Oh là là Verdon!

  

 Per fi  el gran clàssic i històric engorjat. I és que ja havíem fet algunes temptatives d'escalada però el fred o la pluja o el ditxós mestral ens havien fet marxar.

Aquesta vegada ,mes de maig, la caloreta ens acompanyaria.

Si l'escalada verdoniana és famosa per les seves plaques amb gotes d'aigües i el tarannà tècnic, les dues vies que vam fer van ser una sobredosi deliciosa de diedres , xemeneies i fissures. Veníem d'Annot i estàvem “puestos” en el tema.

la salvatge bellesa del riu Verdon i les seves roques:

  Sobre els topos, vam fer servir el llibre “ Parois de légende. Les plus belles escalaes d'Europe"  A. Petit i i S. Bodet , i la nova guia que s'ha publicat aquest any: “50 ans & 500 voies d'escalade au Verdon”,  de editada per  CD FFME de A. Simon, que la vam comprar al poble de la Palud.

  Pel que fa l'estada a la zona; amb la furgo vam dormir en alguns racons de la “Route de les Crétes”, i si no hi ha una bona oferta de càmpings en el mateix poble de la Palud .

I parlant dels "apalanques" aprofito per fer un comentari. Fa molts anys que voltem amb furgoneta i ens apassiona aquesta aquesta forma tan lliure  de viatjar, però una cosa tenim clara: allà a on hem estat no hi deixem ni rastre! M'entristeix molt veure com alguns d'aquest col·lectiu "furgonetero"  (en el qual hi estem inclosos) ho deixen tot fet una merda, papers, cagarades, i deixalles variades. És molt fàcil endur-se els papers en una bosseta i portar un cavaguet  o una pala enterrar "la caca".  Penso que hi ha persones no tenen respecte ni  per l'entorn ni per la gent local que viuen en les zones a on escalem.

  

I ara si, les vies:

DEMANDE

  Brrr , boníssima!!  Via històrica, la primera que es va obrir a la paret d' Escalès el 1968 . Una joia, increïble línia de 350m d'agradables diedres i xemeneies. La roca una mica “sobada”, però com que no te gaire dificultat no resulta molest. Via molt i molt recomanable, divertida i amb molt d'ambient.

  Sobre l'aproximació i la tornada vam fer una curiosa combinació. Vam aparcar al pàrquing del POINT SUBLIME, des d'allà ens vam plantar a peu de via pel popular “Sentier du martel”, fàcil i evident. Però per fer la via s'ha de sortir per dalt, es va a parar a la route de les Cretes, i d'allà al cotxe hi ha 14 quilòmetres, es pot fer autoestop però vam pensar que per l 'època que erem no hi havia molt de moviment i teníem molts números de menjar-nos el 14 quilòmetres a peu. El Quim tan espavilat i pràctic com sempre va tenir una genial idea que ens va anar de perles.
  Vam deixar les bicis (que sempre formen part del nostre kit de viatge) amagades entre els arbusts de la carreta i en acabar la via vam  retornar a la furgo amb una agradable pedalada.

Quant a horari : Vam estar unes 6 h i 1/4 ens hi vam posar d'hora perquè feia calor i volíem aprofitar les hores d'ombra matinal d'aquesta paret. A les 17:00 ja estàvem a la furgo contemplant els turistes que com nosaltres contemplaven l'espectacle de POINT SUBLIME

Material: Portàvem un joc d'aliens i cams del 0,5 al 2.

fissures incials

ambient verdonià

al peu les famoses xemeneies finals

motxilla a la panxa i  a fer el cuc!

a dalt d' Escalès

les bicis encara hi son!

avall!!

s'ha acabat

VIA LES CAQUOUS

L'endemà vam fer un volt amb el cotxe contemplant les diferent perspectives del engorjat, per cert espectaculars, i al migdia (que és quan arriba l'ombra a Gran Eycharme )vam rapelar per fer la via Les Caquous. Un altre itinerari de fissures i diedres. Però res a veure amb la Demande, tot i que no passa de 6c, el grau és mes picant i les fissures desplomen considerablement , cal apretar en tots els llargs! Una ruta de caire esportiu , totalment equipada . Portàvem uns cams petits (els de per si de cas) però no vam posar res. Ens va agradar, pensem que val la pena, roca bona i bones vistes, però no vam sortir flipats, la veritat. Tot i així és una bona recomanació.

Sobre l'horari unes 3 h. és una bona via, per fer una tarda tranquil·lament.

Pel que fa a l'aproximació vam aparcar al Ref. Maline, i no al mirador que marca la ressenya. El motiu és per la fama de robatoris als cotxes, i en el refu queda més vigilat. Només vam haver de caminar un quilòmetre més per la carretera Trobar la via no té complicació ja que en el punt a on s'ha de deixar l'asfalt hi ha el nom de Caquous en vermell i d'allà  seguir el camí de baixada que condueix als ràpels.

rapel a ple sol el torrat era important

el Quim sortint del llarg de 6c... ja ja com li va apretar!!

més fissura

travessia i placa (de les poques que vam fer)

ultim llarg un "disfrute"

Vam escalar dos dies però al tercer veient com el termòmetre arribava a massa amunt , vam regalar-no un dia de “turistada” remant al llac de Sante Croix i remuntar una mica el Verdon, Feia molta , molta calor i l'aigua venia més de gust que la roca. Vam llogar una piragua  en un dels “xiringuitos” i a fer el “dominguero” ...que també mola!

I fins aquí la nostra visita al Verdon, un lloc amb molta màgia i molta història, a on segur que tornarem, queda tant per fer!