RACONS DE NOVA ZELANDA

        Otago

El poble de Dunedin és el punt d’entrada a la península d’Otago. Vam invertir una matí visitant aquest tros de terra, i tot i que vam anar a parar a algún raconet molt maco, vam conduir bastant  i no ens va semblar un lloc de visita obligada.   En aquest recorregut vam parar a Sand Fly una platgeta curiosa amb unes agulles que emergien de l’aigua i unes dunes per on vam passejar una estona.  A  Sandymount vam caminar fins al Chasm i Loverleaps però no ens va semblar  una passejada gaire  atractiva. Vam arribar fins al final de la carretera que acaba a Taraoia Head, punt famós per contemplar els immensos  albatros. Evidentment en tours organitzats i pagant . En vam veure algun de lluny i vam acabar fent un entrepà a la platja tot contemplant unes foques  jugant a l’aigua. 


La platja de Sand Fly i les dunes:










Ssst..que està dormint!

Vistes des de Sandymount:





Taraoia Head:



Albatros en vam veure pocs però ovelles...en vam veure moltes,  moltes...

El que si ens va semblar un lloc molt peculiar va ser  Moeraki, popular per l’escampall de roques esfèriques en  la platja.  A més a més vam arribar que començava a baixar al marea i vam poder contemplar com el paissatge canviava d’aparença amb la retirada de l’aigua. Una  passada!! Ens va agradar molt.

I acabem el dia al poble d’Oamaru, ja gairebé fosc no vam poder passejar pels seus carrers, però hauria estat bé doncs es diu que podria ser una de les ciutats més boniques de NZ. S’arriba per una amplíssima avinguda  i es creua uns immensos i impressionats edificis  victorians molt imponents. 

A banda de la seva arquitectura un altre atracitu d’aquesta població són els pingüins.          Per veure’ls hi ha dues opcions anar a on ofereixen  un muntatge tipus plaça i grades   per on fan passar-los quan al capvesepre surten de l’aigua.

O quedar-se a fora en una mena d’espigó i d’allà veure’ls de lluny.  

I finalment, quan ja marxàvem vam tenir la sort que alguns creuaven el poble i van passar just davant dels nostres morros. No tenim fotos...era tan fosc...

            Seguint el nostre itinerari, l’endemà marxem de la peculiar  ciutat d’ Oamaru i ens dirigim direcció oest. Travessem la illa per la carretera  86 fent una ràpida aturada una zona de bloc  Elephant Rocks. 

Següent parada  a la Zona de Mont Coock. S’arriba a Pukaki Lake un llac de blau intens i brillant enlluernador.  A última hora de la tarda (per variar ja tancàven..sempre amb les preses!!) anem a l’oficina del DOC per informar-nos sobre el Mont Cook. I no ens ho pinten gaire bé. Per començar poca gent arriba a Plateau  Hut caminant , la majoria ho fa en helicòter, que no seria el nostres cas. O sigui que el camí és gairebé inexistent. Al ser final d’estiu les esquerdes estaven molt obertes i no estava en les millor condicions.  Dessistim de intentar-ho i seguint les recomanaccions del ranger ,  que va ser molt atent i amable  decidim pujar fins a  Ball Hut a passar una nit.  I va valer  la pena. Lluny de tota la multitud visita el parc i les glaceres, vam poder fer una bonica caminaada fins als peus del Mt. Cook. I de passada vam poder comprobar com era el que seria el camí que puja si no es fa en helicòpter.  Realment en tenia poc de camí , tartera expo amunt …que està més que apanyat per què es tibi d’helicopiter vaja… L’endemà  pugem al mirador Pass Ball des d’on tindrem unes espectaculars  vistes de la vessant nord la muntanya.  D’allà vam sentir un parell d’allaus que ens van deixar ben clar (sobretot al Quim que sempre ho vol provar tot…) que les condicions no eren les més segures ni idònees. 

La zona del Mont Cook ens va semblar un indret espectacular, els llacs que et dóneon la benvinguda a l’inicid e la carretera , el paissatge muntanyós.  El que no vam visitar va ser que semlba ser és el recorregut més popular  i també el més concurregut. 


Increible estampa que formen el Mt. Cook i el llac Pukaki



Anant cap a Ball Hut


El llac Tasman al fons


Queda poc aigua el dipòsit, però  el Quim en treurà!!


Ball Hut, molt "cuco" .

Des de Ball Pass amb el Mt Cook al fons

Un kea que passejava per allí

I ja de tornada un bon cafetó amb molt bones vistes

Tornem cap a Christurch  i allà visitem la península de Banks, la veritat és que no ens va deixar gaire impressionat, el poble d’Akaora, és bastant turístic no li vam veure gairen encant. En canvi, de casualitat  vam anar a parar un raconet preciós; la Peninsula d’Owabae una petita punta molt pintoresca, de roca vermellosa i amb costa i aigua  a banda i banda. Acabem recorrent la Summit Road, que té unes bones i panoràmiques vistes però es fa llarga. És a dir que, Banks  és bonic però si no fos per  Owabae, no creiem que sigui una parada obligada.  

Owabe i els seus paissatges:

La colorida natura d'Owabae

El far d'Akaora

Vistes des de laSummit Road

I a mitja tarda continuem fent quilòmetres cap a la costa Oest, passant nit a Castle Hill que tal com explico en el post d’escalada a NZ : el lloc és de postal però 0 fanàtic per fer bloc. 

L’endemà arribem al Parc Nacional  Punakaiki, un parc popular per la seva costa, les  formacions rocoses semblants a pankekes  i per roques foradades per on  passa el vent i l’aigua. Tot envoltat d’un bosc tropical i humit fa que sigui  un indret molt peculiar que segons la nostra opinió  mereix una visita.  

Panoràmica de la costa oest

Les impressionants formes de les roques de Punakaiki:

     
         

         I un cop havent  aquesta part de la costa,  posem la directa fins arribar a  Tataka, al nord de la Ila on hi passarem un parell de dies escalant  a Pynes Ford i des d’aquí finalitzarem la nostra estada a la  Illa Sud . 

El dia que vam canviar d’illa vam fer una escalada matinal i en acabar, cap a Picton.  A veure si  hi ha sort i surt algun ferri cap a  Wellington. I, arribar i moldre!   En surt un a les 7 del vespre i només falta una hora. 

Just embarquem i ups! Ens adonem que ens havíem deixat el el tap del dipòsit  en la benzinanera del port,  i  la podíem  veure mentre ens allunyàvem. Però ho vam solucionar ràpid a  l’endemà, en arribar  a Wellington, ens van indicar un parell de botigues de recanvis i aviat en vam trobar un.

Què no arribem??!!


I ja en el ferri creuant l'estret de Cook cap a la Illa Nord



...i sopant!!

En total per la Illa Sud,  vam fer 4000 quilòmetres en 17 dies i com sempre, han quedat coses per fer o veure, sobretot alguns trekings  i poder  estar alguns  dies més en alguna zona d’escalada . Ens ha semblat una illa espectacular, per la seva natura, paissatges,i el seu  l’ambient tranquil  i respectuós… A més a més vam tenir una meteo increïble , quins dies de sol!! Un destí dels que no et deixen indiferent.

I la propera entrada que vam fer i veure per la Illa Nord , que encara que no és tan popular com la sud hi vam trobar raconades molt interessants.