10/7/17

VISITANT CATLINS I LA COSTA SUD-EST

Una tarda deixem la zona dels fiords i  seguint la carretera 94 ens dirigim cap a la costa sud-est.  Aquella nit vam parar a Lumsden on a l’antiga estació de tren s’ha habilitat com a zona de pernocta  gratuïta.
L’endemà ens plantem al poble de Bluff  on acaba la carretera SH1, que creua Nova Zelanda de Nord a Sud.  Potser no és un punt molt espectacular, però ens va semblar un poble de pescadors molt autèntic i agradable.  No queda lluny de Catlins i a nosaltres sempre ens fa gràcia trepitjar punts  d’aquesta  mena ( més al sud, més nord…) n’hem anat alguns de ben maco …Ja veureu…

Stirling Point, punt i final de la SH1


Una mostra artística del modus vivendi del poble

Un negoci molt familiar
  
I arribem a Catlins i ens va semblar   una gran  meravella natural i paisagística. Vam recórrer  la Southern Scenic Route , una carretera panoràmica que ressegueix una costa  molt escènica i fascinant. Vistes de postal, una combinació  de colors molt intensos  formada  pel verd dels prats , el blau del cel i el mar i marronosos de les roques i penya-segats . Per nosaltres , una visita obligada, val molt la pena  gaudir d’aquests paissatges inoblidables 
Primera parada és  Waipapa Point. Un elegant penyal coronat per un far, amb  una immensa platja preciosa. I fins i tot, una foca que surt de l’aigua i s’arrebosa de sorra amb una “patxorra” divertidíssima.

     "The lighthouse" de Waipapa Point

I vam estar una bona estona conemplant aquesta divertida criatura :


Com s'arrebosava de sorra!!

Un altre punt obligat a veure  és Slope Point,  que a banda de ser  el punt més meridional de la illa hi podrem contemplar un paissatge molt colorit i  uns arbres deformats per les ventades  que els hi dóna una aparença molt aerodinàmica. 

Un terreny ben curiós per anar cap al punt més sud de la Illa Sud

Slope Point


A Curio Bay ens trobem amb una platja  ben diferent  a totes  ja que és un bosc petrificat. Un bosc d’ arbre  fossilitzats  i unes algues gegants de color taronja que l’aigua les feia moure d’una manera hipnotitzant. També ens va encantar.


El bosc petrificat de Curio Bay



les algues  surant en l'aigua 

A última hora de la tarda arribem a Sura Bay ,  en teoria  s’hi  hauria de poder contemplar  foques i lleons marins però només en vam verue un parell  (i ja em vam tenir prou per flipar una estona!!) . Aquell racó ens va regalar uns instants únics.  El  sol ja  s’amagava , i amb la marea baixa   va quedar  el sòl marì amb una fina cobertura d’aigua que en va deixar gaudir d'uns  colors brillants preciosos. Ens va semblar molt màgic 


una cria de lleó marí gaudint dels últim ratjos del sol




I vam acabar el dia  Nugget Point, que sembla ser el far més fotografiat de NZ. I no és d’estrenyar! Tot i que vam arribar tard i hi havia poca llum , ens va semblar increïble, quines vistes!   Ens va semblar tan especial que vam decidir fer nit el el pàrquing i l’endemà veure sortir el sol. Va valer molt molt la pena!! 


En aquest pàrquing vam fer nit tot i no era un lloc per dormir però ningú ens va dir res. 




Continuem fent quilòmetres fins arribar a Dunedin . Es tracta d’una de les ciutats més grans de la Illa Sud. Una ciutat universitària, animada i amb una arquitectura  entre victoriana i moderna  impressionant. Vam anar a l’oficina de turisme on ens van atende molt i molt bé i un cop carregats amb mapes i consells vam invertir el dia en visitar aquesta població.
I què vam veure ? Doncs una ciutat molt agradable que convida a passejar i contemplar els seus increïbles  edificis,   "The Octagon"  la particular   plaça central de forma octogonal i,  pujar  a Waldin Street   el que diuen que és el carrer més empinat del país. 
 Els edificis de Dunedin:









Waldin Street:





Des de Dunedin mateix vam arribar-nos a “Tunnel Beach” un indret que ens va encantar.  
Una platja a la que s’hi accedeix  a través d’un tunel excavat a la pedra. Es diu que ho va fer un  home perquè la seva família pugués arribar a la platja que és  molt i molt especial . Vam quedar fascinats amb la combinació de roques , sorra i mar que  componien aquell paissatge. Ens va semblar impressionant. 














Al vespre deixem el poble i dormim a pocs quilòmtres cap al Nord, com sempre en una area localitzada amb la wiki camp. Bona nit!!




23/6/17

TREKINGS I VISITA A FIORLAND NATIONAL PARK



Entre la extensa varietat de natura nova zelandesa , al sud de la Illa Sud hi trobem el Parc Nacional de  Fiordland o terra de fiords.  Una part espectacular  d' aigua, cascades, fiords i boscos tropicals. On la terra s'ha esquerdat donant forma a fiords i entrades per on s'escolen les aigües del Mar  de Tasmania.

El poble de Te Anau i el llac amb el mateix nom són  la porta d’entrada aquesta zona. Tot i que hi vam estar en ple mes de febrer (temporada alta)  ens va semblar una població molt tranquil·la  i bonica.   Allà vam anar a  l’oficina  de turisme , on ens van informar molt amablement del què  podíem  fer i veure. 

En aquell mateix moment vam deixar lligat un passeig en  barco pel fiord de Milford Sound. La companyia que vam contractar va ser  Go Orange, molt correcte i econòmica. No sabem per què, però el primer que era a les 9 del matí i el que ens interessava era el més barat i amb esmorzar inclòs.
Vam deixar el tranquil Te Anau i ens vam enfilar per la panoràmica Milford Hihgway  que desemboca a Milford . Durant els seus 45 quilòmetres vam poder gaudir d’un paissatge impressionant que cada dos per tres ens feia parar, sortir del cotxe  i fer milers de fotos.



Les màquines!!


Mapa del recorregut de la carretera  




 Comencem la carretera amb un selfie molt familiar!!!


Anem fent parades per endinsar-nos en aquests paissatges tan especials i  humits :






Portant els castells arreu del món....I és el Roc i l'Elba són molt bons castellers!!


Muntanyes arran de  mar.
 
Aquella nit vam dormir  en el mateix pàrquing del port, un dels treballadors  de la zona ens va afirmar que allà  no tindríem cap problema. I així va ser, vam passar una nit molt tranquila.

Pàrquing on vam fer nit, sense cap problema . Al costat hi havia una font i no gaire lluny uns lavabos


L’endemà a les 9 ja estavem embarcats. I quin espectale de natura! Gairebé un parell d’hores  navegant entre parets, muntanyes i cascades fins anar a parar al mar.Totes aquelles imatges ens van deixar més que impressionats.  Tot i l’ambient turístic que es repira,  va valer molt la pena la pena  contemplar aquell racó.


Ja estem a punt!! Llàstima que el dia no va acompanyar gaire


Imatges del "cruise":










Impressionant salt d'aigua al que ens hi vam acostar molt





La canalla   gaudint del salt d'aigua...



Fins i tot vam veure dofins!!

I una colònia de foques relaxant-se en una roca

Vistes del fiord i les muntanyes des del port

  A la tarda vam fer una sessió d’escalada  a Babylon  (post escalada Nova Zelanda)  fins que la pluja ens va fer plegar.

  Vam estar un parell de dies més per aquesta zona  per fer una de les activitats  més clàssiques de la Illa, el trekking.  A Fiorland podríem dir que són tres els trekings  més clàssics:  Milford Track, Kepler Track  i el Routeburn Track . Tota la info es pot trobar a la web del DOC :http://www.doc.govt.nz/parks-and-recreation/
  Quan et poses a buscar info sembla tot molt complicat, ja que solen ser trekings  circulars de diversos  dies, i cal reservar amb molta  (i dic molta!!) antelació els refugis  per fer nit.  I en el cas del Milford Track , només hi poden accedir 40 persones per dia.
Doncs bé , com és el nostre estil, d’anar  una mica  a última  hora , quan vam intentar reservar refugis per algun d’aquests trekkings , tot estava ple.  I  desde bastants  mesos abans!
El que vam fer van ser les primeres etapes del Routeburn i del Kepler.

Del Routerburn vam fer fins al Refugi de Mackinzzei, són uns 17 quilòmetres anar i tornar.  Una caminadda molt molt maca, la part més baixa transcorre per uns boscos  que semblaven trets d’un conte de fades. Falgueres gegants , arbres de troncs recargolats recoberts de molsa i liquen blanquinós penjant de les branques, una vegetació molt màgica. 
La primera parada és a Sumit Key, que ens regalarà une precioses vistes de les valls i els cims veïns.  El camí creua rierols  i salts d’aigua. El més espectacular és  la  “Earland falls” una impactant i altíssima cascada la qual hem de passar per sota, acabem ben xops però és molt divertit!!
Cap al migdia arribem  al refugi de Mackinzzei , un altre racó de somni.  El llac amb una platja de roques i blocs  negres i molta tranquil·litat. I d’aquí tonrem enrera. Ens ha semblat un racó interessantíssim. Si hi voleu anar sigueu previsors,  informeu-vos i reserveurefugis per poder fer tot el track.


El bos màgic





Earland Falls , per aquí hem de passar

 Som-hi!!



Prova superada , hem passat la cascada!!


El bucòlic entorn al  Refugi de Mackinzzei


La part que vam fer del Kepler va ser fins al cim  Luxmore que anar i tornar són uns 28 quilòmtres. Ens va semblar al·lucinat.
La primera part és la més monòtona docns planeja per arran del llac una bona estona. Després   li seguexi una forta pujada fins a Luxmore Hut, el refugi. I d’allà fins al cim gaudirem d'  un paisstage escandalosament bonic. Roca volcànica de colors variats  i un cim amb unes vistes als fiords i al llac  que no ens cansàvem de contemplar.



Durant els primers quilòmetres el camí planeja arran de llac per Broad Bay


El paissatge canvia a bosc   humit i frondós.


Deixant el Luxmore Hut i els fiords  a la nostra esquena



El cim de Luxmore, sembla un secarral però tenia uns colors molt especials


Anem pujant...


Arribant al top


El millor del cim :  les seves vistes


no podia faltar el selfie no??


Tornant i flipant amb el paissatge. Quin contrast entre muntanyes, llacs, fiords!

I tal com he dit abans , no podent fer la volta sencera d’allà vam tornar enrera.  Tot i que no té  el mateix al·licient  que fer tota el recorregut , aquest tram ens va semblar preciós i un perfecta sol·lució al fet de no poder completar el circuit.
     
     I quan marxavem de la zona en  la Highway Milford vam tenir un curiós encontre amb alguns "kea". Una espècie de lloro que habiten en  la zona sud de Nova Zeland. . La veritat és que impressionen, tenen un bec molt corbat i no es tallen un pél en possar-se al sostre dels cotxes.  Des de dins el cotxe vam ser tetimoni com es va posar a la nostra finestra i va picar i picar fins que es va endur una mena de rebló del marc de la finestra !!



Quin bec...Fa respecte no?


El lladregot de  de ferralla mira desafiant  al Quim 


I així va anar la nostra visita a Fiorland NP, és un indret turístic, i sembla que amb totes les mogudes i tràmits per  reservar refugis i accessos sigui  molt poc autèntic , però no.  Tot i que hi havia gent , ens va semblar que en aquest parc nacional   gestionen bastant bé l’explotació   de la natura com a oci,  i tot està bastant protegit i ben conservat.

Evidentment, no són paratges a on estarem sols com en algunes muntanyes o parets d’escalada però creiem que val la pena coneixer i contemplar aquests paissatges tan peculiars i especials.