9/8/22

PICO URBIÓN I RISCO DE ZURRAQUIN. VIATGE ZONA CENTRO 6º PART

PICO URBIÓN 2.228m     

    Ens trobem a finals de setembre, i les temperatures comencen anar  avall, el dia es presenta plujós i tapat, la intenció és anar a pujar el Pico Urbión, el cim més alt de la Serralada de Los Picos de Urbión  

      Es tracta d' una excursió relativament tranquil·la-la i curta, per tant, no hi ha pressa, esperarem a veure si el sol apareix i pujar ben dinat. Mentrestant, aprofitarem el matí per conèixer el poble de Covaleda

    A la tarda veient que la meteo millora, decidim tirar amunt.
    Anem cap a Duruelo de La Sierra on agafarem la carretera fins a l'aparcament del "Refugio del Bunquer" des d'on iniciarem l'ascensió. Tot i que no és una activitat gaire  complicada, no oblidem que pujarem a 2.228 metres, per tant, cal portar roba i calçat adequats, menjar i beguda.

    Estem a la vessant Sud-oest de la muntanya. Passem pel búnquer i comencem amb una bona pujada entre pins silvestres impressionants. Ens enfilem pel costat del Duero , el territori s'obre, desapareix el bosc donant pas a un paisatge de matoll i prats. Passem pel Naixement del Río Duero, on fem una paradeta en l'escultura que ens marca aquest punt.

    Prosseguint  sempre per un evident camí  al costat del riu , arribem a un coll arrodonit i pelat on apareix gent que ve de la banda de la Laguna Negra i la pista de Covaleda. El paisatge és increïble, ja que davant nostre apareixen infinitat de roques i blocs de pedra de totes les mides. Inclús el cim, el seu punt més alt és ben bé a sobre d'unes roques. Superem l'última part de l'ascensió passant per la creu i arribem al cim. El darrer "repetxó" és dret però curt i el camí bo.

Superat el bosc el paisatge és espaiós 


Escultura indicant el naixament del Duero


Per si no teníem clar on érem..

                                              Ja tenim el cim davant

                                                                    Ja som dalt!

   Des del cim  el paisatge és infinit, el sol ha aparegut i hem pogut gaudir d'unes vistes espectaculars. Decidim baixar resseguint la carena per un caminet que baixa direcció Oest. I la veritat, és que no ens esperàvem trobar aquell paisatge tan fantàstic. Roques, agulles, torretes...totes elles molt estètiques. A més a més la roca és com un conglomerat de granit molt curiós. Just abans d'arribar al Peñas Claras tombem a mà esquerra i per un caminet més o menys evident baixem fins a anar a trobar el riu i cap a  l'inici del camí per on hem pujat.

        Des de dalt el cim vam veure aquest camí i vam decidir baixar per aquesta banda

El descens ens va semblar espectacular:






            Ens va semblar una ascensió increïble, agradable, curta i poc complicada recorrent un territori molt peculiar i  especial. Molt i molt  recomanable.

Aquí deixo l'enllaç al Wikiloc: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/pico-urbion-84152908

Enllaç a la web Vaude on hi vaig publicar una crònica de la sortida: https://vaude.es/



        EL RISCO ZURRAQUIN  1.105 metres


    La descoberta d'aquest cim va ser fruit de la casualitat, ja que la intenció era anar a escalar, però la boira i el fred van decidir fer-nos companyia així que vam opotar per caminar. 

        Consultant el mapa (mapy.cz) veiem que del mateix aparcament comença un camí cap a un cim anomenat Zurraquin, decidim anar-hi. Sembla que podrem vorejar la Laguna des de dalt i pot ser una ruta bonica. 

    Comencem seguint un sender poc definit, amb alguna esporàdica fita de tant en tant. El paisatge és brutal la zona de bosc que passem és impressionant, quant de pi silvestre, gran i monumental.

    Superat el bosc passem una zona de matollar fins que el paisatge amb vegetació canvia a un terreny rocós i granític. El cim apareix davant nostre, però no és un cim gaire "normal". La seva morfologia és un bosc de roques. És a dir, piles infinites de rocs (fites) construïdes pels senderistes que han trepitjat el cim. És molt, molt curiós, i amb la boira que tot ho envolta  encara podrem contemplar una postal més pintoresca.


Durant el principi de la pujada, uns enormes pins silvestres  ens acompanyaran la ruta


Desapareixen els pins i apareixen les pedres


Arribant al punt més alt per un mar de roques i fites


La boira també li afegei una mica de màgia a aquesta postal de rocs



    Des del cim baixem per un camí que es dirigeix cap a l'oest agafem un primer trencall a mà esquerra i ens portarà per sobre de les paret i la Laguna Negra. Una baixada oberta, camí ample i més marcada que no pas per on hem pujat. Ens arribem al peus de les vies per donar-hi un cop d'ull però jo no escalem. Acabem la baixada anant a parar al camí que voreja la Laguna i ens portará a l'aparcament.













I així vam descobrir el Zurraquín i el seu bosc de pedres, un cim un indret que ens va semblar encantadors i únics.

26/7/22

ESCALADES PER SORIA. VIATGE ZONA CENTRO 5º PART

       Continuem avançant cap al centre de la península però la marxa és lenta.  I és  lenta perquè com és habitual, apareixen parades imprevistes a llocs que no estaven dins dels plans.
    Un dels motius pels quals ens agrada viatjar amb la furgo, és aquest. Que si algú ens fa recomanacions (sigui per escalar, pedalar o visitar) i ens semblen interessants doncs hi anem a treure el nas i que sí en un lloc hi estem bé doncs ho allarguem, i si no ens agrada, doncs marxem.
    A més a més, si una cosa tenim clara és que sempre s'ha de preguntar, demanar consells, recomanacions als locals, a la gent de la zona, i tothom sempre està disposat a compartir petits tresors de la seva terra. Per tant, no us talleu, pregunteu (amb humilitat, educació i respecte, evidentment) i segur que descobrireu coses noves i atractives que no venien en els plans.
     Tota aquesta parrafada ve que així vam anar a parar als sectors de Covaleda. Pujant en bici a la Laguna Negra (aquí en podeu llegir la crònica: https://laliquim.blogspot.com ) vam trobar uns escaladors que anaven a equipar i després d'una bona estona xerrant vam intercanviar mòbils i ens van passar unes quantes recomanacions i ressenyes.

    Ens van parlar de dues zones, una d'escalada esportiva al poble de Covaleda i l'altra d'escalada clàssica  just sobre  La Laguna Negra de Urbión. De fet la zona de Covaleda està agafant fama per la seva escalada en bloc, però no en vam fer...De moment encara ens tira més la corda.
    Sabíem que per allí s'escalava, però les dues no són zones gaire visitades i no es troba  gaire informació. Hi ha alguna cosa per la xarxa però poc actualitzada. Aquí és on vam consultar:

http://escaladaensoria.blogspot.com/2018/05/laguna-negra.html
http://escaladaensoria.blogspot.com/2017/07/escala-en-covaleda-las-pocilgas.html

    I a més a més vam estar de sort amb la generositat del Gonzalo (equipador de la zona) que ens va posar al dia de vies amb bones recomanacions.
    

    Escalada a Covaleda


    Covaleda, és un poblet situat al nord de Sòria, un poblet acompanyat pel riu Duero i envoltat d'enormes i precisos boscos de pi silvestre. Val la pena invertir unes hores per visitar aquest població  i els seus voltants. Contemplar el Duero, perdre's per les pistes entre pinedes, fer un café en el algun dels seu bars que són molt autèntics. 
    Per dormir amb la furgo vam fer una nit a l'ermita de San Cristobal. als afores del poble. NO vam tenir cap problema, era setembre, no sé com està el temà durant l'estiu.

                                                                    COVALEDA



                                        Els boscos de pi silvestre que envolten Covaleda

                                        El pas del Duero per Covaleda

                Gràcies a l'amabilitat dels escaladors locals vam poder conèixer un bon  sector d'escalada esportiva: "Las Pocilgas", de fet el nom no inspira gaire, però no, no ens vam trobar ni porquets ni porquerisses. Vam anar a parar a un sector preciós, de roca molt peculiar. Sembla granit i és conglomerat de quarsita . 
    L'indret és molt especial. Els sector estan escampats entre boscos de roures i per arribar-hi caminarem per un riu envoltat de falgueres gegants. 
    Vam escalar moltes vies  més aviat verticals plenes de foradets i petits còdols. Un bon sector per fer vies de sisens i setens baixos. Hi vam estar un dia i ens va encantar. Molt i molt recomanable.
    I aprofito per fer un reconeixement i felicitar els equipadors locals que hi posen molta il·lusió i estan  creant  línies molt, molt  bones.

Algunes imatges escalant en el sector:








La Laguna Negra del Urbión

    Aquesta llacuna d'origen glacial la trobem en plena serralada d'Urbionesta envoltada
per un circ o muralla de conglomerat de quarsita ,de gra molt fi semblant al granit.
L'erosió i les fractures han originat fissures, diedres i plaques compactes que ofereixen un bon terreny per escalar.  No hi vam poder escalar per la mala meteo, però si ens hi vam acostar a veure les parets i pinten prou bé. Tot i estar a finals de setembre ens va fer molt fred, plovisquejava i hi havia molta boira...
    De fet, és una escalada particular. Entre que a l'hivern la paret es glaça i que no és una zona de molta afluència d'escalador la roca es recobreix d'una capa de líquens i vegetació, tot i que els equipadors i escaladors locals intenten mantenir les vies i fissures prou netes per poder-les escalar.
    Bé, encara que no vam poder tastar aquesta roca, ens va semblar un bon racó i no descartem en tornar-hi algun dia a pujar per les fissures d'aquesta roca tan particular.
    Les  vies no solen  passar dels 100 m, la majoria en autoprotecció i alguna placa equipada. 

Unes bones vistes de la Laguna amb les parets al darrere

Les parets:




I després de passar una mica de fred passejant-nos per la terra del Urbión que millor que un formatge i un vinet locals per entrar en calor

13/7/22

LAGUNA NEGRA EN BICI DE CARRETERA. VIATGE ZONA CENTRO 4º PART

     Comparteixo una ruta en bici de carretera  entre els  territoris de Soria i la Rioja.  Es tracta de  la pujada a la Laguna Negra del Urbión. Però a banda de pujar a aquesta espectacular llacuna, el recorregut fa una volta coronant   també Puerto Piqueras i al Puerto de Santa Inés. En va resultar una ruta intensa i variada, ja que van sortir 142 kms amb 2300 m de desnivell positiu  per carreteres solitaries i paisatges entre pintorescs i molt bucòlics!

    Aquesta llacuna forma part del Parc natural de La Laguna Negra y los circos Glaciares del Urbión, situat al nord de la província de Soria, concretament a la Comarca de Pinares. Una preciosa zona de boscos sobretot pinedes i fagedes. 

    Aquí deixo l'enllaça al wikiloc:   laguna negra wikiloc

 

    Comencem a Molinos de Duero.  Per cert, vam fer  nit allà mateix en un "merendero" que hi ha a l'entrada del poble (41.8812931N, 2.7820183W)

    Sortim pedalant per la SO-820, una  carretera secundària  amb "falsos llanos" que va creuant  petits pobles de Sòria i ens porta a  la  nacional la N11  que va de Sória a Logroño, aquesta està menys transitada del que ens pensàvem. En arribar al túnel  ens desviem per la carretera vella, fa una mica més de pujada  però pedalem totalment sols . Coronem elport de Palomares , baixem fins anar a parar a l'altra boca del tunel, un descens preciós. Continuem per la N11 però ben tranquils, passem l'embassament de Pajares. Deixem la general per anar cap a Villoslada de Cameros. Però ups!  La carretera per on volem continuar cap a Santa Inés està tallada per obres! Portem 90 quilòmtres i no ens vé gens de gust tornar enrer. Peguntem a l'oficina de turisme però  no ténen ni idea de com està (si possible passar o no hi ha  possibilitat) ens diuen que provem que potser ens deixen continuar.  Doncs vinga ens saltem els senyals i farem un intent. Arribem a on hi ha els operaris i les maquines, està tot en moviment però es pot passar i ens ho permeten.  Haurem de fer un parell de quilòmetres  de terra, però poc a poc es fan bé. Sortim d'aquesta carretera per enfilar-nos  cap a Santa Inés, una altra carreterera preciosa de revolts amples i agradables, amb alguna rampeta de tant en tant però res exagerat. En  el port de Santa Inés  hi ha un intent de pistes o instal·lacions de neu però es veu una mica deixat. 

    Baixem i ja només ens queda la pujada cap a la Laguna Negra als peus del Urbión. I uf! Quines rampes , algunes al 17 % però la bellesa  del bosc de sorià ens endolceix  la pujada. Finalment arribem a la cota 1715 m on deixem la bici ja que estem a pocs metres de la Laguna i dels camins que pugen cap als Picos de Urbión.




Primer Port del Dia



                               Uns quilòmetres de "sterrato per passar les obres"


                          Segon port 


                        Última pujada cap a la Laguna Negra, quina carretera més maca ..I que dura!!

    En l'aparcament de la Laguna, un grup d'excurionistes  ens conviden a meló i que bé que entra!! Un cop recuperats, ens apropem a la Laguna. Quin racó tan  encantador!  La Laguna te un color verd- negrós molt intens que amb  el circ de roca  i el bosc que l'envolten fan una estampa preciosa. Es pot passejar  per una passarela de fusta, (que dintre de tot queda bastant integrada en el paistage). Estem una estona contemplant el que ens envolta   i just quan marxàvem apareix  una cordada d'escaladors locals i equipadors de la zona.  Doncs bé, xerrant i preguntat acabem intercanviant mòbisl i ens passen algunes recomanacions i ressenyes ..I la veritat és que tot sembla ben interessant.  Però l'escalda la deixo per la propera entrada al blog

    I ja acabem la ruta, de la Laguna  ja tot baixada,o casi tot , passant per Vinuesa fins arribar a Molinos del Duero.

    Molt bona ruta i molt recomanble si esteu per aquesta zona. 

    


                                El camí que ens porta a la "Laguna"

                                Ja hem arribat...Espectacular!!


                                    Arribada al poble de Molinos de Duero

    I acabo amb una recomanció, aneu a la Playa de Pita, un petita platja fluvial a l' Embassament de la Cuerda del Pozo. Ens va semblar un indret molt bonic ,a última hora de la tarda s'hi respira una atmosfera molt relaxant i tranquil·la.  Crec però,  que durant el dia és  en un destí massificat de banyistes i gent . Tot i aixó és un lloc molt peculiar que val la pena veure sobretot quan el sol se'n va.






8/7/22

ESCALADA ENTRE SORIA I GUADALAJARA. VIATGE ZONA CENTRO 3º PART

         Després d’uns dies descobrint sectors per Aragó   (si us interessa el que vam fer per terres aragoneses aqui ho trobareu aquí: http://laliquim.blogspot.com/2022/06/escalada-morata-de-jalon-trasobares-y.html ) saltem  a Castella i LLeó on  volem anar a un parell de zones d’escalada esportiva. Aquestes dues escoles són la Cova de Somáem i Pequeña Escocia 

En el poble de Somaén, a la província de  Soria on hi trobarem  una gran cova que ens regalarà vies ben bones, desplomades i físiques, d'aquelles  que et deixen  ben  rebentada  en pocs  “pegues”. Ens va semblar un sector ben  interessant de grau mig tirant cap a alt. 

        A la franja de la banda esquerra de la cova no s’hi pot escalar. Ho vam trobar el terra tapat  amb plàstics. Hi dèuen estar fent excavacions, però dòna la impressió que allò fa  molt temps que està allà i sembla abandonat. La cova està gran part del dia a l’ombra, només hi  toca el sol una mica al matí. Vam estar-hi un parell de dies escalant vies entres 7a i 7c i totes les rutes  ens van semblar gran qualitat, i físiques molt físiques! Ens va agradar,  esta bé per fer-hi una parada llarga i potser, si es va molt fanàtic és una bona  destinació per probar vies més difícils entre desploms i sostres.

Pel que fa el tema de la pernocta amb la furgo, una mica més endavant al costat de la carretera direcció Medinacielli hi ha una area de picinic amb unes bones ombres i taules. Tot i està arran de carretera és força tranquil.

    Per una bona crònica sobre aquest sector podeu consultar aquest parell de blogs: 


http://saltatela.blogspot.com/2015/10/vacaciones-de-verano-capitulo-1-somaen.html


http://escaladasiguenza.blogspot.com/2015/06/cueva-de-somaen.html







                                                                    Si que desploma si...





    En acabar la jornada d'escalada val la pena voltar una mica pel carrers empedrats i les cases  del poble de  Somaén.




 

    I després de Somaén,  agafem les furgos direcció a Guadalajara cap a Villel de Mesa on ens han recomanat el sector Pequeña Escocia  

Durant el trajecte cap a Villel vam quedar  sorpresos i meravellats de la bellesa tan peculiar d’aquell paisatge. Sense have-ho planejat,   vam passar per la Sierra de Solorio un territore preciós de valls i turons arrodonits, pobles petits com Judes, Codes, Mochales… casi deshabitats i carreteres tortuosas entre boscos de savines enormes. No havíem vist mai uns boscos com aquests, ni tanta savina junta ni tan grosses. Quines imatges!   A més a mes hi vam passar a última hora del dia  i la llum suau dels darrers moments del sol hi afegia  encara un aire més especial a aquesta postal. 

Abans d’arribar a Villel de Mesa vam decidir fer nit en un replà en un revolt de la carretereta, estava enlairat i teníem molt bones vistes. Així que quatre maniobres per instal·lar-nos i ja ho tenim. Just acabem i arriba un cotxe, ésl’alcadesa amb una amiga. Resulta que aquell mateix dia han tirat grava on erem per què ho volen aplanar i fer un mirador i no es podia trepitjar!   Cap problema, ens van recomanar un racó per dormir en el poble de Mochales. A l’Ermita de San Pascual Bailon on hi vam estar molt tranquils. 


     Imatges del trajecte cap a Villel de la Mesa, entre boscos de sabines gegants







Pel que fa al sector Pequeña Escocia, home…Doncs nos ens va semblar res del’altre món. Si hi passes i t’agraden les plaques curtes pots fer una parada…Però no té res destacable. Ens va semblar una mica abandonat. No sé si ho recomanaria, tot i que hi  vam escalar algunes vies que ens van agradar i el lloc és ben maco i tranquil. Escalada en placa més aviat curta i vertical. Les vies que vam fer eren xules però amb un matí en vam tenir prou. A més a més arriba el sol a la tarda, amb la cual cosa vam haver de plegar.  No crec que repetim …

         La informació la vam treure d'aquí: 

http://escaladasiguenza.blogspot.com/2014/08/pequena-escocia-villel-de-mesa.html


    Això si vam acabar amb un bon menú del poble a Villel de Mesa. L’escalada no ens va semblar gaire remarcable però el territori, els pobles i la gent si.



Les plaques de "Pequeña Escocia"






     Menú del bar de la plaça de Villel de Mesa, allò que diuen de "bueno, bonito y barato"