29/1/15

INDIAN CREEK



     Ja fa uns quants anys que ens vam enganxar a aquest escalada i a aquest racó tan especial. No és la primera vegada que voltem per aquests espectaculars peus de via i amb els anys les coses han anat canviant.
   Un dels canvis ha estat la nostra tècnica escalant fissura, i és que ja li anem “pillant el gesto” !! Quina gran diferència entre el primer dia que ho vam tastar i només pensavem en fer bavaresa i ara, uf ara! Encastem a la més mínima. I no ha esta fàcil , i a més doloròs, dies de pegues provant mil postures (d'encastament !) de ferides a les mans, als turmells, provar, provar i provar i de sobte els encastament surten de dins com si s'ahgues fet tota la vida. I no s'oblida, és com anar amb bici .
   Però no n'hi ha prou en possar-s´hi bé, cal fer un bon callo a les mans. Per això.  prèviament a aquest últim viatge vam invertir tardes d'agost , suant i fent series  per les fissures de la Panxa del Bou. Que bé ens va anar!, d'aquesta manera també vam endurir les mans (fer callo , vaja ) la qual cosa ens va recompensar amb  poder aguantar més dies d'escalada.  Ens va anar de perles patir , endurir-nos arrossegar-nos per les fissures de totes les mides, molt bé panxeros, i gràcies!! 


entre fissures....

 Bé, i a banda de la nostra progressió personal hi ha haguts canvis a 'Indian Creek.
  La zona ha patit una forta massificació i per tant s' ha vist sotmesa a regulacions i normes. Ja no tot és tan salvatge i free com fa uns anys, però bé, som molts els que volem gaudir-ne i potser si que cal posar una mica d'ordre.
   Per exemple ja fa uns anys es va regular l'època d' activitat en algunes parets on només s´hi  permet escalar tardor i hivern. Alguns d'aquests sector són el Reservoir Wall i el Cat Wall. Dues àrees interessantíssimes i amb un gran repertori de rutes i fissures de totes les mides i per tots els gusto. Aquest va ser  un dels motius que la nostra escapada a Utha fos en tardor.
Un altre aspecte en que s'ha intentat posar ordre és pel que fa a l'acampada i pernoctació. No es pot dormir a qualsevol lloc (cosa que fa uns anys si era permès ) ara cal fer nit als campgrounds , hi ha alguna zona que és de franc però sense cap servei ,mentre que el Super Bowl ,el Creeck Pasture  o el Bridger Jack Campinghan estat habilitats amb wc, talues i focs i cal pagar una quantitat simbòlica , la voluntat. Una bona opció, per tenir-ho tot més aglutinat i net, Però els caps de setmana o festius tot està a petar i cal espavilar-se per trobar una plaça lliure.
Pel que fa la ressenya vam utilitzar la que és la més nova malgrat ja tenir uns anyets..potser 4 i es pot adquirir a Moab. 



Aquest és un post curt, i si voleu més info en anteriors post dels altres viatges ens podreu trobar aquí: http://laliquim.blogspot.com.es


I aquí deixo unes quantes imatges sobre alguns sectors vies i paisatges dels dies a Indian Creek, com sempre diem és indret que ens té el cor robat i mai descartem la possibilitat de tornar-hi.

el ritual , la protecció 



en el sector Reservoir Wall, ara ens situem una mica


escalfem motors a la " Warm-up hand crack"  " que bóna i  que llarga que és !!!


 Reservoir Wall "Excuse Station" ...one of the best


"Excuse Station"... perfecció 

al mateix sector la via " No excuses"



"Will-Mento " també al Reservoir


gran lluitada del Quim per treure's a vista la "Pit Bull" en el CAT WALL



a veure quin poso...



Anunaki al Optimator Wall  ("encadene" i nervis ..per mi era un gran repte..)



la gran clàssica " Scarface"


l'altra gran gran clàssica  "The incredible Hand Crack"



i la gran i mega clàssica "Supercrack "


i aquí al sol de Cat Wall

s'ha acabat el dia 


ELS PAISATGES:








CAMPGROUNDS:

Bridger Jack Spires el campground més panoràmic 

Creek Pasture el més preparat

Super Bowl  

23/1/15

Escalant monuments del desert.

Continuo amb unes pinzellades més sobre torres, agulles i desert. Un repertori de vies que vam escalar, i totes totes totes, tenen alguna cosa que les fa molt especials.

Pujar la LIGHTOUSE no estava en els plans, hi vam anar a espetegar de pura casualitat. Era un dissabte i volíem anar a la cap a Castle Valley, la zona més clàssica i popular pel que fa a escalades de torres i desert. Però aviat ens n'adonarem que tot estava a petar de gent, càmpings, pàrquings...Era evident que anar al Castelton un dissabte ens asseguràvem de trobar gent a les vies. Moments de dubte...hi anem..que si... que no....i justament des del cotxe veiem unes parets, i el Quim diu, ei que això surt al llibre hi ha algunes veis, mirem-nos ho ! Estàvem a la zona coneguda com a Big Bend area, la zona de boulder de Moab.  Però no no ens vam posar a fer bloc...no teníem crash-pad i encara menys força! I just a sobre emergeixen unes torres amb un aspecte força interessant. Vam decidir-nos per la via “Lonely Vigil” (5.10) doncs cap allà ! Ens vam trobar amb una via ben bonica, de tres llargs amb un cim molt petit i amb unes grans vistes del recorregut del riu Colorado. La via no és una gran clàssica però ens va semblar una línia bona per pujar a aquesta agulleta. Horari,crec que un parell d'hores, i de material dos jocs de camalots del 0,5 fins al 3, un 4 i un 5,tascons, i aliens del verd al groc.

aquí ens quedem a escalar 


2º llarg.. el de l' "apreton"



bona roca...molt bona!

el Quim al cim ..ull amb el" bloquillo i l'aleje" per arribar a dalt!


grans vistes darrere nostre


durant el descens rapelant

Tal com vam acabar vam encaminar-nos  cap a a la SISTER SUPERIOR. Ens vam acostar a la torre tant com l'estat de la pista ens ho va permetre i quan no vam poder passar ens vam quedar allà a fer nit. Si es va amb un cotxe que no és 4 x4 , cal aparcar a l'inici de la pista i caminar una mica més. La via més popular d'aquí és la Jah Man (5.10c). En varies descripcions hem llegit que és la via de les noies, perquè (excepte el primer llarg que és una simpàtica xemeneia ) la ruta ressegueix una fissura de mà petita, festival camalots de l'1 i algun 2.! És un “must· (bé , crec que totes les que hem fet ho son.) Agradable, dificultat moderada , i amb un escenari de fons immillorable que eren el Castelton i companyia. Material :dos jocs de cams del 0,5 al 3, i repetir 1 i 2. Horari unes 3 hores. . EL CIM ES MOOOLT PETIIIIT!!

esmorzar ben d'hora ben d'hora

caminada llarga però espectacular amb Castelton darrere

en un moment d'inspiració vam deixar el camí i quines vistes!!!


la Sister Superior ja la tenim aquí!



això és una passada!!

a punt de començar el llarg difícil

ambient ambient i ambient

vaig!!

bona via i bones vistes!

Aquell mateix dia vam anar a dormir al campground de Castelton Tower. Es nota que és la zona clàsscia entre les clàssiques del desert. Aquí ja vam coincidir amb més cordades,   i tots amb les mateixes ganes i il·lusió per submergir-se en aquest món magic de torres de sorra...
Ja fa anys vam estar escalant, havíem escalat la Kor-Ingalls a la Castelton, la  Honeymoon a la Priest i la Fine Jade al Rectory. I les anomeno perquè pensem que si es visita aquesta zona són vies i torres de visita obligada.   Ens quedava pendent la North Face  (5.11a) a la Castelton, una referència i una gran ruta, doncs  cap allà. Tot i el gran moviment de gent la nit anterior al campground, vam estar sols a la via. Totes les cordades vam estar molt repartides.
 La via ..uf...boníssma.. el primer llarg exigent de no afluixar, i resistència en fissura més aviat ampla, segon llarg trams de placa curiosa i per acabar xemeneia, ...espaterrant!! Material de tot i força,, bastants camalots tresos, tres i mig i el 5 (el vell ) per l'últim llarg. Es baixa rapelant per la mateixa via. . Això de fer torres és un luxe, al baixar rapelant puges “amb lo puesto”.

panoràmica de les torres des de la carretera de Castle Valley


la Nord del Castelton...impressiona ...

comencem això té molta pila!!


tirada de roca molt curiosa 

fissura de grans dimensions per arribar a dalt 


darrer llarg amb l'ombra de la torre a l'esquena


amb el llibre de piades

això si que és "lastre"


A Utah arriben uns dies de pluja, decidim fer un parell d'horetes i arribar-nos a l'estat de Colorado, al parc Colorado National Monument . Havíem llegit sobre un parells de torres que tenien bona pinta. Una era la clàssica de la zona la INDEPENDENCE MONUMENT i l'altra la SENTINELE SPIRE.
Després d'una dia de temps incert que vam aprofitar per controlar les agulles i les aproximacions,  vam decidir que l'endemà faríem les dues torres.
Comencem per la via Medicine Man  (5.12b) a la SENTINELE SPIRE. Abans, de res, dir que per accedir a la via , la guia recomana , i la majoria de gent baixa en rapel des d'un arbre que hi ha a prop del càmping. I desprès es remunta el ràpel (havent deixat una corda fixa) . Però nosaltres ho vam fer des del pàrquing d'on comença el Monument Canyon Trail, a l'altra banda del parc, perquè no teníem cap corda extra per deixar fixe, i perquè des d'aquell pàrquing s'accedeix a la “Independence Monument” l'altra agulla que vam escalar. És una excel·lent i lògica combinació .

ja estem a Colorado!


Prosseguint amb la Medicine Man, no és un ruta amb molt de renom, però  ens en van parlar molt bé una cordada que vam conèixer a la Jah Man i no sé....ens van donar bon rotllo i vam tenir el pressentiment que la via valdria la pena i si senyor! El segons llarg de la via , és uns dels millors llargs de fissura que hem escalat, (un spliter perfecte per uns i dosos .. ) Ens va semblar una obra divina ,va valer la pena haver conduit un parell d'hores (que en les Amèriques és una distància insignificant) i gaudir d'aquella via . Preciosa. De material vam agafar tots els camalots de 1 i del 2 , o sigui 7 uns i 5 dosos, i un parell de 0.5, 0.75 i 3, i aliens. Horari unes 3 hores.



2º tirada  

2ª tirada des de la reunió


brrr...aquest és el LLARG...la joia...

s'acaba la via

dalt de la torre, al fons la paret de d'on es pot rapelar i arribar a la via còmodament


En acabat vam anar a la INDEPENDENCE MONUMENT a la via Otto's Route (5.8). L'havíem vist en moltes guies i per Internet com a gran recomanació , una clàssica i històrica oberta el 1911. Sincerament, ens va decebre una mica. La via ens si no ens va semblar res de l'altra món, una seguit graons picats a la roca i molt sorrosa. EL seu interès i gràcia recau  en la seva història i en l'època  en que va ser oberta. I a més amés , com que hi vam anar en dissabte, vam coincidir amb un casament que quan nosaltres pujaven la comitiva baixava (es rapela per la mateixa via) i davant nostra hi havia 4 cordades una de les quals no es va encallar en l'últim  llarg, amb la qual cosa vam estar més d'una hora la reunió... però be, amb la calma  i a gaudir de la companyia que era molta i variada  ..i al final cim !
Recomanem la via ?.... potser si,pel lloc i pel seu significat i l'entorn, però com a ruta no li vam trobar gaire encant , molt sorrosa, graons i molt molt transitada, (clar també era dissabte...). Val la pena combinar-la amb Medicine Man, aquesta ens va semblar preciosa. Material: Un joc de cams del 0.25 al 3. Horari: no ho se... vam acabar que es ponia el sol ..

vistes de la Independence Monument, un cert aire a la Castellassa?

comencem la via, gent a dalt , gent rapelant...


última tirada

una de les tantíssimes cordades a punt de fer el cim

i per fi...cim!


Representa que era dia de repòs i vam anar fer un tomb per Arches, des del cotxe ens vam mirar els un curiós grup d'agulles batejat com “The three penguins” . Només estan a 2 minuts del cotxe, La Right Chimeny (5.10c) que és la via més popular només té dos llargs...val, treiem  el material i anem a fer-la. Va estar bé però no creiem que sigui de visita obligada, simplement que és curiós enfilar-se per aquelles roques i per un mig dia està bé . Cal tenir present que el preu a la curta aprox és sentir el cotxes que recorren la carretera del Parc. La via te un primer llarg molt bo un diedre preciós , en canvi el segon és una agònic ow/xemeneia , mira que ens agraden aquesta mena de llargs però aquest el vam trobar xungo i rar ! De material a part d'un parell de jocs de cams del 0.5 al 3, calen friends grans pel 2º llarg, del 3.5 al 5 (vell).

els tres pingüins

el diedre del 1º llarg una preciositat i a l'ombra!!


vistes de la carretera d'Arches...una mica de soroll si que sentiem..

I per acabar les nostres peripècies entre tanta fortalesa del desert,  vam anar a la gran clàssica d'Indian Creek la NORTH SIX SHOOTER PEAK . La imatge d'aquesta
agulla i la seva veïna és la típica i bucòlica postal que contemplem en acabar una jornada d' escalada a Indian amb les últimes llums del dia.


Pel que fa a l'aproximació a la ressenya d'Indian està molt mal explicada . En Sivler ens va mostrar una opció que ens va semblar fins i tot millor perquè es fa per la vesant nord i fas la caminata a l'ombra. És tracta d'una pista que surt a poca distància de la pista de Davi's Canyon anant direcció Canyonlands.
La via, “Lighting Bolt Cracks”  (5.11-) està orientada al sud, i quan vam arribar hi queia un torrat contundent, per tant vam esperar a l'ombra deixant passar la calor i gaudint de les immenses vistes que teníem als nostres peus.
La via és molt bona, i vam fer 4 llargs , de dits de punys i xemeneia. La mida  de la fissura va “in crescendo” augmenta a mida que guanyem alçada. Una petita joia , interessantíssima, a fer i el paisatge immillorable. Material tres de jocs de cams del 0.5 al 3 i un 3.5 i 4.



 la més clàssica d'Indian Creek i amb un bon "pateo" per arribar-hi!


 
esperant que el sol afluixes una mica:


i flipant amb aquestes vistes 


1º llarg comencem amb fissura de dits i acabem amb xemeneia


per fi ombra !!


la silueta de la torre ,...imatges amb molta màgia...



i s'ha acabat!!