CRÒNIQUES MONTSERRATINES

  Sempre ho diem, hem de pujar a Sant Benet, però ens costa, que si les escales que si és dur ... però ja hem fet el cop de cap i aprofitant les llargues tardes d'agost ens hem carregat de forces per fer les “divines” escales que porten a racons, totxos i vies fantàstiques. I gràcies al impecable guiatge de l'Uri i el Xavi ens hem enfilat per algunes veritables joies Santbenedictines, i dic només algunes perquè és inimaginable la quantitat de rutes que aquestes roques alberguen. Tan fantàstiques com dures, perquè és una escalada de l'antiga escola, aquí no es regala res , en totes les vies apretes de valent i mira que la majoria són curtes! Hem començat pel totxos més clàssics: EL pas de la Burra, el pas dels Francesos, El Mac Cana.. i com més hi anem més ens n'adonem del que ens queda per fer, provar i apretar!! Poc a poc t'aclimates a la pujada del migdia, xino-xano, cada vegada es fa millor, I t'acostumes a voltar pels totxos fent pegues i pegues a vies que algunes no arriben ni a 10m. ... a nosaltres que tan ens mola la pila!! Però bé...aquest estiu ens ha enganxat Sant Benet.

Sant Benet ...màgic...

I canviant d'estil d'escalada com cada estiu ens hem penjat per alguna paret buscant ombra i tranquil·litat.

Varem començar per la Trencabarrals una petita agulla amb molt bones vistes encarada als Gorros, i la vam escalar per la via “ Sonata in Blue”. Com ha estat la tònica casi tot aquest estiu, ens van acompanyar boira, trons i quatre gotes. Al arribar a peu de via uf! ens esperava una placa ben xopa, però bé seguint el senti pràctic que caracteritza al Quim ens vam enfilar per la canal del costat fins arribar a una franja on la roca estava seca i vam flanquejar fins trobar la primera reunió . Una tirada de placa i ens plantem a la vira.

De la repisa en surt el llarg que dóna  fama a la via, una tirada preciosa de 6c, que comença amb un desplomet explosiu i acaba amb una agradable placa per arribar al cim . Roca perfecte i entorn immillorable. Una ascensió recomanable , per tot,per la via i per les vistes. una banda els Gorros i a l'altra totes les roques de Sant Benet.

la placa de 6c, roca mooolt bona

 cim i les seves vistes:

rapelant amb el Gorro al fons

Un bon dia quedem amb l'Anglada i l'Eli, vam quedar que ells escollissin un via i la feeism plegat. Així va ser, la ruta escollida l' Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret, Una elecció perfecta , una molt bona via, per un elegant esperó amb una roca impecable. A banda de la via, vam  al·lucinar amb la vitalitat d'aquesta llegendària parella i sempre ho he dit , no només els admirem pel que fan sinó per com són. I Pel que fa a la via,que és preciosa, està reequipada amb algun parabolt només calen cintes exprés.

energia !

cim!!

Una altra tarda ens vam enfilar fins al Puntal de l'Albarda,La via “Mas Guash” una veritable joia montserratina, els dos primers llargs són els menys atractius però la resta és un festival de diedres i fissures, excepcionals . De fet no puc parlar gaire de les vistes perquè la boira ens va acompar tota l'escalada. Pel que fa material , està reequipada i es pot passar amb cintes. Ens va semblar realment espectacular l'arribada al cim del Puntal i carejar per les puntes per retornar al al camí. A més a més ho vam fer a últim hora de la tarda quan el sol marxava i es respirava molta ...pau.

La última via abans d'acabar l'agost va ser la Barrufets al Frare Gros, una línia boníssima, monumental, però no ens enganyem , la roca (com tota la Nord) és fràgil . En els llargs inicials(que són els més cutres) la fragilitat es multiplica per la humitat, el dia abans havia plogut i els primers metres eren una capa de fang i molsa que deixaven els gats bastant relliscosos. Però a mida que anem guanyant alçada ens avesem a aquest escalada delicada i que requereix atenció i paciència, i la qualitat de la pedara va millorant. Una gran ascensió , amb un reequipament de ja fa uns anys molt correcte per part del Quim Santacatalina (un altre gran escalador a qui admirem pel que fa i per com és...) . Hi trobem una barreja entre expansions (velles i noves) i trams de fissures que es poden protegir bé. De material dúiem  aliens i un joc de camalots  el fins el 3 (aquest últim no el vam posar). Molt recomanable . Meteorològicament parlant pujant pel Frare  vam tenir un temps ben merdós, humitat , boira , però en arribar al cim es va obrir i quin espectacle! Davant tanta agulla en lloc de tornar cap al cotxe ens en vam anar al Lloro. Per la normal, el segon llarg recorre un desplom de roca molt bona que en lliure deu ser 6c+ /7a . Pel que fa al material, el desplom està totalment equipat , vam fer servir un alien groc per començar el primer llarg i algun friend mitjà per la placa de dalt. En el cim ja sense boira vam gaudir de la màgia que es respira entre les agulles montserratines.

Encara quedava tarda i en una tirada ens vam enfilar a la Monja per la normal, encarada al lloro. Una agradable manera d'acabar la jornada!

inici de la via ..uf no te molt bona pinta...

5 º llarg un 6b exigent

7º llarg

 Reunió del 7º ..quin mal de cames ...

el millor llarg

i des del cim amb aquestes vistes decidim continuar escalant

arribant dalt el Lloro el Bisbe a darrere

última hora de la tarda, pujant a la Monja

llibreta per piades del cim

rapel del cim 

avall!

tornant cap al cotxe amb aquest regal per la vista...i és que Montserrat és tan,,,,especial

Una mica de barranquisme i turisme per Còrsega

   Els dies que no escalàvem ens dedicàvem a recórrer i visitar la illa per les seves carreteres estretes i tortuoses, la qual cosa fa més lent el trajecte però ajuda a una conducció contemplativa i tranquil·la

Bé, que vam veure i ens va agradar? Doncs:

Pointe de la Parata, Illes Sanguinaires . Les Sanguinaires és un   un espectacular arxipèlag format de 4 illots rocosos a 10 quilòmetres d'Ajaccio, a la punta nord del golf. Per contemplar aquesta postal marítima cal fer una agradable passejada fins la punta. Tot i que nosaltres no ho vam fer perquè no ho sabíem, la millor hora  per anar-hi és al capvespre quan prenen uns deliciosos tons vermellosos.

Cap Corse, aquesta península a l'extrem nord de la illa mereix un dia sencer com a mínim per descobrir els seu racons i contemplar les seves vistes.

Hi vam estar dos dies, bé el primer que vam pujar per la vessant est no vam veure gairebé res ja que una empipadora pluja ens va “aigualir” la jornada. Quan s'obria la boira, ens deixava intuir uns paisatges salvatges i abruptes, platges rocoses i penya-segats

Vam arribar al poble de Century a on férem nit al port. Al matí vam fer un tomb per la vila, i va ser genial. Semblava un racó amb poc interès però li vam poder veure cert encant que tenen encant, i ens hi vam trobar bé passejant pel port, contemplar els pescadors, tot era molt natural, quotidià i el poble molt pintoresc.

poble d'Herbalunga

mirador del Moulin de Mattei a la banda oest del Cap ....rasca eh! El Quim amb el plomes!!

vistes del poble de Centuri

Els afores de Centuri un bon lloc per passar la nit. I no erem els únics.

una vila de postal

En la nostra ruta  la ruta fem una parada a una peculiar platja pedregosa , de roca negra amb la seva corresponent torre genovesa , però no recordo nom...bé, ens hi vam aturar perquè es veia des de la carretera i ens va semblar que valia la pena , i si.

els paisatges per on anàvem passant:

Continuem recorrent la costa i visitem el poble de Nonza a on pujarem a la torre i gaudirem d'unes magnífiques vistes.

el poble vist des de la torre.

L'ultima població de l'itinerari serà St. Florenç, un indret més turístic, amb molt bullit ,moviment i carrerons estrets amb botiguetes.

    Calvi, ens va agradar aquest poble, té una part vella interessant i a més a mes han senyalitzat un recorregut que condueix al punts d' interès de la vila.

la platja i Calvi al fons

  Un dels dies que estàvem a Corte, localitat punt de partida per anar a Restònica i Tavignano, doncs un dels dies que estàvem per la zona vam agafar el mapa i vam anar a voltar pels pobles veïns a Corte i vam agafar una petita carretera (D341) i a veure que trobàvem. I ens va molar, vam passar per uns poblets molt pintorescs perduts enmig de castanyers i muntanyes...quin contrast , costa , muntanya tot a tocar. És un grup de viles molt petites, St.Lucia de Mercurio, Sermano, Alzi , Mazzola. Tot plegat són quatre cases de pedra, però un ambient molt autèntic i tranquil. Va valer la pena passar i veure aquella zona.

hola!!

     I com a post de no escalada acabo amb el descens d'un parell de barrancs que vam fer a la zona de Bavella, Després de no sé quants anys ens tornem a “embotir” a dins els neoprens (guai! encara ens entren ). El barranquisme no és el nostre fort però va haver-hi uns temps en que vam estar fent molts descensos per la serra de Guara. I ens adonem que la gran frase de “renovar-se o morir” és ben certa. Tot ha canviat molt, maniobres, cordes, material, i nosaltres amb unes cordes velles d'escalar (si , ja sabem que hi ha les cordes per barrancs i és el que s'ha de portar) però ja anàvem prou carregats i tampoc no teníem en ment fer-ne gaires. Tot i que Còrsega és un bon destí per aquesta pràctica. Pel que fa a maniobres també ha evolucionat el tema... com es monta el rapel amb corda simple, que el cap que penja no toqui a l'aigua...el pobre quim va pillar molt en un rapel a on la corda van quedar totalment riçada perquè van anar a para dins gorg ..de tot se'n aprèn!!!

Vam fer el barranc de la Vacha i el Purcaraccia, uns clàssics. Facilets ,poc complicats i d'una gran bellesa.