Escalant en el cor de Canyonlands

    “Estic tocant el cel”, frase dita pel Jaume en arribar al cim de la Moses Tower, quatre paraules que em van  quedar gravades i molt sovint em venien  al cap, perquè així va ser com ens sentíem cada vegada que trepitjàvem el cim d'aquestes capricioses formacions dels desert. Van ser moments únics i molt especials

    En aquest viatge teníem clar que volíem enfilar-nos per algunes de les torres més emblemàtiques de l'oest americà i ho vam poder fer. Vam coronar un bon grapat d'agulles i per tant faré un parell de posts sobre les escalades en aquests monuments de gres fissurat.

I començo per la zona que més ens va deixar al·lucinats, CANYONLANDS.

Tal com vam arribar a Utah vam anar directe a la Moses Tower, una de les torres més belles, ubicada en un entorn realment llunyà i salvatge. Era la nostra gran il·lusió, i no ens va defraudar gens ni mica.

Per pernoctar a l'interior del de Canyonlands, cal demanar un permis ( pagar 30$ per parcel·la, que no és pas poc!)i fer nit en algunes de les zones habilitades com a campgrounds . Aquesta vegada vam seguir tots els passos requerits per no fer cap il·legalitat. En sabem d'uns que s'ho van passar de llarg i pam! Els van pillar i van ser agraciats amb una multa de 300 $. Ens va costar quadrar el dies perquè tot estava molt ple. Però aquell mateix dia va tenir una plaça en el campground al peu de la Moses i ràpidament el vam reservar.

  Al migdia comencem la pista que ens porta a Taylor Canyon. Encantats amb el paisatge i emocionats per conduir per aquelles terres anàvem  fent quilòmetres i avançant tranquil·lament. Fins que va arribar un moment que ja no ens va ser possible superar els blocs i pedres que ens barraven la riera. Ens vam quedar a una hora (a peu) del campground. Ens va fer ràbia, perquè tants permisos, tanta mandanga i control i el rangers no van ser capaços de saber en quin estat estaven les pistes.De fet els dies anteriors havien caigut unes fortes pluges i era de suposar que afectaria els camins però els del parc ja ens havien cobrat i allà estàvem. Total que ens vam decidir fer nit allà mateix i l'endemà matinar per fer l' aproximació a la fresca.

cap a la Moses!!

  

intentat buscar un punt per passar...però res de res

aquí ens quedem, sopar i dormir!

La via va ser “PRIMROSE DIHEDRALS” una bona recomanació provinent del llibre del Petit i la Bodet, i també molt ben aconsellada en tots el llibres i ressenyes que van arribar a les nostres mans.

aquests:

     Vam arribar molt d'hora a peu de via però amb el torrat que queia era impensable posar-nos a escalar. Hauríem d'esperar-nos a l'ombra de la cara  nord i atacar a partir de les 3 de la tarda quan el sol deixa de tocar a la paret. 

    És una gran i impressionant ascensió a una de les torres més belles del desert. La via  és mantinguda i no pas fàcil. Fissura de totes les mides, tram de desplom i flanqueigs. Una joia!!! Molt recomanable. Hi ha dues entrades , la directa que és un 5.11 bastant “rebotòs” (sobretot a l'hora que vam començar que devíem rondar el 40 graus) i l'altra comença pel coll que fa amb l'agulla Zeus fent una travessia de 5.8. Vam optar per la directa perquè el flanqueig des del coll es veia poc evident. Material : Com sempre de tot, tascons i un parell de jocs de camalots del 0.5 al 4, i un joc d'aliens . Horari unes 4 hores i mitja.(més o menys) i es baixa fàcilment  rapelant per la nord.

Moses la de la dreta i Zeus la de l'esquerra

i ara de més a prop...que grans!!

una aproximació de pel·licula

contemplant  l'ombra de les agulles  mentre esperàvem que el sol afluixés

1º llarg al sol!! però la motivació i la il·lusió del Quim per fer la torre podia amb tot

i per fi ...ombra  i un festival de fissures:

panoramica de la via des la R del llarg de Offwidht

tocant el cel!!

avall!!

de nit i rapelant...tot sigui per tenir fresqueta!

Uns dies deprés ens vam tornar a endinsar en el cor de Canyonlands, resseguim la White Rime i en una hora i mitja ens vam plantar al peu de la Washer Woman.

Una agulla molt peculiar ja que la seva forma recorda a una dona ajupida que renta, d'aquí el seu nom.

evident quina és la Washer Woman no? L'altra és la Monster Tower

Fem material i amb una  agradable i evident aproximació arribam al peu de via . La ruta és la “In search of suds” . Una altra clàssica del desert, amb molt d'ambient i i una dificultat moderada. Una preciositat vaja. El que li dóna el toc final a l'activitat és el rapel que es despenja volat pel centre de l'arc. Immillorable!!

De material: dos jocs de camalots fins el 3 (millor portar tres #3), un 3.5 i un 4, aliens i tascons. Horari 3 h.

xino-xano

amunt:

amb la Monster Tower a l'esquena

ja som dalt!

deixant constància

quin senyor rapel!!

 i ara...hora de berenar

Vam acabar a mitja tarda i ens vam posar en marxa cap a Gosbery el campground a on havíem fet reserva per passar la nit, era  d'hora i vam decidir anar a trobar la “Standing Rock” . Una estètica i fina agulla amagada en el més profund del parc. Vam segur la pista una bona estona més, veiem que les indicacions quilòmetriques de la guia no coincidien en res, Així que vam estar una bona estona rondant per trobar on es deixava el cotxe. I finalment, llegint la descripció i amb una mica d'intuïció aparèixer l'agulla als nostres peus. Ja la teníem localitzada només vam haver de continuar la recerca per situar-nos en el descens aviat ho vam trobar guai!
I ja ho vam tenir tot controlat per l'endemà.

i quan la vam trobar : el Quim emocionat fent fotos a l'agulla

un petit tresor

Vam dormir en el mateix pàrquing...ei ei ei ...que això no es pot fer! ...i teniem la reserva pagada del campground però ja ens l'havíem passat feia molta estona i era massa tard per tornar enrere..

La Standing Rock és coneguda com el Totem Pole dels USA. Vam escalar la cara nord, la via es diu com l'agulla, “Standing Rock”. La roca és bastant dolenta i inquietant, però  ens va compensar tot el que ens envoltava que ens va semblar filpant, és un dels racons que més ens han deixat impressionats en aquest viatge. I l 'agulla un monument de la natura. En tres llarg ens vam plantar al cim , fascinats per tot el que veiem ens hi vam estar una bona estona, senzillament gaudint del moment....tocant el cel.... I per acabar un parell de ràpels i terra.

  De material com sempre un joc d'aliens fins el groc, 2 de camalots fins el 3 i tascons. 

molt monos...

preparant material...i quin paisatge..

1 llarg

 

roca molt amb unes tonalitats precioses però bastant fràgil

ambient del bó

les vistes

el cim era petiiiiit

i les panoramiques grandioses!!!

 i rapelant

   I aquesta és la trilogia de vies que ens van fer enamorar  d'un Canyonlands llunyà al formiguer de turistes (com nosaltres, és clar...) i que trobem en els miradors, com sempre l'escalada ha sigut una finestra a un món màgic i especial.

  I per finalitzar amb Canyonlands un dels dies que no vam escalar vam fer una caminada força interessant fins a un punt anomenat The confluence. Aquest camí  porta a un espectacular mirador d'on es pot contemplar és on conflueixen el rius Colorado i el Green River. Són uns 16 quilòmetres entre roques, desert i agulles , tant el mirador com el recorregut valen molt la pena.

  el trajecte:

The Confluence

fins la propera!!

Descobrint l'escalada a Zion

Teníem previst arribar al parc Nacional de Zion i enfilar-nos per alguna de les sever vies llargues, però dos dies seguits de pluges ens van fer canviar de plans.

Enlloc de les gran parets vam visitar Kolob Canyon , un barranc que pertany a al parc de  Zion a on s'hi troba un petit muret amb algunes vies d'esportiva ben curioses. La info la vam trobar a : http://www.mountainproject.com/v/south-fork/105948443

Un racó sorprenent, vies de continuïtat , gres i presa molt bona, a on ràpidament se'ns van inflar   els avantbraços. Tot plegat, l'entorn  i les vies, ens va semblar interessant per fer-hi  una visita,val la pena  conèixer i escalar en aquestes formacions tan especials.

arribem a Kolob

A fer una mica d'esportiva , aprox  preciosa.

això és una passada, quant de "canto"!!!!

piletaaaa!!:

Quan es fa fosc tirem cap a la part més popular de Zion,  està tot ple, càmpings , motels... octubre és la millor època i hi ha un gran moviment turístic .

De casualitat i gracies a l'amabilitat del encarregats del capmground que hi ha dins al parc , vam trobar la única plaça lliure, pels pèls! Típic i clàssic campground, aigua, taules i wc.

Aviat vam comprovar que el matins són mol i molt ventats però tal com van pronosticar els locals de la zona, el vent va afluixant a mida que s'aixeca el dia.

És fàcil moure's per Zion, només cal prendre el bus gratuït que porta als punts més populars del parc.

El nostre primer contacte serà en el sector Tunnel Wall Area a la via “ The Headache” ,3 llargs , fissura de mà perfecta, poc complicada i a l'ombra (tot i que el vent del mati refredava l'ambient , les temperatures diürnes eren elevades i s'escalava millor a l'ombra). Una gran ruta, fàcil d'equipar, i va ser una molt bona elecció com a presa de contacte. De material portàvem un joc d'aliens i un parell de jocs de camalots del 0.5 al 3. Crec que vam estar un parell d'hores i es baixa rapelant.

1º llarg fissura al més pur estil d'Indian Creek

2º llarg, un agradable diedre fissurat

tercera i última tirada continuem entre fissures perfectes

final de la via , rapel i avall!! 

Per acabar la tarda vam anar a buscar fissures a Ataxia Tower Area, una paret al costat de la carretera a on en menys d'un minut et plantes a les vies. L'escollida va ser Boring Crack,  un llarg de fissura física, ampla, bavaresa, punys, d'aquelles que et fan fer força amb tota la musculatura del cos. Val la pena per rematar el dia.

bona, exigent i extenuant 

la "Boring crak" que de boring no en tenia res!

última via del dia a l'esquerra de Boring Crack. Es veia bona però brrr! tenia alguna llastra una mica expo...No surtia a la guia

L'endemà ja vam posar-nos a una via de més llargada,més picantona i boníssima: “Shune's Buttres” a RED ARCH MOUNTAIN. Sortim en autobús del Visitor Center baixem a la parada  The Grotto i amb una curta i fàcil aproximació de 20 minuts ens plantem al peu d'una magnífica línia de diedres, fissures i xemeneies que ens regalarà una via molt complerta i molt variada.. Pel que fa a horari unes 5h. I de material : aliens del blau al groc i dos jocs de camalots del 0,5 al 3. I un 4 i un 5 (antic, el gran) molt útils. El descens és fa  rapelant.

Una ascensió excel·lent. Altament recomanable.  

Mati al bus , nosaltres per anar  a la via i el Jaume i la Nuri a punt per pujar a Angels Landing, una excursió molt interessant

 1º llarg, vam començar per la variant de l'esquerra . Uf! El Quim va suar bastant i no pel sol...era ben difícil!!

1º llarg ja a l'ombra

vistes d Angels Landing des de la via 

ja comencem amb les xemeneies

la següent tirada una fissura de punys ...mmm..

i una altra xemeneia... sort del 5!!

arribant a la primera torre...per la xemeneia

la R de dalt el torreó ...pati!!

penúltim llarg :  flipant, al·lucinant..em falten paraules

última tirada 50m de  placa fissurada, facileta, divertida

I no puc acabar sense fer referència a un indret que no coneixíem i que ens va semblar d'una bellesa increïble. Es tracte d'un parc estatal anomenat Sand Hollow State Park . Hi vam anar a espetegar de pura casualitat una nit en que no trobàvem allotjament enlloc als voltants  de Zion i ens van enviar a aquest petit parc,  on hi havai algunes places lliures al càmping, Un racó molt idíl·lic i tranquil  que ens va sorprendre moltíssim.

 I ens vam quedar amb ganes de fer més vies, però estaven al sol i vam pensar de deixar-ho pel final del viatge , en la tornada a San Francisco que seria a principis de novembre, no faria tanta calor. Però no vam estar de sort i els dies que teníem previst tornar a Zion van arribar unes fortíssimes tempestes que van deixar les parets impracticables. I per això vam tornar a las Vegas però no a deixar-nos els cales en els casinos si no que vam fer una parada a Red Rock on vam fer unes vies que ens va sorprendre moltíssim per la se va gran bellesa i qualitat...però això queda pel proper post.