Escalant algunes parets llargues de San Vito.

El Monte Mònaco és un  cim rocós  que s'aixeca per sobre el poble de San Vito i el mar Mediterrani. La seva cara nord cau en picat fins casi al mar, tot això li dóna un ambient poc habitual en l'escalada  i hi vam trobar  vies bones, bones!

La primera via llarga que vam escollir va ser la “Parole al vento” al Pizzo Monaco  a la paret Nord. Una ruta de no gaire llarga( uns 150m)  que no passa de 6b, per un dia de semi-repòs,. I va ser una elecció més que encertada. És una línia magnífica entre diedres i desploms de calcari groc, amb roca de gran qualitat, equipada amb parabolts i amb unes magnífiques vistes. La baixada és ràpels aeris per la mateixa ruta ,(imprescindible 2 cordes) molt evident. En general és una via molt còmode i poc complicada . Molt i molt recomanable. Horari vam estar unes  2 o 3 hores i de material només cintes. Per acabar la jornada vam fer una relaxant tomb per la tonara  (antic i  edifici abandonat que s'havia dedicat a la pesca de la tonyina) que havíem tingut a l' esquena durant tot l'ascensió.

com es pot veure l'aprox era basant curta i evident...guai!

alguns moments de la via;

impressionant el paissatge

rapelant i ens pocs minuts una birreta a la furgo!

una passejada relaxant per acabar el dia:

En el mateix pic però a ara a la paret “ “ vam escalar la via “ Orient Exprés “. Una altra gran línia també de caire esportiu, tota equipada i amb predomini de llargs de 6c.  Bons 6cs de placa vertical  amb diminutes regletes  tallants i punxats, tirades precioses però tanta placa et deixava els peus destrossat i la pell d'un rosat bastant dolorós  Excel·lent ruta molt recomanable. Aquell dia no vam tenir temps d'anar a passejar Va ser una jornada ben complerta, acabant coronant el cim que ens va oferir unes grandioses vistes.

La baixada va ser una mica més llarga del que esperàvem. No ens vam aclarir amb la descripció de la guia, vam baixar per la vessant est,que és el més evident, resseguint una suau pendent  pel llom de la muntanya sota l'atenta mirada d'alguna vaca.

Pel que fa al  horari crec que unes 5 o 6 hores i de material cintes exprés.

el cim:

les vistes:

i avall!:

fi , tanquem la paradeta

SECTORS DE SAN VITO LO CAPO....BONS I NO TAN BONS, DE TOT UNA MICA

El primer dia d'escalada a San Vito, anem cap al sector Crown of Aragon, un dels clàssics i més coneguts. I amb tota la raó, crec que és una de les millors muralles a on hi trobarem un ampli repertori de vies a partir de 6a, i gairebé totes de gran qualitat.

Per trobar-ho vam resseguir vàries vegades la carretera que porta a Castelluzo, i és que veiem la paret però l'explicació de la guia per trobar el trencall no és molt aclaridora . Finalment ens vam adonar que al final del mur que marca l'entrada a la carretereta hi ha escrit Crown amb esprai blau.

La guia que hem estat fent servir és “ Di roca di sole . Arrampicata in Sicilia” de l'editorial Versante Sud es bastant complerta,  però hi ha alguns errors amb orientacions, graus i algunes aproximacions no estan molt ben explicades.

La Corona, un sector molt atractiu. Un festival de xorrera, desplom i forats. Una escalda bastant física en general.

La roca és  bona, tot i que ens hem trobat alguna estalactita amb taques de magnesi a peu de via.

Només té un “però”, el sol hi arriba cap a les 10 del matí i es converteix en un forn. Nosaltres vam estar de sort i vam enganxar dies de núvol i pluja amb la qual cosa vam poder escalar sense "axixarrar-nos". Un altre “però “ és el tacte, és una mica humit i com que quan plou ho fan intensament hi ha xorreres permanentment molles, però bé a tot t'hi acostumes....

el sector

aquest és el pàrquing, no és gaire gran. Es millor deixar el cotxe en algun raconet que no molesti al principi de la pista.

el "muret" de la Corona

"xorreres" de totes les mides i formes

la "xurrer" que va caure del 8a+...si ja dic jo que el Quim és un "purtentu"

Davant la Corona hi ha un parell de covetes que formen el sector Cinema Paradiso. Hi vam anar perquè semblaven interessants i la seva orientació les deixa a l'ombra fins fins les 2 del migdia. Vam trobar-nos amb vies molt bones i divertides, escalada d'aquesta de tres dimensions entre regalims i estalactites . Les vies rondaven entre 6a i 7a, i un 7c . Totes les que vam fer ens van semblar 5 estrelles, poc complicades, continuïtat i posar-se bè en aquell laberint de xorreres. Curiós i molt recomanable!

Total, que aquesta zona ens va deixar amb molt bon gust de boca  i a més a més ens va regalar   unes grandioses vistes del golf de Cófano.

i aquest és el paisatge ... bones vies, bones vistes....

Un altre gran clàssic són les parets veïnes al càmping Bahira, predomina el grau baix mig, i hi ha vies de tota mena. Plaques, desploms, xorreres regletes. Són unes parets molt concurregudes degut al seu curt i fàcil accés. Hi vam anar uns quants i vam poder fer vies ben bones.

la Ingrid que fa poc que escala ens va fer una "demo" de com lluitar per encadenar una via..

I ara toca parlar d'alguns sectors que hi vam escalar però alguns no ens van semblar res de l'altre món. Però , “sobre gustos....”

Vam estar a Cala Mancina, és un sector gran amb vies més verticals i grua mig baix, no hi vam escalar perquè la majoria estaven molles, pel que fa al lloc és un dels racons més bonics i més salvatges que vam estar (s'hi arriba per una delicada pista de terra amb sotracs i enfangada ), però no ens va semblar una de les millors parets de la zona, en el aquest mateix sector vam anar a Grotta de Cavallo, no ens va agradar gaire, és una cova petita amb vies de xurrera però  eren d'aquelles línies poc atractives, humides.... que quan les veus no et venen ganes de pujar, hi vam escalar un parell de vies de  i varem plegar. 

Algunes imatges de la Grotta es diria que són bones  però no ens ho va semblar  pas:

ara que em miro la foto ho veig guapo...però era tot patinava que era una agonia i la via tenia 4 xapes 

Cala Mancina un paisatge fantàstic:

Un altre sector que no ens va motivar va ser Fiamma Gialla, una cova que quan hi arribes al peu quedes al·lucinat però quan t'hi enfiles t'adones que les xorreres semblen de crocanti i la roca és molt feble, a més a més l'aprox és un desagradable camí de fang. Aquell dia ens va ploure molt i vam passar fred (el Quim que patia per la calor !!)

sembla guai no?! doncs res de res, roca de crostetes, com si t'agafessis a un arrebossat.

 Plovia tan que no podíem marxar, les vies no ens molaven i agobiats de la humitat, el fred i la pluja vam optar per un petit foc

 La jornada va acabar amb una gran tempesta , un senyor ens va comentar que feia 20 anys que verenejava allà i mai havia presenciat res similar....quin espectacle!!!

moments abans una onada va passar per sobre la furgo

una servidora esperant veure com l'onada passava per sobre la furgo  i caasi que pillo!!

a la furgo contemplant l'espectacle amb una bona olla de crispetes

final del dia...moments per emmarcar