Via Natilik, una joia de la tapia a Céüse

Principis de setembre, teníem plans i projectes que ens motivaven molt.  Desenterrar piolets, grampons... i fer via cap als Alps (Vall d'Aosta, Chamonix, Suissa....) Dies abans de marxar mirem la meteo i, merda! xungo xungo i xungo per uns quants dies ...doncs que hi farem , no hi anem.

Estàvem carregant la furgo i encara sense destí. Vam agafar ressenyes de tot Europa...per si de cas. I finalment quan passàvem la Jonquera després d'un últim cop d'ull al temps decidim enfilar cap Céüse que si no fa molt bo encara podrem alguna cosa d'esportiva. Però en aquest viatge anem amb ganes de fer via llarga o algun cims ..no sé...ens venia de gust buscar racons diferents i perdre'ns entre paisatges de grans muntanyes i parets (que bucòlics no?)

Tornant al tema , parem a Céuse perquè  en el llibre de "Parois de legende.."del Petit i la Bodet hi surt una via  que sembla interressant. I com diu el Quim ..el Petit sempre la clava (...ambles vies..).

Vam arribar a Céüse amb un fred molt intens, el que li mola al Quim i a mi em deixa fora de combat i a més a més feri au xiri-miri d'aquells tan emprenyador. Passem pel càmping  Les Guerins a comprar la ressenya i ens entretenim fullejant-la fins l'hora de sopar.

Al cap de dos dies se'n va la pluja i cap a la via!

NATILIK

Xino-xano anem pujant pel camí que ens porta al peu de la Gran Face i quan arribem a peu de via ens quedem flipant amb la increïble fissura que ens espera i amb bidits!!

Un regal de la roca, una petita via però una gran joia. Són 5 llargs en un calcari perfecte, fissures, forats ,un llarg de pel·lícula per una estreta vira  on s'hi ha de passar estirat i per acabar una placa de canaletes preciosa.. Una via gairebé neta, només té les reunions equipades i alguns spits en algun tram de placa, un exemple de bon equipament.

Va ser una jornada divertida , la via  bona, boníssima i per la seva llargada i característiques  no calia patir per sortir ràpid o per la meto. Molt i molt recomanable.

Sobre material, un joc d' aliens i cams del 0,5 al 4 . Horari: 3h.

Aprox. Evidetnemt davant el primer raig de sol el Quim sense samarreta

la via passa per la fissura horitzontal de dalt el sostre

eh voilà! aquí la tenim!

això és un "disfrute"

mirant amunt perquè el Quim em faci un foto

aix! no tenia el casc cordat...brr ha caigut a peu de via...després el recollirem no?

2º llarg fissura ampla per aquesta tirada va bé el camalot del 4

placa tècnica per situar-se a sota el sostre...ull amb la sortida de la R hi ha un " apreton"!

ambient

el llarg estrella

la FOTO!!

ara vinc jo

el regalims del cim 

L'arribada al cim acaba d'arrodonir la jornada, un espectacular i immens plateau des d'on gaudirem unes bones vistes de Gap i la regió .

Per baixar només vam haver de seguir la cornisa cap al sud fins la ferrada que et deixa a peu de paret. Sobre el tema de les ferrades, com està el pati! vam notar un desagradable augment de ferralla per totes les raconades i parets franceses.. Per accedir algunes cal demanar permisos i inclús pagar! És un negoci que està foradant les muntanyes sense escrúpols. Trist, molt trist.

Vam fer rematar l'estada fent esportiva al la Gran Face, vies de pila, lleugerament desplomades, solet i alegria!

                        

                                                        c'est fini!

Oh là là Verdon!

  

 Per fi  el gran clàssic i històric engorjat. I és que ja havíem fet algunes temptatives d'escalada però el fred o la pluja o el ditxós mestral ens havien fet marxar.

Aquesta vegada ,mes de maig, la caloreta ens acompanyaria.

Si l'escalada verdoniana és famosa per les seves plaques amb gotes d'aigües i el tarannà tècnic, les dues vies que vam fer van ser una sobredosi deliciosa de diedres , xemeneies i fissures. Veníem d'Annot i estàvem “puestos” en el tema.

la salvatge bellesa del riu Verdon i les seves roques:

  Sobre els topos, vam fer servir el llibre “ Parois de légende. Les plus belles escalaes d'Europe"  A. Petit i i S. Bodet , i la nova guia que s'ha publicat aquest any: “50 ans & 500 voies d'escalade au Verdon”,  de editada per  CD FFME de A. Simon, que la vam comprar al poble de la Palud.

  Pel que fa l'estada a la zona; amb la furgo vam dormir en alguns racons de la “Route de les Crétes”, i si no hi ha una bona oferta de càmpings en el mateix poble de la Palud .

I parlant dels "apalanques" aprofito per fer un comentari. Fa molts anys que voltem amb furgoneta i ens apassiona aquesta aquesta forma tan lliure  de viatjar, però una cosa tenim clara: allà a on hem estat no hi deixem ni rastre! M'entristeix molt veure com alguns d'aquest col·lectiu "furgonetero"  (en el qual hi estem inclosos) ho deixen tot fet una merda, papers, cagarades, i deixalles variades. És molt fàcil endur-se els papers en una bosseta i portar un cavaguet  o una pala enterrar "la caca".  Penso que hi ha persones no tenen respecte ni  per l'entorn ni per la gent local que viuen en les zones a on escalem.

  

I ara si, les vies:

DEMANDE

  Brrr , boníssima!!  Via històrica, la primera que es va obrir a la paret d' Escalès el 1968 . Una joia, increïble línia de 350m d'agradables diedres i xemeneies. La roca una mica “sobada”, però com que no te gaire dificultat no resulta molest. Via molt i molt recomanable, divertida i amb molt d'ambient.

  Sobre l'aproximació i la tornada vam fer una curiosa combinació. Vam aparcar al pàrquing del POINT SUBLIME, des d'allà ens vam plantar a peu de via pel popular “Sentier du martel”, fàcil i evident. Però per fer la via s'ha de sortir per dalt, es va a parar a la route de les Cretes, i d'allà al cotxe hi ha 14 quilòmetres, es pot fer autoestop però vam pensar que per l 'època que erem no hi havia molt de moviment i teníem molts números de menjar-nos el 14 quilòmetres a peu. El Quim tan espavilat i pràctic com sempre va tenir una genial idea que ens va anar de perles.
  Vam deixar les bicis (que sempre formen part del nostre kit de viatge) amagades entre els arbusts de la carreta i en acabar la via vam  retornar a la furgo amb una agradable pedalada.

Quant a horari : Vam estar unes 6 h i 1/4 ens hi vam posar d'hora perquè feia calor i volíem aprofitar les hores d'ombra matinal d'aquesta paret. A les 17:00 ja estàvem a la furgo contemplant els turistes que com nosaltres contemplaven l'espectacle de POINT SUBLIME

Material: Portàvem un joc d'aliens i cams del 0,5 al 2.

fissures incials

ambient verdonià

al peu les famoses xemeneies finals

motxilla a la panxa i  a fer el cuc!

a dalt d' Escalès

les bicis encara hi son!

avall!!

s'ha acabat

VIA LES CAQUOUS

L'endemà vam fer un volt amb el cotxe contemplant les diferent perspectives del engorjat, per cert espectaculars, i al migdia (que és quan arriba l'ombra a Gran Eycharme )vam rapelar per fer la via Les Caquous. Un altre itinerari de fissures i diedres. Però res a veure amb la Demande, tot i que no passa de 6c, el grau és mes picant i les fissures desplomen considerablement , cal apretar en tots els llargs! Una ruta de caire esportiu , totalment equipada . Portàvem uns cams petits (els de per si de cas) però no vam posar res. Ens va agradar, pensem que val la pena, roca bona i bones vistes, però no vam sortir flipats, la veritat. Tot i així és una bona recomanació.

Sobre l'horari unes 3 h. és una bona via, per fer una tarda tranquil·lament.

Pel que fa a l'aproximació vam aparcar al Ref. Maline, i no al mirador que marca la ressenya. El motiu és per la fama de robatoris als cotxes, i en el refu queda més vigilat. Només vam haver de caminar un quilòmetre més per la carretera Trobar la via no té complicació ja que en el punt a on s'ha de deixar l'asfalt hi ha el nom de Caquous en vermell i d'allà  seguir el camí de baixada que condueix als ràpels.

rapel a ple sol el torrat era important

el Quim sortint del llarg de 6c... ja ja com li va apretar!!

més fissura

travessia i placa (de les poques que vam fer)

ultim llarg un "disfrute"

Vam escalar dos dies però al tercer veient com el termòmetre arribava a massa amunt , vam regalar-no un dia de “turistada” remant al llac de Sante Croix i remuntar una mica el Verdon, Feia molta , molta calor i l'aigua venia més de gust que la roca. Vam llogar una piragua  en un dels “xiringuitos” i a fer el “dominguero” ...que també mola!

I fins aquí la nostra visita al Verdon, un lloc amb molta màgia i molta història, a on segur que tornarem, queda tant per fer!

FISSURES A ANNOT: EL TAMANY SI QUE IMPORTA ...

Reprenent el fil de tot, tornada a casa i al blog. I aquí va un  post sobre Annot que teníem pendent del viatge de la primavera. I no me'l salto perquè vull compartir aquest un petit tresor d'escalada tradicional i fissures,que combinat amb un paisatge preciós i un entorn tranquil ens van fer passar uns dies genials.

És un poblet medieval ubicat  en la regió de PACA (Provença-Alps- Costa Blava). N'havíem sentit a parlar dels seus blocs però les fissures són el que van  fer anar-hi.

Ens vam instal·lar a l'àrea per auto-caravanes que hi ha als afores i sortíem caminant d' allà mateix. Entre aquesta comoditat i unes fissures que ens vam enamorar, ens hi vam estar dues setmanes. I casi que vam escalar cada dia, bé cada matí, perquè a partir del migdia unes fortes tempestes ens feien retornar per la Ruta del gres.  Aquesta població medieval és freqüentada per molts senderistes que fan el peculiar sender del gres, un itinerari que recorre les laberíntiques formacions del gres que coronen el poble.

area d'AC d'Annot tranquil·la i ben situada

el poble

les parets

Pel que fa a l'escalada: “acollonant”, un festival de fissures de totes les mides , un petit Indian Creek, que ens va deixar impressionats. I, malgrat que vam poder fer moltes vies ens van quedar ganes de tornar-hi.

Tal com vam arribar vam anar a comparar les ressenyes al “Café du Comerç” ven visible des de la carretera que creua el poble.

Hi ha la ressenya de tradicional:

I la d'esportiva , aquesta no val gens la pena gairebé totes les són de picats , van ser obertes ja fa uns anys per atraure a escaladors però no són gens atractives.

I pel que fa al boulder hi ha una guia online : http://abloc.org/index.php?type=2 . Nosaltres, vam  tenir la sort de coincidir amb escaladors locals , entre ells un noi desgarbat , callat però molt amable que era el fortíssim (i ara polèmic) Enzo Oddo, ell i l'Antoin ens van fer unes molt bones recomanacions

Hi ha un bon numero de sectors de trad, la principal paret és el sector la "la Vire Inter" a on hi ha el repertori més variat de vies. Hi ha altres sectorets "La cascada", "La chambre du roi" amb menys oferta però que es mereixen una visita.

 així és el Gres d'Annot:

sector" Les portetes " hi ha 1h' de "pateo "i només per fer aquesta via"les portetes face"  va valer   la pena .Una línia que ratllava la perfecció

un tastet de fissures:

 via de gres però atípica tot forats , autoprotecció amb ponst de roca i alguns friends...boníssma!

Pel que fa a l'escalada doncs és escalada tradicional en fissura, tot net només les reunions, cal portar un bon assortit de friends i tascons de totes les mides, i ganes d'apretar!. Vam fer vies de tota mena, i en aquest tipus d'escalada no ens importava el grau (gran frase que diu tothom però que ningú s'ho creu...) escalant fissures el que importa és la mida  (mai més ben dit), si era una fissura per camalots del 1 o 2 jo sabia que pujaria amb certa comoditat  en canvi si la mida era per camalots del 2 o el 3  seria el Quim qui pujar corrent i jo ha hauria d'encastar i regirar avantbraços i turmells...però mola. Ens molen les fissures,  arrancar de terra amb la faldilleta de material i sempre rumiar com gestionar el "seguros", què poso, aquest si aquest no, que si me'l guardo per més amunt. Al Quim li va sortir la bestia, va fer alguns encadenes de fissures amples, desplomades i doloroses que el deixaven baldat, però com lluitava!!

 a part de lluitar com un "jabato" no s´ho pensava dos cops en saltar sobre el friends!!

Crec que és una escalada addictiva, a vegades  és dolorosa , patidora però quan arribes a la R amb el cor accelerat és un moment deliciós ( seran les endorfines?!)

Van ser un dies “estupenduuus”. Recomanem una visita a tots els amants de les fissures i l'escalada tradicional.  

I pel que fa al bloc...doncs vam anar un parell de dies a la piste d'Argenton però no ens va entusiasmar, no està mal però crec que no era l'època, no hi havia gent i  els blocs estaven bruts de molsa...no se... vam preferir fer corda.

I aquestes han sigut quatre pinzellades sobre el que ens ofereix el gres d'Annot. Si us agraden les fissures no us ho perdeu!