18/7/19

ALBÀNIA ESCALADA I TURISME


            Aquest és un post que no sabia si redactar perquè el nostre pas per Albania va ser ben curt, i  tan l’escalada com el país (al menys la part que vam veure) ens van semblar interessants però no del millor que hem vist. 
      Però bé, crec que val la pena que comparteixi el que ens van semblar els dies que vam passar per aquest país
     La intenció era escalar en un parell de zones esportives  i anar tirant cap a Grècia, però aviat ho vam tenir enllestit  perquè l’ escalada no valia gran cosa. Per arribar als sectors calia empassar-se uns quants quilòmetres per pista polsegosa, bastant desagradable i que  ens va fer malbé la nevera . Sort que el Quim és molt “apañao” i dies després la va reparar. 
       Albania no ens va deixar indiferents, és un país de contrastos,  pobre, on sembla que tot està a mitges, deixat de la ma de déu i a vegades bastant brut. Tot aixó  contrasta amb els cotxe de luxe (la majoria Mercedes) que gran part de la població poseeix. I com el cuiden! O sigui  que és molt normal veure una fila de Mercedes apracat en un descampat inundat per bosses de plàstic i deixalles variades. 


Algunes imatges  mentre feíem quilòmetres per territori Albanés:












      
       
      La part nord prodríem dir que és la part més autèntica , és la més rural però a l’hora la més   descuidada i bruta, mentres que al Sud tot està net, lluminós  i hi ha més turisme.            També ens van comentar que el  Sud és zona de mafies, dorgues  i armes.  Però bé, nosaltres vam voltar pel país sense problema .

       Vam entrar  en ferri pel poble de Durres, d’allà anem directament al sector de Bovilla situat a pocs quilòmtres de la  Tirana , la capital. La infraestructura viària deixa bastant a desitjar. Les carreteres secundaries solen estar en mal estat  o són pistes . Finalment arribem a les parets , el paisatge és bastant bonic ja que formen part d' una vall on hi ha un embassament de color blau intens. Un destí bastant popular entre la gent de Tirana.  Però fa molta molta calor.
      Anem al “Tufa wall” que encara està a l’ombra. No està mal, però hi ha poques vies. i allà no hi escala ni Déu, és a dir la roca punxa i tot està ben brut.  Fem 3 vies,  un 6c i un parell de 7b són bones però entre tantes punxetes i la calor abandonem el sector. Anem a treure el cap als altres sectors però no es veuen gaire atracitus. Marxem! 



Algunes fotos de Bovilla:












      No està malament, però no és un lloc per anar-hi expressament a escalar, poques vies, poc netes i la pista una mica emprenyadora. Al tornar vam ”pillar” una aturada de gairebé dues hores,  estaven  fent obres i la van tallar sense avisar, provocant una bona cua de cotxes totalment aturats, olé!. Doncs bé , el lloc és maco,  però no ens va motivar per escalar. 
   Contiunuem per carreteres desastroses o pistes i un paissatge molt peculiar no per bonic sinó per descuidat . 

     Anem a treure el cap al Sector de Brar, una muralla amb vies difícils que se’n havia parlat perque l’Ondra ha fet un 9b.  Arribem per pista i el sector està just a sobre. Es camina un minut, un altre “fiasco”. L’accés és curt però és un pujada  xunga per una malla de ferro . El Quim puja a fer una ullada  jo ni aixó, tal com arribem marxem.  




 Semblava  un bon mur però la qualitat de les línies no ho eren pas de bones


      Ja era casi de nit i vam fer una mica més de pista fins arribar a unes cases, allà vam aparcar la furgo i en un moment apareixen les dones d’una de les cases.  Una parlava italià i ens vam conseguir entendre. Li vam preguntar si els importava que dormissim a davant de les cases, i que va! Ens deia que féssim el que vulguessim cap problema i que allà  estaríem ben tranquils. I així va ser, la única visita que vam tenir va ser la canalla dels voltant que no podein ocultar la seva curiositat.  Tot plegat:  ell lloc, la gent i a situació van ser molt autèntics.


Un racó ben inhòspit però amb cert encant


I aquí vam fer nit


L’endemà va tirar cap avall direcció Grècia. Continua la tònica  de carreteres en un estat lamentable, no hi ha gaire trànsit  però tot i això avancem poc a poc.

Vam fer dues parades , tal com he dit a mida que ens acostem al sud d’Albania, tot prèn un aire més “europeu”. Més modern, més cuidat i net. 


      Lllac on hi havia gent de pic-nic

      Vam visitar la ciutat de  Berat, una de les més antigues d’ Albània, coneguda com la ciutat de les  “1000 finestres”, es manté molt autèntica perquè durant l’ època comunista es va decidir   “protegir” els barris històrics i evitar la construcció dels blocs de pisos. No és una població grandiosament espectacular, però si curiosa i tranquila.  Una agradable barreja arquitectònica entre cases de pedra, mesquites i el castell, fan que sigui un racó per fer una parada i visitar-la.











     
      Continuem fent quilòmetres cap al sud, arribem a Gjirokastra  un poble amb cases d’estil otomà i un castell situat estràtegicament coronant la ciutat. Tot molt ben conservat i com Berat va ser declarada  a dins la categoria de ciutat museu durant l’ època comunista. Per tant està prou ben preservanda.

















I des d’aquí ja cap a Grècia on hi vam passar bastant dies escalant molt, moltíssim!!  Aixó més endavant us ho explico.

10/7/19

VISITANT EL SUD D’ITÀLIA . CAMPANIA, BASILICATA Y PUGLIA




      Com sempre diem l’escalada és el motiu per viatjar, i a la vegada ens agrada conèixer i  tombar pel territori  on passem dies de cara a la paret. Aquesta vegada mentre descobríem parets i sector pel sud italià ,hem recorregut les regions de Campania , Basilicata i Puglia. Un territori preciós tant la costa com l’interior amb uns pobles molt pintorescs i únics,  sobretot per la banda de Puglia.
I on vam anar?  Doncs aquí:

     Pompeia
      Un tresor històric que es mereix una visita encara que no se sigui un entès en matèria històrica i arqueològica com és el nostre cas.
Per arribar-hi ho vam fer en tren des del poble de Meta, allà s’agafa el Circumsvesuvià i cal baixar a l’estació Pompeia Scavi (no a Pompeia).
És sorprenent voltar per aquesta mena de ciutat antiga , i com s’han preservat les ruines que havien quedat enterrades per la lava (l’any 79 dc!). Carrers empedrats, csses, edificis, frescos en les parets  han estat desenterrats i encara en van trobant més. 












Una imatge que impacte una mica...


      El Vesuvi
       Aquesta muntanya volcànica segons sembla és la única activa en l’Europa Continental, tot i així els  baixos estan habitats sense cap mena de temor  a alguna possible erupció.
És una excursió  agradable i força popular  (bastant turística ),  nosaltres hi vam anar a primera hora ( obren a les  9 ) i casi que vam pujar sols, al baixar si que ja vam trobar més tràfic de gent. Un camí perfectament arreglat en poca estona ens deixa arribar a dalt el cràter d’on podrem veure aquest històric i emblematic volcà. Ens hauria agradat donar la volta però esta tancat.  Vam estar una bona estona per dalt contemplant els colors, algunes fumaroles i aquet paisatge tan bonic i singular.
Entrada 10 € , i al pujar amb moto no vam aparcar davant l’entrada i no vam pagar. Sinó crec que hi ha un pàrquing de pagament una mica més avall d’on surten busos cap a l’entrada.



Un camí apte per a tots els públics ens porta al cràter








Bona panoràmica del golf 

Colors volcànics

     Nàpols
      Després del Vesuvi,  canvi de terç  cap al caos i  la multitud  de  vehicles  d' aquesta ciutat. 
        Entrar-hi va ser una mica estressant  En moto,  jo amb el mòbil (gps) a la mà i passant  les indicacions al Quim (que a sobre  de la moto és el rei, i si veu un forat per colar-se ho fa! i mai es quedarà enrera…) Però tot aquest moviment i velocitat de vehicles desapareix al entrar al cor de la ciutat , allí tot està parat, és un embús general a tots el carres i es triga una bona estona per avançar uns metres. Inclús amb la moto!! 
      Evidentment  Nàpols és una ciuta molt peculiar, amb molta força, caòtica, divertida. Maca?      
      Els afores no, pisos,apartaments, tot molt atapeït i fred…Però el centre  històric ens va agradar, continua  la bogeria de cotxes, motos i gent, façanes velles, carrers adoquinats i abonyegats, tot molt “destartalat”   però amb  molt d’encant.
      Vam veure:
       El Castell de Sant Elmo des d’on es poden contemplar unes grandioses vistes del golf, Vam recòrren el  Lungo Marre fins al Castell d’ Ovolo.  Per dinar vam anar a la famosa pizzeria Michelle, coneguda per mantenir el local i les pizzes tal com fa decàdes. Estava a a petar! Vam encarregar una napolitana i una margerita a endur  i ens les vam menjar a la plaça de la Catedral.
      Vam acabar la visita passejant pels carrers del Centre Històric que tot i ser peatonal hi havia un intens moviment de vehicles. Aquesta va ser el nostre pas per Nàpols, ens va agradar però amb  un dia ja en vam tenir prou. 


Vistes des del Castel de Sant  Elmo




Recorrent el Lungomare

Molta tradició , i molta gent a la pizzeria Michele, val la pena  


      Voltant pel Centre Històric


   

     De camí cap a Bari (on havíem d’agafar el ferri per passar a Albania)  farem parada a les regions de Basilicata i Puglia on vam visitar alguns pobles i paisatges  que ens van semblar fantàstics. Ens va quedar clar que és una zona que no es pot deixar de conèixer.



     Gravina de Matera, aquest és el poble que menys ens va impactar o agradar,  és a prop de  Matera i no ens va semblar tan espectacular com en algun lloc havíem llegit. Vam fer nit a la carretera que passa per fora  el poble amb una bona postal nocturna




Panoramica de Gravina Matera

      Matera
        Quina ciutat tan especial!! Amb molta història i curiositats. La seva peculiaritat  és la xarxa de vivendas (ara ja deshabitades)  excavades en les coves  i baumes que formen aquest territori. Una visita que no ens va deixar indiferents intentant imaginar com era la vida en aquest paratge decades enrera en que la crisi va fer tornar als seus habitants a viure a les coves .  
     Per recòrrer aquesta ciutat és un puja  baixa pels  empinats carrers empedrats tant per la seva part “rocosa” o els “sassi” i per la seva part medieval. 
      Una visita altament recomanable.

Abans de endinsar-nos pel poble el vam contemplar des d'un punt panoràmic (que no recordo el nom..)


Zona de Sassi

Bonica estampa de les cases en la paret



Una panoràmica del poble

      Vall d’Itria:
       Aquest zona és molt coneguda per les construccions “trulli” (trullo en singular). Unes  cases  de pedra seca i sostre cònic exclusives de la regió de Puglia. Vam quedar meravellats amb les cases. No n’havíem vist  mai  enlloc. Molt singulars, i ben conservades. Diuen que quan es deterioren en lloc de restaurar-les les enderroquen i en construeixen un altra,  d’aquí que gairebé totes estiguin en bon estat. A banda de les casetes la zona és preciosa, oliveres platejades i prats infintis que ofereixen una atmòsfera molt especial. 




      

      El poble  d’Alberobello és el màxim representat d’aquestes construccions, i la veritat és que és com estar  passejar per un conte…Es tot tan pintoresc i “cuco"






       Següent parada la fem a  Locorotondo, un poblet que corona un turó, cases blanques, carrerons  tambe de pedra clara…No és espectacular  però ens va semblar molt tranquil i agradable. 
      Un altre poble a veure és Ostuni o  l’ anomenada “ ciutat Blanca pels sesu carrers i edificis blancs i immnaculats. També ens va agradar voltar pels seus carrers laberítincs decorats amb el color blanc. 


      I fins aquí la nostra ruta pel Sud italià 
      Des de Ostuni resseguim la costa fins arribar a Bari, allà comprarem el bitllet de ferri per anar a Durres ( Albània) surt a les 22:00 i el trajecte són 10. 
     En el proper pots Albània (http://laliquim.blogspot.com/2019/07/albania-escalada-i-turisme.html )  fent quilòmetres  i escalant ben poc perquè els sectors deixaven bastant a desitjar.