PORTS MÍTICS DEL PIRINEU FRANCÈS EN BICICLETA

Versión en castellano: https://laliquim.blogspot.com/2020/01/puertos-miticos-de-los-pirineos.html

Després d’un estiu de retrobar-nos amb la bici de carretera i fer  quilòmetres i quilòmetres per terres catalanes (que per cert, hi ha racons i carreteres molt i molt solitaris per on és una delícia per pedalar)  vam decidir  acabar la temporada estival amb uns dies per la zones franceses dels Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics.  I vam tenir la oportunitat de descobrir a cop de pedal  alguns dels ports més mítics i preciosos  del ciclisme. 

Doncs bé vam carregar la furgo  amb les bici i material d’ escalada i vam a creuar el túnel de Bielsa. Evidentment  vam fer una parada als  populars  sectors de Devotas y Foz de la Canal a inflar-no els avantbraços, però l’escalada i les muntanyes que vam  descobrir ho deixo pel proper post,

Pel que fa informació pràctica:
      Vam fer aquest viatge  la primera quinzena de setembre. Va tenir una meteo més que bona, gairebé estiuenca i en totes les sortides ens va acompanyar un sol radiant i unes temperatures molt agradables per pedalar. Sempre que hem sortit el setembre hem trobat condicions meteorològiques molt bones, la meteo és més estable i la calor no és tan asfixiant com la d'estiu. 

El dormir ho vam fer a la camper, a França donen moltes facilitats i gran oferta de àrees per  per viatjar amb autocaravana o furgoneta. I si no, en qualsevol poble de la zona ( com Sant Lary e Sola, Lourdes, Campan …) hi ha una bona oferta d’allotjaments per a tots els gustos.

Quant a àpats, doncs anàvem al super i ens ho cuinavem nosaltres,  per tant poca recomanacions gastronòmiques us puc donar. 

Això si, si sou amants dels formatges n’hi ha d’espectaculars. Nosaltres vam anar a parar a una granja  concretament aquesta:  Ferme Doumecq Henri 64260 Aste-Béon, França 43.036818, -0.420888. On en vam comprar directament al pagès i estaven deliciosos.

Pel que fa a les sortides en bici la informació la vam treure una mica de tot arreu, online vam trobar força cosa a http://1001puertosdemontana.blogspot.comi  i també vam  consultar bastant el wikilok. 

Sobre les rutes, comentar que sempre que podem fer itineraris  circulars ja que ens agrada tornar per paisatges diferents als que hem vist d’anada. I en  la majora d’ascensions vam poder baixar  per la cara contrària a la de pujada i ens van sortir unes voltes llargues , variades i molt panoràmiques. Van ser uns dies molt intensos sobre la bici, on vam gaudir de l’entorn i de la vida ciclista . Les que van patir van ser les cames amb tants quilòmetres i desnivell!!. Tot plegat va valer molt la pena i com sempre que fem algun viatge hem tornat amb una bona llista de “coses pendents”, és a dir rutes i colls que ens vam quedar amb ganes de fer, i tard o d’hora hi pensem tornar.

Un mapa esquemàtic dels   4 itineraris i  colls i que vam fer: 

TOURMALET. Pujant per Bareges i baixant per Campant. 97,72 km  i 2400 m desnivell positiu

Per assolir  aquest coll vam sortir del poble de Peirahita e Nestalàs.  Vam fer una volta començant  per la banda  Oest, baixant per l’Est i  ho vam arrodonir fent-la circular pel pobles de Bagneres de Bigorre i Posac   a on vam desviar-nos  cap a la  D26 que ens va dur  al poble de Luganhan i d’allí per la D13 per tornar al punt d’inici.

Serà el Rei, el més mític, el més llegendari, famós però el que menys ens va agradar. 

Vam trobar molt  tràfic, (cotxes, autocaravanes, motos..)  Era el primer que fèiem de les vacances i vaig pensar “Si tots els ports de per aquí són així jo me’n torno cap a casa..” (per sort no tots van ser “així”). El paisatge és bonic en els darrers quilòmetres però no ens va semblar dels més espectaculars  que vam veure aquells dies. Sincerament ens va decebre bastant, però bé és el  Rei i té un gran pes en la història del ciclisme i un dia o l’altre s’ha de fer..

Pel fa a l’ascensió, la pujada a partir de Lus e Sent Sauviereés són uns 24 kms amb 1.404 m d'altitud a un desnivell mitjà del 7% amb un màxim del 10,2% poc abans de coronar el coll. No ens 

El tram  de Luse e Sent Sauvàire i Bareges és  bastant horrible, encaixonat i amb  molt trànsit. A mida que guanyem alçada estem més tranquils, i el paisatge és més muntanyós i salvatge. L’arribada al coll , és com molt sobtada ja que està com en una mena de revolt.El coll està ple de gent, és com una petita raconada que no te res d’especial. 
      Bé, ens va agradar contemplar  la històrica escultura-monument del Gegant en memòria del primer ciclista que va coronar el Tourmalet. Ja per baixar cap a Campan passem per  turons pelats i les instal·lacions de les pistes d’esqui de la Mongie, i tampoc ens va semblar un paisatge gaire especial.  Vam baixar fins al poble de Posac, allà ens desviem cap al Oest per la D26 , on vam recórrer un  territori fantàstic  de camps, boscos i carreteres solitàries i agradables.  De la D26 vam anar a la D13 una petita carretera  paral·lela a la D821 que és on hem d'arribar per retornar al punt de partida
Per veure la informació i mapa de la sortida en que vam gravar al wikilok:

https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/tourmalet-41178350

Primers quilómetres, els més incòmodes i menys atractius

Al apartar-nos del pobles el paisatge és més muntanyós i tranquil

Últims quilòmetres

El que deia...Una mica massificat si que està...

Tot i no ser la nostra ascensió preferida ens va fer moltíssima il·lusió poder-nos fer aquesta foto!

A punt per la baixada cap a Campan

Vistes de les pistes d'esquí

De baixada pels pobles la vall  de Campan

Ja de tornada per  la D26 una carretera molt autèntica i solitària

Aubisque i Soulor. 89,97kms  2.287 m desnivell positiu

Amb aquesta ruta si que vam “flipar”, quins paisatges, quines vistes i  quin ambient !. Va ser una de les millors voltes que vam fer aquells dies. 

Vam pujar al Aubisque, al Soulor i ho  vam arrodonir   tornant  per la solitària vall de l’Ouzom, la vesant nord d’aquests colls.

Vam començar  a  pocs quilòmetres del nord de Laruns. Aquest  inci per la D934 ens farà activar les cames per la pujada que ens espera. Passat Laruns comencen els 16 quilòmetres de  pujada al Aubisca.  Començarem a amb una pendent agradable entre boscos i ombra que no passa del 10% . Passada l’estació de Gourette el boscos donen pas a  unes precioses vistes de les piràmides rocoses de Pene Sarriere, muntanyes arrodonides i prats immensos.
      Una vegada arribem al coll , fem les corresponents fotos amb les simpàtiques i gegantines bicicletes i  continuem cap al Soulor.  Una carretera fabulosa i un paisatge de postal pel impresionant circ de Litor fan que ens empassem els quilòmetres i el desnivell molt de gust. 

Arribats a Soulor, també fem les  fotos de rigor i avall. 

Direcció Nord per la carretera D126 ens trobem una baixada vertiginosa entre prats, turons  i bestiar  variat . La carretera és ben bona, i a l’alçada del poble d’ Artez- d’Asson perd pendent i pedalem tranquilamet per la solitària vall de l’Ouzom. Al poble d’ Asson ens desviem cap a l’Oest per la  D35 que en pocs quilòmetres ens fa arribar a la  D934, la prendrem direcció Laruns i tornarem al punt d’inci.  Com ja he dit ens va semblar una gran ruta, preciosa,  panoràmica  i ben tranquil·la. Molt  i molt recomanable. 

La ruta gravada a wikilok: https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/aubisque-soulor

Primers quilòmetres, pujada agradable entre boscos i ombra

Deixem Pene Sarriere enrere

Panoràmica de la carretera, que també és un popular destí pels motoristes

Coll de l'Aubisque

             Foto amb les bicis gegants (cada una amb un color dels maillots del tour) que ens han donat la Benvinguda al coll

Cap al Soulor, paisatge de postal

Arribant al Soulor

Coll de Soulor, bastant concorregut 

Avall !

Alguns moments de retenció però res alarmant

Col de la Pierre Saint Martin  . Per Arette ,  76 kms 1871m desnivell positiu

Situat en la part Occidental dels Pirineus Atlàntics ens vam trobar amb una ascensió preciosa i exigent. Un itinerari no pas molt llarg però si intens ja que els quilòmetres centrals la mitjana  és del 10% i bastant continuat. I també vam fer un itinerari circular, tot per França. Ho dic perquè és un pas  que comunica amb Navarra.

Vam sortir del poble d’Aràmits per pujar per la vessant Nord, passant pel poble d’Arette.        
      Des del començament fins dalt el coll fem 30 quilòmetres que no afluixen ni un moment. Els primers són mes suaus ,entre boscos i paisatge rurals . A partir de la Mouline la cosa es posa seria i durant  gairebé 10 quilòmetres les rampes ens regalen una mitjana del 9% (amb alguns pics al 15). Amb l’alçada pedalarem  entre muntanyes arrodonides i  pelades, i passarem l’estació d’esqui. Uns quilòmetres després de l’estació  arribem al esperat  senyal del Coll, fotos,  i continuem. 
      Desfem uns quilòmetres enrere per prendre  la D113, i avall i   avall, amb un asfalt una mica abonyegat però que millora a mida que baixem . Passem pel pintoresc poble de Ste. Engrace per les turístiques Gorges de Kakueta i anem fent avall cap al Nord. Arribem a la 918 direcció est. Passem per Montroy, tram de carretera amb lleguera pujada per acabar d’estovar les cames i ens plantem a Aramits.   Molt Bona ruta i una bona “petada de cames”

Recorregut al wikilok:   https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/aramits-pierre-du-saint-marin-montory-aramits

Planejant suaument en els primers quilòmetres

Increïbles vistes de muntanyes pelades i arrodonides...Quina sensació d'amplitud i espai natural

Ja hem arribat!!!

Ja de baixada passant per Ste Engrace

    Colls d’Azet- Aspin- Hourquette d’Ancizan. 81,50 km  2.299 desnivell positiu

Aquesta és la ruta que més ens va agradar, amb unes panoràmiques precioses i unes carreteres solitàries  molt. agradables Sobretot ens va robar el cor Horquet d’Ancizan, un port d’una bellesa i senzillesa que  li donen una atmosfera molt especial. 

Per encadenar aquests 3 colls farem una ruta circular que ens permetrà gaudir d’uns paisatges fabulosos i acabar amb les cames ben tocades!!

Sortim del poble de Saint Lariy  per pujar al Coll d’Azet, 10 quilòmetres entre pastures i boscos solitaris. Els port és molt ampli, espaiós i irradia natura i color. 

Baixarem  cap al poble de Genos on vorajarem el llac Genos-Loudenvielle, del llac una carreterea amb un asfalt perfecte ens far arribar fins Arreau. Agafem aire per enfilar-nos 12 quilòmetres cap al mític Aspin . Una ascenció molt entretinguda ja que durant els últims quilòmetres tindrem davant nostre la vista del coll i el podrem contemplar mentres ens hi apropem. Després d’un bon descens arribam a la Vall de Campan i en el poble de  Payole ens desviem cap a la carretereta  D113 que puja d l’Hourquette d’Ancizane. Els primers quilòmetres recorren suaument el fons de la vall amb un paisatge de conte entre prats, esplanades i boscos. Aquesta serà una de les ascensions que més ens va agradar.  Una carretera d’alta muntanya,  molt petita, molt solitària i tranquil·la, de postal.   
  El coll  és també molt maco, no sabem per què però té quelcom d’especial…Un ambient de muntanya poc explotada i molt autèntica. I després de gaudir d’aquesta meravella natural ens tirem avall per la diminuta D13  per  tornar cap a St Lary.  Ruta altament recomanable.
La ruta a Wikolok: https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/saint-lary-soulan-azet-aspin-horquette-dancizan-saint-lary-41520410

Arribant  a l'Azet

Paisatge de postal mentres ens enfilem cap al Aspin

Continuem amunt i  amb molt bon ambient

I anem pujant...No hi ha ni una ànima...Quina tranquil·litat

Aspin. Segon coll de la jornada

Comencem la D113 per anar cap a l'Hourquette

 Quina delícia de carretera i d'entorn

Anem guanyant alçada molt  suaument

I anem fent amb les cames ben petades però enamorats del paisatge

Vam estar ben sols,només amb la companyia d'alguna vaca i les nostres bicis..Quin luxe!!

I fins aquí les nostres pedalades pel alguns dels ports legendaris i mítics del ciclisme. Uns racons  molt especials i que  tan de bó hi puguem tornar a descobrir-ne més. 

Visita a Rumania

      La visita a aquest país ens va deixar molt bon gust de boca i va superar molt, moltíssim les nostres expectatives. 

Un país bastant  desconegut i lluny del turisme de masses però molt, molt interessant i preciós. Possiblement el més conegut és la regió de Transilvània pels seus castell i la seva relacio amb el famós  Dràcula personatge basat en Vlad l’Empalador. 

     Terra de castells , ciutats medievals, esglésies, natura  de boscos verds i frondosos, gent amable i tranquila…Que més es pot demanar?  A més a més és molt econòmic  el menjar, entrades a esglésies, combustible…

    Aquí deixo la ruta que vam fer  durant  10 dies a principis del mes de juny.
Per mouren's  vam utilitzarl' aplicació  maps.me, goggle maps descarregats i aquest mapa:

I com a guia turística :

    La primera parada va ser Bucarest, no som amants de visitar grans ciuats i amb un dia ja en va tenir prou  però ens va encantar,  no és una ciutat  monumental però té raconets tan peculiars que val la pena fer-hi una parada. Tal com vam arribar (seguint les indicacions de Park4night vam aparcar en un parc als afores), descarraguem la moto i a voltar. El que més en va agradar va ser caminar  pels carrers peatonals i contemplar el centre històric.

Caru'cu bere un restaurant molt popular , bo abundant i preus molt econòmics. 

Bon profit

Pasajul Victoriei . Resguardat i colorit

Boulevard Unirii i el Palau del Parlament al fons

En acabar de visitar Bucarest a mitja tarda ens dirigim cap a Sinaia per visitar el Castell de Peles, arribem tard i el castell està tancat. Tot i així fem una passejadeta per contemplar aquest històric  i monumental edifici.  Com sempre , molt espectaular  evidentment residencia reial i tota la parafernàlia, però bé un lloc impressionant.

      Aquella nit la vam passar en el poble de Prejmer (també vam trobar un racó tranquil amb el Park4night) per l’endemà visitar l’església fortificada. 

     El poble és encantador, carrers amples, cases baixes, tot molt ben posadet i tranquil.

La visita a l’església  ens va semblar increïble. Vam poder endinsar-nos en les poderoses muralles, passejar pels patis i contemplar els edificis de color blanc i de fusta que  son les celes. Tan l’església com el poble ens van semblar preciosos i molt especials.

El poble de Prejmer

Exterior de l'església

Les rústiques  cel·les 

Interior de les muralles

    La següent parada va ser a Brasov . Una  altra ciutat medieval amb molta història, la vam visitar sota  la pluja, però bé també té molt d’encant. El seu petit casc històric es visita ràpid, i és preciós. L’ amplíssima i espaiosa  plaça Sfatului està  envoltada d’elegant edificis històrics molt ben conservats. L’església Negra (Biserica Neagra) és també un edifci molt particular i els carrerons estrets que l’envolten són realmetn curiosos. Acabem recorrent el carrer Republici, una via peatonal amb molta vida.

Carrer Republici

     

     En acabar de Brasov ens plantem al castell del Bran, segurament un dels castells més visitats i amb més renom per la relació que se li otorga amb  Dràcula. En la història de Bram Stoker el castell  és exacte al de Bran i el veritable compte que va formar part de la història d’aquest castell va ser el compte Vlad l’Empalador.

   La visita a aquesta fortificació és impossible que et deixi indiferent. Es un museu històric  amb clares referències a la vida reial que hi ha passat. Però a banda d’això és una construcció medival preciosa i robusta tan per dins com per fora.  Muralles, torres i torreons perfectament  conservats, habitacions, balcons i escales recargolades en fan  d’un racó admirable. Visitar-lo va ser un plaer.

Interior del castell, De conte!

     Dies deprés d’haver fet un intent al Moldoveanu, el cim més alt de Rumania (aquí en podeu veure la crònica: http://laliquim.blogspot.com) vam arribar al poble de Sibiu.        Considerat un dels pobles més bonics de Transilvània, és ben pintoresc. Vam voltar pels carrerons dels centre històric, per les seves espaioses places, vam contemplar les  curioses finestres que tenen forma d’ulls i vam pujar a la torre del Consell que ens va regalar unes vistes immillorables i vam cruar ponts ben bonics en diverses parts del riu.  Una parada molt recomanable en un poblet molt agradable.

Les colorides cases de Sibiu i la torre del Consell

Vistes des de la torre del Consell 

Finestres vigilants de Sibiu

      Acabem el dia visitat el castell de Corvinilor a la localitat de Hunedoara.  També sembla tret d’una pel·lícula, potser és el que més ens va agradar.   Sobretot la seva part exterior que es miri per on es miri és impresionant. Un altre història ( o reclam)  és que en aquest castell hi va estar pres Vlad l’Empalador (com podeu veure aquest personatge dona per molt)

I fins aquí 4 ratlles del que vam visitar per Rumania (i encara ens van quedar molt racons que no vam arribar ). Un país preciós que té molt a oferir, que ens va encantar i us recomanem moltíssim.

RUMANIA ESCALADA A HERCULANE I INTENT AL MOLDOVEANU

      Vam arribar a Rumania sense tenir molt clar que ens trobaríem, ens imaginàvem un país gris, destartalat, deixat de la mà de Déu i no! Ens vam enamorar d’aquesta terra, diversa, variada i espectacular. Que poseeix una preciosa  natura , arquitectura increible , molta història i a la vegada pateix de molts tòpics injustificats.  Té unes ciutats precioses, castells , pobles mediavals… Tot  molt ben conservat sense arribar a ser artificial .  És a dir que no ens ho esperàvem i vam flipar amb  una Rumania tranquila, acollidora i amable. 

Pel que fa a l’escalada ens va passar tot el contrari, ens pensàvem trobar sectors  interessants però és un territori que té  poca oferta de roca i a més a més de poca qualitat. Per tant vam invertir més dies en conèixer aquest país que enfilant-nos per les seves parets.
       El que sí ens va semblar interessant van ser les muntanyes de la zona dels Càrpats, però el nostre pas per allí va ser ràpid ja que la meteo aquells dies no ens va tractar gaire bé. Tot i no haver-ne pogut fer gaire, creiem que per Rumania hi ha d’haver rutes de senderisme realment boniques. 

Així doncs en aquest post deixo una curta crònica de la poca escalada  que vam trobar. 

 
      Abans una mica d’informació pràctica

Hi vam estar uns 10 dies, a principis de juny. les temperatures més aviat caluroses menys els dies que vam  estar per la zona dels Càrpats.

Vam entrar venint de la frontera amb Bulgària, l’entrada va ser molt àgil. Cap entrebanc a la frontera. 

  Per circular per les carretres rumanes cal adquirir una “vinyeta” i la vam  comprar en una de les tantes “casetes “ ,  on també  canviarem  euros a Lei.

El tema pernoctar  amb la furgo-camper, també és un país agradable de visitar i no vam tenir cap problema, anàvem amb l’aplicació   Park4night o si trobàvem algun lloc que ens semblava adequat allà feiem nit. 

Vam utilitzar de mapes el maps.me i el google maps (tot prèviament descarregat) i aquest mapa:

 
Ens va semblar un un país molt econòmic, sobretot en el referent a l'alimentació  i el menjar molt bo. Solíem comprar verdures, fruites del temps,formatges…Productes locals amb molt sabor i molt bon preu. 

Escalada a Rumania:

La zona d'escalada  estel·lar (i la única que val la pena) la trobem  a Herculane, una ciutat amb un dels balnearis més grans de Rumania i un dels destins turístics  més populars de la provínica, La veritat és que comparat  amb tot el que vam veure per Rumania, Balei Herculane va ser el més tronat. Hotels amb un aspecte d’abandonats i deixat.  Hi havia una zona d’aigues termals al riu, gratuites i estava bastant brut. El poble era un carrer de botigues  de souvenirs i bars amb la música a tot drap. Tot plegat bastat “cutre” i deixat, però autèntic

El lloc és molt  peculiar ja que hi ha nuclis de població gitana que s’han construit una mena de palaus  molt estranys. Arquitectura recargolada, atapeïda, amb una barreja d’estils amb un gust molt extranys i ostentós. Tot il·legal, sense permisos ni  però són mansions ben grans.     Vam fer un volt per algun carrer i és un espectacle  molt surrealista. 

Imatge del carrer principal d Herculane

Les  basses termals gratuïtes on ens hi fèiem una remullada després d'escalar

"fast food" a la rumanesa..No recordo el nom 

Pel que fa al dormir,  la furgo la vam  instalar en un descampat al costat d’una de les fonts més concorregudes del poble i certament l’aigua que en rajava era ben bona.  Un bon lloc on hi vam passar uns dies ben tranquils

Pel que fa a  les pedres:

La info d’ Herculane la vam trobar en un pdf que ens van enviar uns amics i que està en aquesta web : http://onemove.ro/wp-content/uploads/2016/12/TOPO_05_2018.pdf  O per Internet tot i queno hi ha gran cosa online com ara aquí: http://herculaneclimbing.ro

Hi ha força sectors però us asseguro que només  un val la pena, “La cascada” els altres són un rostoll i ho dic per que vam estar un dia sencer voltant per la zona intentant trobar algun que ens agradés i no vam escalar.

Dia de tour pels sectors d'Herculane buscant algun lloc per enfilar-nos...Però res de res 

     En canvi a la Cascada hi vam anar 3 dies, no ens va semblar brutal però sí que és un sector curiós,  té vies bones  i al estar als afores del poble, el paisatge és ben maco.I ja que estàvem allí  doncs hi vam escalar tot el que vam poder. 

Aparcament  per anar a la Cascada

Les parets de la Cascada , al sol fins al migdia

Ja hem arribat

I si que hi ha bones vies!!

Per nosaltres Herculane no és un destí obligat, si vé de passada (voltant en furgo) es pot fer una paradeta però no és per fer un viatge unica i exclusivament allí. 

Intent al Moldoveanu:

Aquest cim amb 2544m és el més alt del país , remenant per internet vam veure que es feia caminant i es veia interessant. 

Nosaltres vam anar fins al poble de Victoria per pujar per la banda del Turnui i el refugi de Podragu.

Vam agafar trastos  per fer una nit, (sacs, fogonet…) no va ser possible  esbrinar  si els refus estaven oberts  o  guardats …Cap mena d’informació aixi que ho vam tirar tot amunt. 

  Per accedir  al camí que porta al refugi de Turnuri cal fer una pista de 4 kms que té una cadena. Vam deixar la furgo a la cadena i el 4 kms el vam fer en moto. 

  En arribar al camí avancem per un  terreny molt màgic dret i boscós però comença  a ploure, el riu va a tope i els pontss estan en un estat molt deplorable. Paraigües fora i anem fent.

   
      Arribem al refugi de Turnui encara plovent i estem xops, el guarda un home amable però bastant feréstec  ens diu que hi ha molta neu i no es pot pujar al cim.   Bé, decidim tirar amunt ni que sigui per arribar on teníem previst fer nit al Refug de Podragu. Hem de prendre  una variant del camí ja que si que té neu. El guarda veient que anàvem amunt ens vam recomanar anar la banda esquerra  de la vall que és el camí d’hivern i no queda colgat quan neva.

 

     A última hora de la tarda vam arribar a Pordragu el paisatge era preciós i la caminata molt agradable. FInalment va aparèixer el sol i ens va regalar unes llums i unes imatges precioses.           El refugi estava tancat i només hi ha via una cabana de xapa freda i poc acollidora , perì allí vam fer nit. 

De la verdor dels boscos  al paistge de llacs i roques

A dalt a la dreta hi ha el refugi

Ja arribem , no sembla que hi hagi tanta neu.. 

Refugi de Podragu

 Sopant a la cabana. Quin fred hi feia!!!

    L’endemà hi havia una boira que no ens deixava veure gran cosa, però de neu ben poca . Així que vam sortir amunt, total era caminar si el temps canvia ja baixarem… I va canviar!  En arribar al coll i començar la cresta vent,  boira i pluja van aparèixer i  vam haver de baixar. 
Caminar per no poder veure el paisatge i amb un vent molt empipador no ens va venir de gust 
continuar.








 
     Llàstima perquè a la  zona dels Càrpats no hi havíem estat mai,i  ens va semblar un territori interessant i  ens feia gràcia  trepitjr el cim més alt de Rumania.

I fins aquí la crònica de muntanyesi escalada per Rumania, de fet poca cosa però deixant la banda l’escalada la visita a  aquest país ens va deixar molt impressionats (positivament).

En el següent post que vam veure i vistar a Rumania.