Ja fa dies que estem a Dolomites i hem fet unes quantes vies, però vull començar per la Directa Alemanya a la Cima Grande de Lavaredo per que ha tingut un significat especial per nosaltres, la vam escalar per dedicar-la un amic que ens ha deixat, a l’Àngel Casanovas, que havia sigut molts anys president del Centre Excursionista de Terrassa,i per què creiem que es mereix un adéu a l’alçada del seu amor i la seva passió per la muntanya i la seva gran personalitat.
Va ser una escalada l’estil que l’Angel feia, una via clàssica amb equipament clàssic, pitons, ponts de roca ...un itinerari sinuós que va resseguint un dura paret Nord, però aquell dia varem tenir els astres a favor i la temperatura va ser bastant suau deixant-nos gaudir de la roca.
Per tu Àngel adéu i bon viatge.
aproximació de matinada cap a la paret, lluna plena, silenci i molta pau
fa fred, però ens escalfem amb els primers llargs, verticalitat i molt d'ambient:
ens posem a sota els sostres....humitat i alguns regalims d'aigua
i quin patiiii!!
els diedres de dalt:
algunes cordades a les vies" ISO 2000" i la "Comici Dimai" (una gran clàssica)
...i així vaig arribar a la furgo...quin dia més intens!
Sobre la via:
Qui no ha sentit a parlar d'aquesta via i de l'impressionant escalada en solo que va fer l'Alex Huber.
És una gran ruta, si senyor, sobretot els llargs fins als sostres, roca més aviat bona, i escalada contínua, fins i tots amb alguns bidits! Equipament de l' època, claus bastant rovellats i de tant en tant algun parabolt. A partir del sostres canvia una mica el taranà de la via, els tres llargs de sostre estan ben xops, progressem entre pitons i cordinos de dubtosa consistència fins que arribem als últims llargs, si aquestes tirades estiguessin seques escalar-les seria fora de sèrie però mullats no ens va semblar molt agradable. A partir d'aquí ja torna estar sec, uns quants llargs d'escalada vertical i alguns diedres, la roca comença a perdre qualitat. Al acabar de fer els sostres ens vam relaxar, però no val a badar, encara ens quedaven uns quants llargs entretinguts. Sortim per la variant de l'esquerra, ressenyada en el topo de l'Arnau Petit en el seu llibre "Parois de Legende", la sortida recta és una xemeneia que estava totalment molla, d'aquelles fosques i negres que no venen gens de gust. La variant no és res de l'altre món , un flanqueig cap esquerra, per un mar de roca bastant descomposta, allò tìpic de "tira amunt pel més evident".
La baixada es fa per la via normal, uns tres o quatre rapels i una desgrimpada per fins una canal pedregosa. Costa una mica de trobar l'inici de la desgrimpada per què és llarga i bastant vertical.
Sobre el material, amb un joc de camalots f del 0,5 al 2 n'hi ha de sobres, i un joc d'aliens. Hi ha molts claus, nosaltres no vam posar gran cosa a tota la via, els llargs més desequipats són els de dalt.
És una gran via, una gran línia que recorre una gran paret i molt carregada d'història.
En aquest link s'hi pot trobar info de la via i de la roca de Dolomites:
i aquí l'espectacular vídeo de l'escalada de l'Alex Huber en solo:
