15/5/09

ARCHES NATIONAL PARC

Si alguna cosa podem envejar als americans són els seus parcs, regals de la natura, entorns i paisatges únics en el món.
Com que tenim la intenció d'incloure en la nostra ruta visites a parcs nacionals, hem comprat un pas anual ...80$! però permet entrar i sortir dels parcs nacionals de tot el país durant un any a partir de la data que es compra.
  • ARCHES
Com el seu nom indica, és el parc dels arcs, té més de 2.500 arcs registrats i afirmen tenir el més llarg del món amb 93 m. d'una base a l'altra. Es considera arc a partir d'un metre.
Com a tots els parcs, a l'entrada hi trobem el Visitor Center a on s'aconsegueixen mapes i tota mena d'informació com la meteo, regulacions de la zona, allotjament... i com no una amplia gama de souvenirs amb les imatges més clàssiques del parc.
En la majoria dels parcs hi sol haver un recorregut de carretera asfaltada que passa per miradors o accedeix a camins que porten a diferents punts d'interès (roques, torres, miradors..)
Tot està perfectament indicat i marcat, els americans cuiden bastant els seus parcs. Cartells informatius, wc en els pàrkings, molt ènfasi en el tema de no sortir-se dels camins marcats. I és que el desert és un entorn molt fràgil, i llocs per on passa tanta i tanta gent és necessària una bona gestió per preservar-ho el màxim possible.
Em va cridar l'atenció ell que s'anomena "la crosta biològica", es tracta d'una capa fosca que cobreix la terra, composta de cyanobactèries (no sé que són però tenen vida), liquen, algues i fongs. Aquesta capa combat l'erosió absorveix la humitat, i proporciona nitrogen i nutrients a a la vegetació del desert. Per tant si trepitgem aquests organismes gairebé invisibles estem traient vida no només a les plantes sinó també als animals als que alimenten.


la crosta biològica...vida!

Un dels principals atractius d'Arches, és el color de la seva roca, tons del gres un anomenat "entrada sandstone" que és de color salmó i un altre color característic s'anomena navajo un color "ante".


les roques d'Arches

Visitarem el famós Delicate Arch, un maravella, a més a més tenim la gran sort d'arribar-hi en el moment de la posta de sol i els colors torrats de la roca prene unes tonalitats que són un regal per la vista.



aproximació cap a Delicate Arch...segur que estarem sols!



l'arc i el circ de gres que l'envolta



aquesta sóc jo!



ohhh!!

Amb una curta caminadeta arribem al Double O Arch, un arc am dos forats, la seva particularitat és que és l'únic al que pot accedir a dalt. Cosa que no dubtem a fer i val la pena, no només pel fet d'enfilar-se sinó per la vista dels colors i les roques dels voltants.



el Double o Arch i el Quim dalt



les nostres sombres a la paret des del Double O Arch



a part d'escalar un altra afició del Quim...fer fotos a les ombres

El camí que porta al Double O passa pel Landscape Arch, el més llarg, tot i les seves dimensions és el que menys ens va impressionar. El que ens va cridar l'atenció va ser un escrit que deia que el 1991 hi va haver un desprendiment d'una part ni més ni menys que 18m de llarg, 3m d'ample i 1,5m.de gruix!


Landscape arch, el més llarg


També ens vam passejar per Park Avenue, realment sembla una gran avinguda d'enormes parets i torres de roca, sorprenent. Dsprés vam buscar info i sembla que per aquí hi ha algunes vies d'escalada, la veritat...el lloc és increible però la roca no sembla molt bona!



l'avinguda de roca...impressionant...si tot fos roca bona!!


Tampoc no ens vam perdre la Balanced Rock, una divertida imatge d'un gran bloc que l'erosió ha decantat i sembla que estigui a punt de caure.


la roca en equilibri..fins quan?


Durant el recorregut tindrem uns bones vistes de les Salt Mountain, el seu blanc contrastant amb els colors torrats d' Arches és realment impressionant.



quines vistes!



neu i sorra



sorpresa d' última hora!

Si s'està escalant per Moab val la pena una escapada als Parcs Nacional, com ja he dit són espectacles únics en el món.

12/5/09

ESCALANT A INDIAN CREEK

  • Battle of the bulge

Aquest sector alberga alguns del millors diedres de la zona. Un racó molt bó i altament recomanable. El sol no hi arriba fins al migdia.


Vistes del sector, una aproximació ben curta.



...i les fisures?!

Com a vies que ens han agradat trobem, la "Battle of the buldge" 5.11, l'estrella del sector i just a l'esquerra, la seva germana bessona "Black corner" 5.11, les dues són dos diedres perfectes de roca fosca, amb una fisura de mida dels dits, bavaresa perfecta! Una altra via molt interessant és la "Cave route" un 5.10+ també de bavaresa i com indica el seu nom es troba a dins d'una cova.

El segon dia que vam vam tornar a Battle of the Buldge va ser amb ser amb la Carolina i el Francisco, ella és colombiana, ell és portuguès, han estat un temps vivint a Sabadell i ens hem conegut a Indian Creek! Estan fent més o menys el nostre recorregut amb un cotxe comprat aquí. Ens instal·lem uns dies amb ells al camping Super Bowl.
Escalfem en un 5.9 "Warm up" curtet però divertit, i el Quim monta la "Ruby's Cafe" 5.13,la peça més gran que posa és un 0.4 camalot o un alien groc... i ni més ni menys de 12 peces d'aquest tamany o inferior! Fisura pura i dura de dits, pel que fa als dits encara ens hi aguantem relativament bé el problema està en on posar els peus, com carai els hem d'encastar en una fisura tan diminuta!


A punt per escalfar a la "Warm up"



Escalfant, via curta però intensa!




El Quim a la "Ruby´s Cafe"...quina línia!


La veritat és que gairebé totes les vies que vam escalar ens van agradar, però a destacar la "Real Piece of the Real State" 5.11, un altre regal del desert! una fisura que comença amb mida de dits i es va eixamplant progressivament durant 30m. fins arribar a ser de la mida de punys.

Per acabar el dia el Francisco escala la "Big Boy" 5.11 de Off-width i no vegis com s'ho curra! Veient-lo a ell sembla fàcil, i realment és una escalada poc agradable...per no dir agónica i esgotadora! Però és una tècnica interessant i cal practicar-la, mai se sap si algun dia ens caldrà superar algun llarg d'aquestes característiques en alguna paret!



"Real Piece of the real State", i la fisura es va aixamplant...


arribant a la part més ampla de la "Real.."



"un puño para muestra"..aquesta era la part més estreta de la "Big Boy"!



Encastant el que faci falta!



genolls i tot!



llaarga!!




la Carol, super atenta assegurant al Fran en la" Big Boy"


Tot i que vam estar dos dies a Battle of the Buldge, encara ens han quedat un bon grapat de vies per fer, i tambés és veuen bones. Sector ideal per escalar bavareses perfectes.
  • Second Meat Wall
Aquest és un dels sectors que ens van recomanar uns escaladors locals i no ens va defraudar.
Hi hem anat dos dies, el primer hi vam anar el Quim i jo sols i ens vam limitar a fer les vies que el nostre material ens va permetre. "Tube Steaks tomorrow" 5.10+, bona però per escalfar una mica massa, al menys per mí perque a dalt s'eixampla bastant i vaig ahver de fer forcça amb tota al musculatura del cos!



el peu de via a Second Meat Wall



olé!

El Quim s'ho passa bomba a la Meat Machine, un 5.11 amb passos de bloc a dalt i un"aleje" considerable!


estigues per mi que ara bé" lo xungo"

Just l'endemà tornem al mateix sector amb uns escaladors locals, un dia perfecte!
Comencem escalfant en una via que no surt a la ressenya, deu ser 5.9 o 5.10-, està bé.


la via d'escalfament

Totes les vies que vam escalar són 5 estrelles, "Tofu Crack"5.10 molt agradable , mida de friend del 2 i el 3 camalot, o sigui encastaments gairebé perfectes de mans i peus...aquella mida que dóna la sensació de que ja sóc experta en fisura!...tan de bó!



La "Tofu crack"



35m. de fisura...quina pila!



Després ens posem a la "Top Sirloin" un 5.11 en el que fan falta 12 cams del nº 1! Però quina fisura més perfecta, recta i de la mida de la meva mà al Quim l'hi era una mica petita.
Acabem el dia fent uns top- ropes en un Off-width ..."joder quina agònia!" et deixa esgtoat però amb ganes de tornar-hi!



el Dru, escalador de Colorado escalant l'0w...ho va deixar tot!!



aprofitant el top-rope...al final la vaig fet tota del sense pillar-me..i l'endemà agulletes!!



friends...gegants!
Doncs un altre sector a visitar, està a l'ombra fins a les dues del migdia.

2/5/09

Escalada, fisures i desert

Les formacions rocoses del desert que envolta Moab ens ofereixen, segurament, les millors escalades en fisura del món. La roca sembla partida amb regla, línies rectes de dalt baix amb una amplada gairebé sempre igual, la perfecció.
L'ètica de la zona, evidentment es basa en l'escalada tradicional, els únics punts d'expansió es col·loquen en les reunions, o en algunes plaques impossibles d'assegurar amb peces móbils.
Per escalar aquestes impressionants vies, a part d'una bona técnica d'escalar en fisura, encastant mans, punys, peus, cintura i el que sigui!, farà falta un bon assortit de friends i en alguns casos tascons.


paradeta per organitzar el material


Recuperant la "ristra" de friends

Ens hem trobat amb vies de 30m o més en les que ens pot fer falta 10 peces de la mateixa mida, uf! I el principi aquests era un dels condicionants a l'hora d'escollir les vies a escalar, perque tot i que anem bastant ben servits de ferralla a vegades mai n'hi ha prou. El que se sól fer, si hi ha més gent en el sector, és demanar o deixar friends i de moment no ens hem trobat mai que ens diguessin que no , al contrari! I pel fet de ser estrangers, sempre ens podem ajuntar amb algun grupet i fer intercanvi de material per anar provant vies.
I a part del material ens farà falta una bona caixa per aguantar aquest tipus d'escalada, a diferència de l'escalada en placa o desplom a les que estem acostumats, en fisura es treballa molt més la musculatura grossa com bíceps, deltoides, dorsal, abdominals i si és un Offwitdh cuixes, cames...de tot!! A part no és el mateix xapar un parabolt que col·locar un friend!
Hi ha dies que amb poques vies et quedes ben servit.
A més a més hi ha la part que en podríem dir, "dolorosa", sobretot els primers dies, de tant encastar i regirar i refregar, les mans i els peus queden ben adolorits, però passats aquests primers contactes el cos s'acostuma i el dolor disminueix. Es fan servir guants, abans ens els feiem d'esparadrap i és el que fan la majoria, però hem descobert uns guants de goma que ens van perfecte sobretot en fisures amples.

El Cesar i l'Ester en el ritual diari d'envenar-se les mans

A vegades sembla que tot siguin "penúries i dolors" en l'escalada en fisura, però tot i el patiment, poder pujar per línies tant perfectes i estètiques produeix una satisfacció tan gran que en baixar d'una via ja estem buscant una altra línia per enfilar-nos. Diuen que la segregació d'endorfines produeix l'addició...serà el cas de les fisures?
Indian Creek és immens i encara queden kms. i kms. de paret per obrir, hi ha molta cosa inexplorada principalment perqué les aproximacions són realment dolentes, molta pista de sorra a on és vital tenir 4x4.
Ens hem trobat amb una cosa que no esperàvem, tres sectors tancats per nidificació i són tres dels més bons, són el Cat Wall, el Reservoir Wall i el SlugWall. Sincerament, per nosaltres ha estat una mala passada, perque aquests són dels millors sectors d'Indian i algunes vies entraven dins els nostres plans. Però bé si alguna cosa hem aprés en aquest viatge, és que en primavera ens podem trobar amb sectors o part de sectors tancats. Ja ens va passar a Colorado, volíem anar a una zona anomenada South Plate però justament l'agulla que volíem fer també estava regulada. I també al Dorado Canyon ( a Boulder) hi havien alguns trams de parets tancats. Res, si es vol viatjar i escalar en primavera cal informar-se bé de les zone permeses per no endur-se un "xasco".


Kiosk informatiu



Un dels consells..divertit no?

Però bé, "no hay mal que por bien no venga" hem estat parlant amb escaladors locals i ens han donat una bona llista de sector i vies que podem fer, potser no seran sectors mega-clàssics però ténen vies de 5 estrelles.

Vivint en el desert:








Escalar a Indian Creek implica viure en el desert, personalment m'encanta.
Pel que fa a l'allotjament hi ha dues opcions diferenciades. Una és trobar allotjament a Moab (que està a uns 70 kms de la paret) o al poblet de Monticello (a uns 25 kms).
La segona opció, que és la nostra, és instal·lar-se per les zones d'acampada que hi ha a prop de les parets. Són espais habilitats, molt bàsics però, sense aigua, només amb WC químics, són de franc,
amb una mica de sort es pot trobar algun lloc amb ombra, i és una manera d'estar amb més gent, poder fer foc i instal·larse tranquil·lament.
Aigua: pel que fa aquest tema, anem amb una quantitat de garrafes, per poder estar 4 o 5 dies sense mouren's de lloc.
L'aigua la podem trobar a diversos llocs: a la rest Area que hi ha anant cap a Moab, a l'entrada d'una de les parts de PN Canyonlands, o a Moab en les benzineres, cal ser discret, i el millor lloc és a una botiga de material esportiu que té una aixeta d'aigua potable i deixen omplir gratuïtament tota l'aigua que es necessiti. la botiga es diu Gear Head.
Un cop hem carregat aigua i menjar per alguns dies fem camp base en qualsevol del campaments de la zona. Freqüentem més el Pasture Creek i el Super Bowl perque les pistes d'accés són més bones per la nostra Harriet.
Algunes de les zones d'acampada:


Sopant a Super Bowl amb la Carol de Colombia i el Fran de Portugal



El Super Bowl a primera hora del matí...bé acabats de llevar guapo el lloc!



Matí fresquet al Pasture Creek



Muntatges en el Pasture Creek



Primers ratjos de sol en el Cotonwood, esmorzant amb el Cesar i l'Ester de Madrid.




En el Cotonwood, amb l'Ester apalancades mirant pelis en el portàtil





i així estem després d'uns dies de desert!!

Una finestra a Indian Creeek






A vegades una imatge val més que mil paraules, aqui posem un "passe de fotos" de paisatges, de torres, de roca, de desert...de tot allò que, a part de l'escalada, tant ens captiva d'Indian Creek.
Per veure les diapositives clica aquí.