La Barra dels Ecrins, solet , neu i felicitat!!

Eren finals de setembre, la previsió del temps augurava unes temperatures estiuenques, i ja que portàvem material de neu a la furgo vam decidir anar cap a la Barra dels Ecrins. Amb 4.101 metres és el punt més alt del parc nacional dels Ecrins.

Aquesta activitat la vam fer en dos dies, un per arribar al refugi dels Ecrins  i el segon per fer el cim i tornar al pàrquing.

Vam sortir del refugi de Cezanne (a on també hi ha oficina del parc, però al ser setembre estava tancada) a 1875 m. i arribem al refugi dels Ecrins a 3175m.

Una caminada preciosa i espectacular, però tristament vam poder comprovar les ansies de la humanitat en obrir camins i omplir de ferros la muntanya. S'estan passant amb la col·locació de graons, passamans i picant senders. No cal!

Com deia,la aproximació és una bona pujada que comença per terreny boscós, passa per un tram empinat en zig- zag fins arribar al refugi del Glacier Blanc, d' allà , per entre la roca arribarem al peu del Glacier Blanc. Deixem la immensa glacera a la nostra esquerra i anem guanyant alçada per un terreny pedregós. Ja tenim el refugi dels Ecrins a la vista i la Barra ens saluda amb els suaus colors de la tarda, com mola!

I per arribar al refu , situat en un ressalt rocós ens espera una forta pujada de 100m de roca descomposta i relliscosa que ens acabarà d'estovar les cames. Unes 4h i mitja, carregats amb tot : menjar, material ,estris de cuina... el refu, com gairebé tots, a partir de setembre ja no són guardats, s'hi pot dormir i cuinar però cal portar-ho tot, els sacs però no calen, hi ha mantes.

pàrquing i punt de partida refugi de Cezanne

fabuloses vistes

parada intermitja al refui Glacier Blanc

immillorables vistes de Mont Pelvoux

al inici del Glacier Blanc

ja el tenim aquí!

el torrar que queia era contundent

el refugui dels Ecrins:

gairebé sols

L'endemà a les 6 sortim, deixem les motxilles amagades entre uns rocs al costat de la glacera perquè després del cim volem baixar directes a la furgo i no caldrà fer la pujada al refugi. Val la pena!

L'ascensió comença planerament per la glacera, anem caminant tot contemplant la sortida del sol, mmmm quins grans moments!!

Poc a poc ens enfilen cap al coll , passem ràpid  la part dels sèrecs i arribem a la bretxa  entre el Dom i la Barra.  

 Comencem a escalar la barra , entre roca coberta per una mica de neu fem un parell de llargs, després anem avançant a “l'ensamble” per l'aèria cresta...és de fabula! Es passa per una altra cota o avant cim el Pic Lory de 4086 m .

Al cap d'una bona estona de caminar amb els grampons per aquest terreny més aviat rocós, ja farts de la incomoditat dels ferros trepitjant roca decidim treure'ns els i no vegis quin canvi, anem com daines per les roques de l'aresta ( de tot se n'aprèn. No?..). A pocs metres del cim veiem la creu que el corona...alegria! Fa un dia radiant, fins i tot passem calor, estem una bona estona contemplant la immensitat que ens envolta i, senzillament gaudint del moment.

Per tornar desfem la cresta fins al coll, a on hi accedim fent un rapel, Per cert un rapel ben precari, si ja dic que tant rebentar camins i no són capaços fer un rapel amb cara i ulls en un cim com aquests....

arranquem!

pujant cap al coll (Bretxa de Lory)

                         

escalant el resalt de roca per situar-nos a la cresta

crestejant:

cim!

grandioses vistes dels Alps 

rapel per retornar a la Bretxa de Lory (el coll entre el Doim i la Barra)

Rematem el dia fent el Dome de Neige (4015m.), un turó de neu catalogat recentment com a 4000, queda eclipsat per la Barra però val la pena,  no deixa de ser interessant sobretot per les vistes.

anant cap al Dom de la Neige amb la Barra a darrera

el Dom de la Neige

I ja està. Vam tenir molta sort amb la meteo, calor i un dia molt clar i a més vam estar sols, ja ens havien dit que a l'estiu hi ha cua però mira, ni una ànima! Sobre horaris vam sortir a les 6 del refu, vam arribar al cim al cap d'unes 5 h. A les 2 del migdia pujàvem al Dome de Neige i a dos quarts de 5 tornàvem a on havíem deixat les motxilles.

I cap avall. Carreguem les motxilles i una bona baixada fins a la furgo a on hi arribarem amb les últimes llums. A mi se'm va fer un a mica llarga, ho vaig fer tot amb les botes de neu i uf!! pobres peus i cames...hauria estat bé portar unes vambes per aquesta part. Vam dormir en el pàrquing mateix.

ja de baixada...uf les cames!!

Les parets d'Oisans... realment salvatges.

Ja fa uns anys havíem voltat per la zona de Briançon  i , tot i que  és un indret fantàstic, però vam visitar sectors d'esportiva que no ens  van semblar res de l 'altre món.

Aquesta vegada anàvem  disposats a treure el nas a les grans parets de la  zona i van ser unes descobertes que ens van deixar amb molt bon gust de boca. També haig de dir que vam conèixer  a altres  sector d'esportius  que també tenien el seu interès ( però això més endavant).
Pel que fa a ressenyes, per fer via llarga hem anat amb "Oisans nouveau, Oisans Sauvage" (llivre Est) d'en J.M Cambon i el complert recull d'en Philippe Mussatto. Aquest dos llibres seran les nostres bíblies durant la nostra estada  per l'Oisans.

TÉTE D'AVAL DE MONTBRISON
Via Ranxerox

 La Téte d' Aval és una immensa i elegant muntanya de roca en el del massís dels Ecrins i a pocs quilòmetres del poble de  Briançon. Per accedir-hi  cal fer una recargolada i pedregosa pista que surt del poble Vigneaux. A mitja pista ens va venir al cap que ens havien  recomanat que la féssim a peu  abans de posar-nos-hi amb la furgo..ja era massa tard i allà estàvem  avançant amb molta cura  i arronsant  espatlles cada vegade que ens trobàvem un vam amb por de sentir rascar els baixos (de la furgo...) Però tot va anar rodat i vam arribar  al pàrquing sense problema.

Vam dormir al pàrquing i a quarts de 7 sortim , la caminadeta és una curiosa pujada entre pins que en una hora i escaig ens porta a peu de via. Comencem a escalar quan arriba el  sol a la paret, tindrem l'agradable companyia del sol tota la via. Ens esperen 600m de tirades precioses i exigents, calcari compacte, trams amb formes coralines, plaques grises i tècniques. La via es veu partida en 3 vires, nosaltres deixem les vambes  a la primera ja que baixa rapelant fins allà es seguixen unes cordes fixes fins a terra no cal rapelar tota la via !

Vam flipar molt, va ser una ascensió d'una via amb caràcter, una clàssica de la zona que fins feia poc era considerada de les més difícils de la regió, molt complerta, cal escalar i no et pots encantar, a més a més un lloc solitari inhòspit i salvatge.

Material cintes exprès, com ja he dit predomina l'escalada en placa i està totalment equipada. Amb una mica d'aire entre alguns "seguros"...

Horari: 8h de via . Es baixa rapelant per una línia que hi ha al costat. A la qual s'hi accedeix sense cap problema des de l'últim llarg.

el gran "paredon" de la Téte d'Aval de Montbrison

primers llargs i primeres escalfors del sol

les plaques de la Ranxerox ...perfectes!

avall:

TENAILLES DE MONTBRISON
Via  “L'infini péril de la volupté” 

Només de veure la imatges d'aquesta forca de calcari teníem clar que hi havíem d'anar.

Del poble de Bouchier ( a on també hi ha un muret d'escalada esportiva  que està bé) surt una altra complicadeta  pista fins que al pàrquing. Aparquem  a la mateixa pìsta a on fem nit. El camí s'enfila  pel costat  d'un rierol fins arribar a peu de les agulles. Pugem quan comença a alçar-se el dia i les Tenailles prenen uns colors ataronjats  que ens deixen al·lucinats tot acabat d'arrodonir amb l'espectacle cromàtic del bosc a la tardor...preciòs!

 “L'infini péril de la volupté” ressenyada en el llibre del Musato, consta de la combinació de varies vies i el resultat és una preciosa ruta per plaques tècniques (d'aquelles  que et deixen  els peus destrossats) i una roca excel·lent. 300 m de via,una altra activitat boníssima, i també envoltats pel fantàstic paisatge del massis dels Ecrins....això no te preu. Ah! Igrau sostingut i picantó!

Arribem al cim per una cresta de roca delicada, un rapel des del coll per la banda oest i una baixada pedregosa ens retorna al camí de pujada.

Material i horaris; Cintes expres, i 6 h. D'escalada.
Una altra escalada que en va deixar encantats, tal com diu la guia del Cambon ...Oisans Sauvage i tan sauvage!, molt ambient  i quans racons que encara ens falta per descobrir!!

una aprox. de pel·lícula

escabellat i amb cara son però neguitòs...

el Quim patint per si passaria calor però vam tenir una temperatura ideal per estar a la paret i per ser octubre

som-hi!

en un dels rapels de la via cap a la bretxa

el característic xampinyó de les Tenailles

les plaques finals

de tornada cap a la furgo ....bons imatges....bons moments

i desprès de tants metres una bona dosi de pollastre amb xips

Agulla Dibona, quin monument!

En aquest últim viatge vam tenir el plaer de descobrir la rocosa regió d'Oisans...i quins racons més salvatges ..quin plaer!

Una de les escalades més emblemàtiques d'aquest zona és a l'Agulla Dibona (Massís dels Ecrins). Ja fa temps que la teníem a la llista i és que al veure un monument de roca com aquest és impossible no tenir ganes d'enfilar-s'hi.

Vam passar tres dies al refugi de Soreiller, tres dies intensos i inoblidables Per què?. ..Doncs per tot. Per la contrada, per la gent, per les vies i perquè ens ho vam passar bé vaja.

Vam arribar al refugi una fresca tarda de setembre , a les 12 del migdia sortíem del cotxe amb només un grau..brrr!!

L'aprox és preciosa una pujada d'unes dues hores i mitja, depèn del que t'encantis, però nosaltres vam anar per feina, ni un moment vam gaudir de la típica postal en que es veu l'agulla pujant per la vall, una espesa boia (i fred!) ens va acompanyar fins la porta del Soreiller.

des d' aquí hi hauria unes espectaculars vistes, però res de res..

tarda al refu....quin fred que fot!!

Abans una mica d'info pràctica:

L'Agulla Dibona és un impressionant torre de granit de 3130m. , situada a la vall de Vénéon. S'aparca al poble de les Etages, i a caminar per una contundent pujada.

Nosaltres ens vam quedar 3 dies, i vam portar-nos menjar i el fogonet. El refugi està molt bé i les noies que el porten són un encant. La Martina  mestressa i  filla dels primers propietaris, i la Marie que parlava un castellà casi perfecte. Ens van fer sentir com a casa, sempre amb la rialla a punt.
El preu per dormir són 18 € no hi ha descompte amb la targeta de la federació. I hi ha un cuartet habilitat per cuinar.

Pel que fa la previsió del temps, a l'hora de sopar arribava pel walkie talkie, era curiós , es feia un silenci absolut al menjador i tots paràvem atenció  a l'aparatet de damunt la taula. Per cert , previsió molt precisa i exacta

Sobre les vies, la info la vam trueure del llibre “Parois de Legende” de Petit i Bodet. I en aquest viatge hem ampliat el repertori de ressenyes, amb els dos “tomos” de “Oisans Nouveau, Oisans Sauvage” de Jean-Michel Cambon. un productiu escalador i aperturista de la regió.

Anem al lio:

AGULLA DIBONA. Via; “Visite obligatoire”

Del refu  a peu de via hi ha 5' i el sol no arriba a la paret entre 9 i 10 per tant no hi ha pressa.

Matí feia molt fred, però el dia era clar sabíem que a sol estaríem bé i a quarts de 10 vam entrar a la via.

Gran dia! Genial! Quina via més maca i quin cim tan espectacular..brr se'm posa la pell de gallina...Va ser perfecte, plaques de granit compacte, alguna fissura i roca impecable, en un entorn immillorable que més podíem demanar ....que marxés la boira per veure el paisatge, però també molava,  li donava un aire molt alpí. Els nom de la via ja ho diu tot, cal anar-hi.

Material: via totalment equipada. No vam posar res, dúiem uns cams petits però no els vam usar.

Horari: 3 hores, vam anar ràpids per no passar fred , es poden empalmar la majoria de llargs i a dalt  vam arribar d'hora per gaudir del cim ...vam sentir-nos els reis!!

plaques d' immillorable granit:

quin ambieeent!!

arribant dalt l'Agulla...guapissim!!!

CIM AGULLA DIBONA...OE OE OE OE!!

rapel per la via normal

en els ràpels, foto que ens va fer en Remi Thivel (el famòs ...)mentre feien una formació de guies

cap al refu...

a cel·lebrar-ho amb un pastisset

L'endemà encara venia més bon temps, doncs cap a TETE DU ROGET a la via “Le Trésor de Rackman le Rouget”

Una aprox més llarga i per un tram de tarteram incòmode ens portarà la bretxa, des d'on amb 4 ràpels ens plantem a peu de via. Va ser un altra dia memorable, quin lloc  i quina tranquil·litat no se sentia res, i la via, una altra perla ,una línia de 400 m que demanda una escalada bastant física , malgrat està totalment equipada s'ha d'escalar entre “seguros”, però sempre amb un granit compacte i boníssim. Un altre“must”.

Quant al descens, des del cim cal rapelar. Per trobar el primer cal parar atenció en anar a buscar l'aresta que porta a la bretxa .. És la primera aresta que baixa, més lluny vam veure una fita( però no !!) seguint la intuïció del Quim (que té una mena de GPS intern) vam vam baixar per la primera aresta  i vam anar parar directe als ràpels. 

Horari : Unes 4 hores. No cal matinar gaire, el sol no arriba a la paret fins les 11.

Material: via equipada

Via molt i molt  recomanable.

pujadeta entretinguda fins la bretxa

arribem al primer llarg que hi comença a tocar el sol...deliciós!

quina roca!

és difícil de descriure com de bé estàvem perduts per allà dalt..

CIM!

El tercer dia era dissabte i la meteo es presentava perfecta, ja divendres nit es prevenia una gran afluència per tot arreu per tant vam decidir fer una caminadeta pers voltants ,contemplar al gent com escalar i al migdia tirar cap avall.

Com ja he dit van ser tres dies molt especials, ens va agradar el lloc, les vies i la gent. Si podeu aneu-hi!

Escalada i gent

Com que sempre estem amunt i avall, la majoria de posts que faig són més aviat retrospectius.
Aquesta vegada deixo una coseta acabada de fer, és el resum de la pel·lícula que hem muntat del nostre viatge a Algèria i del qual ja en vaig fer els corresponents posts en el seu moment.
En aquest vídeo presentem la nostra història, però amb la  curiosa barreja de les filmacions realitzades per l'expedició catalana que es va dur a terme el 1967.
Ha estat una edició molt especial, hem conegut gent fascinant, com  l'Anglada i l'Eli que ens van proporcionar informació i material videogràfic històric, el Narcís,  un inquiet jubilat terrassenc que ens va ajudar a passar el material analògic a digital  i com no, els companys de viatge l'Edu i el Pep amb qui vam compartir molts bons moment.
Hi ha moments que l'escalada ens obre portes  a la vida.

espero que us agradi...