30/12/14

Descobrint l'escalada a Zion


Teníem previst arribar al parc Nacional de Zion i enfilar-nos per alguna de les sever vies llargues, però dos dies seguits de pluges ens van fer canviar de plans.
Enlloc de les gran parets vam visitar Kolob Canyon , un barranc que pertany a al parc de  Zion a on s'hi troba un petit muret amb algunes vies d'esportiva ben curioses. La info la vam trobar a : http://www.mountainproject.com/v/south-fork/105948443
Un racó sorprenent, vies de continuïtat , gres i presa molt bona, a on ràpidament se'ns van inflar   els avantbraços. Tot plegat, l'entorn  i les vies, ens va semblar interessant per fer-hi  una visita,val la pena  conèixer i escalar en aquestes formacions tan especials.

arribem a Kolob

A fer una mica d'esportiva , aprox  preciosa.



això és una passada, quant de "canto"!!!!
piletaaaa!!:





Quan es fa fosc tirem cap a la part més popular de Zion,  està tot ple, càmpings , motels... octubre és la millor època i hi ha un gran moviment turístic .
De casualitat i gracies a l'amabilitat del encarregats del capmground que hi ha dins al parc , vam trobar la única plaça lliure, pels pèls! Típic i clàssic campground, aigua, taules i wc.
Aviat vam comprovar que el matins són mol i molt ventats però tal com van pronosticar els locals de la zona, el vent va afluixant a mida que s'aixeca el dia.
És fàcil moure's per Zion, només cal prendre el bus gratuït que porta als punts més populars del parc.
El nostre primer contacte serà en el sector Tunnel Wall Area a la via “ The Headache” ,3 llargs , fissura de mà perfecta, poc complicada i a l'ombra (tot i que el vent del mati refredava l'ambient , les temperatures diürnes eren elevades i s'escalava millor a l'ombra). Una gran ruta, fàcil d'equipar, i va ser una molt bona elecció com a presa de contacte. De material portàvem un joc d'aliens i un parell de jocs de camalots del 0.5 al 3. Crec que vam estar un parell d'hores i es baixa rapelant.
1º llarg fissura al més pur estil d'Indian Creek

2º llarg, un agradable diedre fissurat

tercera i última tirada continuem entre fissures perfectes

final de la via , rapel i avall!! 


Per acabar la tarda vam anar a buscar fissures a Ataxia Tower Area, una paret al costat de la carretera a on en menys d'un minut et plantes a les vies. L'escollida va ser Boring Crack,  un llarg de fissura física, ampla, bavaresa, punys, d'aquelles que et fan fer força amb tota la musculatura del cos. Val la pena per rematar el dia.



bona, exigent i extenuant 

la "Boring crak" que de boring no en tenia res!

última via del dia a l'esquerra de Boring Crack. Es veia bona però brrr! tenia alguna llastra una mica expo...No surtia a la guia

L'endemà ja vam posar-nos a una via de més llargada,més picantona i boníssima: “Shune's Buttres” a RED ARCH MOUNTAIN. Sortim en autobús del Visitor Center baixem a la parada  The Grotto i amb una curta i fàcil aproximació de 20 minuts ens plantem al peu d'una magnífica línia de diedres, fissures i xemeneies que ens regalarà una via molt complerta i molt variada.. Pel que fa a horari unes 5h. I de material : aliens del blau al groc i dos jocs de camalots del 0,5 al 3. I un 4 i un 5 (antic, el gran) molt útils. El descens és fa  rapelant.
Una ascensió excel·lent. Altament recomanable.  



Mati al bus , nosaltres per anar  a la via i el Jaume i la Nuri a punt per pujar a Angels Landing, una excursió molt interessant

 1º llarg, vam començar per la variant de l'esquerra . Uf! El Quim va suar bastant i no pel sol...era ben difícil!!

1º llarg ja a l'ombra

vistes d Angels Landing des de la via 





ja comencem amb les xemeneies




la següent tirada una fissura de punys ...mmm..


i una altra xemeneia... sort del 5!!


arribant a la primera torre...per la xemeneia


la R de dalt el torreó ...pati!!


penúltim llarg :  flipant, al·lucinant..em falten paraules


última tirada 50m de  placa fissurada, facileta, divertida


I no puc acabar sense fer referència a un indret que no coneixíem i que ens va semblar d'una bellesa increïble. Es tracte d'un parc estatal anomenat Sand Hollow State Park . Hi vam anar a espetegar de pura casualitat una nit en que no trobàvem allotjament enlloc als voltants  de Zion i ens van enviar a aquest petit parc,  on hi havai algunes places lliures al càmping, Un racó molt idíl·lic i tranquil  que ens va sorprendre moltíssim.






 I ens vam quedar amb ganes de fer més vies, però estaven al sol i vam pensar de deixar-ho pel final del viatge , en la tornada a San Francisco que seria a principis de novembre, no faria tanta calor. Però no vam estar de sort i els dies que teníem previst tornar a Zion van arribar unes fortíssimes tempestes que van deixar les parets impracticables. I per això vam tornar a las Vegas però no a deixar-nos els cales en els casinos si no que vam fer una parada a Red Rock on vam fer unes vies que ens va sorprendre moltíssim per la se va gran bellesa i qualitat...però això queda pel proper post.

18/12/14

Fent quilòmetres i visitant parcs. Mono Lake, Death Valley i Las Vegas


  Gairebé 800 quilòmetre eren  els que ens separen de Zion, el nostre proper objectiu  a escalar 
i davant tantes hores de conducció que les amenitzarem fent algunes parades contemplatives.
  En menys de una hora de deixar Toulumne Meadows i arribem al Parc Nacional de Mono Lake. Un racó petit però  grandiosament espectacular.
  Un llac d'aigua salada i unes agulles (o “tufas” com allà n'hi diuen ) de calç i sal emergent del seu interior en fan un indret curiós i interessant, tan per nosaltres com els milera d'aus que durant l'any hi fan parada per alimentar-se d'artèmies un petits crustacis únics habitants en aquestes aigües alcalines.
   Val la pena deixar la visita per última hora de la tarda en que la suavitat de la llum li dóna molta més bellesa i més claredat.










  Aquell mateix vespre ens plantem a Bishop, zona referència d' escalada en bloc.  Aquesta vegada  el nostre propòsit no era blocar precisament (fa anys ja hi vam estar i realment ens va semblar un lloc increïble i fanàtic) però aquell vespre vam anar directes a unes de les tantes termes que hi ha escampades al peu de les muntanyes. Són termes naturals que la gent ha anat construint a on hi ha surgències d'aigua calenta. No són fàcils de trobar, es coneixen pel boca a boca. Potser en l'oficina de turisme hi ha alguna cosa però nosaltres ens ho va dir algú ja fa anys que li havia dit un altre...i així corre la informació. I en aquesta ocasió , sort en vam tenir de la bona memòria del Quim per ubicar i recordar llocs. Perquè així, de memòria, vam arribar a una termal on feia uns quants anys ja hi havíem estat. I és que estan ben bé enmig del no res i realment no es veuen fins que no t' hi trobes a pocs metres. Banyadeta relaxant i dormim en el càmpground de Bhisop a la zona dels Hapy Boulders.

tota la tarda veníem pensant  en aquest moment!


L'endemà matinem, ens queden molts quilòmetres per fer i llocs per veure. Ens toca conduir per aquelles interminables rectes que creuen quilòmetres i quilòmetres de desert. En començar tot ens fa molta gràcia, que si els grans trailers, que si les descomunals autocaravanes que són com  com autobusos, que quines rectes...però al cap d'unes hores l'emoció s'esvaeix i tenim ganes d'estirar a les cames i moure el cos.

com a les pelis!!!

I així ens plantem a Death Valley. Aquest parc  alberga el punt més baix d'Amèrica del Nord, a 86 m sota el nivell del mar. Un indret desèrtic i amb una calor infernal. De fet, la nostra visita va coincidir a ple migdia de setembre, era d'esperar que aquelles hores ens rostíssim en ple desert de Mojave
Vam començar recorrent la panoràmica carretera cap a Badwater Basin el punt més baix . Una extensa superfície salinosa, blanquinosa i brillant ens deixa bocabadats.
Tornem enrere i passem per la carretera Artists Drives que ens farà passar entremig d'un festival cromàtic de terres i minerals de tots colors
I acabem la visita al Parc anant al mirador Dantes View d'on vam tenir unes immillorables vistes de Badwater.

sortim del cotxe per la foto i toma! batacada de calor!!

correspon a 41.1111 graus centígrads... com li mola al quim..


les terrasses dels bars amb ruixadors per refrescar la clientela

cap a Badwater Basin . Aquesta immensa esplanada.

al·lucinant! 

el punt més baix de nord-amèrica:







fascinant la policromia de la  Artists Road



foto hiper clàssica anant cap al mirador Dantes View



l'accés al mirador



les vistes de Badwater


I ja per acabar la jornada turística (que per cert ens va deixar rebentats!) visita nocturna a Las Vegas. Que dir sobre aquesta controvertida ciutat que no s'hagi dit ja?
Ens agradi o no l'ambient i la moguda d'aquesta ciutat, pensem que s'ha de veure, al menys passar-hi una nit. I no només perdre's pels faraònics i desbordants casinos sinó també contemplar el personal que per allà es passeja...tot és un espectacle.

La ciutat a on tots els excessos estan permesos, beguda, joc, alcohol.. Això si fer un vi-vac als afores, com nosaltres vam fer, perquè vam trobar-nos el campground tancat, ni somiar-ho! Aquest fet va ser el motiu que de bon matí es presenti un agent de l'autoritat per deixar-nos clar que no és legal i que a on estàvem no s'hi podia ni aparcar . Val, doncs marxarem...que li has de dir...millor un somriure i un “sorry” que una multa....

I així acabem amb el nostre recorregut turístic,  propera destinació les pedres de ZION.

 
comencem la ruta pels casinos 



  
"derrotxe" elèctric a punta pala

gent i més gent de tota mena
  
i acabo amb aquesta imatge de la Nuri ,  del sol sortint i il·luminant   Red Rocks. Feta  des del vi-vac moments abans de l'arribada del poli