Volíem fugir del mal temps a Arco di Trento i no teníem gaire clar on anar a parar.
Per una casualitat d’aquestes que passen, un amic italià ens havia parlat de la regió de Le Marche, afirmant que s’hi podien trobar alguns sectors i parets interessants.
En principi no entrava dins els nostres plan anar-hi, però la meteo per allí es mostrava més amable, i a més a més, sempre ens ha agradat treure el nas a racons nous... Doncs vinga, ja tenim un destí on descobrir sectors, parets i paisatges desconeguts per nosaltres
Le Marche o las Marcas és una regió bastant desconeguda en el centre-est d’Itàlia, però que gaudeix d’un variat territori de muntanyes, costa i poblets històrics. Una de les ciutats principals és Ancona a la costa del mar Adriàtic i punt de partida de ferris que van cap a Grècia.
Afegeixo una foto de tot el recorregut del viatge que vam fer el setembre-octubre del 2020 i així queda més o menys clar on ubicar la regió que ara us presento.
Una mica de informació pràctica:
La guia de escalada: “Calcare di Marca“ de Marco Nardi. Editorial Versante Sud. Aquesta editorial ha publiact moltíssimes guies, però cada vegada ens agrada menys, en aquesta hi vam trobar uns quants errors i els dibuixos són molt simples. Però bé, és la única que hi ha.
La majoria de sectors són esportius, i també alguna paret amb vies llargues però la via llarga no és el més destacable de regió. Hi ha un bon repertori de zones, i vam trobar de tot, algunes ens van semblar molt bones i algunes no ens van agradar gens. En general són sectors petits, però alguns tenen vies tan bones que no ens va importar repetir.
Per dormir amb la furgoneta hi ha una àrea d’Autocaravanes a Piobbico.
Però amb una mica de imaginació sempre podem trobar algun raconet bucòlic i solitari per fer nit. Com per exemple aquest, trobar llocs així ja depèn de les ganes que cadascú tingui de descobrir i buscar.
A on menjar o restaurants no us en puc recomanar, a la furgo s´hi menja molt bé!
Els dies que no s’escala es pot visitar :
Urbino un poble medieval enmurallat. Amb edificis de totxo d'arenisca local, actualment universitari on hi trobarem molta vida juvenil i una arquitectura amb molta història. A banda de tot això també hi trobarem serveis com supermercats, allotjaments , tallers..
Vistes de la regió des d'Urbino
Urbania i Piobbico dos pobles més petits medievals on també val la pena fer-hi una passejada pels seus carrers.
Piobbico
Piobbico
Urbania
Com a curiositat, a prop del sector Sulfuria hi trobarem el Tiempeto del Valadier, un petit monestir construït dins d'una cova on val la pena apropar-s'hi. En un dels costats de la cova hi ha unes vies de desplom que tenen bona pinta, però el lloc i la concurrència de visitants no convida passar un dia d'escalada.
Els murs al costat de l'ermita es veien ben bons
I pels amants del ciclisme, vam parar a Cesenatico, població natal Pantani. On vam visitar el museu dedicat a aquest legendari ciclista, un museu senzill però interessant i amb moltes històries. I, per finalitzar la jornada vam passejar pels carrers, canals i la costa d’aquest poble que ens va semblar que preciós i amb un ambient molt tranquil.
I aquí van els sectors d’escalada:
Carbonaia: Ens va semblar el millor. Es tracta d’un barranc amb diferents parets, els sectors principals són una muralla amb plaques verticals i el segueix una cova amb vies de “xorreres” i un bon desplom, un bon sector entre 6c y vuitenes variades.. Alla vam conèixer els escaladors locals i equipadors de la zona, una grup molt amable i divertit que ens van recomanar vies , sectors i llocs per dormir.
Per trobar el pàrquing que marca el llibre, vam estar molta estona voltant amunt i avall i resulta que ja no existeix. Us poso una foto amb les correccions que el Quim hi va fer a la ressenya per poder accedir al actual punt d'aparcament.
La "coveta" desplomada amb vies de 7a cap amunt
Les plaques de Carbonaia, també ben bones
Fosso dell Eremo: Un petit engorjat amb parets que ens regalarà vies i graus de tota mena, entre plaques i desplom. També molt recomanable.
Aproximació cap a Fosso dell Eremo
Les "xurreres"...Molt bones!!
Més "xorreres"
I les plaques, també molt bones
Més plaques...
Rio VItocchio: Pel que fa a graus no té tanta oferta com els anterios ja que predomina els sisens i setens però la qualitat és ben bona. Un racó molt bonic on val la pena escalar-hi.
Vies entre 6c i 7a molt divertides
I a l'altra banda del riu, escalada més vertical
Falesia del Re: Ens va semblar molt peculiar ja que és una paret ben maca situada en un paratge rural i molt solitari . La roca dóna vies llargues, sobre placa i forats de totes les mides, hi trobarem moltes vies de sisè i algun setè. Ens va agradar per la ubicació on es trobava i el paisatge que l’envolta. Però està bastant apartat i s’hi arriba per carreteretes secundàries i pistes. Per escaladors que es moguin en sisens val la pena.
Mar de foradets interminable
Vies llarguíssimes, que quan arribes a la R només penses en treure't els gats...
Sulfuria: En teoria és un altre gran clàssic però no ens va semblar res de l’altre món. També va ser un d’aquells sectors que la gent ens n'havia parlat molt bé i potser esperàvem més qualitat. Va estar bé anar-hi un dia però no pensem que sigui visita obligada. D'aquí no tinc cap foto, mostra de que poc ens va inspirar aquest sector..
Balza dela Penna: Va ser aquí on vam fer una via llarga, la “Game over”. Una via curiosa . Placa equipada i una aresta agradable que ens porta al cim.
I pel que fa a les vies esportives, que hi ha en una part d'aquesta paret, vam anar al sector “Blade runner” però no val la pena. Vies rares i està bastant abandonat.
Les plaques de la Game Over
Arribant al cim amb canvi de temps inclòs...Comencen a caure 4 gotes...
A les vies d'esportiva de "Bladde Runner", no ens van agradar gens
Cingoli : Aquesta muralla és una de les més populars de la regió però no ens va semblar gaire interessant. Al haver-ne sentit parlar bastant ens ho esperàvem més bò… Les vies de sisè i setens baixos són molt curtes, rares i fins i tot desagradables. En canvi de 7b cap a amunt són més boniques. En general no ens va semblar un gran sector
Aquesta seria la "muralla" de les vies més llargues del sector.
I aquí estem....Mirant l'espectacle..
Gelagna: Sector molt apartat en un racó molt rural i bucòlic. Hi vam anar a a parar recomanats per uns locals, no està malament, però nomès hi vam escalar un dia. Vies de continuitat entre 6c i 7c .
Un peu de via molt còmode, bancs , ressenyes..I tranquil·litat...
Bona roca i bones vies.. Però no hi va "ni déu.."
Valgiubola: No val la pena, sector de picats, línies rares i poc atractives, vam comprobar que estava molt abandonat.
I fins aquí una mica d'info i els sectors de le Marche, i les impressions que ens vam endur. No és un destí clàssic i popular d’escalada, però com ja he dit hi vam trobar zones molt bones i creiem que sí dóna per un viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada