Primers dies a Dolomites.

En arribar a Cortina a mig matí vam decidir anar a escalar a les 5 Torri, com el seu nom indica son 5 agulles de dolomia, a on hi trobarem vies llargues (de 7-8 llargs) i vies esportives. Un lloc molt especial, no només per les torres en si mateixes, sinó per les increïbles vistes que des d’allà tenim de la Tofana i de la zona de Croda di Lago. Vam fer unes quantes vies esportives per aprofitar el dia, vies bones bones! A més a més vam tenir una jornada amb una deliciosa meteo de solet i bona temperatura

les Torres

la Torre Gran al peu de la cara sud hi ha esportiva i al seu voltant vies llargues, algunes molt recomanables

aprox, quin dia de benvinguda més clar impossible!!

per fi ens trobem amb l'Enric i la Núria, con que havíem quedat més tard eh...!!

uns 6bs de placa i lllargs , calitat

el Quim a "Telefonno Azzurro" 8a caaasi al 2ºn pegue però vas fallar un peu en últim moviment difícil! el paisatge...sense comentaris.

ja plegant, "fotico" amb la Tofada di Rozes a darrera, miris a on miris :ROCA!

Sabíem que el temps aniria canviant, per què quan veníem conduint cap a Cortina en la ràdio italiana ja ens va semblar entendre que venia “una pertubaccione de la Spagna”. I així va ser, els dos dies següents la meteo no va ser tan bondadosa. El diumenge va estar plovent tot el dia i vam aprofitar conèixer una zona d’escalada esportiva anomenada Landro, direcció Misurina, però Landro no ens va agradar , vies esportives però sense gaire interès. Tot i així hem parlat amb locals que pels voltants (Vall de Rienza, etc.) hi ha algunes zones noves que són bones. ens van dir valen la pena però no hi vam estar. Després d’escalar a Landro el mal temps encara persistia i ens vam desplaçar cap a la zona de Canazei, dia de pluja voltant tranquil·lament i sense fer gran cosa.

Al dia següent al menys ja no plou però continua la nuvolositat i el fred és considerable. Després de dubtar molt decidim anar a fer esportiva a Cità de Sasi, un grup de blocs escampats al peu del impressionant Sassolungo, vam tenir una agradable sorpresa, vam escalar al “ Sasso dell Ortiche Fronte “ a on varem fer vies entre 6b i 7b+ bastant bones, les vies bones, i les vistes a les Torres de Sella fan que sigui un lloc que s’hi pot fer una paradeta si la meteo no és prou bona per penjar-se a les parets.

l'Enric amb les Torres de Sella al fons

un bon murets que ens va deixar força satisfets

La informació sobre l'escalada esportiva l'hem extret de dues ressenyes que tenim són: "Arrampicate sportive e vie moderne in val dei Fassa, Fiemme e Val Gardena" de Gabriel Bonanno, ed. Lagiralpine i l'altra "Arrampicata sportiva a Cortina d'Ampezzo" de Roberto Casanova, Cierre Edizioni.

Evidentment l'escalada esportiva a Dolomites és secundària al costat de les grans parets però hi ha alguns sectors que mereixen ser coneguts ni que sigui en dies de mal tems. Sectors com Crepe d'Oucera, Beco de Jal..I ara s'ha publicat una guia nova d'escalada en la zona del sudtirol :"Sportklettern & Bouldern in Südtirol. Arrampicata sportiva & Boulder in Sudtirolo " que ens la van estar ensenyant uns locals i s'està obrint alguns sectors que semblen interessants.

boira al passo Sella:

DOLOMITES 2011.EL TRAJECTE

Per quart cop anem a Dolomites (i els que ens queden!...), per nosaltres, el regne de la roca i la via llarga, visita obligada per qualsevol amant de l’ escalada i la seva història.

Aquesta vegada ho hem fet amb ferri. Val la pena. Nosaltres vam fer BARCELONA-LIVORNO,amb la companyia de ferris Grimaldi Lines, el ferri sortia a les 12 de la nit i vam arribar a l’endemà a les 7 de la tarda, és un trajecte llarg, però s’arrriba destí fresc com una rosa, estalviant hores de carretera i tralla a la furgo. Un cop arribats a Livorno, en 5 hores ens plantem a Cortina d’ Ampezzo i a escalar!!

Una altra opció, i més bona, és fer BARCELONA- GÈNOVA per què el trajecte és més curt i queda més a prop de Cortina, però no vam poder-ho fer per qüestió de dates.

Només hem comprat bitllet d’anada, la tornada la farem depenent de la meteo que ens trobem a les Dolomites, i volem tornar parant a diferents zones d’Itàlia i França.

port de Barcelona furgo carregada al Ferri

per què conduir ...?

arribant a Livorno

i per fi Dolomiti!! sol i a punt per escalar!

Entrevistes i amics

Aquest passat mes d’agost l’Albert i la Irene ens van proposar fer-nos una entrevista per la pagina web que estan fent. La web és corremonts.cat, està bastant enfocada a les carreres de muntanya però volen obrir les portes a altres activitats com ara l’escalada. Ja veureu que és una web molt treballada, amb molta informació i amb detalls, molt originals, i a més més sabem que a darrera hi ha molta motivació i il·lusió per part de l’Albert i la Irene, us desitgem molta sort amb aquest projecte!

Doncs bé, l’apartat d’entrevistes s’anomena “entrenem amb..” i aprofiten una sortida o un entrenament per fer l’entrevista, una formula ben original.

Vam decidir anar a Roc Colom a on hi ha grau per tots els públics i vam poder escalar nosaltres i l’Albert, vam acabar la tarda amb una barbacoa al pati de casa i al final n’ha sortit aquesta entrevista.

Va ser tot molt distés i original, gràcies Albert i Irene pel vostre interès al món de l’escalda i per comptar amb nosaltres.

pujant cap a Roc Colom amb l'Albert (un calorós migdia d'agost)

I parlant d’entrevistes ja fa uns mesos van publicar una entrevista a la Revista Vèrtex, el que més il·lusió ens va fer va ser que ens la va proposar un molt bon amic, el Pep Soldevila, amb qui hi tenim una gran relació arran de les peripècies que vam compartir durant la formació com a Tècnics d’Escalada. Una amistat que s’ha anat consolidant amb els anys compartint escalades i sopars amb ell, la Gara el Joan i l’Anna. Admirem al Pep per què a part de tenir un gran cor, és un gran escalador (d’aquells tot-terreny) però ho porta amb una discreció i una humilitat molt gran.

Pep super Papi!!

Via Hasse- Brandler a la Cima Grande de Lavaredo. Dedicada a l' Àngel Casanovas.

Ja fa dies que estem a Dolomites i hem fet unes quantes vies, però vull començar per la Directa Alemanya a la Cima Grande de Lavaredo per que ha tingut un significat especial per nosaltres, la vam escalar per dedicar-la un amic que ens ha deixat, a l’Àngel Casanovas, que havia sigut molts anys president del Centre Excursionista de Terrassa,i per què creiem que es mereix un adéu a l’alçada del seu amor i la seva passió per la muntanya i la seva gran personalitat.

Va ser una escalada l’estil que l’Angel feia, una via clàssica amb equipament clàssic, pitons, ponts de roca ...un itinerari sinuós que va resseguint un dura paret Nord, però aquell dia varem tenir els astres a favor i la temperatura va ser bastant suau deixant-nos gaudir de la roca.

Per tu Àngel adéu i bon viatge.

aproximació de matinada cap a la paret, lluna plena, silenci i molta pau

fa fred, però ens escalfem amb els primers llargs, verticalitat i molt d'ambient:

ens posem a sota els sostres....humitat i alguns regalims d'aigua

i quin patiiii!!

els diedres de dalt:

algunes cordades a les vies" ISO 2000" i la "Comici Dimai" (una gran clàssica)

...i així vaig arribar a la furgo...quin dia més intens!

Sobre la via:

Qui no ha sentit a parlar d'aquesta via i de l'impressionant escalada en solo que va fer l'Alex Huber.

És una gran ruta, si senyor, sobretot els llargs fins als sostres, roca més aviat bona, i escalada contínua, fins i tots amb alguns bidits! Equipament de l' època, claus bastant rovellats i de tant en tant algun parabolt. A partir del sostres canvia una mica el taranà de la via, els tres llargs de sostre estan ben xops, progressem entre pitons i cordinos de dubtosa consistència fins que arribem als últims llargs, si aquestes tirades estiguessin seques escalar-les seria fora de sèrie però mullats no ens va semblar molt agradable. A partir d'aquí ja torna estar sec, uns quants llargs d'escalada vertical i alguns diedres, la roca comença a perdre qualitat. Al acabar de fer els sostres ens vam relaxar, però no val a badar, encara ens quedaven uns quants llargs entretinguts. Sortim per la variant de l'esquerra, ressenyada en el topo de l'Arnau Petit en el seu llibre "Parois de Legende", la sortida recta és una xemeneia que estava totalment molla, d'aquelles fosques i negres que no venen gens de gust. La variant no és res de l'altre món , un flanqueig cap esquerra, per un mar de roca bastant descomposta, allò tìpic de "tira amunt pel més evident".

La baixada es fa per la via normal, uns tres o quatre rapels i una desgrimpada per fins una canal pedregosa. Costa una mica de trobar l'inici de la desgrimpada per què és llarga i bastant vertical.

Sobre el material, amb un joc de camalots f del 0,5 al 2 n'hi ha de sobres, i un joc d'aliens. Hi ha molts claus, nosaltres no vam posar gran cosa a tota la via, els llargs més desequipats són els de dalt.

És una gran via, una gran línia que recorre una gran paret i molt carregada d'història.

En aquest link s'hi pot trobar info de la via i de la roca de Dolomites:

http://www.ramellasergio.it/

i aquí l'espectacular vídeo de l'escalada de l'Alex Huber en solo:

alex huber a la via Hasse Brandler

Per tu ,Angel

Estem al poble de Colfosco en la petita plaça de l'esglesia i als peus de les parets de Dolomites, aquí hem sabut que l'Angel ha marxat, costa escriure aquestes línies, però és la única manera que tenim de retre un petit homenatge a una persona a qui estimàvem i que ha estat un exemple per nosaltres, un exemple de fer les coses amb passió, il·lusió i humiltat.

Adèu Angel, gràcies per tot.

La següent via que fem anirà per tu.

Nous vídeos : Wadi Rum i Totem Pole

L'escalada ens porta a racons insòlits, llocs que quan els trepitges la realitat supera qualsevol expectativa puguem tenir en les nostres caparrons. Això ens va passar al desert del Wadi Rum i a la Illa de Tasmània.

I aquí deixo uns resums de la peli que hem editat combinant els dos viatges, imatges espectaculars d'uns paisatges fantàstics i unes escalades mooolt fanàtiques!!

TOTEM POLE

WADI RUM

Balme de Yenne

Continuem direcció nord-oest, el proper objectiu és a la Balme de Yenne una zona d'escalada esportiva a pocs kms. a l'oest de la ciutat de Chambéry.

Sobre el lloc, un indret preciós i molt tranquil, al costat del riu hi vam trobar uns "apalanques" perfectes, banyadeta i relax desprès d'escalar. Per dormir també hi ha un càmping a l'entrada de Yenne (venint des de la Balme). Els càmpings municipal solen ser bastant econòmics.

el poble de Yenne i els seus voltants:

posta de sol des del riu, es difícil transmetre la tranquil·litat que es respirava...

el cigne i molt silenci....que bé que s'hi estava!

Sobre l'escalada, ens vam trobar un muret de calcari gris i compacte bastant impressionant, predominen les vies difícils, llargues amb xorrera i regleta. Les vies que vam fer eren bones,però també hi havia alguna no tan recomanable, no hi ha grau fàcil, algun 6bs com a mínim. Sempre hi ha escaladors locals a qui preguntar sobre vies i graus. Recordo un 7b/+ la Catedrale que era bó, el Quim va provar algun 8a de l'esquerra però va flipar amb com patinava tot, ens van recomanar un 7c+ King Kong , i a la dreta del tot, just passat la cova hi ha uns quants 7bs/+ molt recomanables.

Ho vam trobar tot molt patinòs, potser era que feia calor i que el sector queda arran de carretera o que les vies ja comencen a estar sobades.

La paret està a l'ombra gran part del dia comença a entrar el sol a mitja tard, la millor època deu ser tardor o primavera. Evidentment si està a l'ombra a l'estiu es pot escalar però si al maig ja feia calda l'agost deu ser dur. Hi vam estar uns quants dies, ens va agradar, personalment és un lloc que si estàs de ruta val la pena fer una parada per escalar i conèixer la zona , però no faria un viatge exclusivament per venir a escalar a aquest sector.

Les parets és veuen des de la carretera, estan entre el poble de Yenne i la Balme, és molt fàcil de trobar per que s'aparca en l'únic restaurant que hi ha en la carretera i el sector queda a sobre, es caminen 5 minutets.

vistes de les parets des del pàrking, la caseta és el restaurant que serveix de referència bona per trobar els sectors, bé , sempre hi ha gent i es veu des de la carretera

algunes fotos dels sector:

i tot i que algun dia ens va ploure amb ganes vam poder escalar les vies no es mullen, tot i que el tacte "exquisit"

aquí uns topos que ens va passar un francés: