Un nou descobriment: el Massís de Cerces

A banda de les vies que ressenya Mussato en el seu recull, que són de gran qualitat, aquest llibre ens ha portat a racons fantàstics, salvatges i espectaculars. Aquest és el cas de les últimes vies que vam fer per regió d'Oisans.

Hi vam anar a principis d'octubre les temperatures ja començaven ser més fresques i en aquestes parets vam agrair la companyia del sol.

Vam anar a parar al massís de Cerces, una cadena muntanyosa al nord-oest dels Ecrins , propera al coll Galibier i Briançon.

Aiguilete  de Lauzet, és una estètica torre visible des de la carretera que va del coll de Lautaret a Briançon.

La via que vam escalar és la “ Voie de l'Etoile “, una gran clàssica immersa en un escenari impressionant.

l'agulla de Lauzet

No matinem gaire, el sol arriba a mig matí a la paret i no hi ha pressa. A les 9 sortim del pàrquing (el punt de partida és Pont d'Alpe). En l'aproximació s'ha d'estar atent al trencall que deixa el camí principal i porta al peu de via, nosaltres ens el vam saltar però bé , vam haver de recular una mica entre el bosc i pendents d'herbes i caminar una mica més.

anant cap a la via:

Comencem escalant amb una mica de fred, uns llargs inicials de cinquè ens ajudaran a entrar en calor. Seguirem per uns diedre molt agradables i de roca excel·lent, deprès del llarg de 6c la línia ens ofereix un flanqueig d'aquells de foto, amb els Ecrins de fons.

Via molt recomanable, poc complicada, plaques i diedres de calcari compacte i equipada. Sobre horaris unes 5h i 1/2.

La via de l'Etoile . 

cim

un agradable descens

últimes llums a la paret...com ens va molar!!

Un altre racó de Cerces que ens va fascinar va se Le Pic de l'Aigle, una mena de piràmide calcària molt estètica.

Situada a pocs quilòmetre als nord del Coll de Galibier un indret solitari,(Plan de Lachat)on s'hi arriba per una pedregosa pista. Si la barrera és oberta l'aproximació  a peu de paret són 10' , si no, un horeta. Per sort estava oberta, hi vam arribar al capvespre i casi que vam dormir al peu de via.

 Ens vam enfilar per la via "La Princesse de Feu"És una via de caràcter modern, va buscant plaques verticals i llises.
 La roca és molt i molt compacte, gotes d'aigua i microregletes, la ressenya marca 6a+ obligat...home, ens va semblar bastant exigent.  Es preciosa però tot i que teòricament  no passa de sisè grau s'ha “apretar”.

Totalment equipada. Pel que fa horaris vam estar unes 5 h i material cintes exprés.

El lloc és idíl·lic, però enmig de la vall hi ha una mena de base militar,i aquell dia hi va haver activitat. A mig matí vam rebre la visita d' uns quant camions carregats de soldats que venien a fer pràctiques  de tir i després és fan muntar  una festeta amb barbacoa.Ens van tenir ben entretinguts mirant-los des des la nostra vertical i enlairada situació

A part d'això , és un racó tranquil i amb molt d'encant. La tornada des de dalt el cim és un agradable i panoràmic descens per la banda est, envoltats muntanyes rocoses i llacs turquesa. De postal.

Pel que fa a ressenyes per les dues vies : “Itineraires d'un grimpeur gaté” de Philipe Musato,

i “Oisans Nouvea, Oisans Sauvage” J.M. Cambon. Per cert també val la pena fer una ullada al blog del Mussato :http://mussattopo.over-blog.com/

foto de la zona que vam fer a un panell informatiu del principi de la pista

vistes de la paret del Pic de l'Aigle:

navegant entre les plaques:

les vistes...de postal!

el descens:

s'ha acabat!