SECTORS DE SAN VITO LO CAPO....BONS I NO TAN BONS, DE TOT UNA MICA

El primer dia d'escalada a San Vito, anem cap al sector Crown of Aragon, un dels clàssics i més coneguts. I amb tota la raó, crec que és una de les millors muralles a on hi trobarem un ampli repertori de vies a partir de 6a, i gairebé totes de gran qualitat.

Per trobar-ho vam resseguir vàries vegades la carretera que porta a Castelluzo, i és que veiem la paret però l'explicació de la guia per trobar el trencall no és molt aclaridora . Finalment ens vam adonar que al final del mur que marca l'entrada a la carretereta hi ha escrit Crown amb esprai blau.

La guia que hem estat fent servir és “ Di roca di sole . Arrampicata in Sicilia” de l'editorial Versante Sud es bastant complerta,  però hi ha alguns errors amb orientacions, graus i algunes aproximacions no estan molt ben explicades.

La Corona, un sector molt atractiu. Un festival de xorrera, desplom i forats. Una escalda bastant física en general.

La roca és  bona, tot i que ens hem trobat alguna estalactita amb taques de magnesi a peu de via.

Només té un “però”, el sol hi arriba cap a les 10 del matí i es converteix en un forn. Nosaltres vam estar de sort i vam enganxar dies de núvol i pluja amb la qual cosa vam poder escalar sense "axixarrar-nos". Un altre “però “ és el tacte, és una mica humit i com que quan plou ho fan intensament hi ha xorreres permanentment molles, però bé a tot t'hi acostumes....

el sector

aquest és el pàrquing, no és gaire gran. Es millor deixar el cotxe en algun raconet que no molesti al principi de la pista.

el "muret" de la Corona

"xorreres" de totes les mides i formes

la "xurrer" que va caure del 8a+...si ja dic jo que el Quim és un "purtentu"

Davant la Corona hi ha un parell de covetes que formen el sector Cinema Paradiso. Hi vam anar perquè semblaven interessants i la seva orientació les deixa a l'ombra fins fins les 2 del migdia. Vam trobar-nos amb vies molt bones i divertides, escalada d'aquesta de tres dimensions entre regalims i estalactites . Les vies rondaven entre 6a i 7a, i un 7c . Totes les que vam fer ens van semblar 5 estrelles, poc complicades, continuïtat i posar-se bè en aquell laberint de xorreres. Curiós i molt recomanable!

Total, que aquesta zona ens va deixar amb molt bon gust de boca  i a més a més ens va regalar   unes grandioses vistes del golf de Cófano.

i aquest és el paisatge ... bones vies, bones vistes....

Un altre gran clàssic són les parets veïnes al càmping Bahira, predomina el grau baix mig, i hi ha vies de tota mena. Plaques, desploms, xorreres regletes. Són unes parets molt concurregudes degut al seu curt i fàcil accés. Hi vam anar uns quants i vam poder fer vies ben bones.

la Ingrid que fa poc que escala ens va fer una "demo" de com lluitar per encadenar una via..

I ara toca parlar d'alguns sectors que hi vam escalar però alguns no ens van semblar res de l'altre món. Però , “sobre gustos....”

Vam estar a Cala Mancina, és un sector gran amb vies més verticals i grua mig baix, no hi vam escalar perquè la majoria estaven molles, pel que fa al lloc és un dels racons més bonics i més salvatges que vam estar (s'hi arriba per una delicada pista de terra amb sotracs i enfangada ), però no ens va semblar una de les millors parets de la zona, en el aquest mateix sector vam anar a Grotta de Cavallo, no ens va agradar gaire, és una cova petita amb vies de xurrera però  eren d'aquelles línies poc atractives, humides.... que quan les veus no et venen ganes de pujar, hi vam escalar un parell de vies de  i varem plegar. 

Algunes imatges de la Grotta es diria que són bones  però no ens ho va semblar  pas:

ara que em miro la foto ho veig guapo...però era tot patinava que era una agonia i la via tenia 4 xapes 

Cala Mancina un paisatge fantàstic:

Un altre sector que no ens va motivar va ser Fiamma Gialla, una cova que quan hi arribes al peu quedes al·lucinat però quan t'hi enfiles t'adones que les xorreres semblen de crocanti i la roca és molt feble, a més a més l'aprox és un desagradable camí de fang. Aquell dia ens va ploure molt i vam passar fred (el Quim que patia per la calor !!)

sembla guai no?! doncs res de res, roca de crostetes, com si t'agafessis a un arrebossat.

 Plovia tan que no podíem marxar, les vies no ens molaven i agobiats de la humitat, el fred i la pluja vam optar per un petit foc

 La jornada va acabar amb una gran tempesta , un senyor ens va comentar que feia 20 anys que verenejava allà i mai havia presenciat res similar....quin espectacle!!!

moments abans una onada va passar per sobre la furgo

una servidora esperant veure com l'onada passava per sobre la furgo  i caasi que pillo!!

a la furgo contemplant l'espectacle amb una bona olla de crispetes

final del dia...moments per emmarcar

QUE FER PER SAN VITO SI NO ESCALEM

   Només el fet de poder estar a la espectacular costa que rodeja els sectors o fer un tranquil·la passejada pel poble de San Vito ja és un regal pel dies de descans, però hi ha uns quants indrets proper a les zones d'escalada que creiem que es mereixen una visita 

  TRÀPANI és una ciutat portuària amb un pintoresc centre històric on es barregen d'edificis històrics, bars i botigues. Suposo que deu ser una ciutat interessant per visitar, però vam arribar un migdia que plovia amb intensitat, no hi havia ni una ànima pels carrers i amb prou feines vam trobar un lloc per dinar.Anàvem de bar en bar (els pocs que vam trobar oberts) preguntant per pizza i sempre ens deien que no . Finalment un senyor ens va dir en veu baixa, com si fos un secret que s'acostumava a menjar pizza al vespre I NO PER DINAR!!...ahh!!!

Anant cap a Trapani: imatge típica i normal en carreteres sicilianes

un migida plujòs....

desprès de mil voltes i havent-nos desdit de menjar pizza, vam optar per dinar en aquest curiós seient

Al sud de Tràpani hi ha un indret que es mereix una visita les Salines Un lloc molt curiós, amb molta història i ,el paisatge és espectacular.

Vam visitar el petit museu i el vam trobar molt interessant. Vam coincidir amb un noi que ens va fer una explicació en una italià molt comprensible del funcionament de les Salines des dels seus inicis. Com es feien les basses de diferents mides perquè s'evaporés l'aigua, com funcionaven els molins, com recollien sal, etc.  Val pena una parada en aquest lloc. Malgrat el fort vent que bufava vam “flipar” bastant amb aquest paisatge tan salat.

la furgo ben  arraserada del  fort vent

les piles de sal:

en aquest turó tan tapat per la boira  s'hi troba el Poble d'Erice

visita al museu, ens va molar!

A prop del poble Castellamare del Golfo, una població pesquera que es també val la pena passar-hi unes hores passejant , hi ha La “Reserva Natural do Zingaro". La primera reserva creada a Sicília el 1980, el motiu va ser una proposta per construir una carretera de Scopello a San Vito lo Capo. Arran d' això milers de persones marxar pacíficament per la franja rocosa que ara forma el parc i a on es volia fer la carretera. El projecte de la carretera va ser aturat i i es va declarar la zona reserva natural. La història és molt maca, però el lloc ens va decebre una mica, sí que és un entorn interessant però les cales no són res de l'altre món, va estar bé fer una passejada arran de mar però res més.

Amb qui sí ens ho vam passar bé va ser amb el senyor que venia les entrades (valen 3€ ). Com que no tenia molta afluència ,es dedicava a fer figuretes i estris amb vímet. Aquest material prové d'una de les plantes mes abundants en aquesta zona és la “palmera nana”, i és molt treballat en aquestes terres. Doncs bé, al marxar el Quim li va preguntar com ho feia i l'home ens va fer una molt bona explicació. Ens va ensenyar com arrancava la fulla tot explicant-nos que la cullen al juliol i la deixen assecar uns vint dies i a partir d'aquí ja es pot treballar. Ens va fer una petita demostració de com ho trenava i en feia corda, molt guai!! Un home molt trempat li va fer gràcia la nostra curiositat, i a nosaltres ens va fer molta gràcia la seva explicació.

entrada del parc, figures que recorden la Marxa

                                                                     la costa:

palmera nana planta endèmica i ben aprofitada

vistes del poble de Castellamare des de la carretera que va de Palermo a San Vito

"passejata" per Castellamare....quina tranquil·litat!

la verdura ...mmm...quin fart de menjar coses fresques que ens vam fer !!!

.

I per acabar una altra població que cal conèixer és Erice, un poble medieval que corona la zona  des del turó que té el mateix nom. Un lloc car de veure perquè la majoria dels dies estava tapat per una espessa boira, però que en dies clar  gaudirem d' unes  les panoràmiques i impressionants vistes dels voltants.

així era com el veiem la majoria dels dies!

va sortir el sol i cap allà:

un altra atractiu del poble és la seva gran oferta de dolços, no cal dir com es va posar el Quim!!

vistes de les Salines

segona visita amb Marcel, Anna i Genís

gelat amb brioche, títpic sicilià però com embafa! p

aquell dia si que hi va haver-hi boira i molta rasca!!!

Roca aigua i pizza

Un dels clàssics de San Vito  és el mur de Never Sleeping Wall, una bona joia. Una paret curiosa perquè es troba situat a sota una cantera de marbre (per cert aquesta zona té una gran repertori de canteres), però el lloc és preciós, les vistes al mar i la seva ubicació al final d'una pista de terra el fan atractiu.

Sobre l'escalada doncs, es ben bò, Calcari que forma xorreres i plaques de marbre, ens ofereix una escalada lleugerament desplomada, vies entre 20 i 30 m i continuïtat en xorreres i algunes regletes. Si no ha plogut és bo però si plou és un dels sectors que més triga en eixugar-se. Ombra de matí cap a les 13:00 apareix el sol. Per cert quan acabàvem d'escalar paradeta al forn de Custonacci pa i un vi fet per ells boníssim!

després de la pluja escanejant Never Sleeping wall buscant alguan cosa seca...

el Marcel posant a prova la seva tècnica entre "xorreres"

final del dia, quan apareixia el sol era moment d'anar a fer un relaxant tomb per la platja




els exploradors

Un altre sector a en la mateixa zona és Parco Cerriolo, petit però amb qualitat. A més a més és ventat i s'eixuga ràpid en cas de pluges. Una bona varietat de vies, a la dreta plaques verticals amb  regleta i a l'esquerra uns marcats desploms amb les seves pertinents xorreres. Ombra matí però com que es bastant airejat vam poder escalar al sol bastant bé.Un sector petit però molt recomanable nosaltres i vam estar més d'un parell de dies.

 

panoràmica de Parco Cerriolo, aprox. 0 minuts

festival de "xorreres":

les vies més plaqueres  de la part dreta

I per acabar la jornada vam trobar una genial combinació  entre  les aigües termals de Segesta ,( quin plaer i quin globus!!!) i la pizzeria de Custonacci que ben simpàtics eren!