Escalant pel món: CRÒNIQUES MONTSERRATINES

11/9/14

CRÒNIQUES MONTSERRATINES

Sempre ho diem, hem de pujar a Sant Benet, però ens costa, que si les escales que si és dur ... però ja hem fet el cop de cap i aprofitant les llargues tardes d'agost ens hem carregat de forces per fer les “divines” escales que porten a racons, totxos i vies fantàstiques. I gràcies al impecable guiatge de l'Uri i el Xavi ens hem enfilat per algunes veritables joies Santbenedictines, i dic només algunes perquè és inimaginable la quantitat de rutes que aquestes roques alberguen. Tan fantàstiques com dures, perquè és una escalada de l'antiga escola, aquí no es regala res , en totes les vies apretes de valent i mira que la majoria són curtes! Hem començat pel totxos més clàssics: EL pas de la Burra, el pas dels Francesos, El Mac Cana.. i com més hi anem més ens n'adonem del que ens queda per fer, provar i apretar!! Poc a poc t'aclimates a la pujada del migdia, xino-xano, cada vegada es fa millor, I t'acostumes a voltar pels totxos fent pegues i pegues a vies que algunes no arriben ni a 10m. ... a nosaltres que tan ens mola la pila!! Però bé...aquest estiu ens ha enganxat Sant Benet.

Sant Benet ...màgic...

I canviant d'estil d'escalada com cada estiu ens hem penjat per alguna paret buscant ombra i tranquil·litat.

Varem començar per la Trencabarrals una petita agulla amb molt bones vistes encarada als Gorros, i la vam escalar per la via “ Sonata in Blue”. Com ha estat la tònica casi tot aquest estiu, ens van acompanyar boira, trons i quatre gotes. Al arribar a peu de via uf! ens esperava una placa ben xopa, però bé seguint el senti pràctic que caracteritza al Quim ens vam enfilar per la canal del costat fins arribar a una franja on la roca estava seca i vam flanquejar fins trobar la primera reunió . Una tirada de placa i ens plantem a la vira.

De la repisa en surt el llarg que dóna fama a la via, una tirada preciosa de 6c, que comença amb un desplomet explosiu i acaba amb una agradable placa per arribar al cim . Roca perfecte i entorn immillorable. Una ascensió recomanable , per tot,per la via i per les vistes. una banda els Gorros i a l'altra totes les roques de Sant Benet.

la placa de 6c, roca mooolt bona

cim i les seves vistes:

rapelant amb el Gorro al fons

Un bon dia quedem amb l'Anglada i l'Eli, vam quedar que ells escollissin un via i la feeism plegat. Així va ser, la ruta escollida l' Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret, Una elecció perfecta , una molt bona via, per un elegant esperó amb una roca impecable. A banda de la via, vam al·lucinar amb la vitalitat d'aquesta llegendària parella i sempre ho he dit , no només els admirem pel que fan sinó per com són. I Pel que fa a la via,que és preciosa, està reequipada amb algun parabolt només calen cintes exprés.

energia !

cim!!

Una altra tarda ens vam enfilar fins al Puntal de l'Albarda,La via “Mas Guash” una veritable joia montserratina, els dos primers llargs són els menys atractius però la resta és un festival de diedres i fissures, excepcionals . De fet no puc parlar gaire de les vistes perquè la boira ens va acompar tota l'escalada. Pel que fa material , està reequipada i es pot passar amb cintes. Ens va semblar realment espectacular l'arribada al cim del Puntal i carejar per les puntes per retornar al al camí. A més a més ho vam fer a últim hora de la tarda quan el sol marxava i es respirava molta ...pau.

La última via abans d'acabar l'agost va ser la Barrufets al Frare Gros, una línia boníssima, monumental, però no ens enganyem , la roca (com tota la Nord) és fràgil . En els llargs inicials(que són els més cutres) la fragilitat es multiplica per la humitat, el dia abans havia plogut i els primers metres eren una capa de fang i molsa que deixaven els gats bastant relliscosos. Però a mida que anem guanyant alçada ens avesem a aquest escalada delicada i que requereix atenció i paciència, i la qualitat de la pedara va millorant. Una gran ascensió , amb un reequipament de ja fa uns anys molt correcte per part del Quim Santacatalina (un altre gran escalador a qui admirem pel que fa i per com és...) . Hi trobem una barreja entre expansions (velles i noves) i trams de fissures que es poden protegir bé. De material dúiem aliens i un joc de camalots el fins el 3 (aquest últim no el vam posar). Molt recomanable . Meteorològicament parlant pujant pel Frare vam tenir un temps ben merdós, humitat , boira , però en arribar al cim es va obrir i quin espectacle! Davant tanta agulla en lloc de tornar cap al cotxe ens en vam anar al Lloro. Per la normal, el segon llarg recorre un desplom de roca molt bona que en lliure deu ser 6c+ /7a . Pel que fa al material, el desplom està totalment equipat , vam fer servir un alien groc per començar el primer llarg i algun friend mitjà per la placa de dalt. En el cim ja sense boira vam gaudir de la màgia que es respira entre les agulles montserratines.

Encara quedava tarda i en una tirada ens vam enfilar a la Monja per la normal, encarada al lloro. Una agradable manera d'acabar la jornada!