Movent-nos per les Amèriques

Aquest és el primer post sobre la nostra aventura per terres de nord-americanes i penso que pot estar bé fer 5 cèntims de la ruta que vam fer, com ens movíem, on dormíem i “truquillos” diversos per moure't per aquest immens país.

El dia 13 de setembre arribàvem a San Francisco, desprès de 20 hores d'avions i aeroports. I aquí deixo algunes recomanacions per qui voli a Usa. La primera és que són molt estrictes amb el pes, ens passàvem un kilo dels 23 permesos i vam haver de desfer les motxilles i entaforar-ho a les bosses de mà. La qual cosa fa que tothom vagi amb unes bosses de mà enormes i a l'hora de posar-les a cabina ràpidament tot queda saturat. Un altra aspecte a controlar, és que si es fa escala en aquest país, cal  adquirir un bitllet en que aquesta escala hi hagi com a mínim 3 hores (he dit mínim!) entre vol i vol. I per què? Doncs perquè si qualsevol agent de duana creu oportú que t'ha fer passar a la oficina i sotmetre't a un interrogatori sobre el que vas hi vas a fer, que portes, que tens i que no tens, la situació pot allargar-se unes hores ( a banda de nervis i emprenaymenta que t'has d'empassar) I a ells tant els fot que perdis el següent vol, fet del que ningú se'n fa càrrec i tu et menges el “marron “. En aquest últim viatge vam tenir una mica de “lio” , es veu que amb les empremtes digitals del Quim apareixia la foto d'un altre tio. Apa! Cap a la oficina (lúgubre i grisa ), espera, espera i espera. fins que ens fan passar a una taula on l'agent de torn amb bones paraules ens informa que ha sigut una ”cagada” seva i que ja ho han arreglat tot. Sortim ja més relaxats, però amb la tonteria hem perdut un parell d'horetes. Per sort vam agafar un bitllet amb 4 hores entre vol i vol. Vam arribar a Sant Francisco sense cap més entrebanc.

 amb aquesta divertida rebuda de Jaume i la Nuri aviat queden enrere els maldecaps del trajecte 

El recorregut comença  a Sant Francisco (Califòrnia) fins arribar a  Moab (Utah). Com sempre els nostres destins eren indrets d'escalada però sempre combinant-ho amb visites a racons que ens semblaven que ens podien interessar, ja fossin parcs, pobles ciutat...I aquesta va la ruta: 

Itinerari d'anada

i el de tornada

Com ens movíem:

Vam llogar un cotxe a traves de Europcar el més econòmic va ser amb la companyia  Dolar. Ens vam decidir per un 4x4 ja que els nostres plans eren escalar algunes torres del desert ,  roques situades en indrets tan remots que si no és amb  un tot terreny no s'hi arriba. I si no que li diguin al Quim, encara estem flipant pels llocs a on va fer passar la maquina.

Aquesta màquina ens portarà a racons been especials!!

Quant a navegació ens vam descarregar en el mòbil el navegador per satèl·lit, el NavFree d'Usa amb els mapes dels estats que volíem visitar i ens ha anat de meravella. Tot i així complementant-lo amb el clàssic  Road Altlas que venen a les benzineres tots els mapes informatius que arreplegàvem de les oficines de turisme.

a fer quilòmetres!!

i uns quant pel desert!!

Pel que fa al dormir, és ben sabut que hi ha una gran oferta de motels per tot les poblacions i carreteres, però nosaltres per instal·lar-nos  optàvem per l'opció més econòmica de càmping o campground.  Els campground solen ser uns càmpings amb serveis mínims com taules, aigua i WC, la majoria sense dutxa. Això si , l' anella per fer unes bones fogates era present a casi tots.  N' hi ha molts, i sempre molt ben indicats. Per tant, per dormir ens hem passat gairebé tot el viatge amb la tenda i algun dia dia al cotxe que ja ens ho vam muntar per caber-hi còmodament. I sobre les dutxes, (el dia de dutxa era; AVUI TOCA DUTXA) és a dir que no eren tan freqüents com a casa i per tant eren en dies de descans, dies que viatjàvem. És fàcil trobar-ne a: algunes gran benzineres, alguns poliesportius (tipus piscines municipals , càmpings i alguns rocòdroms , els preus solien rondar el 4 $.

l'històric el popular i clàssic CAMP4!!

el panoràmic campground de Jack Spires . Indian Creeck

Pasture Creeck el campground més clàssic i concorregut d' I. C.

 un bon esmorzar amb les vistes de Washer Woman..quin monument!

I el menjar, doncs gairebé sempre cuinant, nosaltres, en el nostre cas ens vam endur un fogonet de benzina ja que fàcil de trobar-ne. Compràvem als super tipus Wall-mart (una gran gran i mega-gran superfície a on hi pots trobar de tot i barat) ,ah! en el parquing del Wall- Mart s'hi pot dormir en el cotxe, auto o furgo. Altres super , Safe Way City Market.. Si es vol menjar més sa o orgànic (suposem) en podem trobar a botigues com Whole-Food.

El dies que ens desplaçàvem recorríem al menjar ràpid. ens agradava bastant el la Panda Expres, no deixar de ser fast food però amb arrossos, nodels, verduretes...més lleuger. Un altre establiment de parada solia ser el Golden Corral un bufet que per una mòdica quantitat podies menjar el que vulguessis i hi havia de tot, amanida , peix , carn....Evidentment alguna (unes quantes!!!) hamburgueses van caure. També cal tenir en compte els re-fill (tornar a omplir els gots) , o sigui que tu pagues per un got i el pots omplir les vegades que vulguis, (ja saben com fer-ho ja per tal que la gent s'enganxi a aquesta gran gamma de begudes gasoses dolces que sembla que regalin). El re-fil que surt bé és el del cafè a les benzineres totes tenen la botiguera amb bar, menjar etc.. i maquines de cafè i caputxinos de tota mena. Si vas amb el teu got (que solen ser mida XL ) el re-fil sortia molt més barat. Però, que ningú s'esperi trobar el cafè de casa nostra.

Moab, Hamburgueseria Milt's`senzill , bo i econòmic bar per agafar energia després d'uns dies per Indian Creek

També a Moab a Breweri un restaurant força recomanable dels pocs que serveixen birra

....el whisky de canyella per més tard...

dia de pluja cuinant en els porxos de Pasture Creeck

Pel que fa a les visites als Parcs Nacionals i Estatals, val la pena mirar a quants es volen entrar per veure si la targeta anual que val 80$ ens surt més a compte.

I fins aquí quatre ratlles informatives del nostre “american trip”.  Només em queda dir que ens vam fer un tip de fer quilòmetres , de visitar racons impressionats,  escalar moltes torres, fissures i voltar pel desert, ha estat un viatge de somni ....fet realitat.

 I per acabar ,en el proper post deixaré la nostra visita a Yosemite que és per on vam començar. I parlant d'aquesta màgica vall, no puc deixar de dir que  dimecres a Torelló vam vibrar la gran pel·lícula de Valley Uprising (trailer), Una grandíssima producció que va molt més enllà del fet de pujar parets, tot i que les imatges et fan suar les mans. És un document històric de la vida i escalada a Yosemite,  amb molt de missatge. Crec que s'ha de veure. Per algun motiu és la guanyadora d'aquesta edició.