèixer el país. Pel meu gust tot era massa...”pijo”, el menjar bó però car, crec que a nosaltres no ens fan falta tantes comoditats, No era el nostre estil.

Però això no és el principal problema del nostre descontent, van ser tota una sèrie de detalls. Una de les ofertes és que es pot dormir en les tendes que ells ja tenen muntades, amb matalasset i llençol i és la més econòmica. Aquesta és la que nosaltres volíem,però quan vam arribar, com que no ho teníem reservat ens van “enxufar” un bungalow que valia 3 vegades més dient-nos que plovia i que no hi havia tendes preparades, cosa que era mentida per que les vam veure muntades i amb els matalassets , això ja no ens va semblar gaire correcte. Els altres dies, vam dormir en tenda, per cert amb els sabonets inclosos.. Una altra nit van arribar un grup de turistes francesos amb conductors i guies, i a la nit van muntar una festeta i borratxera molt poc agradable. I per acabar amb el tema del transport des d’Antana també vam tenir una mica d’embolic a l’hora de canviar al 4x4 doncs ens van fer anar a pagar a una altra agència i donar voltes inútils per la ciutat.

Total, Camp Cata no ens va deixar satisfets.

una arribada molt..turística, un cocktail per cada un, ...cal?

el camping:

Però bé , l’endemà quan ens vam despertar i vam veure al magnífic lloc a on estàvem s’ens va passar tot.

Sempre ho he dit , entre muntanyes és a on hi estem més bé...

Sobre les escalades el pròxim post.

Audiovisual Roca, desert i mar.

2011-12-21T06:21:00.000-08:00

Projecció del vídeo "Roca , desert i mar"
Demà de dijous a les 20:00.
Lloc: Al Centre Excursionista de Terrassa. C/ Sant Llorenç nº 10 Terrassa

Aquesta vegada us portem unes escalades amb un fort gust d’aventura, d’aquelles que et quedes una mica aïllat del món i que més val que tot vagi bé.
A Jordània vam escalar i viure en el desert de Wadi Rum una intensa experiència entre sorra, roca delicada, fissures, aproximacions i descensos laberíntics i un molt bon “rotllo” pels 12 escaladors catalans que érem embarcats en aquesta peripècia.
Durant l’ascensió al Totem Pole, vam estar rodejats d’aigua, humitat i solitud per escalar aquesta elegant agulla amagada en les inhòspites aigües en l’illa de Tasmània.
Altra cop l’escalada ens ha portat a viure bons moments en uns escenaris, cultures i roques totalment diferents.

Us hi esperem!!

Estressant visita a Antananarivo.

2011-12-19T07:30:00.000-08:00

El primer dia de la nostra estada a Madagascar, va ser per desembalar les bicis (que per sort havien arribat sanes i estalvies) i un cop fet això vam anar a la ciutat d’Antananarivo. Van ser 12 kms de carrera d’obstacles entre cotxes, vianants, carretons, motos, taxis brousse (que són les furgonetes de abarrotades de passatgers i paquets en el sostre que dupliquen l’alçada del vehicle).

Les normes viàries són senzilles, la preferència va per ordre de grandària , o sigui, primer camions, seguits de furgos, cotxes, carretons motos, bicis i vianants. El que va més ràpid pita per avisar i els altres s’aparten. Sempre piten , es tanquen entre ells, s’adelanten amb accions temeràries, però mai mai vam veure cap discussió per motius viaris.

ciclisme extrem entre el tràfic per arribar a Tana (així és com escurcen el nom de la capital)

imatges de la perifèria de Tana:

arribant al centre:

Just entrant a la ciutat, veiem un grup de gent, i com és típic en aquests casos diem:” Ei! Mira allà hi ha gent , anem-hi que deuen fer “algo” . Doncs bé ens acostem a la multitud i anem deduïnt que no és cap mercat ni cap celebració, la gent crdidava però no d’alegria. De sobte apareix un taxi enmig de la multitud patinat rodes i gas a “fondo”. Els dos Enrics i la Núria van quedar a dos pams del morro del taxi, el Quim a un costat i jo a darrera tallada per una furgo. De sobte la multitud s’abalança cap al taxi que intenta avançar, però s’aferren a una de les portes de darrera, l'arrenquen , salta la porta i seguidament un tio. Tot va passar en qüestió de segons i jo flipant (i bastant tensa) per què havia perdut de vista als altres i estava just en el cor del merder. Puc pedalar una mica entre la gent i m’ajunto amb els meus estimats companys que s’havien pogut apartar una mica cap un una banda del carrer. Sincerament ...vaig passar una mica de por... La gent van continuar perseguint el cotxe carrer avall, indignats i cridant com esperitats. Un cop calmat tot, anem fins a l’antiga estació de tren reformada i convertida en una mena de galeria comercial, allà preguntem per tot el que havíem vist però no tenien molta idea del que estava passant, potser era un empresari que havia despedit gent i ara estava emprenyats, o això és el que vam entrendre. Aparquem les bicis a l’estació que sembla un lloc segur.

La cosa sembla que es calma i anem a passejar pel centre, enfilem per l’àmplia avinguda de la Independència que desemboca a la zona del mercat. El mercat d'Anakely és un espai caòtic, sorollós, atapeït de gent i de paradetes a on es ven tota de mena de mercaderia; menjar, roba, estris de ferreteria, telèfons mòbils, bateries... un univers de curiositats. Malgrat el caos i el batibull, és un lloc interessant per passejar i tafanejar.

avinguda de la Independència

a encantar-se pel mercat, venda de tot i més:

Creuant carrers, esquivant taxis de colo crema i taxi brouse anem a espetegar a un hotel-restaurant que tenia bona pinta (de fet en el carrer i en el mercat hi ha una gran i variada oferta de menjar cuinat però els nostres estòmacs encara no han passat la fase d’adaptació al menjar autòcton)

Ens va semblar un bon lloc per que la clientela era variada, o sigui turistes i malgatxs. Però quan portem una estona a taula el nostre “agut” sentit de l’observació ens fa adonar que la gent malgatx són noies, i els turistes són blancs (principalment francesos). Doncs bé, havíem anar a parar a una casa de cites (dit finament) i cabaret. Justament surt a la guia, i mentres dinàvem podíem llegir que és un lloc que es menja bé però de “dudosa reputación”. I la veritat que si, que vam menjar molt bé, el que més va triomfar van ser els min-sao amb verdura (una mena de noodels o espaguetis) boníssims (els millors que vam menjar en tot el viatge). Però tot i que el menjar ens va deixar tips i contents vam poder contemplar una realitat menys agradable, el turisme sexual que es practica a Madagascar. En el bar hi havia molt turista de més de 50 sobretot francés, d’aquells casposos i greixosos en busca de noies per satisfer unes necessitats que en el seu país no podran. El més fotut és que es donen casos de prostitució infantil, això si que és trist. Tot i que aquesta mena de turisme és una font d’ingressos importants hi ha molts locals amb posters a on s’avisa que la canalla no són souvenirs i les noies s’han de tractar amb respecte. Però és una situació complicada per que les que tracten amb turistes solen remenar més calers i per tant no deu ser és fàcil sortir-ne.

Per acabar el dia , tornant per l’Avg. De la Independència ens veiem envoltat d’un grup de marrecs, dels que no van a l’escola i la seva vida és al carrer, i sense tallar-se ni un pèl fent veure que demanàven caritat ja van intentar fotre’ns les mans a la bossa i les càmeres...també van ser uns moments tensos.

I, per rematar la visita amb emocions, ens vam trobar amb una altra mena de protesta que va acabar amb llançament de gasos lacrimògens els quals vam poder notar els efectes. Poc agradable, però una altra experiència.

S’estava fent de nit i vam haver de marxar de la ciutat per una ruta alternativa per qu, per la que havíem arribat era una riuada de gent indignada. Tot i així, tot estava abarrotat de gent i va ser bastant estressant, fins i tot en una cantonada vam tornar-nos a trobar amb una altra tungada de gasssos lacrimògens , jo només sentia a l’Enric darrera meu: no pareuuu no pareuu!!!

I aquesta va ser la nostra primera visita a la capital de Madagascar, cada vegada ho tenim més clar: com més lluny de les ciutat més bé estem.

Ultima parada del dia a SHOPRITE l'únic gran supermercat que vam trobar. El que és més important, portar sempre a sobre aigua embotellada o algun producte per potabilitzar. Nosaltres funcionàvem amb ampolles el preu depenent de la zona i l'establiment oscil·lava entre els 1.200 ariaris i els 2.500

Cròniques d'un viatge a Madagascar. L'arribada.

2011-12-15T09:37:00.001-08:00

Fa un parell de dies que hem tornat de Madagascar, ha estat un viatge d'aquells que no et deixa indiferent, i no parlo d'escalar i pedalar que és el que vam fer, sinó que em refereixo a la part més humana de tot plegat.

És un país dur, no per nosaltres, evidentment, que allà erem uns guiris carregats de pasta. Vam estar al sud de Madagascar que és una zona seca, àrida, estèril a on només creix vegetació espinosa i poc amable i allà la gent no pot pensar en res més que no sigui aconseguir menjar o vestir-se. Però bé, ho hem vist i viscut i , et crea uns sentiments estranys, per que nosaltres encantats de la vida amunt i avall amb la bici i al nostre costat gent realment necessitada. Tot i així, a les zones més tropicals i humides la terra és més bona pel conreu , sobretot d'arròs i els habitants d'aquests paratges aconsegueixen un mica més de qualitat de vida pel que fa al menjar. No sé, és una reflexió ja sé que no arreglarem res però al menys som conscients del que hi ha més enllà de les nostre fronteres.

Arribada a Madagascar:

Aquest viatge el vam fer un grup de 5 persones o personatges, uns dels Maresme i uns del Vallès. Erem dos Enrics, la Núria, el Quim i jo.

El dia 22 , just després de les eleccions en que vaig complir amb el deure de ser presidenta per un dia, presidenta de taula electoral, és clar. Doncs bé l'endemà d'un agobiant dia electoral sortim de Barcelona amb avió, escala a París i de París en un vol de unes 10 hores arribem a la capital de Madagascar, Antananarivo.

El bitllet el vam comprar a través de edreams i vam volar amb Air France, a l'hora de tramitar-ho no va ser gaire àgil per què al portar les bicis vam haver de demanar un permís i no van contestar fins pocs dies abans de marxar. Al final se'ns permetia portar un 2 paquets de 23 kg cada un.

L'hora d'arribada va ser entre les 11 i les 12 de la nit. Allà ens van venir a recollir, des de Terrassa ja em vaig posar en contacte amb un hotel, www.chezjeanne.net a prop de l'aeroport i ens van reservar lloc per dormir i transport des de l'aeroport per nosaltres i les caixes de les bicis.

Molt autèntic,com en les pelis! baixem de l'avió i entre la gent un senyor que duia un cartellet amb el meu nom.

Just arribar, vam canviar diners en el mateix aeroport, surt igual que fer-ho en la ciutat. En aquells moments 1€ eren 2770 ariarys (la moneda malgatx)

Amb tants de paquets al nostra voltant vam tenir un eixam de carregadors de l'aeroport amb les seves armilles florescents que tan si com no en volíen portar els carretons fins a fora.

Ens trobem amb el cotxe, que són dos , carreguem bicis, i comença la primera mogudeta a estil "isleño"

Tres anem en cotxe que arriba bé a l'hotel i el Quim i l'Enric van a la furgo amb les bicis, que mentres carregàvem ja vam veure al conductor i acompanyants remenant a darrera. Doncs arrenca la furgo fan 500m per sortir de l'aeroport i es queden tirats, i van estar una bona estona. Finalment al senyora de l'hotel els va anar a buscar, estava clar, ens havíen enviat dos cotxes per què un no anava bé i tot i així hi van fer pujar al Quim i l' Enric... Dues paraules haurem de tenir sempre present "mora mora" que vol poc a poc, o "tranqui no et posis nerviòs que és el que hi ha".

arribada a l'aerport d'Antananarivo

carregant la furgo que desprès no arribarà

Com ja he dit l'hotel estava a pocs kms de l'aeroport i a 12 kms. al Nord d'Antananarivo. Enmig d'un laberint de carrers adoquinats i abonyegats que de nits semblava que estiguessim en un lloc urbà i no gaire atractiu.

Però quan ens vam llevar vam tenir una agradable sorpresa, davant nostra hi havia una immensa i colorida extensió de conreus, arròs, iuca, mongetes...Era un indret molt tranquil, a on la gent feinejava la terra, la canalla creuaven els camps per anar a escola ,tot plegat era com un quadre que et convidava a contemplar-ho relaxadament.

concentrats en el petit dejuner, però davant nostra gaudíem d'aquestes vistes:

eps! no és per fardar però en aquells moments erem milionaris, si per 1€ canvien 2770 entre els cinc vam sumar alguns milions de ariarys.

MADAGASCAR, ALLÁ VOOOOY!!

2011-11-19T13:48:00.000-08:00

DECISIÓ D'ÚLTIMA HORA, BÉ FA UN PARELL DE SETMANES...UAUU!!!

Info pràctica Dolomites

2011-11-19T13:14:00.000-08:00

Com arribar-hi:

Els altres viatges que hem fet ho hem fet per carretera, de Terrassa a Cortina d’Ampezzo hi ha uns 14.000 kms. mai no els hem fet d’un tacada sinó sempre parant en alguna zona francesa.

Aquest cop ho hem fet via marítima, amb ferri fins a Livorno (amb Grimaldi ) els preus dependrà de la temporada, la millor opció es fer el trajecte per Gènova però no varem trobar bitllet.

A on anar a parar amb la furgo:

Nosaltres hem estat amb la furgo, no ès difícil acoplar-se , en alguns parkings o en els colls sempre hi trobarem la comunitat d’autocaravanes allà instalades i nosaltres també. Pels volts de Cortina d’Ampezzo no és tan fàcil però anant cap a Fiames hi ha un camper service una zona habilitada amb wc i aigua a on t’hi pots instalar per un mòdic preu. En el pàrking de les 3 Cime di Lavaredo s’hi pot dormir (havent pagant els 22 € que val entrar). També es pot dormir en el pàrking del refugi de la Tofana. Però haig de dir que a on millor vam estar va ser a la Vall di Zoldo a casa del Santi i l’Annabella, com ens van mimar!! Aprofitant que l’Annabella està en els seus estudis de Shiatsu ens va fer un massatge deliciós, gràcies parella per la vostra hospitalitat!

l'acollidora caseta del Santi i l'Anabella Fornesigue

passo Sella, la nostra furgo i la furgo" fastuc " acabada de pintar de l'Enric...molt discreta no?

pàrking de les 3 Cime di Lavaredo

Compres:

A Cortina d’Ampezzo hi trobem la Cooperativa a on hi ha de tot, els preus no són barats però com ja he dit hi trobarem de tot. Per exemple, després de preguntar per diversos poblets de la zona, a la cooperativa va ser l’únic lloc a on vam trobar una bombona de càmping gas (d’aquelles blaves), cap a la zona de la Civetta en el poble d’Agordo també podrem fer compres grans. A Canazei el que si hi trobarem són botigues de roba i material esportiu, algunes coses bé de preu en dies de pluja és una bona opció.

evidentment no podíem marxar de Cortina sense haver-nos menjat una clàssica pizza

Quan anar-hi:

De juliol a finals de setembre podem trobar les millors condicions per penjar-nos a la paret. El setembre sol ser més estable però el dia és més curt. La veritat és que la pluja de tarda pot estar sempre present en qualsevol mes.

Per saber la meteo, a totes les oficines de turisme i algunes botigues la pengen en previsió de 2 o 3 dies i és bastant fiable.ç

Es pot consultar:

http://www.meteoblue.com/

http://www.arpa.veneto.it/bollettini/htm/meteo_veneto.asp

Ressenyes:

Dues webs molt complertes per informació de l'escalada en dolomites:

http://www.ramellasergio.it/index.html

http://www.planetmountain.com/home.html

Llibres:

N’hi ha un bon grapat, a Cortina o Canazei es poden trobar en tendes de muntanya o llibreries ,alguns ja no s’editen.

Els que tenim nosaltres i tots ens han estat útils són:

“Arrampicare in val gardena” de Mauro Bernardi ED: Athesia Tourisitc

“Arrampicare a Cortina d’Ampezzo e dintorni de Mauro Bernardi ED: Athesia Tourisitc

“vie e vicende in Dolomiti” de Ivo Rabanser i Orietta Bonaldo ED: Versante Sud

“Arrampicata sportiva e vie moderne in Val di Fassa,Fiemme e Val gardena” Gabriele Bonanno ED. Lagir Alpina

“Arrampicata Sportiva a Cortina d’Ampezzo” de Roberto Casanova ED: Cierre Edizioni

Pel que fa a Cartogràfia ens hem mogut amb els mapes de Kompass, n’hi ha de totes les zones de Dolomites i a diferents escales, valen la pena, per algunes aprox o alguna baixada.

I ja està...crec...Dolomites un lloc màgic, un paradís, s’ha de veure per poder entendre l’atracció que ens provoquen als escaladors i no escaladors. Un espectacle memorable.

Curs d'iniciació a l'escalada esportiva al C.M. Sant LLorenç

2011-11-17T15:10:00.000-08:00

Fantàstiques han estat les classes de l'últim curs d'escalada esportiva que he fet en el Centre Muntanyec Sant Llorenç. Han estat un grup especial, ells van formar el grup, van decidir uns horaris i em van proposar fer-ho. O sigui ells van fer i desfer, i ho van fer per què estan motivats i il·lusionats per conèixer el peculiar món de l'escalada. Tinc el pressentiment (i espero) que ens anirem trobant per algun sector...

El millor de tot, el picnic amb un bon vinet el dia de la sortida a Sant LLorenç

Nois, ha estat un plaer fer aquest curs !!

Ara us toca a vosaltres, xapar bé, muntar reunions, fer el vuit com déu mana i sobretot estar "al lloro".

el Xavi volia aquesta foto, "así un poco freakee", un aire molt disciplinat (ja ja!)

los tipos? ...o abogados?

els Davids

les "nenes"

lluitant per l'encadenes, si senyoor!

últim dia de roco

Ara a la roca...

parking de l'alzina del Salari

un dia d'escalada:

fotooo!! encara que no ho sembli no us perdo de vista!

s'ha acabat...ara unes ben merescudes birretes

Últimes vies a Dolomites. Torre Venezia a la Civetta

2011-11-15T15:46:00.000-08:00

Vam acabar el nostre tour dolomític a la zona de la Civetta, escalant dues vies a la Torre Venezia.

Aquesta impressionant mole rocosa es troba a la vessant sud del massís, i les vies (sembla mentida) estan pràcticament tot el dia al sol, però és igual, per que quan vam escalar la Andrich Fae vam estar rodejats d’una espessa boira baixa i per tant el sol ni el vam veure, en la Tissi, en canvi vam tenir un dia molt clar assoleiat i agradable mmm...

El que vam fer nosaltres per fer les dues vies va ser fer un parell de nits en el refugi de Vazzoler, justament feia dos dies que havien tancat (crec que tanquen el 2º finde de setembre) i nomes quedava oberta la part lliure. Per nosaltres perfecte, la part lliure és una planta baixa amb 10 lliteres i respectives mantes i una taula. Suposo que com que era just la primera setmana que funcionava el lliure, estava tot net com una patena.

Doncs bé, el cotxe es deixa a als afores del poble d’Agorda al pàrking de la Cappanna Trieste, d’allà en un a hora i mitja pista porta al al refu. Comencem a caminar amb els bultos pels dos dies, als pocs minuts eps! Passa un caçador amb el seu petit suzuki fem dit no gaire convençuts i para! Ole! La caminada es transforma en 10’ de cotxe. Genial! Arribem al refu, estem sols, montem la paradeta i fem una part de l’aprox a la Torre i ens controlem la via per demà. La Tissi.

primers moments de la nostra curta aprox. flipant amb la presència de la Torre Trieste, aquesta ja la vam escalar fa un parell d'anys per la via Cassin, uf! que dir d'aquesta gran línia i dels 16 rapels de baixada!!

la part lliure del refugi Vazzoler, vam estar regalats!

la Torre Venezia...que dir?!

controlant la via

a sopaaar!! unes energètiques però glaçades llenties amb arròs

La Via Tissi;: Una gran clàssica del 1933, escalada impressionant que recòrre la vasta paret de la vessant sud. 400 m a on trobarem trams de roca bona i no tan bona i una espectacular travessia. Equipada amb claus, que en algun llarg cal parar atenció per localitzar-los.

Excepcional, molt recomanable.

Material utilitzat : com sempre un joc de cams del 0,5 al 3 i aliens .

Horari: 6 h. Aprox.

La baixada; Es fan uns 2 o 3 ràpels per la cara nord i el que vam fer va ser una canal i uns rapels que ens van deixar a la cara oest (que no és la baixada normal), però vam baixar per aquesta banda per controlar la via Andrich Fae.

Info de la via Tissi: www.sassbaloss.com

els primer llargs, vam entrar per l'esquerra per recomanació d'uns locals, la directa és una tartera bastant desagradable

i tenim soool!!

vistes del Pelmo, no gaire nítides però no per això menys impressionants

els primers ràpels per la Nord, al arribar al coll vam anar direcció la Oest

rapelant per la canal de la cara oest...els ràpel no és que fossin gaire fiables...

tornant cap al refu...que bucòlic!!

L'endemà vam escalar una altra clàssica ll’Andrich Fae. Una majestuosa línia que recorre l’esperò que separa la vessant oest i la sud de la Torre. S’ens va fer curta per què comença bastant amunt , però és una escalda increïble, roca bona, diedres evidents i poca dificultat i a gaudir de l’ascensió.!

Evidentment és una via de visita obligada apte per a tots els públics, és a dir no és un via gaire exigent.

Material utilitzat : com sempre un joc de cams 0,5 al 3 i aliens

Aquesta vegada baixarem per la normal, després dels ràpels de la Nord anirem seguint unes marques vermelles que a través d’un espectacular barranc ens portaran a la banda est de la Torre i un fàcil camí fins al refu.

Info de la via: www.planetmountain.com

impressionants vistes de la Torre Trieste

per fi anem a una cara sud, però no hi ha manera de tenir sol, aquesta vegada la boira ens seguirà tota la via

i tu, quants anys tens??

acabada la via i ara cap al cim

el cim de la Torre, amb la caixa de registre

el descens, va ser molt guapo, la boira, el barranc...

a la baixada no va passar cap caçador i després de la via i la pista els peus estaven trinxats

Que dir...una passada....el lloc, les vies,la tranquilitat de dormir sols en el refu, s’hi ha d’anar!!

Encantada amb Gàrgola

2011-11-10T09:18:00.000-08:00

Fent un petit parèntesi de les nostres peripècies per Dolomites , aprofito el blog per dir que estic realment encantada que una empresa com Gàrgola m’hagi proposat col·laborar amb ells.

Recordo el dia de la proposta, en un peu de via a Saint Leger, i així, tal cual, i jo encantada!

Encantada per poder començar un viatge ben especial amb tan bona companyia, encantada per què m’agrada el que fan i com ho fan. Són un equip molt humà i fan la feina ben feta i amb il·lusió (ja sabeu, rocos, preses....ho havia de dir no?)

Una empresa molt seriosa quan cal, però “catxonda” entre vestidors.

Encantada de ser Gargolaire...

Nou Volum Desplomat ... amb aquesta foto em sento pro!

Via Ottovolante a Torre Brunico. I... casi que cremem la furgo!!!!

2011-11-07T10:13:00.000-08:00

Torre Brunico, una torre amb un nom divertit, i més divertida va ser la via per on vam pujar.

Info de la via :TORRE_BRUNICO

La Ottovolante, ja ens havíem mirat la ressenya i tenia bona pinta .A més a més uns escaladors italians també ens la van recomanar i ens van dir que si el temps no era molt fiable, es podia rapelar de qualsevol lloc. De fet per la meteo ja ni patíem la ratxa de sol i temperatures altes semblava no acabar mai.

Doncs bé, és una via totalment equipada, 400 m.de roca perfecte, un aire molt esportiu, la guia parla de spits i .. sorpresa! Quan diuen spit els italians es refereixen a parabolts, per tant és una via totalment equipada amb parabolts, ben assegurada (excepte un llarg que es un diedre de I V i farà falta algun friend mitjà) i rapelable.

Línia excepcional que passa per unes plaques compactíssimes, perforades per bidits perfectes i un lleuger desplom ....celestial... Grau mig sisens i un llarg de 7a.

Molt recomanable, per passar-ho bé. Només cal anar seguint els bidits i els parabolts, bé i apretar una mica per què el 7a i el 6c+ tenien un parell de blocs que amb la ferralla a la cintura no van ser pas fàcils.

L’aproximació evident i curta se surt del pàrking de la ferrada Tridentina (a on hi arriben autocars i més autocars amb turistes ansios d’enfilar-se per l’espectacular ferrada). Des del pàrking es veu la pared i la via en 30 ‘ s’arriba al peu. Ah! Com no , cara Nord i a dalt corria aire i vam passar una mica de fred.

De material: exprés i algun friend mitjà per la tirada de IV,que per cert, un llarg que recordaré per què just a la repisa de reunió hi havia una monumental cagarada amb uns mitjons (ja sé que no és molt agradable) però cada cop em fa més ràbia com la gent no té cap mirament amb l’entorn ni amb els altres escaladors (quan ho penso m’encenc!, com es pot ser tan “guarro”???) Continuant amb la via, la baixada gens complicada per quès es va a buscar el camí n 666 que és descens del refugi Pissadu , com sempre atapeït de gent horari ..no recordo ..de cotxe a cotxe unes 7hores. Recordo el que vam trigar de cotxe a cotxe per que , quan vam entrar a la furgo em vaig mirar el rellotge, per què? , doncs per què ens vam deixar el foc engegat de la cuina!!! Brrrr!! A l’hora d’esmorzar ens van venir a saludar uns altres escaladors catalans i ji ji ja ja desprès vam mig recollir amb les presses i burros de nosaltres vam deixar el foc encès, per sort no va passar res, però quan vam entrar a la furgo l’ambient estava com per fer ous ferrats, al veure el foc encès va ser quan em vaig mirar el rellotge per saber quantes hores havia estat engegat i vaig contar unes 7 (això va passar fa un mes i la bombona de càmping gas encara tira, diuen que dura un hora). El més fort és que des de la via vam veure la furgo tot el dia, si s’hi hagués calat foc hauríem flipat de veritat!!! Però tot va acabar bé i a partir d’ara sempre revisem els fogons!!

1º llarg roca de cara Nord però compacta i boníssima

una de les tirades de 6b

tirada de IV , la de la cagarada ... quin fàstic!!!

repisa

començant el llar de 7º molt i molt bó i olé pel Quim com es va curra el pas de bloc!!

això és PATI!

com sempre el sol a darrera i nosaltres ni olorar-lo, com més amunt més aire i més fred

dalt la Torre Brunico i per fi el sol!

vistes del Passo Gardena

el pàrking i a l'esquerra la nostra furgo, la blava, amb els focs encesos....aixss....

Via Cassin a la Picolissima de Lavaredo

2011-11-02T11:19:00.000-07:00

L’endemà d’haver fet la Hassen Brandle a la cima Grande di Lavaredo no teníem plans i ens vem llevar amb la calma però la temperatura era càlida i tot i que estàvem envoltats per una espessa boira un cel blau al fons augurava un dia asssoleiat. Veient unes condicions tan idònies sap greu no fer res i per tant vam decidir anar a la via Cassin de la Cima Picolissima .

Abans que res, dir que les 3 Cimes de Lavaredo estan dins a un parc Natural i per tant s'ha de pagar una escandalosa entrada de 22€, més 5 € per cada dia que estàs dins. Fa uns anys es podia entrar a partir de les 10 de la nit que no hi havia vigilant i sortir abans de les 6 del matí, però ara no hi ha escapatòria, han posat maquines a l'entrada i ningú marxa sense pagar! No hi ha manera, ni entre les barreres... (i si no que els hi diguin a la Silvia i al Xevi que van estar un dia sencer intentat averiguar com passar...)I m'indigna pagar aquesta quantitat per què el manteniment que fan és "zero" si t'apartes una mica del camí, està ple de papers i brossa variada, si almenys l'entrada servís per alguna cosa la pagaria més conformada , però em sembla una absoluta disfressa de parc treure calers.

Continuant amb la via; Un regal de les Dolomites! Una via eclipsada per altres ascensions a les Nords de les altres agulles però malgrat no ser una via de gran envergadura i amb la fama de les seves veïnes, és preciosa i cal fer-la. Roca solida, diedres agradables i un cim espectacular, que més es pot demanar? La via està tota en claus,segueix un recorregut molt lògic i la seva baixa dificultat permet una agradable progressiò en lliure. El llarg de travessia és d’aquells que desitjaries que no acabés, que bo!!

El cim, a part de que vam tenir un dia molt clar, i va ser espectacular les vistes que teníem, l'agulla fa dues puntes completament planes separades per pots metres.

Contentíssims d’haver fet la via, per que quan va sonar el despertador ens feia mooolta mandra arrancar, però va valer molt la pena.

. Horari : unes quatre hores Molt recomanable, material un joc de camalot del 0,25 al 2i un joc tascons.

Parlant de material, estant a la 1º reunió , el reverso va fer uns girabolts per les meves mans, em va caure a la repisa i amb un qüestió de segons va desaparèixer de la meva vista caient avall.. Evidentment no era moment de començar a explicar la situació a crits al Quim, per tant faig un dinàmic i li dic que pugi. Al cap de pocs segons, sento “que t’ha caigut el reverso?”...penso “ostia, com ho sap si la meva R queda lluny de la seva vertical, és impossible que ho hagi sentit” , doncs bé el Quim arriba a al reunió amb el meu reverso, resutla que hi havia uns turistes passejant pel peu de via i havien vist caure el reverso i l’hi havia dut el Quim

... Doncs sobre material qui no sàpiga fer el dinàmic que porti un “reverso” de recanvi, que mai se sap....

info de la via: CIMA_PICCOLISSIMA/VIA_CASSIN

Vistes matinals :

entre la boira el Quim,aprox cap a la via

el recorregut

el 1º llarg

roca bona, bona

el flanqueig:

arribant al cim

la baixada

I per acabar vam fer una caminadeta fins davant les 3 Cimas de Lavaredo, poso un parell de fotos però la veritat és que davant d'aquest espectacle en vam fer una cinquantena.

i així de tapat es presentava el panorama quan vam arribar a la furgoneta, i al final va ploure!

Via Brunsin, ponts de roca i cordinos

2011-10-27T10:46:00.000-07:00

L’Enric i la Núria havien de marxar el dissabte a la tarda, doncs buscarem una via per fer una matinal. Fullejant una de les tantes ressenyes que tenim (i dic tantes per què sempre que anem a alguna zona comprem la guia, crec que és una bona manera d’ajudar a la gent que equipa o als locals) i aquí està ja la tenim, aquesta té bona pinta, via Brunsin a la Torri Oriental de Mëisules de la Biesces (com no, cara Nord!) i aquesta torre amb aquest nom tan llarg forma part del grup de sella i està situada a prop del Pas de Gardena.Per info de la via via-brunsin-parete-nord/mappa-itinerario-gps Per info de la zona::zona de meiusules

El que ens va cridar l’atenció és que la guia deia que la roca era molt bona i oferia una escalada sobre forats, mmm...bidits! A més a més , la protecció generalment era sobre ponts de roca, és a dir els aperturistes havien aprofitat els forats i els ponts de roca per obrir una via amb poca ferralla, algun clau a les reunions i en algun tram difícil. Per tant , part del material va ser un bon assortit de cordinos de diferent llargada per fer els ponts de roca. Tal com diu el llibre “assicurazioni mediante protezione mobili e naturali”

Una via molt maca, el 2º i el 3º llarg són els claus, verticals, fissura i canto petit, el 4º llarg és un “disfrute” vertical i amb molt de canto, els dos últims llargs són els més facilets però els més expos, la roca ja no és tan bona i no és tan fàcil trobar punts per assegurar-se.

Al cim ens espera una mena de prat, i una baixada molt tranquila per la vesant est que ràpidament ens portarà a la carretera i al cotxe.

Via molt recomanable per fer una matinal, poca aprox, es fa ràpid i la baixada és evident i fàcil. Roca molt bona, es pot protegir bé , cal tenir cura amb algun cordino de la via , potser val la pena portar una navalleta i canviar algun cordino, sobretot en alguna reunió.

Material, un joc de camalots del 0,5 al 2, aliens fins al groc i cordinos variats.

Horari: un matí, no recordo les hores exactes, érem cordada de 3.

el traçat de la via sobre la Torre

el 2ºllarg una mica moll i no pas fàcil

2º tirada, el crux

3º llarg

que bufons!

3ª tirada quina roca, que bona!

l'Enric (casc nou i ben visible) començant el penúltim llarg

... i com sempre el gest-resposta a la foto

el team

cim!

al fons l'Enric gesticulant desesperademant per si la Núria el veia des de l'aparcament

Dia increïble, quin sol que queia, vam acabar fent una mica de vermut en el pàrking i la Núria i l’ Enric van anar fent via de tornada cap a casa...trobarem a faltar les sessions cinematogràfiques que compartíem ben sopat!!! I és que desprès de sopar ni hi ha res millor escarxofar-se a la furgo amb una bon peli...quin relax..bé algunes vegades les pelis no eren tan bones però ens les empassàvem fins al final.

MES VIES DOLOMÍTIQUES

2011-10-21T07:20:00.000-07:00

Amb el que a mi m’agrada el solet i continuem escalant en cares Nords brrr!! Però bé, ben abrigats, amb samarretes tèrmiques,buf i mitjons tot s’aguanta. I és més, la meteo és tan esplèndida que al sol hi fa massa calor (això és afirmació del Quim ...)

Ja que estàvem a la zona del pas de Gardena i sota recomanació d’uns locals que vam conèixer vam anar la la via Vinatzer , una impressionant línia de 300m oberta el 1933 que recorre la agresta cara Nord de la agulla Sas de la Luesa (2.614m.). La tònica de la via són llargs potser no molt difícils però d’anar buscant l'itinerari i progressant amb calma. La roca és prou bona per ser una cara Nord, però al final ens esperaven unes tirades de xemeneia humida i amb roca més fràgil. Trepitjar el cim va ser el millor de la jornada, un paisatge llunàtic (de lluna!) rocòs, sec, gris, esquerp i fantàstic. Llàstima que baixa pel camí de tornada del refugi Pisciadu que és a on arriba la ferrada Tridentina i aquest tram de baixada era un com una autopista en hora punta, però bé ..és el que hi ha....la muntanya està de moda.

La via és recomanable, té un bon traçat lògic , clàssic i en lliure. El lloc impressionant , les vistes i el cim. Val la pena.

Material, la via està tota amb claus,com sempre, un joc de camalotss del 0,5 al 3, aliens, tascons i cordinos per escanyar pitons ,a Dolomites ja ens hem acostumat a posar 4o 5 cordinos com a material habitual, hi ha pitons a on no hi entra el mosquetó, o tenen cordinos molt deteriorats i s’han de canviar, bé que sempre cal portar cordinos. Horari, crec que unes 4h, més o menys.

Topo de la via: Sass-luesa_vinatzer.pdf

el Quim, la via i la Torre

1ª tirada

la 1º tirada però des de dalt, bo el diedre...

roca delicada però bones repises

últims llargs de xemenia, no ens relaxem que això no és tan fàcil!!

sortint de la via

vistes del pas de gardena i el Grande Cir al fons

fotos artístiques del Quim, afició que li emergeix quan m'assegura

i el cim!, vam al·lucinar amb el paisatge

flipant ...

però que està fent???

ultim tram de la baixada tots aquest puntets són gent que venen de la ferrada

Continuant amb les cares Nord, aquesta vegada anem a la 4º Torre de Sella la única Torres que ens falta trepitjar el seu cim.

Arribem a peu de via per un panoràmic camí que recorre les Torres de Sella. La ruta és la via “Malsiner”, quin viote! Oberta per Malsiner i Moroder el 1961. Un recorregut de 345m per roca increïble, de color gris-negre els trams més ajaguts i plaques groguenques en els llargs amb desplom, tota la línia és bona però té un parell de llargs (el 2º i e 8º) d’aquells que escales amb verticalitat i vas trobant algun clau, canto, regletes, forats...uf bò bò! Només hi ha un llarg, el d’arribada al cim en que la roca és molt dolenta, sang freda i calma per què no es pot posar cap assegurança. A dalt tindrem un bon sol i tranquilitat.

La baixada uns 9 ràpels (segons la ressenya) per la vesant sud, per dins una erosionada canal rocosa, entretinguda però interessant. Nosaltres en vam empalmar i en vam fer menys.

Material, el de sempre, la via està ben equipada amb claus, escalada en lliure “disfrutona”. Molt recomanable. Horari, si mal no recordo unes 4 h i mitja. No cal matinar molt, com que és cara Nord, val la pena esperar a que l’ambient s’escalfi una mica

I amb aquesta ruta ja hem trepitjat el cim de les 4 torres de Sella!

Info de la via:IV TORRE_SELLA/VIA_MALSINER

quim recupera!!!

2ª tirada, canto i anar fent, molt bona!

quim amb la mateixa "posse"que la foto anterior (és una resposta condicionada a la frase "Estàs bé?, doncs et faig una foto!)

reunió de pitons i pont de roca, quina triangulació més bufona no? B?

fa rasca ehh ?! però a tu ja t'agrada!!

d'ambient que no en falti

l'únic llarg a on ens el sol ens va acariciar, el tram d'esperó

el cim!

els ràpels

un descens interessant i agradable

panoràmica de les Torres de Sella

Piz Ciavazzes i Segona Torre de Sella

2011-10-13T23:34:00.000-07:00

S’arregla el temps, surt el sol, i a darrera nosaltres a penjar-nos en alguna paret. Com que estàvem a la zona de Canazei vam començar pel Piz Ciavaces, fa molts anys ja hi vam escalar la via Micheluzzi (crec que és la millor de la paret i una de les vies que s’ha de fer en les primeres visites a Dolomites).

Hem escollit aquest mur per què hi toca al sol d' hora i la roca s’eixugarà ràpid . Escalem la via “Shubert”, molt maca , facileta, roca bona, i una línia evident ens portaran a la vira en poques hores. Una via recomanable, divertida i gens complicada. L’equipament de la ruta és l’original, claus, però les reunions estan equipades per rapelar, excepte els dos últims llargs que si es fan ja se surt per la vira. De material vam utilitzar camalots del 0,5 al 2 i un joc d’aliens. Solem portar números repetits per si es pot empalmar algun llarg (això el Quim ho fa de maravella...) Baixada fàcil des de la vira, direcció cap a les Torres de Sella i amb un parell de desgrimpades et plantes a un camí que et porta al pàrking. A part de ser una bona via una altra cosa que li dóna bellesa a l’ascensió són les vistes al Pordoi i a la Cara Nord de la Marmolada (de fet miris a on miris, a Dolomites sempre hi ha unes vistes que fan caure de cul!)

Els Sass Pordoi i la Nord de la Marmolada al fons

Pizz Ciavazzes

La via:

delicadesa

de la vira cap avall, una baixada relaxada amb un paisatge molt especial

Havíem anat per feina per poder anar a escalar a la 2ª Torre de Sella, o sigui arribar al pàrking, picar alguna cosa i anar al Passo de Sella.

A la 2ª Torre vam fer l’Esperó Nord-Oest. Una bona ascensió, no és difícil, és la típica escalada intuïtiva de paret, tirades amb un o dos claus i espavila’t entre un mar de pedra, que en alguns trams era prou bona (típica dolomia negra de les cares Nords) però abans d’arribar l’esperó vam fer un parell de llargs precaris, precaris,sense seguros ni lloc a on posar-ne i roca molt "friable" com diuen els italians, dels que no es pot caure.Però la via va acabar deixant-nos un molt bon gust de boca ja que uns dels últims llargs era un esperó preciós i l’arribada al cim una aèria i divertida cresta. La via és interessant, una via d’època que va resseguint el més evident i accessible, però la roca no sempre es bona, no crec que sigui una via de visita obligada però a nosaltres ens va agradar, a més vam escalar la 2ª Torre de Sella, que encara no ho havíem fet. De material, com sempre, nosaltres portem dos jocs de camalots del 0.5 al 2 i un d’aliens que no ho acabem fent servir tot, i els tascons també els portem però no en posem gairebé mai, optem pels friends. I a part de material una bona intuïció per trobar la línia crec que això és la part més complicada de la via.

cap a la segona Torre

vistes del Sassolungo durant l'aprox cap a les Torre

la paret Nord de la 2º Torre i una cordada a la via Mesner , una altra ruta que es veu interesssant...l'haurem de fer...

la via:

Va ser una jornada llarga, però anàvem motivadíssims per penjar-nos per les parets de Dolomites mm...

final del dia ultimes llums al Pordoi i la Marmolada

Primers dies a Dolomites.

2011-10-09T23:17:00.001-07:00

En arribar a Cortina a mig matí vam decidir anar a escalar a les 5 Torri, com el seu nom indica son 5 agulles de dolomia, a on hi trobarem vies llargues (de 7-8 llargs) i vies esportives. Un lloc molt especial, no només per les torres en si mateixes, sinó per les increïbles vistes que des d’allà tenim de la Tofana i de la zona de Croda di Lago. Vam fer unes quantes vies esportives per aprofitar el dia, vies bones bones! A més a més vam tenir una jornada amb una deliciosa meteo de solet i bona temperatura

les Torres

la Torre Gran al peu de la cara sud hi ha esportiva i al seu voltant vies llargues, algunes molt recomanables

aprox, quin dia de benvinguda més clar impossible!!

per fi ens trobem amb l'Enric i la Núria, con que havíem quedat més tard eh...!!

uns 6bs de placa i lllargs , calitat

el Quim a "Telefonno Azzurro" 8a caaasi al 2ºn pegue però vas fallar un peu en últim moviment difícil! el paisatge...sense comentaris.

ja plegant, "fotico" amb la Tofada di Rozes a darrera, miris a on miris :ROCA!

Sabíem que el temps aniria canviant, per què quan veníem conduint cap a Cortina en la ràdio italiana ja ens va semblar entendre que venia “una pertubaccione de la Spagna”. I així va ser, els dos dies següents la meteo no va ser tan bondadosa. El diumenge va estar plovent tot el dia i vam aprofitar conèixer una zona d’escalada esportiva anomenada Landro, direcció Misurina, però Landro no ens va agradar , vies esportives però sense gaire interès. Tot i així hem parlat amb locals que pels voltants (Vall de Rienza, etc.) hi ha algunes zones noves que són bones. ens van dir valen la pena però no hi vam estar. Després d’escalar a Landro el mal temps encara persistia i ens vam desplaçar cap a la zona de Canazei, dia de pluja voltant tranquil·lament i sense fer gran cosa.

Al dia següent al menys ja no plou però continua la nuvolositat i el fred és considerable. Després de dubtar molt decidim anar a fer esportiva a Cità de Sasi, un grup de blocs escampats al peu del impressionant Sassolungo, vam tenir una agradable sorpresa, vam escalar al “ Sasso dell Ortiche Fronte “ a on varem fer vies entre 6b i 7b+ bastant bones, les vies bones, i les vistes a les Torres de Sella fan que sigui un lloc que s’hi pot fer una paradeta si la meteo no és prou bona per penjar-se a les parets.

l'Enric amb les Torres de Sella al fons

un bon murets que ens va deixar força satisfets

La informació sobre l'escalada esportiva l'hem extret de dues ressenyes que tenim són: "Arrampicate sportive e vie moderne in val dei Fassa, Fiemme e Val Gardena" de Gabriel Bonanno, ed. Lagiralpine i l'altra "Arrampicata sportiva a Cortina d'Ampezzo" de Roberto Casanova, Cierre Edizioni.

Evidentment l'escalada esportiva a Dolomites és secundària al costat de les grans parets però hi ha alguns sectors que mereixen ser coneguts ni que sigui en dies de mal tems. Sectors com Crepe d'Oucera, Beco de Jal..I ara s'ha publicat una guia nova d'escalada en la zona del sudtirol :"Sportklettern & Bouldern in Südtirol. Arrampicata sportiva & Boulder in Sudtirolo " que ens la van estar ensenyant uns locals i s'està obrint alguns sectors que semblen interessants.

boira al passo Sella:

DOLOMITES 2011.EL TRAJECTE

2011-09-26T01:58:00.000-07:00

Per quart cop anem a Dolomites (i els que ens queden!...), per nosaltres, el regne de la roca i la via llarga, visita obligada per qualsevol amant de l’ escalada i la seva història.

Aquesta vegada ho hem fet amb ferri. Val la pena. Nosaltres vam fer BARCELONA-LIVORNO,amb la companyia de ferris Grimaldi Lines, el ferri sortia a les 12 de la nit i vam arribar a l’endemà a les 7 de la tarda, és un trajecte llarg, però s’arrriba destí fresc com una rosa, estalviant hores de carretera i tralla a la furgo. Un cop arribats a Livorno, en 5 hores ens plantem a Cortina d’ Ampezzo i a escalar!!

Una altra opció, i més bona, és fer BARCELONA- GÈNOVA per què el trajecte és més curt i queda més a prop de Cortina, però no vam poder-ho fer per qüestió de dates.

Només hem comprat bitllet d’anada, la tornada la farem depenent de la meteo que ens trobem a les Dolomites, i volem tornar parant a diferents zones d’Itàlia i França.

port de Barcelona furgo carregada al Ferri

per què conduir ...?

arribant a Livorno

i per fi Dolomiti!! sol i a punt per escalar!

Entrevistes i amics

2011-09-21T02:13:00.000-07:00

Aquest passat mes d’agost l’Albert i la Irene ens van proposar fer-nos una entrevista per la pagina web que estan fent. La web és corremonts.cat, està bastant enfocada a les carreres de muntanya però volen obrir les portes a altres activitats com ara l’escalada. Ja veureu que és una web molt treballada, amb molta informació i amb detalls, molt originals, i a més més sabem que a darrera hi ha molta motivació i il·lusió per part de l’Albert i la Irene, us desitgem molta sort amb aquest projecte!

Doncs bé, l’apartat d’entrevistes s’anomena “entrenem amb..” i aprofiten una sortida o un entrenament per fer l’entrevista, una formula ben original.

Vam decidir anar a Roc Colom a on hi ha grau per tots els públics i vam poder escalar nosaltres i l’Albert, vam acabar la tarda amb una barbacoa al pati de casa i al final n’ha sortit aquesta entrevista.

Va ser tot molt distés i original, gràcies Albert i Irene pel vostre interès al món de l’escalda i per comptar amb nosaltres.

pujant cap a Roc Colom amb l'Albert (un calorós migdia d'agost)

I parlant d’entrevistes ja fa uns mesos van publicar una entrevista a la Revista Vèrtex, el que més il·lusió ens va fer va ser que ens la va proposar un molt bon amic, el Pep Soldevila, amb qui hi tenim una gran relació arran de les peripècies que vam compartir durant la formació com a Tècnics d’Escalada. Una amistat que s’ha anat consolidant amb els anys compartint escalades i sopars amb ell, la Gara el Joan i l’Anna. Admirem al Pep per què a part de tenir un gran cor, és un gran escalador (d’aquells tot-terreny) però ho porta amb una discreció i una humilitat molt gran.

Pep super Papi!!

Via Hasse- Brandler a la Cima Grande de Lavaredo. Dedicada a l' Àngel Casanovas.

2011-09-19T07:55:00.000-07:00

Ja fa dies que estem a Dolomites i hem fet unes quantes vies, però vull començar per la Directa Alemanya a la Cima Grande de Lavaredo per que ha tingut un significat especial per nosaltres, la vam escalar per dedicar-la un amic que ens ha deixat, a l’Àngel Casanovas, que havia sigut molts anys president del Centre Excursionista de Terrassa,i per què creiem que es mereix un adéu a l’alçada del seu amor i la seva passió per la muntanya i la seva gran personalitat.

Va ser una escalada l’estil que l’Angel feia, una via clàssica amb equipament clàssic, pitons, ponts de roca ...un itinerari sinuós que va resseguint un dura paret Nord, però aquell dia varem tenir els astres a favor i la temperatura va ser bastant suau deixant-nos gaudir de la roca.

Per tu Àngel adéu i bon viatge.

aproximació de matinada cap a la paret, lluna plena, silenci i molta pau

fa fred, però ens escalfem amb els primers llargs, verticalitat i molt d'ambient:

ens posem a sota els sostres....humitat i alguns regalims d'aigua

i quin patiiii!!

els diedres de dalt:

algunes cordades a les vies" ISO 2000" i la "Comici Dimai" (una gran clàssica)

...i així vaig arribar a la furgo...quin dia més intens!

Sobre la via:

Qui no ha sentit a parlar d'aquesta via i de l'impressionant escalada en solo que va fer l'Alex Huber.

És una gran ruta, si senyor, sobretot els llargs fins als sostres, roca més aviat bona, i escalada contínua, fins i tots amb alguns bidits! Equipament de l' època, claus bastant rovellats i de tant en tant algun parabolt. A partir del sostres canvia una mica el taranà de la via, els tres llargs de sostre estan ben xops, progressem entre pitons i cordinos de dubtosa consistència fins que arribem als últims llargs, si aquestes tirades estiguessin seques escalar-les seria fora de sèrie però mullats no ens va semblar molt agradable. A partir d'aquí ja torna estar sec, uns quants llargs d'escalada vertical i alguns diedres, la roca comença a perdre qualitat. Al acabar de fer els sostres ens vam relaxar, però no val a badar, encara ens quedaven uns quants llargs entretinguts. Sortim per la variant de l'esquerra, ressenyada en el topo de l'Arnau Petit en el seu llibre "Parois de Legende", la sortida recta és una xemeneia que estava totalment molla, d'aquelles fosques i negres que no venen gens de gust. La variant no és res de l'altre món , un flanqueig cap esquerra, per un mar de roca bastant descomposta, allò tìpic de "tira amunt pel més evident".

La baixada es fa per la via normal, uns tres o quatre rapels i una desgrimpada per fins una canal pedregosa. Costa una mica de trobar l'inici de la desgrimpada per què és llarga i bastant vertical.

Sobre el material, amb un joc de camalots f del 0,5 al 2 n'hi ha de sobres, i un joc d'aliens. Hi ha molts claus, nosaltres no vam posar gran cosa a tota la via, els llargs més desequipats són els de dalt.

És una gran via, una gran línia que recorre una gran paret i molt carregada d'història.

En aquest link s'hi pot trobar info de la via i de la roca de Dolomites:

http://www.ramellasergio.it/

i aquí l'espectacular vídeo de l'escalada de l'Alex Huber en solo:

alex huber a la via Hasse Brandler

Per tu ,Angel

2011-09-12T03:28:00.000-07:00

Estem al poble de Colfosco en la petita plaça de l'esglesia i als peus de les parets de Dolomites, aquí hem sabut que l'Angel ha marxat, costa escriure aquestes línies, però és la única manera que tenim de retre un petit homenatge a una persona a qui estimàvem i que ha estat un exemple per nosaltres, un exemple de fer les coses amb passió, il·lusió i humiltat.

Adèu Angel, gràcies per tot.

La següent via que fem anirà per tu.

Nous vídeos : Wadi Rum i Totem Pole

2011-08-29T03:46:00.000-07:00

L'escalada ens porta a racons insòlits, llocs que quan els trepitges la realitat supera qualsevol expectativa puguem tenir en les nostres caparrons. Això ens va passar al desert del Wadi Rum i a la Illa de Tasmània.

I aquí deixo uns resums de la peli que hem editat combinant els dos viatges, imatges espectaculars d'uns paisatges fantàstics i unes escalades mooolt fanàtiques!!

TOTEM POLE

WADI RUM

Balme de Yenne

2011-08-25T22:44:00.000-07:00

Continuem direcció nord-oest, el proper objectiu és a la Balme de Yenne una zona d'escalada esportiva a pocs kms. a l'oest de la ciutat de Chambéry.

Sobre el lloc, un indret preciós i molt tranquil, al costat del riu hi vam trobar uns "apalanques" perfectes, banyadeta i relax desprès d'escalar. Per dormir també hi ha un càmping a l'entrada de Yenne (venint des de la Balme). Els càmpings municipal solen ser bastant econòmics.

el poble de Yenne i els seus voltants:

posta de sol des del riu, es difícil transmetre la tranquil·litat que es respirava...

el cigne i molt silenci....que bé que s'hi estava!

Sobre l'escalada, ens vam trobar un muret de calcari gris i compacte bastant impressionant, predominen les vies difícils, llargues amb xorrera i regleta. Les vies que vam fer eren bones,però també hi havia alguna no tan recomanable, no hi ha grau fàcil, algun 6bs com a mínim. Sempre hi ha escaladors locals a qui preguntar sobre vies i graus. Recordo un 7b/+ la Catedrale que era bó, el Quim va provar algun 8a de l'esquerra però va flipar amb com patinava tot, ens van recomanar un 7c+ King Kong , i a la dreta del tot, just passat la cova hi ha uns quants 7bs/+ molt recomanables.

Ho vam trobar tot molt patinòs, potser era que feia calor i que el sector queda arran de carretera o que les vies ja comencen a estar sobades.

La paret està a l'ombra gran part del dia comença a entrar el sol a mitja tard, la millor època deu ser tardor o primavera. Evidentment si està a l'ombra a l'estiu es pot escalar però si al maig ja feia calda l'agost deu ser dur. Hi vam estar uns quants dies, ens va agradar, personalment és un lloc que si estàs de ruta val la pena fer una parada per escalar i conèixer la zona , però no faria un viatge exclusivament per venir a escalar a aquest sector.

Les parets és veuen des de la carretera, estan entre el poble de Yenne i la Balme, és molt fàcil de trobar per que s'aparca en l'únic restaurant que hi ha en la carretera i el sector queda a sobre, es caminen 5 minutets.

vistes de les parets des del pàrking, la caseta és el restaurant que serveix de referència bona per trobar els sectors, bé , sempre hi ha gent i es veu des de la carretera

algunes fotos dels sector:

i tot i que algun dia ens va ploure amb ganes vam poder escalar les vies no es mullen, tot i que el tacte "exquisit"

aquí uns topos que ens va passar un francés:

Pedalades clàssiques

2011-08-22T01:09:00.000-07:00

Al principi del nostre viatge no ens havíem plantejat tot el que vam fer amb bici, però això és el que ens agrada, anar una mica sobre la marxa i fer el que més ens vingui de gust.

Mirem el mapa i veiem que alguns ports importants (d'aquells que tenen tan renom en el Tour) ens queden allà mateix. Doncs hi anirem.

El Coll de Galibier encara estava tancat, hi havia neu... deu ser una passada fer aquesta ascensió i deu ser dura dura...un altre any.

Vam fer una modesta pujada, a l'estació d' esqui les Deux-Alpes. Vam deixar la furgo en el poblet de la Rivoire en la carretera D 1091 i ens vam enfilar cap a l'estació a 1650 m. Una pujada d'11 kms. bastant agradable i amb una mitjana de 6,5 % . A dalt ens trobem amb un poblet i una creu gegantesca al fons, no hi ha molta activitat, alguns ciclistes, alguns turistes a les terrasses dels bars, tot plegat bastant tranquil, m'imagino que tot allò es troba en plena efervescència a l'hivern quan tot està cobert de neu. El que més em va agradar de la volta va ser el descens (això ja sol passar), com que ens sempre que podem fem voltes circulars, vam baixar per un solitària carretera que la busco en el mapa i no té ni numero, bé com a referència és una carretera que passa pel poble de Le Pontei. Es un lloc de conte, la carretera estreta, enmig de boscos espesos i molsosos, colors verds intensos i es respirava un ambient de natura humida i sobretot molt tranquila. Aquesta pujada va ser discreta, no ha estat una de les més espectaculars, total acaba en una estació d' esqui, però la baixada ens va deixar molt bon gust de boca.

Fotos fetes amb el mòbil la nostra petita càmera va deixar de funcionar en el Mount Ventoux (el fred, l'aigua i una caiguda van acabar amb ella)

a dalt, la paret de darrere és un rocòdrom

ambient d'estació d' esqui a l'estiu tot molt buit

el descens que ens va deixar flipats!

La següent sortida va ser a Alpe d'Huez un clàssic entre els clàssics per les seves famoses 21 corbes ( o ferradures ) numerades metòdicament en tota la pujada. Es tracta de 13 kms des de Bourg d'Oissans, i una mitjana de 8.5%. Va ser una ascensió entretinguda, és una carretera molt visitada per ciclistes i veus gent de tota mena, ciclistes que semblen que estiguin en plena etapa del tour, gent que puja en bici de muntanya , cotxes que animen... A més a més durant tota l'ascensió el paisatge és fascinant, molt ..."alpí" Ara ho explico molt tranquila però no us penseu que anàvem xiulant, no, no, cal concentrar-se agafar un ritme que et deixi gaudir mínimament i anar descomptant corbes

Finalitza en l'estació d' esquí que com ja he dit abans a l'estiu tenen molt poc encant, tot queda com una mica deixat. Seguint la tònica de fer una volta circular vam fer un descens èpic (duríssim!!)

Quan vam arribar a dalt, que per cert vam tenir un dia assoleiat i molt clar, vam baixar direcció al Col de la Sarenne, ho havíem vist en un mapa i marcava una carretera que va a parar a la D1091 a pocs kms de Bour d'Oisans. Segons el "panfleto" d'aquest mapa és una volta que es pot fer en bici de carretera. Doncs NO!

Quan vam començar la baixada per la carretera ja ens va semblar sospitós trobar molta grava i no veure ningú. Vam estar dubtant molta estona " que fem? tiren enrere per on hem vingut, això no es veu molt guai per la bici..no sé..." en aquell moment arriba un atleta li preguntem com està la carretera i ens diu que està bé per baixar amb la bici.

JA JA! vam fer gairebé 30 kms per un mena de carretera encimentada i amb pedres, que es van fer eterns.I tot no va ser baixada vam fer una remuntada al coll de la Sarenne que ens va deixar les cames bastant inflades (com em penedia de l'apretada que vaig fer per arribar a Alpe d'Huez quan em vaig picar amb un ciclista que em venia bufant a darrera el clatell!!)

Això si el paisatges va ser un dels més peculiars que vam veure aquells dies, el coll de la Sarenne és com una esplanada immensa de terra vermellosa i àrida. Però el preu d'arribar-hi va ser car. És una volta per fer-la amb unes rodes més amples i gaudeixes molt més.

Va ser un dia dur, però tot i el cansament vam acabar contents havia fet una pujada clàssica a Alpe d'Huez i havíem estat en un racó meravellós.

un entorn molt alpí

vistes de de l'estació

Alpe-d'Huez

el touuur!!

comencem la baixada...aquesta carretera ja no és bona

portem uns quants kms de baixada precària...no s'acaba això?

un kit kat en el col de la Sarenne el lloc mereix una parada contemplativa

nosaltres venim de...

per fi arribem al bon asfalt

les dues rutes

Escalada a Briançon

2011-08-16T00:53:00.000-07:00

Continuem direcció est, parem a Gap i allà comprem la ressenya de la propera zona que volem visitar, Briançon en el departament Hautes Alpes. El nom de la guia és: "Escalade en Briançonnais, Haut Val Durance, Queyras" els autors Yann, Martine et J.J Roland .

Pel que fa l'escalada esportiva que dir ....uf ....no sé, no ens va convèner gaire bé ja m'explicaré més endavant.

En canvi vam fer un parell de vies llargues que ens van sorprendre molt agradablement.

Sobre les vies:

Situades a la vall de Tramouillon a la paret de Le Ponteil. Al llibre hi ha un mapa molt detallat de com arribar-hi. El punt de sortida és el poble de Le Ponteil.

En el sector Nid d'Aigle vam escalar la Via Martina 6b. A primera vista la paret és poc atractiva no sembla molt contínua però haig de reconèixer que és una gran via, va recorrent uns verticals panys de calcari taronja i compacte que eren una joia. El més espectacular el 3º llarg un flanqueig preciós a través de roca que semblava coral (uf em suen les man!!). Via de 6 llargs totalment equipada, de poca dificultat amb unes panoràmiques excepcionals. Per passar-s´ho be, vaja.

les plaques de la via Martina, ratllant la perfecció...

en un dels flanquejos, (per cert espectaculars) i quines vistes!

últims llargs de la via,

Desprès de la Martina (al mateix dia) vam fer Rolle en Dalles 6c una altra bona ascensió, llargs de continuitat en diedres i plaques i molt molt bona roca, 7 llargs i equipada com a més difícil té una tirada de 6c.

el Quim en el diedre del primer llarg de la Rolle en Dalle, preciòs tot i que des de baix no semblava gens interessant

quin ambient!!

continuem en diedre

mentre jo em barallava per sortir del diedre el Quim s'entreté a la reunió fent fotos artístiques, un aplaudiment pel meu estimat assegurador!!!

i per acabar un aeri i espectacular ràpel.

Les dues vies són molt i molt recomanables, per tot, la roca, el traçat i l'entorn. Hem escalat al sol tot el dia, amb un ambient molt agradable ja que les parets estan a partir de 1500 m d'alçada.

A més a més el lloc és idíl·lic sempre es pot trobar un racó per instal·lar-se amb la furgo i gaudir d'unes vistes d'allò més bucòliques.

I pel que fa a l'escalada esportiva mmm...no ens va convèncer molt.

El primer lloc que vam visitar va ser Mount Dauphin, un altiplà espectacular de conglomerat, però vam baixar a un dels sectors Rue de les Masques i no vam escalar, era conglomerat i tot es veia bastant enteranyinat i brut.(i mira que estem més acostumats al delicat conglomerat de Sant LLorenç...) L'altre dia el Carles em va dir que ell hi havia escalat i hi havia algunes vies bones, suposo que nosaltres vam trobar que encara no havia començat la temporada (ja que és un sector d'estiu i tot just era principi de primavera) i no vam trobar ningú. Suposo que si, que hi haurà vies bones però mola que algú et recomani les millors. Per tant Mount Dauphin potser seria un lloc que hi tornaria ara que m'han recomanat a on posar-me.

panoràmica del Mount Dauphin

passejant pel Mount Dauphin

la roca...

Posats a visitarvam anar a veure sectors i vam flipar amb Chanteloube, segons la guia és un petit sostret amb vies de 7è grau que es veuen maques i ...queeeee!! era un petit sostre cutre i arrabossat de preses artificials com es pot fer això?!! evidentment no vam escalar això si vam dormir al replà del costat de les vies un del millors llocs que vam trobar.

Un sector que ens han recomanat és el Chemin du Roy però no hi vam anar per què en aquesta zona l'escalada no està permesa durant la primavera. Potser era un bon sector , a més a més està alt i deu ser fresc.

Vam escalar una tarda a St. Crepin, te alguna via boneta, però sobades, potser per una visita d'un dia. Ombra a la tarda.

Vam anar a veure les parets de Freissinieres però estaven a ple sol i no hi vam escalar, de tot era el que tenia més bona pinta.

Just a la mateixa vall de les vies llargues a Tramouilon vam anar a escalar a un sector esportiu Le Pouit, calcari i regleta sobada vam fer les vies que es veien més bones i quan va arribar el sol al migida vam marxar. Home...no crec que hi torni.

Aquesta va ser la nostra experiència amb la roca de Briançon, ens vam deixar alguns sectors per veure, però no estàvem molt motivats per escalar. L'entorn és inigualable.

Turisme per la Provença

2011-08-11T00:44:00.000-07:00

Deixem la zona de Saint Leger, un lloc al que no descartem tornar-hi, bones vies en un bon entorn i un agradable "apalanque" per la furgo.

La nostra ruta continua direcció Briançon, però abans pararem a fer una mica de turisme per la Provença. Sota recomanació de la guia que portem, "Lo mejor de Francia," de la Lonely Planet (bé sempre he dit que el significat de "lo mejor" és molt relatiu no m'agrada les afirmacions tipus "aquesta és al millor via o zona o ...del món! se'm fa poc creïble ) però malgrat un títol tan contundent la guia ens va a anar bastant bé.

Fontaine de Vaucluse: Una font natural que subministra gran part de l'aigua a la Provença tot la pluja que cau es recull en una area de 1200 km i es forma el riu Sorgue. Val la pena fer una escapada a aquest racó (evidentment és turístic) però força tranquil, els colors de les aigües són molt d'un "esmeralda" transparent molt espectacular. L'accés a la font des del poble és una agradable passejada arran de riu.

els colors de l'aigua eren un espectacle cromàtic de tons verds i blaus:

la font o naixement del "Sorgue" després de pluja es veu que és un espectacle aquàtic,tot i així ja és ben exòtic

això és un zoom d'una presa artificial que vam veure enganxada a sobre la paret de la surgència, quin afany de fer-ho tot escalable que tenen els francesos...

Següent parada a l'abadia de Notre Dame de Sénanque, una construcció impressionant que encara està habitada per Monjos i el que li dóna el toc de gràcia és el seu emplaçament enmig d'uns interminables camps de lavanda. Nosaltres no vam tenir la oportunitat de veure-ho florit que és quan més bonic està.

Continuem fins el poble de Gordes a on s'hi troba la Village des Boies un curiós racó carregat d'història . Una vila de cabanes construïdes amb làmines de pedra calcària, tot molt senzill i molt auster, però ben conservat com a testimoni de l'antic estil de vida a la provença. La visita no és molt llarga i l'entrada val 6€. Vam estar de sort per qué hi vam anar a quarts d'una del migdia, l'hora de dinar francesa i pràcticament, vam tenir el poble per nosaltres sols, a partir de les dues, el parking (que és de dimensions molt reduïdes) es va posar a "petar" de cotxes.

una panoràmica del poble de Gordes

algunes fotos de la vila :

Per acabar el nostres tour turístic (que a vegades et deixa tan rebentat com un dia d'escalada) vam voltar per Sant Saturnin les Apt, és un petit poble que ni surt a la guia però en el mapa de carreteres li marca estrelles, té cert encant i és molt tranquil per rondar pels seus carrerons, contemplar els espectaculars molins de vent i pujar fins les runes de castell. Llàstima que vam haver de fugir per potes, en questió de minuts va caure una tromba d'aigua d'aquelles que no pots còrrer de portal a portal.

l'aigua es va acostant

Un altre lloc que es mereix una visita és Rousillon, aquesta vegada no hi vam anar per què ja ho vam visitar en un dels nostres primers viatges a França. Però recordo uns paisatges amb roques i sorra uns colors ocres i daurats molt intensos i un poble construït amb aquesta terra i per tant amb aquest colors. Ja moooolts anys però en tinc un bon record.

Aquesta va ser la nostra jornada turística, tots els llocs visitats ens van deixar un bon gust de boca, tot i ser llocs populars i visitats ho vam trobar bastant tranquil i són racons que mereixen ser coneguts. Si s'està per Saint Leger escalant es pot aprofitar un dia de repòs per visitar algun d'aquests indrets, inclús es pot combinar amb alguns dies d'escalada a Venasque (poble molt pintoresc i una petita zona d'escalada interessant per uns dies).

PEDALANT PER LA PROVENÇA

2011-08-07T06:58:00.000-07:00

El primer que vam fer, va ser comprar un mapa de la zona (impermeable i tot, que ens va resultar força) de la casa bayfoldex i amb aquest material vam anar dissenyant les voltes que faríem amb la bicicleta.

les voltes que vam fer:

la foto de es "de lo mejorcito" però ja n'he fet unes quantes...

1º Ruta: Sortida de Saint Leger, pujar a Branches un poblet preciòs penjat en la falda de la muntanya, passar per Col des Aires fins al pintoresc poble de Montbrun les Bains i tornar per la D40 a Saint Leger. Són uns 35 kms., suficients per començar a engegar les cames.

quan ens va veure vestit de ciclistes, la Ivette ho va trobar tan estrany que va insistir en fer-nos una foto

poble de Branches , com tots els pobles dels volts...una cucada!!

les Branches

Montbrun les Bains, hi ha un spa però és clar els preus no són per butxaques d "escaladors furgoneteros"

2º Ruta: Una tarda que ja estàvem rebentats d'escalar vam agafar les bicis ens vam enfilar per la D40 direcció Buis les Baronnies, i vam trencar per la D42 una minúscula i sinuosa carretera que ens portarà a Beux un poble arraserat enmig de la vall, vam tornar pel mateix itineri. Vam fer 20 kilometrets.

3º Ruta: Vam deixar el cotxe a Sault, d'allà , per la D950 cap el col de L'home mort i un descens perfecte fins a Montbrun les Bains i encara és quedava una dura remuntada (que no ens esperàvem!) fins a retornar a Sault. En aquesta ruta ens van sortir uns 42 kms.

des de qualsevol punt el Mont Ventoux ens mirava atentament com ens preparàvem per fer el seu cim

4º Ruta Sortim de Sault per la D1 fins a Villes de S. Auzon i seguint la D942 passem per les espectaculars Gorges du Nesque i tornem a Sault.

5º Ruta: Sortim de Saint Leger, cap a Branches i de Branches fins a Buis les Baronnies (un altre poblet de postal), continuat per la D546 i amb uns quant intervals de pluja, arribem a la D159 una carretera secundària que travessa el poble de Aulan i ens farà arribar a Montbrun les Bains des d'on per la D72 tornarem a Saint Leger. Vam fer uns 70 kms.

tot no veure la lavanda en flor, els camps no deixen de ser impressionants

que consti que vam comprar un bon grapat de barretes energètiques però encara les tinc a casa, no hi ha res millor que un bon entrepà no ??!!

Mount Ventoux en bici

2011-08-02T04:59:00.000-07:00

El dia que vam fer paquets per marxar cap a França, a última hora (com que no anàvem prou carregats) vam decidir endur-nos les bicis de carretera. I quin decisió més encertada, els dies de repòs vam pedalar i pedalar fent el nostre particular tour.
En principi no anàvem molt mentalitzats per fer molts kilòmetres tan sols era per fer una mica el turista però una tarda van canviar els nostres plans. Aquella tarda, aprofitant un dia que no escalàvem, vam pujar al Mount Ventoux en cotxe.I si t'agrada una mica la pedalar, al veure totes aquelles curves serpentejant fins al cim, queda clar, l'havíem de fer amb bici!!

Abans ens vam haver de posar una mica les piles i fer uns quants kilòmetres per poder aguantar l'11% que ténen algunes de les rampes. Els dies que no escalàvem sortíem en bici pels volts de Saint Leger, i a part de posar-nos en forma vam conèixer racons i poblets molt pintorescs de la Provença. A més a més és una delícia pedalar per França la gent respecta als ciclistes (no com aquí que hi ha molt garrulo al volant) i normalment inclús les carreteres secundaries solen tenir un asfalt molt bé per pedalar.
Arriba el gran dia i tan gran dia! Vam sortir de Malaucene a cap a les 9 del matí amb un solet molt agradable, fins aquella data havia fet un bon temps increïble de calor i sol, doncs justament

aquell dia va caure una tempesta d'aquelles que fan història, amb neu a dalt del M. Ventoux.

Justament passat el poble de Bedoin que és quan comencen els 20 kms. de pujada va començar a ploure i a ploure, jo sabia que si parava em quedava congelada i tornar enrere era baixar amb pluja i molt fred, per tant vaig posar el xip de desconnectar del món i a pedalar xopa com una gallina! el Quim evidentment ni se li va passar pel cap parar o girar cua.

Així doncs vam anar fent curva rera curva sota una espessa cortina d'aigua . Per sort quan vam arribar a dalt el sol es va deixar entreveure una mica i encara no vaig passar tant fred com m'esperava. Però eps, que encara no s'ha acabat! Ens esperava una magnífica i glaçada baixadaa per la carretera de la cara nord ( que per sort encara estava tancada als cotxes) buuuaa fred, neu i mil equilibris per que no em patinessis les rodes (en aquells moments les veia priiimes i llises) la veritat em cremaven els avantbraços de tant apretar els frens.... Va ser apoteòsic i dur però malgrat tot, ho tornaria a repetir.

Malaucene, tot a punt

comencen a aparèixer núvols això no pinta gaire bé....em poso tensa...nomé penso: que no plogui!!

primeres "paelles"

aigua i més aigua però jo NO PARARÉ!

ja veig el cim! però no ens emocionem que encara queda un bon troç

pim pam pim pam

ara sí que ja ho tenim!!

últim kilòmetre?!

ciclo-alpinisme: pedalar amb neu

si si siiii!!!

hipòxia, febre del cim??

a punt per la baixada brrr!!!

ENS HO HEM GUANYAT!

Descripció de la ruta: Nosaltres vam fer una volta circular sortint del poble de Malaucene (m) . Per una agradable carretera amb molt poc desnivell (més aviat baixada) ens plantem al poble de Bedoin. Aquí comença la famosa pujada al Ventoux, 22kms amb rampes d'entre el 8 i l'11%. El cim del Mount Ventoux és pelat, àrid, dur, tot és pedra calcària sense arbres ni vegetació.... però molt atractiu.

Del cim vam baixar per la carretera de la cara Nord, que ens portarà altra cop a Malaucene.

Ara ja sé per què l'anomenen el Colós de la Provença...

Campus d' Escalada

2011-07-27T14:41:00.001-07:00

Última setmana del Campus d’Escalada en el rocòdrom del Club Muntanyenc de Sant Llorenç. Aquest estiu hem engegat el primer campus d’escalada a Terrassa,es tracta d’un casal en que l’eix és l’escalada i ens ha servit per fer manualitats, jocs i exercicis de tota mena. La Txell conduïa la part de manualitats i jo, l’escalada i activitat física. Hem tingut nanos de 4 a 11 anys, ha sigut un projecte molt motivant.
Els nens són com esponges, han realitzat un aprenentatge rapidíssim i de molta qualitat, és a dir el primers dies no feien ni 4 moviments seguits i ara, la majoria ja pugen amb tota la tranquil·litat, una via de 15m en el rocòdrom i “fins dalt!!” com ells diuen, emocionats. I és que són un encant.
A més a més n’hi ha uns quant que s’han posat fanàtics, vull dir que si tenen una estona lliure s’ajunten entre ells i es dicten passos, juguen a assegurar-se....aix que m’emociono!

primers dies confecció del mural per conèixer el material

divertidíssims...

blocant:

equlibris en la slagline (això els encanta i els fa està concentrats i quietooons!)

fent corda:

I del 29 d'agost al 9 de setembre, hi tornem!

Per informació:

ASSOCIACiÓ LA FÀBRICA COOPERATIVA

Saint Leger du Ventoux

2011-07-14T06:54:00.000-07:00

El mes d'abril vam passar un parell de setmanes a l'escola francesa de Saint Leger du Ventoux.

Van ser uns dies fanàtics, molt fanàtics. Vam coincidir un bon grapat de catalans i no només hi havia fanatisme a peu de via sinó que els vespres de Barça-Madrid ( que s'en van disputar uns quants en aquells dies) baixavem a Malaucene o Vaison la Romaine ens pillàvem una pizza per emportat i a acabar l'energia amb els clàssics partits (tot i que no tinc gaire afició al món futbolístic ja que em sembla vergonyòs els muntatges i la de calers que es mouen al estar lluny de casa l'emoció s'encomana i rabiava amb el joc brut del Madrid).
Continuant amb l'escalada, Saint Leger deu ser una de les millors zones d'escalada esportiva de França, situada al peu del Mont-Ventoux a la regió de la Provença.

escalant a la Balene amb el Mont Ventoux al fons

S'ha editat una ressenya, "Escalades autour du Ventoux", prou bona de tots els sectors que es pot comprar a les gites que hi ha baixant cap al parking dels sectors. Val la pena, també és una manera d'ajudar al aperturistes i escaladors locals. Tot i que a vegades es fan una mica pesats amb el tema posant cartells de que no es comprin ressenyes pirates, fins i tot van anar deixant notetes en els parabrises dels cotxes (una mica massa ...)

Sobre els sectors, l'actual estrella és la Balene un sector relativament nou, amb vies de 7a cap amunt, xorreres i un pronunciat desplom (molt pronunciat). Un racó bó molt bó, però... hi ha algunes vies amb sica, alguns cantos arreglats potser massa ....però és el que hi ha... Crec que és una zona a on s'hi ha d'anar amb vies recomanades per que et pots trobar amb algun que altre "fiasco", algunes vies tenien una roca bastant mediocre, la corda fregava, moviments estranys...vaja no eren gaire agradables. Però exceptuant aquestes poques vies la tota la resta de rutes són 5 estrelles. Predomina una escalada més aviat física en xorrera i vies llargues.

l'Isaac (...que pobret ha estat un any sebàtic escalant "porahi") apretant a la Malaxe

olé per la Laia al captar el núvol de magnesi

La cara Nord, que fins a finals de març no va estar seca del tot, és un altre mur amb vies interessantíssimes i amb una bona varietat de graus. A guardar per dies molt calurosos.

La Sud és la franja més extensa de Saint Leger, amb molta cosa, i també molt bones vies, una mica sobat per què abans de la Balene era el sector més visitat. Només hi vam anar un dia que estava núvol i tot i així vam passar calor.

De fet hi ha molts més sectores i gairebé tots mereixen una visita d'un dia com a mínim.
Com he dit val la pena preguntar als locals sobre les vies recomanables, per què sobre Saint Leger he sentit opinions molt favorables però també hi ha gent que no els ha molat gaire. Potser es vies de grau baix-mig són les més sobades i rares, però n'hi ha de bones bones.

Per mi, evidentment, no és com les nostres zones catalanes a les que estem acostumats, però si que mereix una visita o més, hi ha molta roca i vies bones. A més a més els dies de descans ens podrem entretenir visitant els poblets de postal de la Provença.

Pel que fa a a vida per allà, per les compres es pot anar al Poble de Vaison la Romain a on hi ha alguns supers i bars,internet... el poble de Montbrun-les- bains està més a prop però el super és caríssim. Important! tastar els pans i les pastes del poble de Savoillan.

I sobre l'"apalanque" és ideal, passat el poble (direcció Montbrun ) hi ha una gran esplanada que ens queda a ma dreta amb arbres i una font, tot molt idílic si no fos pels racons a on la gent hi deixa el paper de WC sense cap mirament , no sé, hi ha actituds que no les entendré mai.

paradeta matinal en la zona d'acampada

La millor epoca deu ser la tardor, per primavera la temperatura és bona però encara hi ha algunes parets bones. A l'estiu s'hi pot escalar per què hi ha moltes orientacions però la calors sol ser intensa i enganxosa.

Part de la història

2011-07-07T11:37:00.000-07:00

En el nostre últim passe que vam fer van venir el Paitu i l'Anna i ens van proposar una cosa molt interessant i que ens va fer sentir una punxada d'orgull per tot el que hem estat fent aquests últims anys
Ens van demanar si podíem cedir al Servei General d'informació de Muntanya els videos d'escalada que hem anat fent dels nostres viatges. I al cap de poc temps ja estàvem el Quim i jo amb els nostres videos a sota el braç al històric edifici a on es troba l'entitat.
La gent que porta aquesta entitat són gent que estimen la muntanya i estan fent una tasca excel·lent amb tota la recopilació de material bibliogràfic, audiovisual i topogràfic que recullen sobre qualsevol activitat relacionada amb la muntanya.
Recomano una visita al lloc, val la pena conèixer un univers de llibres de muntanya, de mapes i de pelis, és com un lloc tret d'una novela. I a més a més , que aquest és el seu objectiu, disposen d'informació de qualsevol racó del món.

De fet...sempre fa gràcia formar part de la història .. .

Info Portugal

2011-07-04T06:07:00.000-07:00

Portugal té moltes zones d’escalada i molt variades, nosaltres ens vam quedar pels sectors que hi ha als voltants de Lisboa.

Cap al Nord hi ha escoles de les que ens van parlar bé però no vam hi vam anar, recordo que una de les zones que ens van recomanar era Buracas un dels pocs sector a l’ombra i Peneda una escola de fissures a prop de Galícia.

Pel que fa a l’època, nosaltres vam estar a Portugal durant el mes d’abril i crec que ja feia calor per escalar bé. La majoria de sectors reben moltes hores de sol per tant la millor època serà l’ hivern. Si pel que fa a temperatura és clar que l’estació hivernal és la millor, pel que fa a les condicions d’humitat de la roca són difícils de preveure. Depèn de quin vent i des d'on bufi el tacte pot arribar a ser molt i molt dolent. A més a més cal esperar que el sol escalfi una mica la roca per fer marxar la humitat que s’hi ha posat durant la nit.

El tema dormir nosaltres vam tenir la gran sort que el Fran i la Carol ens van acollir a casa seva durant tota la nostra estada (GRÀCIES!!)

Però si es viatja amb furgoneta a la costa sempre haurà alguna platja solitària a on s’hi pot passar la nit tranquil·lament.

En els pàrkings d’alguns sectors com Medio Mango s’hi pot dormir sense cap problema.

un dels racons a on s'hi podia pernoctar, això si que són "vistas al mar"!

Els dies de descans es pot visitar Lisboa, els pobles de l’Algarve, les costes de Cascais, la veritat és que hi ha una pila de llocs per visitar o relaxar-se. I menjar bon peix!

bicicleta "en mano" i a pedalar pel carril bici que recorre les platges de Cascais:

la Coba del Diable a Cascais que quan les ones espateguen i creuen el forat es monta un espectacle impressionant

ultimes hores del dia a Casacais:

Per trobar info dels sectors algunes webs com:

http://www.gmesintra.com/

http://bouldersintra.wordpress.com/

http://www.meadinha.com/

http://www.equipadores.blogspot.com/

http://www.climb-europe.com/

Pel que fa a llibres no n’hi ha gaires nosaltres des d’ aquí portàvem el llibre "Portugal " Jingo Woblly Topo Guides, però no la vem utilitzar gaire.

El que és força interessant és aquesta revista digital que van començar a editar un grup d’escaladors portuguesos. Només hi ha dos números però són interessants Revista Vertigem

Portugal no és una destinació molt fanàtica per escalar, no es poden esperar les millors condicions pel que fa a calor i humitat. Però tots són sectors peculiars i diferents al que estem acostumats, val la pena una visita per conèixer les diferent zones i l’ambient marítim a on es troben. El que més ens va agradar va ser l’actitud dels escaladors portuguesos que a part de ser gent molt oberta i amb “bon rotllo” eren uns apassionats de la roca i uns aperturistes incansables.

I per nosaltres el millor del millor van ser les estones que varem compartir amb el Fran, la Carol i el Matias !

El Fran ens va ensenyar les millors vies, la Carol amb la seva olla expres acabada de comprar ens feia uns sopar immillorables...quan vam marxar els vam trobar a faltar...

Visita a l 'Algarve

2011-06-26T14:43:00.001-07:00

Acabem la visita a Portugal parant a l’Algarve, una província coneguda per les seves platges, i poblets de postal.

El viatge des de Lisboa el vam fer seguint les recomanacions de la Carol. Ens va dir que si no volíem anar per l’autopista, una opció molt més entretinguda i pintoresca era anar fins al poble de Setubal i d’allà creuar el riu amb ferri que baixa a Troya. I des de la península de Troya anar baixant per una petita carretera que ressegueix la costa del sud-oest de Portugal, i així ho vam fer i vam estar un dia fent el trajecte, parant a les platges i voltant pels pobles de pescadors.

sortint de Lisboa

el ferri en el port del poble de Setubal

vistes del riu Sado mentres creuavem amb el ferri

Fotos del recorregut per arribar a Sagres, no recordo exactament el nom de cada poble i cada platja a on vam parar, però la majoria de racons d'aquesta costa són mereixedors d'una visita, tot i ser força turístic i reconegudíssim en el món del surf, es manté bastant natural i salvatge.

escorces d'alzina un munt de suro

Bairro Primero de mayo,aquest poble forma part del municipi de Lagos, a la banda a on estàvem era una gran esplanada a  on s'hi instalaven moltes autocaravanes ( i entremig, petitona la nostra furgo) un lloc idilic per fer-hi nit.

Al dia següent teníem intenció d’escalar a Sagres, i vam anar cap al Cabo de San Vicente .

Vam començar el dia visitant la platja de Beliche ...quin racó! impressionant, senzill i salvatge ens va molar molt.

Al cabo de Sant Vicente vam continuar flipant amb el paisatge, kilòmetres de gegantescos penya-segats als nostres peus, tot era com molt monumental.

Pel que fa a l’escalada vam treure el cap per unes de les parets però si haig de ser sincera no ens va motivar gaire, el lloc és espectacular, però ja es veia una roca humida i poc agradable. Els escaladors locals ja ens havíem avisat que costa trobar la pedra seca, i que la majoria de dies la humitat els feia anar a la platja. Doncs no vam escalar, vam preferir passejar per les platges i contemplar tot aquell impressionant entorn.

intentant veure amb els binocles com estava la roca...

aquests són els murs a on hi havia vies molt espectacular però la boira i la humitat ens van fer dessistir a baixar

Altres sectors al voltant de Lisboa

2011-06-20T15:13:00.000-07:00

Uns quants sectors que només vam visitar un dia per què no ens van semblar particularment interessants, excepte Portinho d'Arrabida que aquest sí que és bó, però només vam poder escalar unes poques vies ja que estava tot ben moll.

Portinho d’Arrabida (Fenda), segurament és una de les millors zones d’escalada esportiva a Portugal, compta amb un bon numero de rutes (una cinquantena) i una amplia varietat de dificultat.Roca calcària que ens ofereix uns murs de xorreres, regletes i canto, vaja, de tot una mica.A més a més l’aproximació és per unes platges , ja que tota aquesta zona forma part del Parc Natural de la Sierra de Arrábida . El sector és molt peculiar, ja que les parets són com una mena de falla, una fissura enorme i s’escala a dins, d’aquí el nom de Fenda. Les vies tenien molt bona pinta però xopes! Només varem poder fer uns sèptims en una part més taronjosa del mur que no es mullava.Crec que val una visita a aquesta escola però primer comprovar l’estat de la roca, després de pluja regalima tot.

algunes de les vies que vam poder escalar (poques) el mur és prou impressionant

les platges a última hora del vespre

Sesimbra: Aquesta va ser la primera zona a on vam escalar a Portugal, hi vam anar per què és un sector que està a ple sol, i com que havia estat plovent i encara estava ennuvolat vam creure que seria un bon moment per conèixe´. Però tal com vam arribar al peu de via va fer acte de presència un sol molt radiant que ens fa deixar groguis, amb la qual cosa varem fer un parell de vies i vam anar al port del poble a passejar i a contemplar als pescadors.

Zona arran de mar, lloc força espectacular, roca calcària. Predomina un estil d’escalada tècnica amb abrasives regletes de coral, d’aquelles que punxen tant! Zona de rigorós hivern.

arribem a peu de via, el Quim ja s'ho rumia....si una cosa no suporta és la calor!

ja que estem aquí farem un parell de vietes

anem al port

Pinheiros: Poca cosa a dir a d’aquest sector, hi vam anar per què hi estaven obrint vies, però la veritat és que no ens va seduir gaire.

És a prop de Cabo Spichel, l’aproximació no és evident,és entretinguti i amb molt d'ambient ja que cal rapelar els peny- segats per arribar a peu de via.Hi ha un mur superior a on la roca és més bona i hi ha alguna via interessant i un mur inferior amb roca bastant dolenta. Això si, el lloc és espectacular.

La situació era curiosa, a ple migdia amb un sol de justícia , al mur de dalt els dos portuguesos donant “pegues” fanàtics a ple sol a la via que acabaven d’obrir i mentrestant el Quim i jo buscant una trista ombra ...que fem? Puges tu o pujo jo? Aquest torrat no hi ha qui l’aguanti. Ja tinc ganes ja d’escalar però....

Malgrat tot, crec que els escaladors de Lisboa que estan obrint vies estan fent una feina de “titans” no és pas fàcil obrir i escalar a ple sol.

la muralla és impressionant però no hi ha vies vies bones bones...

rapelant arribar al peu del mur

doncs si no escalaem farem algunes fotos és curiós la de flora que creix a entre el mar i la roca

Cascais: Aquesta petita zona, està en una badia, a l’oest de Portugal. Cascais i els voltants són un seguit de pobles de costa amb una bona afluència de turisme. I sobretot amb molt bones platges a on es practica el surf.
Cal dir que les platges de Portugal són una referència pel surfistes i és normal veure pàrkings plens de furgonetes i els surfistes amb les planxes sota el braç o surant dins l’aigua esperant la apreciada onada...

Continuant amb el sector de Cascais.....no ens va molar gaire, el lloc podria és molt bonic per què és arran de mar i els colors de la roca i el mar fan uns contrastos espectaculars,però està molt brut . Les vies són més aviat curtetes, el tacte molt relliscòs per la proximitat al mar. Potser val la pena per anar-hi un dia, però està a ple sol .

Com j he dit, per mi són petits sectors per una curta visita i l'escalada i les condicions no seràn les més òpitmes, però aquest entorn marítim d'intensos colors i molt d'ambient ens van deixar un bon regust.