Escalant pel món: 10/01/2009

29/10/09

Camí Nord de Santiago (2º i 3º etapa)

2ª Etapa Soto de Luiña-Ribadeo 106 kms.

El principi és molt agradable, circulem per la N-632 nacional en desús, tranqui-la que transcorre per uns boscos atapeïts que ens regalaran amb una inestimable ombra. Anem avançant a través d’un impressionant escenari a on es barreja l’ambient del camp amb el del mar. Tot són contrastos. Parem a Cadavedo un petit poble a amb un mirador al Cantàbric realment interessant. Per divertits els avis amb els que xerrem una estona, un d’ells al dir-li que som catalans ràpidament treu el tema del Barça i del Camp Nou...

Una altra parada al poble de Luarca també val la pena.

les dones de Luarca cosint les xarxes

Després de “xupar” algun tros de nacional agònica, arribem a Ribadeo (el primer poble galleg) a través d’unes agradables pistes que creuen infinits camps de panotxes. Cal creuar la ria i ho fem pel pont, aquí casi que ens colem a l’autovia, sort d’un camioner que para i ens explica com passar el pont pel lateral. La veritat, és que no hi havia cap indicador de com creuar el pont que no fos per l’autovia.

per fi Ribadeo!

L’allberg està ple, però tenen unes habitacions en el pavelló esportiu i estem sols!

la nostra habitació

Per variar coincidim amb les festes del poble, sortim una estona per la nit.....a menjar pulpos i calamares...inhumà!!!

bon profit!

3º Etapa: Soto de Luiña- Vilanova de Lourenzà 28kms. (+25kms de fer el turista pels volts de Ribadeo)

Passem el matí a Ribadeo, visita al far, que val la pena i visita a Ringlo un poble pesquer molt petit a un 10 kms, també és interessant, hi ha unes antigues banyeres naturals a on abans s’hi criava marisc.

Després de dinar una bona empanada, anem fent camí, poc a poc la ruta s’allunya de la costa portant-nos cap a l’interior. Passem per carreteres locals tranquil·les, i poc transitades. Creuant impressionants boscos d’eucaliptus arribem a Ponte aquí és poc ciclable i ens trobem amb un laberint de carreteres sense senyalitzar i cruïlles en les que no queda clar cap a on anar. Sempre he dit que el Quim és millor que qualsevol GPS perquè té un sentit de l’orientació impressionat i aquesta vegada tampoc va tornar a fallar, no sé com varem arribar al poble de Villamartin el Grande i d’allà ja estava ben inddicat per arribar a Vilanova ,el nostre destí. El poble és petit això sí com la majoria de poblacions no hi falta una gran església en el centre. Ens va molar l’alberg i la “hospitalària” era una dona simpàtica que ens va deixar la clau i “...vosotro mismos”, hi havia més gent però no estava ple .Coincidim amb una parella” superfanàtica” del Camino, s’ho coneixien tot i ens varen fer algunes recomanacions sobre els albergs a on valia la pena dormir i no , que ens van ser útils.

cap al far de Ribadeo

a l'aigua!!

refrescant-se en el Cantàbric

carretera cap a Ringlo

"joer" amb la pujadeta!!

l'alberg de Vilanova de Lourenzá

11/10/09

Camí Nord de Santiago

El 6 de setembre arribem a Oviedo i fem nit allà, dormim a la furgo l’alberg està ple però el “hospitalario” que és així com es coneix la persona que es cuida de l’alberg, ens posa el segell a la nostra credencial. La credencial és el document que tot peregrí ha de portar fins arribar a Santiago i cal que per allà a on passi la hi segellin si es vol aconseguir la Compostel·lana, aquesta mena de diploma que et donen quan arribes a Santiago de Compostela. Pe obtenir la Compostelana, cal fer com a mínim 100 kms o 200 en bici o ... a cavall.

Doncs res passarem una setmana immersos en el món del peregrinatge perquè també és tot un “mundillo” i hi ha molt fanàtic.

Nosaltres volem fer el 500 ultims kms del Camino del Norte, el clàssic és el Francès però tenim ganes de tranquil·litat i veure mar, i és que el del Norte fa unes quantes etapes per la costa cantàbrica...pot estar bé...

1ª Etapa: Oviedo – Soto de Luiña 84 kms.

D’Oviedo se surt bastant bé anem trobant fàcilment les fletxetes grogues que marquen el camí (estimades fletxetes!!!)

El tram d’Avilès i arribar a la costa és perdedor i el llibre guia que portem no val res de res. Dia rera dia ens quedarà demostrat que és la guia més inútil que hem tingut a les nostres mans. NO LA RECOMANO GENS . El títol :”Camino del Norte, ruta Jacobea de la Costa” autor Juanjo Alonso.Editorial Desnivel. Mapes cutres, carreteres sense nomenar i per tant cap mena de referència per situar-te, pobles que ni els locals coneixien....una veritable “xapussa”. En cas de dubte el millor que podíem fer era preguntar i gràcies a això hem tingut molt de contacte amb la gent.

Arribem a la costa, la platja de Santa Maria del Mar és preciosa sorra negra, negra.

Ara ja les fites a part de fletxes són les famoses "conxes"(cada vegada em sento més peregrina, bé bicigrina no?)

Parada a Solís amb una bona pujada extra per anar veure la festivitat de Sant ???, molt tradicional, missa, sorteig de pans, sidra gaiteros i aquí sí que hi ha bous!

Següent parada a Cudillero un poble de pescadors que sembla tret d’una postal i, també estan de festes.

El Quim diu que està deshidratat i necessita uns quants “tantos” de sidra. Contemplem una desfilada de gaiters, mengem empanada i a pedalar una mica més (tela amb la pujadeta que ens hem de menjar per sortir del poble!).

A Soto de Luiña anem directes a l’Alberg, hi ha poca gent, alguns ciclistes i un grup que van a peu que es dediquen a fer tots els Caminos “habidos i por haber” si entre els escaladors hi ha fanatisme aquí si fa o no fa...

Acabem el dia amb un menú del peregrino per 10€ econòmic i abundant.

oviedo la nuit

la imatge més buscada els propers dies

quim, jooo per aquí NO PASSOO!

som-hiiiii!!

festa de Solis vinga bow!(frase molt de moda entre els bous)

la costa:

cudillero

el final dell 1º dia

a dormir!

Plans per la tardor

Quinze dies després d’aterrar a casa, ens truca el Sergi que ell i un col·lega estan mirant bitllet per anar a Jordània el proper octubre que si ens volem apuntar....doncs....mmm....és molt aviat però....siiii!!! ja entrava en els nostres plans per aquest any anar a Jordània i mola anar un grupet per que al final també s’apunten el germà del Quim i la cunyadeta (Pepet i Pepeta),..i més gent. ja tenim bitllet per Jordània , a escalar al Wadi Rumm, visitar Petra i el mar Mort. Les dates del 13 al 29 d’octubre...Viatges d’aquesta mena són els que més ens motiven, intensos i entorns tan diferents al nostre.

Una tarda d’aquestes d’agost ens trobem el German i el Berenguer a la paret gran, a finals de setembre marxen una setmaneta a Mallorca van fanàtics amb el tema psicobloc, han trobat un allotjament i uns bitllets econòmics ...és molt temptador... i nosaltres encara no hem tingut el plaer de conèixer aquesta escalada tan refrescant i impressionant. Crec que m’impressionarà i molt! Parlem amb el Manel, també s’apunta,total reservem en la mateix allotjament que el German i el Berenguer bitllet pels dies 29 de setembre al 5 d’octubre.

Ha estat un estiu molt agradable a casa i no només la nostra casa física de Terrassa que encara que no ho sembli hi estem molt bé. Tornar a Sant Llorenç és com tornar a casa, em seria difícil passar un estiu sense una caminadeta pels racons d’aquest massís o una pujada a la Mola o les tardes fanàtiques a la Soleia.

Hem fet un bon intensiu de Sibèria , genial. Quin fanatisme ! Projectes, moviments, cantos, “xuxuflu” i vocabulari Siberià. Bon ambient bones vibracions .Per mi,una de les parts més importants de l’escalada és la gent amb la que la comparteixes.

El Quim ha obert una altra via al mur Blau, aprofitant l’entrada que va obrir l’any passat per la Bruce Lee 7c+ i la tassa de Te 7c, aquesta nova via és la que està més a la dreta de les tres i es diu Nit i és un 7c.

El nom, per la gossa del Francesc i la Núria, que és un trasto i una escandalosa però quan para de bordar és molt tranquil·leta. Tant el Francesc com la Nuria van estar amb el Quim provant la via quan l’estava acabant de netejar i van ser una bona ajuda, gràcies parella!! El Quim va fer la primera ascensió i el Francesc la segona.

conglomerat ..tan i tan especial

clink,clink,clink!!

hòstia quin muret!!

La Castellassa vistes des des la soleia

A mitjans d’agost em començo a notar molèsties als dits...i just quinze dies abans de setembre que és quan tenim previst marxar a rular amb la furgo per Espanya. Per mi el moment més dur en una lesió és quan dius....OK, tinc mal i si no paro o afluixo això no hi haurà qui ho curi.. per tant reconec que estic lesionada, .i per tant m’haig de fer visitar per algú...en ple agost serà difícil. Em recomanen un fisio especialista en dits i extremitat el Vicenç Punsola cap allà. em fa dues visites, crec que m’anirà bé llàstima que marxo i no podré fer algunes sessions més.

Però bé “no hay mal que por bien no venga” canviarem les cordes per les bicis (només uns dies...) i anirem a fer un tram del Camí de Santiago, però el del Nord, el que passa per la costa Cantàbrica. Començarem a Oviedo i farem els 300 kms. que queden fins a fins a Santiago. I després ens quedarem fins a finals de setembre coneixent .zones d’escalada per Astúries i Cantabria.

9/10/09

Cap a casa!

Els últims dies els varem passar a Oakland un barri als afores de Sant Francisco, ciutat des d’on agafàvem l’avió per tornar. El Malcom i l’Angela amb la seva característica amabilitat ens van convidar a casa seva i com ens van cuidar....moltes gràcies!!.

Ens van ajudar amb la paperassa per vendre la Harriet, que per cert la vam vendre al Barri al valencià que vam conèixer a Yosemite ( a finals d’agost ens va fer una mail que el cotxe li va anar de perles...es que la Harriet va anar de conya!!).

I l’ultim dia a les 5 de la matinada el Malcom i l’Angela ens van acompanyar a l’aeroport...molt bona gent també els trobarem a faltar, saben que els esperem per escalar junts a Catalunya, i confiem en que vinguin...

fent els papers per vendre la Harriet

el Malcom sempre s "con las manos en la masa"

el sopar és a punt!

CHEEERS!!!!

El nostre trajecte:

San francisco---New York---Londres---Barcelona

Olé per les hores de vol, no recordo quantes van ser però es va fer llarg, llarg.

Un petó per les mares i família que es morien de ganes de veuren's i nosaltres també!!

7/10/09

Lake Tahoe

Ens oblidem de Yosemite i Toulumne Meadows, continua el mal temps, buscant a on anar, sempre condicionats per la meteo i l’únic lloc a on sembla més estable és Lake Tahoe cap al Nord de Califòrnia. Com el seu nom indica Lake Tahoe és un llac i amb aquest nom és coneix aquesta zona que aglutina una bona pila de sectors, roca de granit, fissures, amb vies de pocs llargs.
Altre cop la varem tenir sort amb el temps i vam poder escalar.
Els sectors visitats van ser:
.Sugarloaf, molt bo a on hi ha vies d’entre 1 o 3 tirades,i recomanable, totes les vies que vam escalar ens van agradar i varem fer un intent a la Gran Ilussion que se sàpiga és el primer 8a+ del món (mundo mundial....), i una línia espectacular el Fran l’encadena al 3è pegue...quina màquina!!
Lover’s Leap, també interessant, hi vam anar 2 dies, les vies no eren excessivament difícils, ténen un parell de llargs i solen arribar a dalt i cal baixar caminant. Les vies que vam fer “Traveler´s Butres”, “The line”
Phantom Spires, un racó amb un grup de petites agulles, està bé per passar-hi un dia però res de l’altre món. Ens varem enfilar a la “Middle Spire” i la “Upper Spire”
I aquí van acabar les nostres escalades pel continent americà.
El Fran i la Carol continuen el seu viatge encara els hi queda molt per recòrrer, veure i escalar, crec que estaran un any i volen arribar a Patagonia, passant per Peru, Bolivia......els desitjem molta sort i els trobarem a faltar, hem rigut molt plegats....shomering!!

Això és Lake Tahoe: