Primers dies a Sicília: CORLEONE I PALAZZO ADRIANO

Vam arribar a Palermo ja de nit, per no donar gaires voltes vam agafar la guia d'escalada i vam anar a dormir al pàrquing del sector Bausso Rosso. Es troba en una urbanització a pocs quilòmetres de Palerm en el poble de Mondello. Una urbanització no és un del llocs més idíl·lics per dormir però hi vam estar tranquils.

Durant tota la nit pluja i vent, vent del fort . L'endemà vam ubicar la paret però veient que l'aigua i la ventolera no afluixaven ens decidim per seguir una ruta en cotxe que recoman la guia de turisme, de Palermo al poble de Corleone.

Tenia bona pinta, però primera pillada, el GPS ens portava per una banda i els indicador sicilians per una altra i vam acabar pujant i baixant carrers estrets i mullats amb una mica de tensió per les dimensions de la furgo, tensió accentuada per la forta pluja i la conducció temerària dels sicilians. Finalment vam fer cas de TOMTOM i vam fer el trajecte per la Nacional, passant de la “idíl·lica” ruta recomanada per la guia.

El poble de Corleone , poc pintoresc i sense cap atractiu, però és un reflex de la Sícília més autèntica, una mica estancada en el temps, tot deixat, descuidat i a vegades brut, però amb molta vida. En algunes botiguetes d'aquelles que es ven de tot, es podia trobar encara ampolles de licor d'Amareto amb la foto del Marlon Brando com a Don Corleone.

és una illa amb racons fantàstics però imatges com aquesta seran bastant habituals

omnipresent  FIAT PANDA 

Següent parada al poble de Palazzo Adriano, escenari de la tendre pel·lícula “Cinema Paradiso”. Malgrat el glasçat  vent que ens va acompanyar tota la passejada ens va semblar una vila agradable i molt autèntica; la plaça , els carrers empedrats, les cases arrenglerades i la gent passejant pel carrer a última hora de la tarda, es respirava tranquil·litat i ens feia gràcia voltar pels escenaris d'una pel·lícula que havíem vist feia pos dies.

Paradeta en el trajecte de Corleone a Palazzo Adriano al llac Prizzi la pluja afluixa i podem estirar les cames en un racó ben tranquil :

Palazzo Adriano:

i com no de qualsevol racó en pot sortir un PANDA!

A banda de conèixer la illa, ja hem començat a aprendre com circulen els sicilians i algunes de les normes viàries .

Al principi pot ser molt estressant però al caps d'uns dies només cal entrar en el seu joc. El Quim no ha tingut cap problema en adaptar-se a aquesta peculiar forma de conduir. La seva teoria és : el primer que posa el morro és el que passa i de moment així és, però a mi em posa dels nervis, sempre al límit. I a part d'aquesta teoria hem observat que:

En contínua es pot avançar i si i cal passaran tres cotxes a l'hora.

No cal pagar un gual només posar un cartell a la porta tindrà el mateix efecte:

-Si hi ha un forat entre els cotxes que fan cua en el semàfor algun cotxe s'hi posa i es cola sense cap mirament.

-Si un cotxe està sortint per una cantonada encara que vegi que ve un altre vehicle s'hi anirà incorporant lentament amb la qual cosa el que està passant haurà de frenar.

I el més bo de tot és encara que tothom es coli, se saltin stops i est facin frenar els uns als altres ningú no pita ni s'emprenya . Tot és ben normal.

TRAJECTE A GÈNOVA

Ja fa uns dies que voltem per Sicilia, I  per fi hem trobat  WI FI i puc començar a fer alguna cosa. Per tan aniré explicant aquest viatge que ja va començar fa uns dies:

 Un nou viatge, i aquesta vegada sortim amb la panxa ben plena.

El dissabte dinar familiar. I, sempre ho dic, encara que sempre anem a munt i avall els nostres són els nostres i els trobarem a faltar.

Per acabar d'arrodonir el cap de setmana calçotada a Montblanc, organitzada de forma magistral pel Marc i la Marta.

La trobada comença dissabte vespre amb un bon sopar d'espardenyes (torrades amb escalivada, formatge i anxoves ) acabant la vetllada amb alguns gin tònics d'aquests que ara estan de moda i que són una delicatesen (jo dec tenir poc paladar pel tema sempre he pensat que tenen gust de colònia) i “pacharan” que amb força gel entra bé...

gairebé com un Sant Sopar...

L'endemà costa arrencar però finalment una mica de bloc per guanyar-nos el dinar.

a blocar:

I per fi el moment més esperat LA CALÇOTADA:

i acabem amb una deliciosa sorpresa per part dels amfitrions, un tradicional "Braç de gitano de Vimbodí" ...casi un metre de llarg!!!

 GRÀCIES PEL DETALL!!

I tal com he dit al principi, marxem tips i contents.

El mateix diumenge per la tarda vam anar fent quilòmetres cap a França, volem passar la frontera i dormir al voltant de Beziers, sortim al poble de Agde i busquem un raconet per fer nit.

Dilluns dia 3 de març anem cap a Gènova per agafar el ferri, sortint d'Agde vam passar per una mena de braç de terra per dins el mar que va a al poble de Sete, pensant-nos que seria un tram espectacular, i res des res, ni vam veure aigua per les dues bandes ni vam trobar cap poble típic de costa.

Anem fent via i quilòmetres:

Conduïm amb tota la calma, el tram d'Arles fins Ax en Provence sortim de l'autopista, la nacional va just pel costat i és prou recte, això sí una rotonda rera l'altra...és que França és el regne de les rotondes!

Arribem a Gènova , directes al port sense cap entrebanc, guai! En un moment ens plantem a la cua per embarcar al flamant ferri anomenat “SUPERBA”. El bitllet ja el portàvem a la butxaca tret per Internet a la companyia “Grande Navi Veloci”, que tot i tenir aquest nom vam arribar amb dues hores de retard a Palerm. No va ser pel vaixell sinó pel fort vent que feia que l'entrada a port fos perillosa. Un vent que em sembla que ens acompanyarà més d'un dia en aquest viatge.

comencem una nova aventura!!!

Plans i projectes.

Carregant bateries. Puc afirmar que, literalment  aquesta última setmana ens hem posat les piles. Amb això vull dir hem posat una placa solar a la furgo i de moment sembla que va “viento en popa”. O sigui les bateries es carreguen.

Quim concentrat ....com "collons" collo la placa?!

Vacarisses, tot a punt

Instal·lant la placa, moment de foradar la xapa, sort de la inestimable ajuda del Joan (el meu sogre o pare del Quim). Si el Quim és manetes, el seu pare ...encara més , no he conegut a ningú tan espabilat  com ell!! i ..."de tal palo tal astilla"

I ara ja tot a punt per començar un nou viatge.

A estrenar la furgo , a voltar sense pressa, si un lloc en agrada ens hi quedem i si no doncs canvi. Això és el que em mola de la furgo sempre al nostre aire,lliures,amb un destí però mai obligat  i sempre amb unes vistes que ni l'hotel més luxós del món ens oferirà.

Destí: Sicília, crec que ha de ser una illa molt interessant i n'hi treure'm suc. A part de l'escalada tenim ganes de contemplar l'Etna, passejar per les illes Eòlies i perdre'ns pels poblets de pescadors observant a la gent. Per cert ara acabo de veure la pel·lícula Cinema Paradiso, ambientada en aquesta illa, preciosa ,m'ha tocat la fibra....

I quan ens cansem de Sicília cap a Sardenya, ja fa anys hi vam estar, però feia calor i ens van quedar pendents alguns sectors i sobre tot algunes vies llargues. A més, no ens importa repetir, en tenim un bon record. La gent era escandalosa, cridanera però molt amable , una gastronomia exquisida i molt mediterrània, i uns paisatges variats entre mar i muntanya. Ens va molar.

I per acabar , reprendré el tema dels gorrets de llana que vaig començar en l'anterior post. M'hi he posat a “ fondo” i tinc algun projecte. Però vull agrair de tot cor a la gent que m'ha donat un cop de mà en aquesta tasca. La Laura ha tingut molta paciència confeccionant-me un logo, ha fet molts i molts dibuixos i tots eren impressionants. 

Aprofito per enllaçar,:http://40muntanyes.wordpress.com/ quan va fer 40 anys va tenir la gran ocurrència de fer 40 cims durant l'any i en el seu blog hi trobarem fotos, les ascensions ha fet i farà tot explicat i ressenyat d'una forma molt detallada.

la creació de la Laura per les etiquetes, de fet no va ser fàcil escollir tots eren una passada

El meu nom i una mà. Perquè un mà? Per mi les mans són una part molt important del cos amb elles escalo , faig els gorros i sempre que conec algú li miro les mans, per norma diuen bastant de les persones.

El Salva de es va oferir per confeccionar-me les etiquetes que posaré en els gorrets, tot plegat una agradable casualitat. Ens vam trobar en el dinar d'aniversari del Kim Santacatalina (aprofito per dir que admiro a la comunitat escaladora del Bages, humils, senzills, forts i bellíssimes persones). Doncs en aquest dinar vaig portar uns gorros pel Kim i la Tamara, i parlant del tema amb els Salva vam acordar que em faria ell les etiquetes. Però puntualitzo, no són etiquetes, són cintes, el Salva és cintaire, un ofici molt lligat a la ciutat de Manresa. Puc dir que els meus gorros porten cinta de SAFISA  de Sant Fruitós del Bages.

I per acabar el primer encàrrec ha sigut de GARGOLA, que haig de dir, que estic "super-requete-orgullosa" que una empresa com aquesta estigui interessats en els meus gorrets.

algunes de les meves creacions el cap ja té nom GRETA

I ara, amb el viatge que em queda per davant , m'enduré un bon carregament de llanes i “gorrejar”! 

Per començar anirem conduint fins a Gènova i d'allà agafarem el ferri que ens portarà a Palerm  Ni més ni menys que 20 h de viatge...crec que podré fer  bastants gorrets, i empollar-me totes les guies de la illa.

Fins aviat!!

Entrenament i resultats

Com sempre diu el Quim s'ha de fer de tot, i això hi hem d'incloure  ENTRENAR!.

Tot i que no som molt practicants d'aquesta religió, ens hem fet a la idea  que  en època hivernal, hi ha dies que és millor apretar en preses de resina i llistons de fusta que no estar congelats a peu de via. (bé, més aviat sóc jo la que esquiva el fred ,el Quim te més resistència a les baixes temperatures).

Doncs bé, ens vam muntar un entrenament prou planificat que durant el mes de desembre vam seguir bastant religiosament. I que bé que ens ha anat LA  PANXA DEL BOU  que ens ofereix la possibilitat  fer metres i metres,i deixar-nos les pells en l'impressionant campus que han ampliat aquest any. 

Però a mida que han anat passant el dies i les temperatures s'alcen per sobre de la mitja hem anat canviant les sessions de plafó per escapades a Sant Llorenç, Montserrat, Calders...

Direm que el nostre “planificat entrenament” ha quedar supeditat a la meteo.. Si un dels nostres objectius era seguir i continuar l'entreno fidelment i podem dir que l'hem assolit fins cert punt. Però en canvi amb aquestes sessions si hem arribat a altres fites. Entre elles passar-nos-ho bé!

Segons el Quim, ell mateix afirma que ha tingut una gran millora de la seva força de dits, olé! Per això fent campana d'algun entreno es va embutxacar bastant ràpid  la Joia de la Corona, jo encara estic buscant un bon lloc pel taló i poder apretar de la regleta...però ja el trobaré ja...

I ara , som conscients  i ens mentalitzem que hem afluixar una mica en fer allò que millor s'ens dona. LA PILETA, tot i que també ens costa! Textualment el Quim va dir “ara només faré vies de 5 xapes” i ho fem anat fent  Però uf !!

En aquesta imatge: Si el Quim encadenava aquesta via en aquell pegue guanyava un sopar de bogavant   a càrrec del Xavi, però va caure a la útlima xapa.... i mira que va lluitar.  Jo ja li deia ja, salta als "cantos" pensa en el campuss!!

A mi entrenar em mola, m'agrada fer el saltimbanqui en el campus i provar salts i inflar-me els dits. Però aquest any l'entrenament m'ha aportat una cosa totalment inesperada. M'he enganxat al ganxet! I no al de fer artifo, sinó al de llana. Per culpa dels eterns reposos entre sèries de força, he començat a mirar uns curiosos però didàctics vídeo-tutorials, a rescatar ganxets de quan era petita i entre pegue i pegue al campus teixir i teixir. I, de moment el resultat crec que és prou satisfactori. Ah! I pel que fa a la força ...crec que també he notat una petita millora...serà el ganxet?

Una servidora en el campus de PXB amb alguns  "encadenes " que m'ha aportat.

Gènesi, per no oblidar els origens.

“Pensa que és el projecte més antic de Sant Llorenç” em diu el Marcel mentre m'encordava i aquestes paraules es van quedar en el meu cap... Com m'agradaria fer la primera d'aquesta via....

Un dissabte de vacances de Nadal, dinar familiar i al matí decidim fer una escapada ràpida a la Paret Gran.

Un dia perfecte, clar i amb el sol just per no suar ni passar fred.

Acabem d'escalfar a “ Carlitos contraataca “ una altra via restaurada pel Marcel, va acabar d'arreglar els “cantos” picats de la roca dolenta i en va treure el cable. És bona, i tal com ha quedat crec que a partir d'ara rebrà més ascensions.

GÈNESI, la primera ruta esportiva oberta a la Font Soleia, seguint la filosofia verdoniana, rapelant per dalt i sense arribar a terra. No es va escalar la part inferior de roca dolenta. GÈNESI és el nom amb que ha batejat el Marcel aquesta via sota el consentiment del aperturistes. GÈNESI va ser oberta per Lluís Baciero, Xema Gomez i Santi Marzo el 1982 .

I allà estava davant meu i amb l'oportunitat de fer una primera ascensió a la via esportiva més antiga de les parets que m'han vist créixer. Però el que em va inspirar a fer-ho va ser el record del Lluís Baciero, vaig lluitar, no fallar i arribar a a la reunió pensant en el LLuís, sentia que li rendia el meu particular homenatge i va ser una manera de dir-li adéu. Crec que és mereixia un moment com aquest.

I, justament el Marcel va immortalitzar aquells moments aquí un parell de fotos, 

I no deixaré d'agrair al Marcel la gran tasca (i la feinada que ha tingut!) que ha fet amb el re-equipament de la via i al Quim per cantar-me un flaix “galàctic”, ell es va currar un primer intent entre “cantos” amagats i bruts de sorra.

I amb tot això, penso en com ha canviat el món de l'escalada i la muntanya , ens movem en un món de xifres. Quants cims, quantes parets, quants encadenes, quin grau... El que volem és sumar i piar (o piular),i fer i arribar. Però cada vegada MENYS IMPORTA EL COM ES FA. Ja no importen les maneres.

ESTEM OBLIDANT ELS ORIGENS

PER UN BON 2013!!

Dies d'estar per casa, dies que veiem que com la nostra terra i la nostra gent no en trobarem enlloc, i  dies de pensaments com aquests: 

De tot cor us desitgem que el proper any sigui gran i feliç !!!
(salut, peles, feina, alegria, roca, muntanyes,  amor, viatges....  i el  que faci falta!)

Jonte. La germana petita del Tarn.

Amb l'anterior post donava per acabada la nostra ruta per França. Però no! M'oblidava del dia que vam estar fent algunes vies a les parets de les GORGES DE LA JONTE.  La Jonte és un  afluent del Tarn , i  les  parets que l'envolten ens brinden unes vies llargues (em refereixo de llargs, no de pila...) força interessants. També hi ha algun mur de via esportiva amb vies llargues aquestes sí de pila! Una zona que viu  a l'ombra de la fama del Tarn però no deixa de tenir bones rutes en un entorn immillorable.
Vam aprofitar un dia que volíem donar un respir als nostres castigats pells i  dits pels forats del Tarn i vam anar a buscar alguna via tranquil·la en aquest indret.
D'aquí també hi ha una guia   “La Jonte “ editada pel Club Alpine Français i a més a més portàvem un interessant   i  acurat article  d'en Pep Soldevila a la revista Vèrtex nº 199 . Com sempre, ens refiem moltíssim de les recomanacions del Pep i no dubtem en fer un parell de rutes que descriu amb molt encert   exactitud.

guia de la Jonte ja te uns anys i s'han obert algunes vies que no hi surten però és suficient per fer les clàssiques

Anem a la Paret de Le Reverend comencem per la via “Sale coup per la fanfarre” una joia de calcari, amb un diedre impressionant i un llarg de 6c una mica picantó com diu el Pep.  Via molt recomanable, en 5 llargs arribes al cim, es baixa rapelant, totalment equipada.

1º llarg , si mirem amunt pinta mooolt bé!!

diedre de la segona tirada  que bo!!

magnífic, impressionant, perfecte...

Placa de sortida al cim. A la dreta es veu la xemeneia de la via Le Reverend

avall!!

Per acabar el dia ens posem la via Le Reverend en la paret de el Reverend (evidentment), no passa de cinquè grau, crec que és una de les més boniques que he fet en aquest grau. Una roca...bonaaa bona , amb una tram de xemeneia o fissura  a dalt molt bonic. Crec també que és una via a fer. Es facileta  però val la pena.  Totalment equipada.
EL descens no el vam fer pels ràpels com abans sinó que vam fer una agradable passejada per una caminet  que surt dibuixat en la guia i que porta al poble de le Rozier i passa per les curioeses construccions de  Capluc. Va valer la pena.   Va ser una bona manera d'acabar la jornada.

primera tirada de  El reverend   ja només en la foto es veu la gran qualitat de la roca i quants forats!!

ja sóc dalt!

sortint de la xemeneia

 A part d'aquests hi ha moltes més vies a la Jonte ja fa anys hi vam estar i vam escalar vies com Keep Cool Raul , l'Aresta Oest de la Roche Decollè  i alguna altra que no recordo el nom. I totes ens van deixar amb molt bon gust de boca.

Aquesta torre quadrada  és la Roche Decolle  i un dels moltíssims voltors que es van deixar veure mentre fèiem la via, Quina delícia veure'ls passar.

La Cathedrale, un altra excel·lent mur de la vall

l'engorjat de la Jonte