Un nou descobriment: el Massís de Cerces

A banda de les vies que ressenya Mussato en el seu recull, que són de gran qualitat, aquest llibre ens ha portat a racons fantàstics, salvatges i espectaculars. Aquest és el cas de les últimes vies que vam fer per regió d'Oisans.

Hi vam anar a principis d'octubre les temperatures ja començaven ser més fresques i en aquestes parets vam agrair la companyia del sol.

Vam anar a parar al massís de Cerces, una cadena muntanyosa al nord-oest dels Ecrins , propera al coll Galibier i Briançon.

Aiguilete  de Lauzet, és una estètica torre visible des de la carretera que va del coll de Lautaret a Briançon.

La via que vam escalar és la “ Voie de l'Etoile “, una gran clàssica immersa en un escenari impressionant.

l'agulla de Lauzet

No matinem gaire, el sol arriba a mig matí a la paret i no hi ha pressa. A les 9 sortim del pàrquing (el punt de partida és Pont d'Alpe). En l'aproximació s'ha d'estar atent al trencall que deixa el camí principal i porta al peu de via, nosaltres ens el vam saltar però bé , vam haver de recular una mica entre el bosc i pendents d'herbes i caminar una mica més.

anant cap a la via:

Comencem escalant amb una mica de fred, uns llargs inicials de cinquè ens ajudaran a entrar en calor. Seguirem per uns diedre molt agradables i de roca excel·lent, deprès del llarg de 6c la línia ens ofereix un flanqueig d'aquells de foto, amb els Ecrins de fons.

Via molt recomanable, poc complicada, plaques i diedres de calcari compacte i equipada. Sobre horaris unes 5h i 1/2.

La via de l'Etoile . 

cim

un agradable descens

últimes llums a la paret...com ens va molar!!

Un altre racó de Cerces que ens va fascinar va se Le Pic de l'Aigle, una mena de piràmide calcària molt estètica.

Situada a pocs quilòmetre als nord del Coll de Galibier un indret solitari,(Plan de Lachat)on s'hi arriba per una pedregosa pista. Si la barrera és oberta l'aproximació  a peu de paret són 10' , si no, un horeta. Per sort estava oberta, hi vam arribar al capvespre i casi que vam dormir al peu de via.

 Ens vam enfilar per la via "La Princesse de Feu"És una via de caràcter modern, va buscant plaques verticals i llises.
 La roca és molt i molt compacte, gotes d'aigua i microregletes, la ressenya marca 6a+ obligat...home, ens va semblar bastant exigent.  Es preciosa però tot i que teòricament  no passa de sisè grau s'ha “apretar”.

Totalment equipada. Pel que fa horaris vam estar unes 5 h i material cintes exprés.

El lloc és idíl·lic, però enmig de la vall hi ha una mena de base militar,i aquell dia hi va haver activitat. A mig matí vam rebre la visita d' uns quant camions carregats de soldats que venien a fer pràctiques  de tir i després és fan muntar  una festeta amb barbacoa.Ens van tenir ben entretinguts mirant-los des des la nostra vertical i enlairada situació

A part d'això , és un racó tranquil i amb molt d'encant. La tornada des de dalt el cim és un agradable i panoràmic descens per la banda est, envoltats muntanyes rocoses i llacs turquesa. De postal.

Pel que fa a ressenyes per les dues vies : “Itineraires d'un grimpeur gaté” de Philipe Musato,

i “Oisans Nouvea, Oisans Sauvage” J.M. Cambon. Per cert també val la pena fer una ullada al blog del Mussato :http://mussattopo.over-blog.com/

foto de la zona que vam fer a un panell informatiu del principi de la pista

vistes de la paret del Pic de l'Aigle:

navegant entre les plaques:

les vistes...de postal!

el descens:

s'ha acabat!

La Barra dels Ecrins, solet , neu i felicitat!!

Eren finals de setembre, la previsió del temps augurava unes temperatures estiuenques, i ja que portàvem material de neu a la furgo vam decidir anar cap a la Barra dels Ecrins. Amb 4.101 metres és el punt més alt del parc nacional dels Ecrins.

Aquesta activitat la vam fer en dos dies, un per arribar al refugi dels Ecrins  i el segon per fer el cim i tornar al pàrquing.

Vam sortir del refugi de Cezanne (a on també hi ha oficina del parc, però al ser setembre estava tancada) a 1875 m. i arribem al refugi dels Ecrins a 3175m.

Una caminada preciosa i espectacular, però tristament vam poder comprovar les ansies de la humanitat en obrir camins i omplir de ferros la muntanya. S'estan passant amb la col·locació de graons, passamans i picant senders. No cal!

Com deia,la aproximació és una bona pujada que comença per terreny boscós, passa per un tram empinat en zig- zag fins arribar al refugi del Glacier Blanc, d' allà , per entre la roca arribarem al peu del Glacier Blanc. Deixem la immensa glacera a la nostra esquerra i anem guanyant alçada per un terreny pedregós. Ja tenim el refugi dels Ecrins a la vista i la Barra ens saluda amb els suaus colors de la tarda, com mola!

I per arribar al refu , situat en un ressalt rocós ens espera una forta pujada de 100m de roca descomposta i relliscosa que ens acabarà d'estovar les cames. Unes 4h i mitja, carregats amb tot : menjar, material ,estris de cuina... el refu, com gairebé tots, a partir de setembre ja no són guardats, s'hi pot dormir i cuinar però cal portar-ho tot, els sacs però no calen, hi ha mantes.

pàrquing i punt de partida refugi de Cezanne

fabuloses vistes

parada intermitja al refui Glacier Blanc

immillorables vistes de Mont Pelvoux

al inici del Glacier Blanc

ja el tenim aquí!

el torrar que queia era contundent

el refugui dels Ecrins:

gairebé sols

L'endemà a les 6 sortim, deixem les motxilles amagades entre uns rocs al costat de la glacera perquè després del cim volem baixar directes a la furgo i no caldrà fer la pujada al refugi. Val la pena!

L'ascensió comença planerament per la glacera, anem caminant tot contemplant la sortida del sol, mmmm quins grans moments!!

Poc a poc ens enfilen cap al coll , passem ràpid  la part dels sèrecs i arribem a la bretxa  entre el Dom i la Barra.  

 Comencem a escalar la barra , entre roca coberta per una mica de neu fem un parell de llargs, després anem avançant a “l'ensamble” per l'aèria cresta...és de fabula! Es passa per una altra cota o avant cim el Pic Lory de 4086 m .

Al cap d'una bona estona de caminar amb els grampons per aquest terreny més aviat rocós, ja farts de la incomoditat dels ferros trepitjant roca decidim treure'ns els i no vegis quin canvi, anem com daines per les roques de l'aresta ( de tot se n'aprèn. No?..). A pocs metres del cim veiem la creu que el corona...alegria! Fa un dia radiant, fins i tot passem calor, estem una bona estona contemplant la immensitat que ens envolta i, senzillament gaudint del moment.

Per tornar desfem la cresta fins al coll, a on hi accedim fent un rapel, Per cert un rapel ben precari, si ja dic que tant rebentar camins i no són capaços fer un rapel amb cara i ulls en un cim com aquests....

arranquem!

pujant cap al coll (Bretxa de Lory)

                         

escalant el resalt de roca per situar-nos a la cresta

crestejant:

cim!

grandioses vistes dels Alps 

rapel per retornar a la Bretxa de Lory (el coll entre el Doim i la Barra)

Rematem el dia fent el Dome de Neige (4015m.), un turó de neu catalogat recentment com a 4000, queda eclipsat per la Barra però val la pena,  no deixa de ser interessant sobretot per les vistes.

anant cap al Dom de la Neige amb la Barra a darrera

el Dom de la Neige

I ja està. Vam tenir molta sort amb la meteo, calor i un dia molt clar i a més vam estar sols, ja ens havien dit que a l'estiu hi ha cua però mira, ni una ànima! Sobre horaris vam sortir a les 6 del refu, vam arribar al cim al cap d'unes 5 h. A les 2 del migdia pujàvem al Dome de Neige i a dos quarts de 5 tornàvem a on havíem deixat les motxilles.

I cap avall. Carreguem les motxilles i una bona baixada fins a la furgo a on hi arribarem amb les últimes llums. A mi se'm va fer un a mica llarga, ho vaig fer tot amb les botes de neu i uf!! pobres peus i cames...hauria estat bé portar unes vambes per aquesta part. Vam dormir en el pàrquing mateix.

ja de baixada...uf les cames!!