Oh là là Verdon!

  

 Per fi  el gran clàssic i històric engorjat. I és que ja havíem fet algunes temptatives d'escalada però el fred o la pluja o el ditxós mestral ens havien fet marxar.

Aquesta vegada ,mes de maig, la caloreta ens acompanyaria.

Si l'escalada verdoniana és famosa per les seves plaques amb gotes d'aigües i el tarannà tècnic, les dues vies que vam fer van ser una sobredosi deliciosa de diedres , xemeneies i fissures. Veníem d'Annot i estàvem “puestos” en el tema.

la salvatge bellesa del riu Verdon i les seves roques:

  Sobre els topos, vam fer servir el llibre “ Parois de légende. Les plus belles escalaes d'Europe"  A. Petit i i S. Bodet , i la nova guia que s'ha publicat aquest any: “50 ans & 500 voies d'escalade au Verdon”,  de editada per  CD FFME de A. Simon, que la vam comprar al poble de la Palud.

  Pel que fa l'estada a la zona; amb la furgo vam dormir en alguns racons de la “Route de les Crétes”, i si no hi ha una bona oferta de càmpings en el mateix poble de la Palud .

I parlant dels "apalanques" aprofito per fer un comentari. Fa molts anys que voltem amb furgoneta i ens apassiona aquesta aquesta forma tan lliure  de viatjar, però una cosa tenim clara: allà a on hem estat no hi deixem ni rastre! M'entristeix molt veure com alguns d'aquest col·lectiu "furgonetero"  (en el qual hi estem inclosos) ho deixen tot fet una merda, papers, cagarades, i deixalles variades. És molt fàcil endur-se els papers en una bosseta i portar un cavaguet  o una pala enterrar "la caca".  Penso que hi ha persones no tenen respecte ni  per l'entorn ni per la gent local que viuen en les zones a on escalem.

  

I ara si, les vies:

DEMANDE

  Brrr , boníssima!!  Via històrica, la primera que es va obrir a la paret d' Escalès el 1968 . Una joia, increïble línia de 350m d'agradables diedres i xemeneies. La roca una mica “sobada”, però com que no te gaire dificultat no resulta molest. Via molt i molt recomanable, divertida i amb molt d'ambient.

  Sobre l'aproximació i la tornada vam fer una curiosa combinació. Vam aparcar al pàrquing del POINT SUBLIME, des d'allà ens vam plantar a peu de via pel popular “Sentier du martel”, fàcil i evident. Però per fer la via s'ha de sortir per dalt, es va a parar a la route de les Cretes, i d'allà al cotxe hi ha 14 quilòmetres, es pot fer autoestop però vam pensar que per l 'època que erem no hi havia molt de moviment i teníem molts números de menjar-nos el 14 quilòmetres a peu. El Quim tan espavilat i pràctic com sempre va tenir una genial idea que ens va anar de perles.
  Vam deixar les bicis (que sempre formen part del nostre kit de viatge) amagades entre els arbusts de la carreta i en acabar la via vam  retornar a la furgo amb una agradable pedalada.

Quant a horari : Vam estar unes 6 h i 1/4 ens hi vam posar d'hora perquè feia calor i volíem aprofitar les hores d'ombra matinal d'aquesta paret. A les 17:00 ja estàvem a la furgo contemplant els turistes que com nosaltres contemplaven l'espectacle de POINT SUBLIME

Material: Portàvem un joc d'aliens i cams del 0,5 al 2.

fissures incials

ambient verdonià

al peu les famoses xemeneies finals

motxilla a la panxa i  a fer el cuc!

a dalt d' Escalès

les bicis encara hi son!

avall!!

s'ha acabat

VIA LES CAQUOUS

L'endemà vam fer un volt amb el cotxe contemplant les diferent perspectives del engorjat, per cert espectaculars, i al migdia (que és quan arriba l'ombra a Gran Eycharme )vam rapelar per fer la via Les Caquous. Un altre itinerari de fissures i diedres. Però res a veure amb la Demande, tot i que no passa de 6c, el grau és mes picant i les fissures desplomen considerablement , cal apretar en tots els llargs! Una ruta de caire esportiu , totalment equipada . Portàvem uns cams petits (els de per si de cas) però no vam posar res. Ens va agradar, pensem que val la pena, roca bona i bones vistes, però no vam sortir flipats, la veritat. Tot i així és una bona recomanació.

Sobre l'horari unes 3 h. és una bona via, per fer una tarda tranquil·lament.

Pel que fa a l'aproximació vam aparcar al Ref. Maline, i no al mirador que marca la ressenya. El motiu és per la fama de robatoris als cotxes, i en el refu queda més vigilat. Només vam haver de caminar un quilòmetre més per la carretera Trobar la via no té complicació ja que en el punt a on s'ha de deixar l'asfalt hi ha el nom de Caquous en vermell i d'allà  seguir el camí de baixada que condueix als ràpels.

rapel a ple sol el torrat era important

el Quim sortint del llarg de 6c... ja ja com li va apretar!!

més fissura

travessia i placa (de les poques que vam fer)

ultim llarg un "disfrute"

Vam escalar dos dies però al tercer veient com el termòmetre arribava a massa amunt , vam regalar-no un dia de “turistada” remant al llac de Sante Croix i remuntar una mica el Verdon, Feia molta , molta calor i l'aigua venia més de gust que la roca. Vam llogar una piragua  en un dels “xiringuitos” i a fer el “dominguero” ...que també mola!

I fins aquí la nostra visita al Verdon, un lloc amb molta màgia i molta història, a on segur que tornarem, queda tant per fer!

FISSURES A ANNOT: EL TAMANY SI QUE IMPORTA ...

Reprenent el fil de tot, tornada a casa i al blog. I aquí va un  post sobre Annot que teníem pendent del viatge de la primavera. I no me'l salto perquè vull compartir aquest un petit tresor d'escalada tradicional i fissures,que combinat amb un paisatge preciós i un entorn tranquil ens van fer passar uns dies genials.

És un poblet medieval ubicat  en la regió de PACA (Provença-Alps- Costa Blava). N'havíem sentit a parlar dels seus blocs però les fissures són el que van  fer anar-hi.

Ens vam instal·lar a l'àrea per auto-caravanes que hi ha als afores i sortíem caminant d' allà mateix. Entre aquesta comoditat i unes fissures que ens vam enamorar, ens hi vam estar dues setmanes. I casi que vam escalar cada dia, bé cada matí, perquè a partir del migdia unes fortes tempestes ens feien retornar per la Ruta del gres.  Aquesta població medieval és freqüentada per molts senderistes que fan el peculiar sender del gres, un itinerari que recorre les laberíntiques formacions del gres que coronen el poble.

area d'AC d'Annot tranquil·la i ben situada

el poble

les parets

Pel que fa a l'escalada: “acollonant”, un festival de fissures de totes les mides , un petit Indian Creek, que ens va deixar impressionats. I, malgrat que vam poder fer moltes vies ens van quedar ganes de tornar-hi.

Tal com vam arribar vam anar a comparar les ressenyes al “Café du Comerç” ven visible des de la carretera que creua el poble.

Hi ha la ressenya de tradicional:

I la d'esportiva , aquesta no val gens la pena gairebé totes les són de picats , van ser obertes ja fa uns anys per atraure a escaladors però no són gens atractives.

I pel que fa al boulder hi ha una guia online : http://abloc.org/index.php?type=2 . Nosaltres, vam  tenir la sort de coincidir amb escaladors locals , entre ells un noi desgarbat , callat però molt amable que era el fortíssim (i ara polèmic) Enzo Oddo, ell i l'Antoin ens van fer unes molt bones recomanacions

Hi ha un bon numero de sectors de trad, la principal paret és el sector la "la Vire Inter" a on hi ha el repertori més variat de vies. Hi ha altres sectorets "La cascada", "La chambre du roi" amb menys oferta però que es mereixen una visita.

 així és el Gres d'Annot:

sector" Les portetes " hi ha 1h' de "pateo "i només per fer aquesta via"les portetes face"  va valer   la pena .Una línia que ratllava la perfecció

un tastet de fissures:

 via de gres però atípica tot forats , autoprotecció amb ponst de roca i alguns friends...boníssma!

Pel que fa a l'escalada doncs és escalada tradicional en fissura, tot net només les reunions, cal portar un bon assortit de friends i tascons de totes les mides, i ganes d'apretar!. Vam fer vies de tota mena, i en aquest tipus d'escalada no ens importava el grau (gran frase que diu tothom però que ningú s'ho creu...) escalant fissures el que importa és la mida  (mai més ben dit), si era una fissura per camalots del 1 o 2 jo sabia que pujaria amb certa comoditat  en canvi si la mida era per camalots del 2 o el 3  seria el Quim qui pujar corrent i jo ha hauria d'encastar i regirar avantbraços i turmells...però mola. Ens molen les fissures,  arrancar de terra amb la faldilleta de material i sempre rumiar com gestionar el "seguros", què poso, aquest si aquest no, que si me'l guardo per més amunt. Al Quim li va sortir la bestia, va fer alguns encadenes de fissures amples, desplomades i doloroses que el deixaven baldat, però com lluitava!!

 a part de lluitar com un "jabato" no s´ho pensava dos cops en saltar sobre el friends!!

Crec que és una escalada addictiva, a vegades  és dolorosa , patidora però quan arribes a la R amb el cor accelerat és un moment deliciós ( seran les endorfines?!)

Van ser un dies “estupenduuus”. Recomanem una visita a tots els amants de les fissures i l'escalada tradicional.  

I pel que fa al bloc...doncs vam anar un parell de dies a la piste d'Argenton però no ens va entusiasmar, no està mal però crec que no era l'època, no hi havia gent i  els blocs estaven bruts de molsa...no se... vam preferir fer corda.

I aquestes han sigut quatre pinzellades sobre el que ens ofereix el gres d'Annot. Si us agraden les fissures no us ho perdeu!

Racons de Sardenya. Petites joies naturals

Sobre les nostres escapades turístiques a Sardenya, ja vam estar en algunes poblacions destacades  durant nostra anterior visita. L'interior ens va semblar molt autèntic, Oliena, i recordo especialment Orgosolo, el poble que destaca pels carrers amb murals pictòrics amb molt de missatge social i històric.

Aquest vegada vam passar per Cagliari la capital de la Illa, va coincidir amb la celebració de San Efisio la festa més sentida de la ciutat. I vam aguantar estoicament 4 h de peu per contemplar una de les processons més vistoses i multitudinària de la illa.

agafant força per aguantar la jornada

colorida processó, cada poble desfilava amb els seus vestits tradicionals:

això si que són bous!!

estores de pètals per quan passi el sant

Mentre ens dedicàvem a buscar sectors, vam ver una parada al massís del Gennargentu, d'on emergeix el punt més alt Punta la Marmora de 1834 m.i sense haver-no planejat vam anar a dormir al pàrquing i el matí següent vam fer el cim. El cim és un turonet de vaques però l'indret és preciós. Situat en el cor de la illa, ens va oferir un ambient tranquil i salvatge, a més a més, per arribar-hi vam recórrer uns paratges naturals de gran bellesa i molt relaxants.

De camí cap al massís vam fer parades a llocs com aquests..i alguns pobles que no recordo el nom ..ups!

l'àvia 

de  murals amb imatges quotidianes  en trobarem en molts  pobles sards:

abuelooo!

les esqueles

parada al llac  Fonni un  raconet isolat i tranquil

Ascensió a Punta la Marmora:

CIM!

t'ho has guanyat!

Mirant-nos el mapa, vam veure al a costa oest una punxeta que s'endinsava cap al mar, és la

península de Sinis , busquem una mica d' info i vam decidir anar-hi..mm.. vam tenir la impressió que seria un indret que ens molaria.. I efectivament. Ens va encantar. Es pot visitar els restes de l'antiga ciutat de Tharros i ens vam trobar amb una costa encara molt verge i solitària, que vam recórrer a cop de pedal.

Vam aparcar al bucòlic poblet de San Salvatore i vam sortir en bici. Com mola pedalar!, com diu el Quim en bici sempre podem veure el doble que caminant i és ben cert. Anem desfilant per un paisatge variat, immensos camps de blat, de carxofes, i al final una costa molt original amb unes platges de quars. Talment semblava que hagués acabat de caure una bona pedregada.

vistes del final de la península amb el corresponent far:

resseguint la costa sobre rodes

arribem a la platja de quars, fascinant!!

i després de pedalar acabavem estirant les cames a Pulzu Idu i Punta Pallosu, també sorprenents

La Costa Esmeralda és una de les zones més famoses per les seves platges i la gent rica que allà hi estiueja , però tot i que la costa és preciosa ens va semblar un lloc tan explotat que ha perdut el seu encant i no ens va agradar . Però hi ha un indret en aquesta banda que encara conserva part de la seva autenticitat és el Parc Natural de L'Arxipèlag de la Magdalena.

En el poble de Palau (saturat de turistes, com nosaltres, vaja) carreguem les bicis al ferri i en 15 minuts arribem a la Illa de Magdalena d'allà vam pedalar fins al curiós pont que uneix aquesta illa amb Caprera. Un racó fascinant, no hi ha gairebé cotxes, vam fer la illa de punta a punta parant a platges granítiques i cales de pel·lícula.

el pont que uneis les illes de la Magdelena i Caprera

actualitzant el gps

som-hi!

SpiagaPelosa una llarguíssima platja de sorra blanca i aigües transparents. Amb tanta bellesa el lloc és molt concorregut, Les vistes al mar són precioses però a la nostra esquena cases, bars i pàrquings de pagament ,però es mereix una visita i unes hores de relax per contemplar-la.

Alguer, una ciutat històrica a la que volíem dedicar unes hores per contemplar, i intentar captar indici del pas dels catalans. La seva bandera quadribarrada, algun monument a la unió de la llengua

catalana, i el nom del carrers en italià i català arcaic. No vam tenir temps d'aprofundir sobre el tema i vam fer un tranquil·la passejada a última hora de la tarda per aquest poble que encara manté una arquitectura medieval, carrers rústics, edificis de pedra i unes robustes muralles que rodegen al poble. I als seus peus un tranquil port esportiu.