Entre la extensa varietat de natura nova zelandesa , al sud de la Illa Sud hi trobem el Parc Nacional de Fiordland o terra de fiords. Una part espectacular d' aigua, cascades, fiords i boscos tropicals. On la terra s'ha esquerdat donant forma a fiords i entrades per on s'escolen les aigües del Mar de Tasmania.
El poble de Te Anau i el llac amb el mateix nom són la porta d’entrada aquesta zona. Tot i que hi vam estar en ple mes de febrer (temporada alta) ens va semblar una població molt tranquil·la i bonica. Allà vam anar a l’oficina de turisme , on ens van informar molt amablement del què podíem fer i veure.
En aquell mateix moment vam deixar lligat un passeig en barco pel fiord de Milford Sound. La companyia que vam contractar va ser Go Orange, molt correcte i econòmica. No sabem per què, però el primer que era a les 9 del matí i el que ens interessava era el més barat i amb esmorzar inclòs.
Vam deixar el tranquil Te Anau i ens vam enfilar per la panoràmica Milford Hihgway que desemboca a Milford . Durant els seus 45 quilòmetres vam poder gaudir d’un paissatge impressionant que cada dos per tres ens feia parar, sortir del cotxe i fer milers de fotos.
Les màquines!!
Mapa del recorregut de la carretera
Comencem la carretera amb un selfie molt familiar!!!
Anem fent parades per endinsar-nos en aquests paissatges tan especials i humits :
Portant els castells arreu del món....I és el Roc i l'Elba són molt bons castellers!!
Muntanyes arran de mar.
Aquella nit vam dormir en el mateix pàrquing del port, un dels treballadors de la zona ens va afirmar que allà no tindríem cap problema. I així va ser, vam passar una nit molt tranquila.
Pàrquing on vam fer nit, sense cap problema . Al costat hi havia una font i no gaire lluny uns lavabos
L’endemà a les 9 ja estavem embarcats. I quin espectale de natura! Gairebé un parell d’hores navegant entre parets, muntanyes i cascades fins anar a parar al mar.Totes aquelles imatges ens van deixar més que impressionats. Tot i l’ambient turístic que es repira, va valer molt la pena la pena contemplar aquell racó.
Ja estem a punt!! Llàstima que el dia no va acompanyar gaire
Impressionant salt d'aigua al que ens hi vam acostar molt
Ja estem a punt!! Llàstima que el dia no va acompanyar gaire
Imatges del "cruise":
Impressionant salt d'aigua al que ens hi vam acostar molt
La canalla gaudint del salt d'aigua...
Fins i tot vam veure dofins!!
I una colònia de foques relaxant-se en una roca
Vistes del fiord i les muntanyes des del port
A la tarda vam fer una sessió d’escalada a Babylon (post escalada Nova Zelanda) fins que la pluja ens va fer plegar.
Vam estar un parell de dies més per aquesta zona per fer una de les activitats més clàssiques de la Illa, el trekking. A Fiorland podríem dir que són tres els trekings més clàssics: Milford Track, Kepler Track i el Routeburn Track . Tota la info es pot trobar a la web del DOC :http://www.doc.govt.nz/parks-and-recreation/
Quan et poses a buscar info sembla tot molt complicat, ja que solen ser trekings circulars de diversos dies, i cal reservar amb molta (i dic molta!!) antelació els refugis per fer nit. I en el cas del Milford Track , només hi poden accedir 40 persones per dia.
Doncs bé , com és el nostre estil, d’anar una mica a última hora , quan vam intentar reservar refugis per algun d’aquests trekkings , tot estava ple. I desde bastants mesos abans!
Del Routerburn vam fer fins al Refugi de Mackinzzei, són uns 17 quilòmetres anar i tornar. Una caminadda molt molt maca, la part més baixa transcorre per uns boscos que semblaven trets d’un conte de fades. Falgueres gegants , arbres de troncs recargolats recoberts de molsa i liquen blanquinós penjant de les branques, una vegetació molt màgica.
La primera parada és a Sumit Key, que ens regalarà une precioses vistes de les valls i els cims veïns. El camí creua rierols i salts d’aigua. El més espectacular és la “Earland falls” una impactant i altíssima cascada la qual hem de passar per sota, acabem ben xops però és molt divertit!!
Cap al migdia arribem al refugi de Mackinzzei , un altre racó de somni. El llac amb una platja de roques i blocs negres i molta tranquil·litat. I d’aquí tonrem enrera. Ens ha semblat un racó interessantíssim. Si hi voleu anar sigueu previsors, informeu-vos i reserveurefugis per poder fer tot el track.
Som-hi!!
Prova superada , hem passat la cascada!!
El bos màgic
Earland Falls , per aquí hem de passar
Som-hi!!
Prova superada , hem passat la cascada!!
El bucòlic entorn al Refugi de Mackinzzei
La part que vam fer del Kepler va ser fins al cim Luxmore que anar i tornar són uns 28 quilòmtres. Ens va semblar al·lucinat.
La primera part és la més monòtona docns planeja per arran del llac una bona estona. Després li seguexi una forta pujada fins a Luxmore Hut, el refugi. I d’allà fins al cim gaudirem d' un paisstage escandalosament bonic. Roca volcànica de colors variats i un cim amb unes vistes als fiords i al llac que no ens cansàvem de contemplar.
Durant els primers quilòmetres el camí planeja arran de llac per Broad Bay
El paissatge canvia a bosc humit i frondós.
Deixant el Luxmore Hut i els fiords a la nostra esquena
El cim de Luxmore, sembla un secarral però tenia uns colors molt especials
Anem pujant...
Arribant al top
El millor del cim : les seves vistes
no podia faltar el selfie no??
Tornant i flipant amb el paissatge. Quin contrast entre muntanyes, llacs, fiords!
Durant els primers quilòmetres el camí planeja arran de llac per Broad Bay
El paissatge canvia a bosc humit i frondós.
Deixant el Luxmore Hut i els fiords a la nostra esquena
El cim de Luxmore, sembla un secarral però tenia uns colors molt especials
Anem pujant...
Arribant al top
El millor del cim : les seves vistes
no podia faltar el selfie no??
Tornant i flipant amb el paissatge. Quin contrast entre muntanyes, llacs, fiords!
I tal com he dit abans , no podent fer la volta sencera d’allà vam tornar enrera. Tot i que no té el mateix al·licient que fer tota el recorregut , aquest tram ens va semblar preciós i un perfecta sol·lució al fet de no poder completar el circuit.
I quan marxavem de la zona en la Highway Milford vam tenir un curiós encontre amb alguns "kea". Una espècie de lloro que habiten en la zona sud de Nova Zeland. . La veritat és que impressionen, tenen un bec molt corbat i no es tallen un pél en possar-se al sostre dels cotxes. Des de dins el cotxe vam ser tetimoni com es va posar a la nostra finestra i va picar i picar fins que es va endur una mena de rebló del marc de la finestra !!
Quin bec...Fa respecte no?
El lladregot de de ferralla mira desafiant al Quim
I així va anar la nostra visita a Fiorland NP, és un indret turístic, i sembla que amb totes les mogudes i tràmits per reservar refugis i accessos sigui molt poc autèntic , però no. Tot i que hi havia gent , ens va semblar que en aquest parc nacional gestionen bastant bé l’explotació de la natura com a oci, i tot està bastant protegit i ben conservat.
Evidentment, no són paratges a on estarem sols com en algunes muntanyes o parets d’escalada però creiem que val la pena coneixer i contemplar aquests paissatges tan peculiars i especials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada