Restonica, primers dies de Tafoni

El primer lloc a on vam fer parada va ser a la Restonica, una vall granítica i d'ambient salvatge (però molt i molt visitada) ben bé al costat de la ciutat de Corte.

Aquí ja hi havíem escalat i en teníem un agradable record de fer vies curioses i divertides entre tafoni. A saber (tirant de wikipedia):  el  tafoni és una formació a la roca en forma de forat o cavitat que pot variar de centímetres a metres, esculpides per l'erosió . Sol produir-se en roques el cristalines o de gres en climes secs o a la costa.  Deserts, illes... L'origen? Poc clar, el vent o el contrast entre l'humitat i la sequetat. Doncs bé Còrsega és un festival de tafoni i granit esculpit amb formes ben estranyes, i pels que escalem els resultats d'aquest fenomen són unes peculiars línies en granit desplomat i molt de canto.

Pel que fa a la logística, per dormir hi ha una gran oferta de càmpings, dins la vall no s'hi pot pernoctar està repetidament senyalitzat al llarg de tota la carretera que traça la vall.. Per fer “camping sauvage” com en diuen el francesos o sigui dormir “por ahí”amb la furgo no està fàcil.

Als afores ha algun racó tranquil a on es pot passar la nit , sempre amb discreció.

Ja ens havien avisat i ho vam poder comprovar, que alguns corsos tenen la “graciosa” costum en veure una furgo o auto que sembla que dormint passen pitant “ a fondo”...no els deu molar gaire el “camping sauvage”. Durant el dia pot aparcar en la pista excepte el últim quilòmetres,hi ha un pàrquing al final de la carretera i és de pagament 5 €.

I ja tocant d'escalada, vam fer:

“Aqua di roca “  (7a+ max. 6b obl. 200m) PUNTA SPENICAZZIA

Excel·lent, tirades amb tafonis gegants un “disfrute” Roca molt i molt bona i molt de canto ,bé el llarg de 7a trenca la tònica és una placa de romos que et posa els dits a to.

Molt recomanable. Mateiral :cintes exprés (hi ha molt parabolt).

La baixada es ben evident per uns rapels fins arribar al camí però alla vam pillar molt i molt vent (poc li faltava per ser patagònic) no ens sentíem entre les reunions, parats llargas estones esperant a que afluixes per poder tirar les cores...uf vam passar un “mal rato” .

escalant a Corcega i amb el plomes!!

el llarg de 7a ..rarillo...

no es pot plasmar la ventolera que feia però va ser un "sidral"

“San Teofalu”  (6a + max.  200m)  PUNTA SANT TEOFALU

Aquesta agulla es troba a la part alta de la vall, cal aparcar en l'ultim aparcament .

L'entorn és molt alpí, a més vam gaudir d'un dia molt clar i sense vent (la ventolera anterior ens va deixar acollonits i ja havíem consultat la meteo de com evolucionava el tema).

La via , una preciositat ,de caire clàssic, evident i poc complicada. Un seguit de diedres estètics amb roca encara millor.

Semi-equipada no vam posar gran cosa. Horari unes 2 o 3 hores...Descens en rapel per una via del costat tot molt evident.

A fer, per la línia i per l'entorn.. A més a més com que es ràpida de fer val molt la pena acabar el dia fent l'excursió als llacs dalt, el Melu a 1720 i el Capitello a 1950.

el diedre que ens esperava...apa a  passar-ho bé!!

i jo que portava el biquini, les aletes i em veia ajaguda en alguna platja idílica...doncs no!!!

pujant cap al Capitellu i el Melu darrera

“Esmeralda” (6b+ max, 6a+ 0bl. 450 m)  a PUNTA UFINELLU

Sincerament, quan estava baixant de la via pensava: però quin pal! , n'estic fins el monyo de caminar o intentar avançar entre esbarzers, blocs patinosos i matolls espinosos que em deixen les cames i braços fetes una quadre. L'aproximació i la tornada van ser un calvari una canal empinada i bruta. I jo pensva això no ho recomano a ningú. Però.. la via doncs no va estar malament , no era un “must” i no ens va deixar flipats , tot i això ens va regalar uns quants llargs de pur tafoni.

Totalment equipada, vam trigar unes 5h i mitja.

recordo aquest moment...estava pensant en la agònica baixada que ens quedava

“Le bonheur est dans le pré”  (7a+ max. 6b+ obl 200m)  ROSOLINO

     Sortim de la vall de Restonica per anar l'engorjat veí , les Gorges de Tavignano un indret rocós i espectacular ,i un clàssic pels senderistes.

     El Rosolino és una torre en el cor de de l'engorjat, amb vies més que interessants. Ens vam decidir per la “bonheur..” i gran encert! Per començar l'aprox és un agradable passejada i la ruta un gran joia, no pas fàcil! Fissura ampla i desplomada en els dos primers llarg que acaba amb una agradable combinació de tirades de placa i tafoni. Molt complerta i exigent. I altament recomanable.

    Horari...no recordo potser unes 3 h i material un joc de friends.

   Descens pels diedres de la “Ombres i Lumieres”. A l'ultim rapel se'ns enganxa la corda finalment la vam poder treure, però vam haver de recórrer a la "mini traxion" i penjar-nos els dos el nostres pes per poder-la fer cedir. El Quim “ a muerte”, jo escaquejant-me una mica,sabia que quan la corda cedís podíem sortir disparats a terra...i així va ser. Doncs sort en vam tenir de portar aquestes mini- politges!!

aprox tranquil·la i panoràmica

inici de la via, no té pèrdua: fissura amunt i apretar!!!

ultims moviments del 7a dur dur!!

galàctic!!!

plaques finals

misteriosa liada de corda en el tronc en un dels rapels aquí vam tenir sort, era una repisa el amb una trepadeta s'hi va poder arribar i desfer-ho

I aquest és el recull de la nostra visita a Restonica les seves tàpies ens van deixar molt bon gust de boca, valen molt la pena!