Restonica, primers dies de Tafoni

El primer lloc a on vam fer parada va ser a la Restonica, una vall granítica i d'ambient salvatge (però molt i molt visitada) ben bé al costat de la ciutat de Corte.

Aquí ja hi havíem escalat i en teníem un agradable record de fer vies curioses i divertides entre tafoni. A saber (tirant de wikipedia):  el  tafoni és una formació a la roca en forma de forat o cavitat que pot variar de centímetres a metres, esculpides per l'erosió . Sol produir-se en roques el cristalines o de gres en climes secs o a la costa.  Deserts, illes... L'origen? Poc clar, el vent o el contrast entre l'humitat i la sequetat. Doncs bé Còrsega és un festival de tafoni i granit esculpit amb formes ben estranyes, i pels que escalem els resultats d'aquest fenomen són unes peculiars línies en granit desplomat i molt de canto.

Pel que fa a la logística, per dormir hi ha una gran oferta de càmpings, dins la vall no s'hi pot pernoctar està repetidament senyalitzat al llarg de tota la carretera que traça la vall.. Per fer “camping sauvage” com en diuen el francesos o sigui dormir “por ahí”amb la furgo no està fàcil.

Als afores ha algun racó tranquil a on es pot passar la nit , sempre amb discreció.

Ja ens havien avisat i ho vam poder comprovar, que alguns corsos tenen la “graciosa” costum en veure una furgo o auto que sembla que dormint passen pitant “ a fondo”...no els deu molar gaire el “camping sauvage”. Durant el dia pot aparcar en la pista excepte el últim quilòmetres,hi ha un pàrquing al final de la carretera i és de pagament 5 €.

I ja tocant d'escalada, vam fer:

“Aqua di roca “  (7a+ max. 6b obl. 200m) PUNTA SPENICAZZIA

Excel·lent, tirades amb tafonis gegants un “disfrute” Roca molt i molt bona i molt de canto ,bé el llarg de 7a trenca la tònica és una placa de romos que et posa els dits a to.

Molt recomanable. Mateiral :cintes exprés (hi ha molt parabolt).

La baixada es ben evident per uns rapels fins arribar al camí però alla vam pillar molt i molt vent (poc li faltava per ser patagònic) no ens sentíem entre les reunions, parats llargas estones esperant a que afluixes per poder tirar les cores...uf vam passar un “mal rato” .

escalant a Corcega i amb el plomes!!

el llarg de 7a ..rarillo...

no es pot plasmar la ventolera que feia però va ser un "sidral"

“San Teofalu”  (6a + max.  200m)  PUNTA SANT TEOFALU

Aquesta agulla es troba a la part alta de la vall, cal aparcar en l'ultim aparcament .

L'entorn és molt alpí, a més vam gaudir d'un dia molt clar i sense vent (la ventolera anterior ens va deixar acollonits i ja havíem consultat la meteo de com evolucionava el tema).

La via , una preciositat ,de caire clàssic, evident i poc complicada. Un seguit de diedres estètics amb roca encara millor.

Semi-equipada no vam posar gran cosa. Horari unes 2 o 3 hores...Descens en rapel per una via del costat tot molt evident.

A fer, per la línia i per l'entorn.. A més a més com que es ràpida de fer val molt la pena acabar el dia fent l'excursió als llacs dalt, el Melu a 1720 i el Capitello a 1950.

el diedre que ens esperava...apa a  passar-ho bé!!

i jo que portava el biquini, les aletes i em veia ajaguda en alguna platja idílica...doncs no!!!

pujant cap al Capitellu i el Melu darrera

“Esmeralda” (6b+ max, 6a+ 0bl. 450 m)  a PUNTA UFINELLU

Sincerament, quan estava baixant de la via pensava: però quin pal! , n'estic fins el monyo de caminar o intentar avançar entre esbarzers, blocs patinosos i matolls espinosos que em deixen les cames i braços fetes una quadre. L'aproximació i la tornada van ser un calvari una canal empinada i bruta. I jo pensva això no ho recomano a ningú. Però.. la via doncs no va estar malament , no era un “must” i no ens va deixar flipats , tot i això ens va regalar uns quants llargs de pur tafoni.

Totalment equipada, vam trigar unes 5h i mitja.

recordo aquest moment...estava pensant en la agònica baixada que ens quedava

“Le bonheur est dans le pré”  (7a+ max. 6b+ obl 200m)  ROSOLINO

     Sortim de la vall de Restonica per anar l'engorjat veí , les Gorges de Tavignano un indret rocós i espectacular ,i un clàssic pels senderistes.

     El Rosolino és una torre en el cor de de l'engorjat, amb vies més que interessants. Ens vam decidir per la “bonheur..” i gran encert! Per començar l'aprox és un agradable passejada i la ruta un gran joia, no pas fàcil! Fissura ampla i desplomada en els dos primers llarg que acaba amb una agradable combinació de tirades de placa i tafoni. Molt complerta i exigent. I altament recomanable.

    Horari...no recordo potser unes 3 h i material un joc de friends.

   Descens pels diedres de la “Ombres i Lumieres”. A l'ultim rapel se'ns enganxa la corda finalment la vam poder treure, però vam haver de recórrer a la "mini traxion" i penjar-nos els dos el nostres pes per poder-la fer cedir. El Quim “ a muerte”, jo escaquejant-me una mica,sabia que quan la corda cedís podíem sortir disparats a terra...i així va ser. Doncs sort en vam tenir de portar aquestes mini- politges!!

aprox tranquil·la i panoràmica

inici de la via, no té pèrdua: fissura amunt i apretar!!!

ultims moviments del 7a dur dur!!

galàctic!!!

plaques finals

misteriosa liada de corda en el tronc en un dels rapels aquí vam tenir sort, era una repisa el amb una trepadeta s'hi va poder arribar i desfer-ho

I aquest és el recull de la nostra visita a Restonica les seves tàpies ens van deixar molt bon gust de boca, valen molt la pena!

Pedalades corses

   
   Aquesta vegada no parlo d 'escalada , parets, cordes, vies..sinó dels nostres amors i desamors amb la bicicleta de muntanya per Còrsega.
 Vam arribar a Ajaccio un dia de maig quarts de 7 del matí, la ciutat encara dormia í vam fer una volta per trobar una llibreria i aprovisionar-nos de guies i ressenyes (on escalar , que visitar...)

  Quan s'aixequen les persianes ja estem davant d'una llibreria, just davant la plaça on es fa el tradicional mercat setmanal amb tota mena de productes tradicionals i de la terra.

Ràpidament trobem la guia d'escalada esportiva “ Falaises de Corse” i la guia de via llarga “Grandes vies de Corse” ambdues de Bertrand Maurin i Thierry Soucahrd . Ens van semblar bones guies,amb detallades descripcions de com arribar als pàrquings, als sectors , parets...

                      

     Remenant vam trobar un pràctic mapa de Còrsega d'aquells amb els dibuixets dels llocs més rellevants (turísticament parlant ) senzill però útil. I per acabar ens vam fer amb una guia de recorreguts en BTT per la Illa, “ A VTT Balades et randonnées. La Corse” que desprès d'haver -la utilitzat  per fer 3 sortides vam concloure que no ens va molar  gens. A primer cop d'ull semblava molt detallada amb coordenades, mapes i molta descripció però no sé si va ser casualitat que els tres recorreguts que vam fer  de ciclables en tenien ben poc.Ja en vam tenir prou per deixar la guia arraconada en un armari de la furgo. Vam passar més hores arrossegant la bici que no pas pedalant (bé ara potser he exagerat una mica però algun dia vam tenir aquesta sensació)
   I posats a tocar tema de pedals, aprofito aquest post deixar els racons que vam veure en bicicleta. Que per cert eren ben bonics encara que pedalant no va ser la millor manera de contemplar-los.

                          

sincerament...no ens  va ser gaire útil

  La primer sortida va ser just el dia que vam arribar a Ajaccio. Amb la recent compra de la guia ens vam emocionar i vam treure les bicis . Vam fer un recorregut anomenat “Per sobre Ajaccio, el sender de les Crestes”. Suposadament hi havia petit tram de corriol no ciclabble i la resta era a sobre el pedal . Però no va ser pas així. Aquest camí de les Crestes, que ofereix unes bones vistes d'Ajaccio no es podia fer sobre dues rodes  i   vam fer el caminet amb la bici a l'esquena, tant de pujada com de baixada  Ens va recordar al camí de la Mola estret i amb pedres grans. Es una ruta interessant amb bones panoràmiques però no però millor anar a peu.

                       

vistes des del camí de les Crestes

    Dies després que vam tornar a agafar la bici va ser per la zona de la val d'Asco al nord de la ciutat de Corte. Concretament al peu de les agulles de Popolasca una cadena rocosa molt espectacular. Aquesta vegada va ser més ciclable que l'anterior però no tant com ressenyava la guia, la pista de baixada cap a la vall era un incomoda barreja de sorra i blocs. Ens va semblar una ruta interessant en un entorn bastant tranquil.

sortint del poble 

inici de la ruta amb les agulles al fons

la volta passava pel pintoresc  poble de Piedrigriggio ...foto de rigor al campanar

Havíem llegit que en la costa nord hi ha el desert d'Agriates amb grans dunes, paisatges immensos, i que per accedir a la costa cal passar fer-ho a través de pistes, a tenia bona pinta per anar-hi a pedalar.  Vam consultar al llibre sobre quins recorreguts marcava per aquella zona i si, n'hi havia i una per la part oest de la zona.

     Paisagísticament parlant va estar molt bé, tot i que les gran dunes sobre les que havíem llegit encara les estem buscant ,  ens vam trobar una espectacular combinació de roques, sorra blanca i mar acompanyada per cel amenaçador que finalment no va descarregar. Però pel que fa al tema de pedalar va ser un desastre. La pista de  baixada fins la platja  era bona i entretinguda , la part que recorria la costa ja ens vam haver de carregar la bici a l'esquena una bona estona (això però ja estava previst en la descripció de la guia) però per tornar a la carretera va ser una agonia (segons l'autor era un pista bona, ja!) pel capbaix crec que vam estar un parell d'hores buscant una pista que no ni de bon tros es podia fer pedalant i amb la bici carregada a l'esquena . Vam acabar fins al monyo de tant caminet, rocs, esbarzers i matolls .

                         

la platja del desert d'Agriates 

el tram de costa era preciós:

moment de baixar de la bici...i serà per una bona estona

últims qms de la ruta ..una mica de tot...

     I  aquest va ser l'última jornada que vam pedalar en aquest viatge. Potser va ser casualitat o no.. que vam fer 3 recorreguts en els que les descripcions de la guia ens van semblar bastant allunyades de la realitat. Fins i tot el Quim, a qui li mola apurar amb la bici i  , va renegar de l'estat de les pistes i els camins... 

     Conclusió ens va semblar que seria millor anar amb un mapa de carreteres i fer alguns quilòmetres per carreteres secundaries amb poc trànsit entre poblets i racons tranquils. 

Gaudint dels bons moments.

     Retorno al blog, veig la data de l' últim post...han passat ja uns quants mesos! Tempus fugit (m'agrada aquest expressió..) el temps passa, i a una velocitat vertiginosa.

      Aquesta vegada em remuntaré al mes de març, teníem planificat anar a Calanques el 15 de març que és quan obren el càmping de Cassis. Però abans vam decidir fer un estada per les mítiques escoles catalanes de Siurana i Margalef , una bona combinació no? Que dir que ja no se sàpiga d'aquestes grans zones.

    Siurana ens va fer arquejar i apretar les dents com mai . Els meus pobre dits !! En canvi el Quim em va fer una “demo” tant que es queixa de poca força als dits i aquells dies va tenir un “subidon” com diu ell, fent alguns "encadenes" bastant lloables.

    A més a més vam sabíem que al acabar d'escalar ens esperava un divertit sopar amb a casa del Sergi i la Betlem, sopar amenitzat pels dos “angletes” el Roc i l'Elba...quines grans sobretaules vespertines!!

 ultima hora de la tada.. amb Siurana al fons...i és que tenim racons ben bonics!!!

grans vetllades!! com mola! gràcies familía!!

I per donar-lis un respir al nostres dits, vam combinar alguna escapada als forats del Montsant i vam aprofitar per fer alguna caminadeta per les terres del Priorat

el Sergi ens va fer una bona ruta pels voltants de Siurana

Francesc i la seva estimada Monocroma...

el Francesc, després d'una bona marató de bidits al Racó de Missa

I vam tornar a Siurana uns dies però de tanta regleta ja tenia els dits com botifarres i amb molèsties ...quin pal!

     Vam començar a visitar amb més freqüència el conglomerat de Margalef, el bidit no em castigava tants les articulacions. I sense adonar-nos van anar passant els dies i allà ens vam quedar abandonant el projecte de Calanques (però tenim claríssim que és un lloc al que hi hem d'anar ).      Estàvem bé, tranquil·litat, bones vies i sobretot bona companyia. El Vicent ens va regalar unes petites joies que acaba d'obrir...vies boníssimes, de les que se'n parlarà.
      I a més a més vam coincidir amb una colla de “ maños”. Divertits i escandalosos. T'adonaves d'allà a on estaven però era encantadors molt bona gent i hi vam connectar molt. I a vegades passa, que et sents  bé en un lloc i no et  cal buscar o marxar més enllà i així va anar. Vam descobrir un Margalef més tranquil, vam escalar escalar en algun sector oblidat, en algun sector nou, algun clàssic tots molt bons. no cal dir-ho. És cert que és una zona molt concorreguda però a la vegada és un entorn molt màgic, barrancades, roca, graus... salvatge.

pel que fa a l'escalada:

el Balcó de la Penya Roja un antic i petit sector...molt solitari  i amb molt d'ambient 

baixant de "Memòria Històrica" al Balcó. Un dels 7a més bonics i amb més pati de Margalef ...boníssim!!!

Arriben els Aragonesos i tot agafa un ritme .."carimaño" , tranquil·litat, bons i llargs esmorzars, però  això si , a l'hora de trepar molt fanatisme!!

hora d'esmorzar ..semblava  un banquet de casament ...i s'allargavaaaa

i evidentment després de tibar cap al refu i entre birra i birra, mai arribàvem a sopar abans de les
11!

i fins i tot ens van enganxar al joc...la Pilar ens va plomar!!

  13:oo fent el vermut...així vam acabar després d'uns dies amb els "mañicos"

però quan s'ha d'apretar s'apreta:

bones fotos que va fer el Vicent al Quim

Víctor descobrint la combinació guanyadora de bidits

la Pilar encadenant el seu primer 7a 

felicidades i olé!! 

i el Vicent... "imparablament" sempre actiu

i una servidora  clavant els Oasis .Quin gran canvi amb aquests nous gats de Tenaya.

sempre a lloro...

pel que fa a als dies de repòs, a banda de grans àpats això és el que fèiem:

Vam aconseguir un mapa de rutes de la Serra del Montsant i vinga! 

Els  voltants d'Ulldemolins una volta que surt de l'ermita de Santa Magdalena. Aquest és el tram de les Cadolles Fondes.

ermita de Sant Bartomeu

   Excursió amb la Blanca a l'ermita  de Mare de Déu del Montsant. Bé, amb la Blanca venia un "bebe" a la panxeta...els tiets catalans ja li deiem Oriol (amb la "l" final molt ben pronunciada)  ja vam fer la conya de buscar-li un nom ben català al nen i que ens fessin padrins que li regalaríem la mona del Barça...però crec que no ...

Un gran dia, expedició "maño-catalana" al Delta de l'Ebre :

vam acabar amb la paella de rigor

Però i tot i que estàvem molt i molt bé, va arribar el dia que ja necessitàvem moure'ns. Per anar  Calanques ja hi feia massa calor i  a principis de maig  vam emprendre ruta cap a Còrsega i sobre Còrsega escriure els propers posts  Ens ha semblat un excel·lent  destí per fer via llarga, per fer esportiva és una mica fluixet, també ens vam tombar per les seves platges i també vam fer alguna incursió amb la BTT no ens va semblar que la activitat eina de la illa. Però tot això ja anirà venint.

ferri des de Toulon fins a Ajaccio