Distància: 84,51 km
Mitjana: 17,24 km
Temps pedalat: 4h 54’
Temps total: 6h 45’
Canviem el peus de gats pels pedals i a les 7 del matí sortim en bici de Campcatta.
A punt per iniciar la gran pedalada, el Tsaranoro a fons
Fins arribar a la carretrera farem 20 kms per una agradable pista, i , a més a més estarem ben entretinguts per què en una de les poblacions per la que passem és dia de mercat i la pista és un va i vé de gent que hi van. Salama! (hola), beloma (adéu) així passem els 20 kms. saludant i contemplant-nos amb curiositat els uns als altres.
Pedalant per la pista vam anar contemplant imatges com aquestes:
camps d'arròs el cultiu més usual a Madagascar
Arribem a la carretera i avall, anar fent kms. L’asfalt està en bon estat, el trànsit és gairebé inexistent, ara bé, quan passa algun vehicle (cotxe, bus, camió) cal apartar-se per que no afluixen ni una mica. No és molt exigent ni amb molt desnivell va fent repetjons i tobogans . Anar fent.
s'acaba la pista i comença la RN7
vehicles no gaires però si serà habitual creuar-nos amb carretons tibats per cebús
fent kms
cada vegada tot és menys verd i més sec
El paisatge va canviant tot és va tornant més sec, més desèrtic, i més àrid. Les poblacions són petites, comunitats de cabanes fetes de fang i canyes que amb prou feina tenen aigua, la treuen d’algun pou que poden haver trobat a la vora, però han de caminar per anar a buscar aquest bé tan necessari.
Quan passem la gent ens crida, sobre tot la canalla, a cada poblar sentim els nens corrent i cridant “wasaa!!” (no recordo com s’escriu exactament) i que vol dir blanc. ...Que carai fan uns blancs a ple sol i pedalant per aquestes terres ?!
Fem més kms dels previstos i acabem amb a la una del migdia, la qual cosa significa que vam pedalar a 40º de temperatura (“moraleja”: o sortim més d’hora o fem menys km. , a les 12:00 ja no es pot fer res).Vam passar poblets però distanciats entre ells i vam veuren`s una mica apurats amb el tema de l’aigua ( “moraleja”: cal portar un parell d’ampolles extres d’aigua a les alforges).
per fi un poblet (quatre cases) a on podem aconseguir aigua, i tot i reconec que ens moríem per una coca cola...que cony té aquesta beguda que en situacions de calor i set ve tant de gust a molts de nosaltres?
evidentment la nostra parada crear molta expectació i curiositat
parada tècnica al pou del poble
Arribem al poble de Zazafosy sota un sol de justícia, pel carrer ni una ànima, vam parar a un parell de casetes que ostentaven el cartell d’Hotel a la porta, però no, no eren hotels, encara no hem entès el motiu d’aquests cartells.
En una d’aquestes cases ens van oferir una habitació per dormir (una habitació que era per dues persones i a on ells dormien), i evidentment els 5 allà no hi cabien. Passem l’estona amb la família del poble que ens oferia habitació, amb la calor i el cansament ens costa moure’ns. Finalment una noia ens diu a la Núria i a mí que la seguim i ens porta a un convent. Va ser com entrar en una altre món, un edifici fresc, silenciós, la Núria i jo amb un posat de bones nenes i recatades esperant agradar a les germanes i que ens deixessin fer nit allà. I així va ser, els 5 vam poder passar la nit a convent, i els estem molt agraïts, haig de dir que les germanes vivien molt bé, però estaven fent una gran obra per la gent del poble, s’encarregaven de l’escola i de cuidar avis malats i sense casa. Ens van alimentar molt, vam compartir el sopar amb elles, poden intercanviar maneres de viure la vida. Totes elles, que eren 6, eren malgatxs, havien a Itàlia i parlaven italià. La veritat era un lloc amb molta pau.
ple migdia arribada la nostra preuada meta
cansats acalorats i sense lloc a on passar la nit...
a darrera posa Hotel (però res de res )i aquesta és la família que ens oferia l'habitació i que finalment ens va portar al convent
l'interior del convent
Porta de l'escola. Aprofitem que baixa la calor i sortim a passejar pel poble.
els nanos flipaven veient-se a la pantalla de la càmera
paradeta amb menjar malgatx, no tenia mala pinta però no volíem posar els nostres estómacs a prova
