29/8/11

Nous vídeos : Wadi Rum i Totem Pole

L'escalada ens porta a racons insòlits, llocs que quan els trepitges la realitat supera qualsevol expectativa puguem tenir en les nostres caparrons. Això ens va passar al desert del Wadi Rum i a la Illa de Tasmània.
I aquí deixo uns resums de la peli que hem editat combinant els dos viatges, imatges espectaculars d'uns paisatges fantàstics i unes escalades mooolt fanàtiques!!

TOTEM POLE



WADI RUM

25/8/11

Balme de Yenne


Continuem direcció nord-oest, el proper objectiu és a la Balme de Yenne una zona d'escalada esportiva a pocs kms. a l'oest de la ciutat de Chambéry.
Sobre el lloc, un indret preciós i molt tranquil, al costat del riu hi vam trobar uns "apalanques" perfectes, banyadeta i relax desprès d'escalar. Per dormir també hi ha un càmping a l'entrada de Yenne (venint des de la Balme). Els càmpings municipal solen ser bastant econòmics.

el poble de Yenne i els seus voltants:








posta de sol des del riu, es difícil transmetre la tranquil·litat que es respirava...



el cigne i molt silenci....que bé que s'hi estava!

Sobre l'escalada, ens vam trobar un muret de calcari gris i compacte bastant impressionant, predominen les vies difícils, llargues amb xorrera i regleta. Les vies que vam fer eren bones,però també hi havia alguna no tan recomanable, no hi ha grau fàcil, algun 6bs com a mínim. Sempre hi ha escaladors locals a qui preguntar sobre vies i graus. Recordo un 7b/+ la Catedrale que era bó, el Quim va provar algun 8a de l'esquerra però va flipar amb com patinava tot, ens van recomanar un 7c+ King Kong , i a la dreta del tot, just passat la cova hi ha uns quants 7bs/+ molt recomanables.
Ho vam trobar tot molt patinòs, potser era que feia calor i que el sector queda arran de carretera o que les vies ja comencen a estar sobades.
La paret està a l'ombra gran part del dia comença a entrar el sol a mitja tard, la millor època deu ser tardor o primavera. Evidentment si està a l'ombra a l'estiu es pot escalar però si al maig ja feia calda l'agost deu ser dur. Hi vam estar uns quants dies, ens va agradar, personalment és un lloc que si estàs de ruta val la pena fer una parada per escalar i conèixer la zona , però no faria un viatge exclusivament per venir a escalar a aquest sector.
Les parets és veuen des de la carretera, estan entre el poble de Yenne i la Balme, és molt fàcil de trobar per que s'aparca en l'únic restaurant que hi ha en la carretera i el sector queda a sobre, es caminen 5 minutets.

vistes de les parets des del pàrking, la caseta és el restaurant que serveix de referència bona per trobar els sectors, bé , sempre hi ha gent i es veu des de la carretera

algunes fotos dels sector:







i tot i que algun dia ens va ploure amb ganes vam poder escalar les vies no es mullen, tot i que el tacte "exquisit"

aquí uns topos que ens va passar un francés:

22/8/11

Pedalades clàssiques

Al principi del nostre viatge no ens havíem plantejat tot el que vam fer amb bici, però això és el que ens agrada, anar una mica sobre la marxa i fer el que més ens vingui de gust.
Mirem el mapa i veiem que alguns ports importants (d'aquells que tenen tan renom en el Tour) ens queden allà mateix. Doncs hi anirem.
El Coll de Galibier encara estava tancat, hi havia neu... deu ser una passada fer aquesta ascensió i deu ser dura dura...un altre any.

Vam fer una modesta pujada, a l'estació d' esqui les Deux-Alpes. Vam deixar la furgo en el poblet de la Rivoire en la carretera D 1091 i ens vam enfilar cap a l'estació a 1650 m. Una pujada d'11 kms. bastant agradable i amb una mitjana de 6,5 % . A dalt ens trobem amb un poblet i una creu gegantesca al fons, no hi ha molta activitat, alguns ciclistes, alguns turistes a les terrasses dels bars, tot plegat bastant tranquil, m'imagino que tot allò es troba en plena efervescència a l'hivern quan tot està cobert de neu. El que més em va agradar de la volta va ser el descens (això ja sol passar), com que ens sempre que podem fem voltes circulars, vam baixar per un solitària carretera que la busco en el mapa i no té ni numero, bé com a referència és una carretera que passa pel poble de Le Pontei. Es un lloc de conte, la carretera estreta, enmig de boscos espesos i molsosos, colors verds intensos i es respirava un ambient de natura humida i sobretot molt tranquila. Aquesta pujada va ser discreta, no ha estat una de les més espectaculars, total acaba en una estació d' esqui, però la baixada ens va deixar molt bon gust de boca.

Fotos fetes amb el mòbil la nostra petita càmera va deixar de funcionar en el Mount Ventoux (el fred, l'aigua i una caiguda van acabar amb ella)

a dalt, la paret de darrere és un rocòdrom

ambient d'estació d' esqui a l'estiu tot molt buit

el descens que ens va deixar flipats!

La següent sortida va ser a Alpe d'Huez un clàssic entre els clàssics per les seves famoses 21 corbes ( o ferradures ) numerades metòdicament en tota la pujada. Es tracta de 13 kms des de Bourg d'Oissans, i una mitjana de 8.5%. Va ser una ascensió entretinguda, és una carretera molt visitada per ciclistes i veus gent de tota mena, ciclistes que semblen que estiguin en plena etapa del tour, gent que puja en bici de muntanya , cotxes que animen... A més a més durant tota l'ascensió el paisatge és fascinant, molt ..."alpí" Ara ho explico molt tranquila però no us penseu que anàvem xiulant, no, no, cal concentrar-se agafar un ritme que et deixi gaudir mínimament i anar descomptant corbes
Finalitza en l'estació d' esquí que com ja he dit abans a l'estiu tenen molt poc encant, tot queda com una mica deixat. Seguint la tònica de fer una volta circular vam fer un descens èpic (duríssim!!)
Quan vam arribar a dalt, que per cert vam tenir un dia assoleiat i molt clar, vam baixar direcció al Col de la Sarenne, ho havíem vist en un mapa i marcava una carretera que va a parar a la D1091 a pocs kms de Bour d'Oisans. Segons el "panfleto" d'aquest mapa és una volta que es pot fer en bici de carretera. Doncs NO!
Quan vam començar la baixada per la carretera ja ens va semblar sospitós trobar molta grava i no veure ningú. Vam estar dubtant molta estona " que fem? tiren enrere per on hem vingut, això no es veu molt guai per la bici..no sé..." en aquell moment arriba un atleta li preguntem com està la carretera i ens diu que està bé per baixar amb la bici.
JA JA! vam fer gairebé 30 kms per un mena de carretera encimentada i amb pedres, que es van fer eterns.I tot no va ser baixada vam fer una remuntada al coll de la Sarenne que ens va deixar les cames bastant inflades (com em penedia de l'apretada que vaig fer per arribar a Alpe d'Huez quan em vaig picar amb un ciclista que em venia bufant a darrera el clatell!!)
Això si el paisatges va ser un dels més peculiars que vam veure aquells dies, el coll de la Sarenne és com una esplanada immensa de terra vermellosa i àrida. Però el preu d'arribar-hi va ser car. És una volta per fer-la amb unes rodes més amples i gaudeixes molt més.
Va ser un dia dur, però tot i el cansament vam acabar contents havia fet una pujada clàssica a Alpe d'Huez i havíem estat en un racó meravellós.

un entorn molt alpí

vistes de de l'estació
Alpe-d'Huez


el touuur!!
comencem la baixada...aquesta carretera ja no és bona

portem uns quants kms de baixada precària...no s'acaba això?

un kit kat en el col de la Sarenne el lloc mereix una parada contemplativa

nosaltres venim de...

per fi arribem al bon asfalt

les dues rutes

16/8/11

Escalada a Briançon

Continuem direcció est, parem a Gap i allà comprem la ressenya de la propera zona que volem visitar, Briançon en el departament Hautes Alpes. El nom de la guia és: "Escalade en Briançonnais, Haut Val Durance, Queyras" els autors Yann, Martine et J.J Roland .

Pel que fa l'escalada esportiva que dir ....uf ....no sé, no ens va convèner gaire bé ja m'explicaré més endavant.

En canvi vam fer un parell de vies llargues que ens van sorprendre molt agradablement.
Sobre les vies:
Situades a la vall de Tramouillon a la paret de Le Ponteil. Al llibre hi ha un mapa molt detallat de com arribar-hi. El punt de sortida és el poble de Le Ponteil.


En el sector Nid d'Aigle vam escalar la Via Martina 6b. A primera vista la paret és poc atractiva no sembla molt contínua però haig de reconèixer que és una gran via, va recorrent uns verticals panys de calcari taronja i compacte que eren una joia. El més espectacular el 3º llarg un flanqueig preciós a través de roca que semblava coral (uf em suen les man!!). Via de 6 llargs totalment equipada, de poca dificultat amb unes panoràmiques excepcionals. Per passar-s´ho be, vaja.

les plaques de la via Martina, ratllant la perfecció...


en un dels flanquejos, (per cert espectaculars) i quines vistes!


últims llargs de la via,

Desprès de la Martina (al mateix dia) vam fer Rolle en Dalles 6c una altra bona ascensió, llargs de continuitat en diedres i plaques i molt molt bona roca, 7 llargs i equipada com a més difícil té una tirada de 6c.

el Quim en el diedre del primer llarg de la Rolle en Dalle, preciòs tot i que des de baix no semblava gens interessant



quin ambient!!


continuem en diedre


mentre jo em barallava per sortir del diedre el Quim s'entreté a la reunió fent fotos artístiques, un aplaudiment pel meu estimat assegurador!!!


i per acabar un aeri i espectacular ràpel.

Les dues vies són molt i molt recomanables, per tot, la roca, el traçat i l'entorn. Hem escalat al sol tot el dia, amb un ambient molt agradable ja que les parets estan a partir de 1500 m d'alçada.
A més a més el lloc és idíl·lic sempre es pot trobar un racó per instal·lar-se amb la furgo i gaudir d'unes vistes d'allò més bucòliques.

I pel que fa a l'escalada esportiva mmm...no ens va convèncer molt.
El primer lloc que vam visitar va ser Mount Dauphin, un altiplà espectacular de conglomerat, però vam baixar a un dels sectors Rue de les Masques i no vam escalar, era conglomerat i tot es veia bastant enteranyinat i brut.(i mira que estem més acostumats al delicat conglomerat de Sant LLorenç...) L'altre dia el Carles em va dir que ell hi havia escalat i hi havia algunes vies bones, suposo que nosaltres vam trobar que encara no havia començat la temporada (ja que és un sector d'estiu i tot just era principi de primavera) i no vam trobar ningú. Suposo que si, que hi haurà vies bones però mola que algú et recomani les millors. Per tant Mount Dauphin potser seria un lloc que hi tornaria ara que m'han recomanat a on posar-me.

panoràmica del Mount Dauphin

passejant pel Mount Dauphin

la roca...

Posats a visitarvam anar a veure sectors i vam flipar amb Chanteloube, segons la guia és un petit sostret amb vies de 7è grau que es veuen maques i ...queeeee!! era un petit sostre cutre i arrabossat de preses artificials com es pot fer això?!! evidentment no vam escalar això si vam dormir al replà del costat de les vies un del millors llocs que vam trobar.

Un sector que ens han recomanat és el Chemin du Roy però no hi vam anar per què en aquesta zona l'escalada no està permesa durant la primavera. Potser era un bon sector , a més a més està alt i deu ser fresc.
Vam escalar una tarda a St. Crepin, te alguna via boneta, però sobades, potser per una visita d'un dia. Ombra a la tarda.
Vam anar a veure les parets de Freissinieres però estaven a ple sol i no hi vam escalar, de tot era el que tenia més bona pinta.
Just a la mateixa vall de les vies llargues a Tramouilon vam anar a escalar a un sector esportiu Le Pouit, calcari i regleta sobada vam fer les vies que es veien més bones i quan va arribar el sol al migida vam marxar. Home...no crec que hi torni.
Aquesta va ser la nostra experiència amb la roca de Briançon, ens vam deixar alguns sectors per veure, però no estàvem molt motivats per escalar. L'entorn és inigualable.


11/8/11

Turisme per la Provença

Deixem la zona de Saint Leger, un lloc al que no descartem tornar-hi, bones vies en un bon entorn i un agradable "apalanque" per la furgo.
La nostra ruta continua direcció Briançon, però abans pararem a fer una mica de turisme per la Provença. Sota recomanació de la guia que portem, "Lo mejor de Francia," de la Lonely Planet (bé sempre he dit que el significat de "lo mejor" és molt relatiu no m'agrada les afirmacions tipus "aquesta és al millor via o zona o ...del món! se'm fa poc creïble ) però malgrat un títol tan contundent la guia ens va a anar bastant bé.
Fontaine de Vaucluse: Una font natural que subministra gran part de l'aigua a la Provença tot la pluja que cau es recull en una area de 1200 km i es forma el riu Sorgue. Val la pena fer una escapada a aquest racó (evidentment és turístic) però força tranquil, els colors de les aigües són molt d'un "esmeralda" transparent molt espectacular. L'accés a la font des del poble és una agradable passejada arran de riu.


els colors de l'aigua eren un espectacle cromàtic de tons verds i blaus:












la font o naixement del "Sorgue" després de pluja es veu que és un espectacle aquàtic,tot i així ja és ben exòtic

això és un zoom d'una presa artificial que vam veure enganxada a sobre la paret de la surgència, quin afany de fer-ho tot escalable que tenen els francesos...

Següent parada a l'abadia de Notre Dame de Sénanque, una construcció impressionant que encara està habitada per Monjos i el que li dóna el toc de gràcia és el seu emplaçament enmig d'uns interminables camps de lavanda. Nosaltres no vam tenir la oportunitat de veure-ho florit que és quan més bonic està.





Continuem fins el poble de Gordes a on s'hi troba la Village des Boies un curiós racó carregat d'història . Una vila de cabanes construïdes amb làmines de pedra calcària, tot molt senzill i molt auster, però ben conservat com a testimoni de l'antic estil de vida a la provença. La visita no és molt llarga i l'entrada val 6€. Vam estar de sort per qué hi vam anar a quarts d'una del migdia, l'hora de dinar francesa i pràcticament, vam tenir el poble per nosaltres sols, a partir de les dues, el parking (que és de dimensions molt reduïdes) es va posar a "petar" de cotxes.


una panoràmica del poble de Gordes


algunes fotos de la vila :










Per acabar el nostres tour turístic (que a vegades et deixa tan rebentat com un dia d'escalada) vam voltar per Sant Saturnin les Apt, és un petit poble que ni surt a la guia però en el mapa de carreteres li marca estrelles, té cert encant i és molt tranquil per rondar pels seus carrerons, contemplar els espectaculars molins de vent i pujar fins les runes de castell. Llàstima que vam haver de fugir per potes, en questió de minuts va caure una tromba d'aigua d'aquelles que no pots còrrer de portal a portal.







l'aigua es va acostant

Un altre lloc que es mereix una visita és Rousillon, aquesta vegada no hi vam anar per què ja ho vam visitar en un dels nostres primers viatges a França. Però recordo uns paisatges amb roques i sorra uns colors ocres i daurats molt intensos i un poble construït amb aquesta terra i per tant amb aquest colors. Ja moooolts anys però en tinc un bon record.

Aquesta va ser la nostra jornada turística, tots els llocs visitats ens van deixar un bon gust de boca, tot i ser llocs populars i visitats ho vam trobar bastant tranquil i són racons que mereixen ser coneguts. Si s'està per Saint Leger escalant es pot aprofitar un dia de repòs per visitar algun d'aquests indrets, inclús es pot combinar amb alguns dies d'escalada a Venasque (poble molt pintoresc i una petita zona d'escalada interessant per uns dies).