29/1/20

ESCALADA AL ALADAGLAR 2 º PART: ENTRE PARETS I VIES LLARGUES


      Si una cosa hem aprés amb tants anys de voltar és que "les fotos enganyen". Si, és  una frase que molt sovint ens diem . 
        Ens havia passat d'anar a alguns  llocs i,  uf!  res a veure amb el que havíem vist en fotos o el que  ens havien dit. Quins  desenganys! Ja fa uns anyets que  hem aprés  filtrar i desxifrar informació, imatges i mirar-ho to amb uns altres ulls. 
       En  foto tot pot semblar molt més impressionant, alt, gran,,, del que és. I això ens ha passat  passa amb l'Adalagar i les seves vies llargues. Les fotos han quedat molt xules  (modèstia a part) però les vies llargues  no  ens va deixar impressionats i  no eren tan bones com ens les esperàvem .
     La roca és  consistent  en general però els  equipaments una mica estranys, plaques poc agradables, i graduacions  collades (donava la sensació que havien estat graduades una mica pim-pam …). Normalment no parlo de graus, que encadenem o no, que fem..
    Però haig de dir que el  Quim es va endur uns quants 7cs a vista en els zones d’esportiva i fent tapia tampoc no es queda curt. Doncs vam fer alguns llargs que va treure “xispes”, i jo, per on va passar ell,  no hauria jo passat ni de conya. Plaques rares, passos guarros i amb les xapes bastant lluny.  I parlo de 6c i 7a no de alta dificultat. Crec que és un aspecte important a saber ja que ens van semblar vies obligades i collades. Penso que  el grau ens ajuda a orientar-nos per decidir on ens podem posar on no.  Però aquí vam flipar molt amb la graduació en aquestes tapies,  que està bastant “desajustada”. 
El lloc és terriblement bonic , les vies no. I no ho dic per les dificultat sinó en general les línies que vam escalar no ens van semblar  maques.
El que vam fer,va ser escalar vies a diferents valls i així cada vegada anàvem a parar uns paisatges diferents. També vam fer més esportiva de la que ens pensàvem ja que el repertori de vies llargues  es va reduir bastant,  ja que  després d’haver fet les que vam fer, no vam trobar cap més ascenció que ens motivés. A més a més la parella del càmping tot i ser molt amables, eren més aviat esportius i a vegades les seves recomanacions sobre les vies llargues deixaven una mica a desitjar.
Un apunt interessat:  totes les vies que vam fer les vam rapelar. No eren gaire  llargues i per tant no hi havia gaires ràpels. Per això   a casi totes hi  vam anar amb una corda i amb un nou “gadget”: el “Escaper” de  Beal. Un  sistema  per rapelar,  recuperable, autoblocant que permet montar el rapel amb  una corda simple. Un molt bon invent. Anar amb una corda t'ajuda a anar més lleuger i més ràpid.  El primer cop fa respecte penjar-s’ hi i però és totalment segur i es recupera amb facilitat.  Crec que pot ser una mica  delicat en terreny molt agegut ja que al recuparar-lo es pot encastar. Però  a nosatlres en tots els ràpels que el vam utilitzar  va anar molt bé. 

Primer pla de l'Escaper , ens va semblar molt pràctic

I un cop fet aquests aclariment aquí teniu per on ens vam enfilar: 
Parmakaya “Via Orient”  7b max 280m (2880m)

La imatge d’aquesta agulla és la que ens va obrir la gana per visitar l’Adaglar. Així que va ser la primera paret llarga que vam escalar. 
Una preciosa torre  que no et cansaries mai de mirar, a la vall de Emli un indret molt solitari  i inhòspit. L’aproximació és bastant evident però llarga 1h 45’.
I l’inici de la via éstà indicat amb un cordino vermell. 
       La via ,doncs bé, vam flipar bastant, la paret es veu preciosa i ho és. Però la linia és rara, plaques rares, algun lllarg expo i graus bastant  collats. No vam baixar encantats precisament, i per acabar vam sortir pel llarg de la via dels Francesos. Un 7a+   que tenia més bona pinta que el 7b que ens quedava però era molt i molt expo, no val la pena.  Ole pel Quim i les apretades que va fer en aquelles plaques inmundes! La verita és que ens la van recomanar com a via xula i amb algun 7b  de pila però   res de res.  És xunga i obligada.  I no em crec que sigui la més repetida com diu la guia. 
L’arribada al cim, en canvi,  és molt bonica i amb molt ambient, ja que arribem per una afilada cresta i el paisatge és increïble. 
       I per baixar de l’agulla es rapela per la cara Sud-Oest pels ràpels de la Classic Route.   Material 1 corda de 80 , cintes . Alguns friends petits ens van ser útils. Tot i que la guia posa que no són necessaris, si que poden anar bé. Amb aquest primer contacte no vam quedar gaire satisfets ni de la via ni com ens la vam recomancar,  però bé… És el que hi ha.

Pujant per la vall , el paisatge és de postal

I aquí la tenim!!
Primer llarg, "crunxi" , expo i raro. Però a la foto sembla xulo no?




Cim!!

Que petits som i que gran és la natura

Avall! Per certs els rapels bastant "cutrillos"



Karaylak  Via “Freedom” 6b+ max 245m (2.575 m)
Es tracta de la via més popular , o la clàssica de l’Adaglar. Està bé. Ens va agradar.
L’aprox és bastant evident ja que és el mateix cami que pujar al Elmer un  cim bastant clàssic de la zona. 
Seguint el camí que va al cim quan veiem la paret ens desviem a mà esquerra i amunt  fins a la  base
Primers llargs per placa , seguros lluny i rareta. Té alguna tirada curiosa amb  canaletes de calcari.. Els últims llargs  van per un esperó taronjao molt estètic, però la roca no és  bastant  dolenta  Li marca 6a però res de res, és una ristra de xapes (aquí si que estan molt juntetes)en un mar roca trencadissa. 
    També baixem rapelant.
Material : tot i que la guia diu que esta equipada va bé portar algun fiends que els vam fer servir . Duiem fins a #1 
Horari  unes 4h  per la via i 1: 30  en els rapel 
El paisatge fabulós …

Campament Kayacic. Per aquí és un pas de trekings però no vam trobar ningú

Formacions que podíem veure a l'altra banda de la vall

I aquí la  paret


Placa i més placa 





Rapelant

Arpalik Tower:  Via “Gipsy  Girl” 6b max 145m  
                  +
Kayacik Tower:Via “Turkish delight” 7a (6a+ a0) 3000m) 

Aquestes dues vies les vam fer el mateix dia , ja que estan molt a la vora l’una de l’altra i no són gaire llargues.
Per arribar a la Gipsy Girl s’hauria d’anar en 4x4. El problema és que hi ha només un  centenar de metres en que la pista està en mal estat però la resta està bé per fer-la en cotxe.  Però nosaltres  ho vam superar! El Quim va passar aquests 100 metres dolents marxa enrere (ole tu) i vam poder arribar fins al plateau de dalt. Si no,en hauria tocat caminar uns 4 km per pista aburrida, no és res però si t’ho pots estalviar millor. 
En uns 30 o 40 minuts ens plantem  peu de paret. 
No ens sembla una gran línia , però bé és la tònica, i amunt!  Igual que les altres, plaques, un seguro aquí un allí… . Es poden empalarmar l dos primers llargs i els dos últims . Vam passar una mica de fred, la paret està alta i és ventada.  
    Baixem rapelant. En total estem 3 hores.



Plateau on vam arribar amb el cotxe gràcies a la perícia del Quim

Baixem al solet a recuperar  temperatua i anem cap la “Turkish Delight” 
  La via ja està al sol, però bufa el vent i s’hi està bé.
Doncs aquesta si que ens va molar! Una línia molt simpàtica i curiosa. La roca fa una combinació peculiar de plaques i pedretes que és ben agradable d’escalar. Aquesta via ens va semblar  més maca. No vam fer l'últim llarg 7a ( o 6a+ A0) volíem rapelar de dia.
Algunes fotos de la via:

 



Aquesta via també es baixa rapelant.





Cimbar Valley  Via Fata Tuchina 6b+max 250m

Aquesta va ser la úlitma via del viatge. Encara no ens havíem endinsat  al Cimbar Valley i realment és espectacular. Un engorjat d’altíssimes parets que et fan sentir ben petit. Són les muralles més impressionants que vam veure per la zona. 
Anem amb la calma ja que segons la guia la via està a l’ombra pel matí. Les temperatures van baixant i s’hi està prou bé escalant al sol .
Triguem  una mica en trobar al peu de via, una hora llarga, ja que cal caminar un bon tros de barranc endins.  Finalemt seguint algunes fites trobem la canal que s’enfila a má dreta  fins a peu de via. .
Arribem a una muralla taronja on hi ha alguns bolts, és ella .Som-hi!
De totes le vies que vam escalar va ser la pitjor, primers llargs roca taronja cruixent i descomposta.. Els dos següents  placa fàcil però fràgil després una placa recargolada , els últims llargs  4 metres de bavaresa i una xemeneia amb molt poc atractiu. No ens sembla una via gens recomanable. 

Primer llarg (crec) ...Brrr.....




 Baixem rapelant. Com ja he dit el lloc al·lucinat  la via no.

I fins aquí la cròncia de  les vies llargues que vam fer a Aladaglar. Crec que  ho he pintat poc llaminer però  aquesta és la impressió que ens vam endur i no vull enganyar a ningú.  Potser si algun dia hi aneu us agradaran les vies , no ho sé.. 

En canvi vam xalar com nens fent esportiva i pujant un dels cims de la zona . Això en el propoer post.  

24/1/20

ALADAGLAR 1º PART. INFORMACIÓ PRÀCTICA


De fet no sé gaire com començar aquesta entrada.… Ens va agradar conèixer aquest lloc remot, autèntic, inalterat i espectacular, que semblava que haguessim anat al segle passat.  Però seré sincera: pel que fa a l’escalada no ens va semblar res de l’altre món. Vam gaudir molt  de les parets, de les muntanyes i dels paisatges que són fantàstics però no ens va semblar dels  millor lloc on hem escalat o vist, no ens és un indret de  visita obligada i no és d’aquells viatges que pensem en repetir. El que vam fer, veure i escalar ens va agradar però ja està. No sóc de fer comparacions però abans aniria a Wadi Rum, Taghia…  
       Tot i això, comparteixo el què  i com ho vam fer, perquè no es troba gaire informació  i com ja he dit , tot i que no ens va entusiasmar gaire  és un lloc atractiu i diferent  que no està de més conèxier si apareix la oportunitat.

     Situada al  centre i al Sud de Turquia,  Aladglar  és una cadena de muntayes que es troba en  la part oriental del  grup  Mont Taurus.  
Una serralada molt gran, amb un bon repertori de cims de més de 3000 metres , valls,  i  parets amb vies llargues i esportives. Un territori rocós, àrid i esquerp, però que no et deixa indiferent. 

Vistes aères del Aladaglar



Paperassa, documentació i moneda:

Per entrar a Turquia fa falta  passaport i el visat.
Ara el visat es pot tramitar per internet, nosaltres no ho savíem . Però al facturar la noia ens va donar l’ adreça: chttps://www.evisa.gov.tr/es/ . I allà mateix mentre esperàvem el vol,   amb el mòbil  vam tramitar els dos visats, que ens van arribar en pdf. I així doncs ,a l’hora d’entrar a Istanbul no vam haver d’anar a la finestreta a tramitar-los que és molt lent i ferregós. Si mal no recordo  ens va costar uns 20 €  cada un i té una durada de 6 mesos.
Pel que fa a la  moneda vam canviar al poble al banc  de Camari, poble a  pocs quilòmetres del càmping on estàvem instalats. A Camardi  trobarem tots els serveis necessaris tipics de petita població.    Petits comerços on vènen de tot, bars, forns de pastetes turques dolces,  fruiteries molt colorides, banc…
      Una altra qüestió que val la pena saber és que com a Parc Nacional, ens cobraran entrada.
     De fet , la gestió és bastant anàrquica. Un bon dia en un pàrquing se'ns presenten dos paios (amb poca pinta de guardes) dient que havíem de pagar per escalar. No els creiem, vam acabar trucant al Recep, va negociar el preu. Però no duiem diners. Al cap d'uns dies el guarda (amb un bon cigarret a la boca) ens va venir a buscar a peu de via per pagar-li el que havia acordat, i ho vam fer.  Hi ha un preu per dia i cotxe, però tot plegat és molt poc oficial.  

Pel que fa a mapes i guies:

Prèviamant ens vam descarregar en el Maps.me els mapa de Turquia , i també els de Google maps per utilitzar-los off-line. A banda d’això:

Mapa de Turquia


Mapa de la zona que vam comprar en el càmping




     Guia d'escalada i activitats de muntanya que vam comprar fa temps, també es pot trobar allà mateix al càmping:




  
Com arribar-hi:
Les dues ciutats més properes amb aeroport són Adana i Kayseri. Nosaltres vam volar a Adana (per cert una ciutat interessant per visitar ). El vol va ser: Barcelona- Istanbul- Adana.
En el mateix aeroport vam recollir el cotxe que previament haviem llogat per internet. 
     Nom de la companyia: Pandora  Tot molt bàsic, una companyia casolana que tenia el cotxe allà mateix aparcat . Tot  correcte però justet el cotxe era vell amb poca força i gastava bastant i   el dia que havíem de  tornar cap a casa agafàvem l’avió  a les 6 del matí amb la qual cosa havíemd deixar el cotxe a les 4 però el noi que havia de  recollir-lo és va adormir va arribar  3 quarts d’hora tard. Sort d’unes assafates que em van trucar al mòbil del noi , si no no sé que hauria fet amb el cotxe…Deixar-lo allà amb les claus.


El nostre company de fatigues. Que per cert el vam fer pujar per tot arreu.

Per arribar a Aladaglar des d'Adana,  hi ha dues opcions. Una per autopista (que són 2 h) o i l’altra per carreterest locals (2h 40). Al anar-hi ho vam fer per les carreteres secundàries, evidentment són més dolentes i és més lent però sempre ens agrada conèixer  racons i pobles perduts de la mà de Déu. Carreteretes de muntanya amb algun port , recargolades que creuen poblets destartalats i caòtics. Un estil que recorda una mica Àfrica. 
Cap a les 6 de la tarda arribem  a l’Adalglar.


        Parada en un petit super durant el trajecte d'Adana a Camardi


    I de camí i per casualitat vam anar a parar en aquest camp de cotó tan  "bucòlic"


Arribant
Allotjament i menjar:

Vam quedar-nos al “Adaglar camping”  gestionat per una parella molt amable la Zeynet i el Recep. Escaladors i equipadors de gran part de les vies esportives de la zona i alguna via llarga. Vam estar molt bé . Un càmping molt acollidor net i tranquil. Estàvem  en un bungalow, i hi havia un espai de cuina comuna molt ben cuidada i amb tots els utensilis necessaris. Vam estar molt tranquils, bé, pràcticament  sols. No va  aparèixer gairebe ningú …Cap  escalador, només algun turista o caminador.


El càmping


Esmorzar al càmping amb molt bones vistes

Això era la cuina, molt cuca ella. 

Pel que fa als àpats , compràvem als petits supers i  cuinàvem al càmping. Quant a aigua potable la Zeynet ens va ensenyar una font molt a prop del càmping on sorgia aigua de les muntanyes. Vem estar bebent allà tots els dies i era ben bona.
En alguna ocasió vam sopar a Camardi en un local que ens va recomanar el Recep i els pides  eren ben bones  i molt barats. 


Fruiteria de Camardi



La cuina tota per nosaltres sols

Sopant en el restaurant recomant , amb el que havíem de demanar.. El clàssic PIDE
       Quan hi vam anar:
       Aquest viatge el vam fer del 27 de setembre al 10 d’octubre amb 13 dies i ens va ser suficient , per fer escalada esportiva , via llarga, algun cim i una mica de turisme.
Pel que fa a  temperatura i meteo, van ser perfectes. Temperatures agradables durant el dia i fresques a la nit. Per fer via llarga s’hi estava bé al sol, ja que  la majoria de parets estan bastant altes i per fer esportiva buscàvem l’ombra.  Cap als últimes dies el termòmetre va baixar considerablement i fins i tot anàvem al sol a fer esportiva , a més a més el dia s’escurçava bastant.   Així doncs  penso que finals de primavera i  estiu i tardor és bona epoca i  apurant molt s’hi pot anar fins a mitjan o finals d’octubre però més enllà ja farà massa fred i el dia és curt. 
      I a més a més vam coincidr amb la temporada de la collita de la poma, el paistage estava preciós ja que els milers pomers estaven replets de pomes vermelles, i tot plegat formava una pintoresca postal de camps amb colors rojos i verds.







Les muntanyes i les parets:
Sobre escalada, més endavant,  ja faré una entrada més  detallada. Estem en un massís que ofereix parets amb vies llargues en un calcari ben bó, i en les parts més baixes ens trobarem barrancs amb conglomerat on es concentren els sectosrs d’esportiva. L’esportiva hi ha poc repertori però ens va sorprendre positivament , ens va agradar vam fer vies ben bones i fanàtiques.  I la via llarga doncs… Tot i que les parets són bastant espectaculars, ens pensàvem que les vies serien més bones. No vam baixar de cap via pensant “uf!! Vaia viote!” Però bé , és una opinió personal tan meva com del Quim. Sobre gustos no hi ha res escrit.
També és un bon lloc per fer caminades i alguns cims,  vam fer el Demirkazik.  Que com ja he dit més endavant ho compartiré  amb més detall.


I fins aquí quatre coses bàsiques per anar cap a l'Aladaglar. A les properes escalades, 
caminates i turisme per la regió

13/1/20

PORTS MÍTICS DEL PIRINEU FRANCÈS EN BICICLETA

Després d’un estiu de retrobar-nos amb la bici de carretera i fer  quilòmetres i quilòmetres per terres catalanes (que per cert, hi ha racons i carreteres molt i molt solitaris per on és una delícia per pedalar)  vam decidir  acabar la temporada estival amb uns dies per la zones franceses dels Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics.  I vam tenir la oportunitat de descobrir a cop de pedal  alguns dels ports més mítics i preciosos  del ciclisme. 
Doncs bé vam carregar la furgo  amb les bici i material d’ escalada i vam a creuar el túnel de Bielsa. Evidentment  vam fer una parada als  populars  sectors de Devotas y Foz de la Canal a inflar-no els avantbraços, però l’escalada i les muntanyes que vam  descobrir ho deixo pel proper post,
Pel que fa informació pràctica:
      Vam fer aquest viatge  la primera quinzena de setembre. Va tenir una meteo més que bona, gairebé estiuenca i en totes les sortides ens va acompanyar un sol radiant i unes temperatures molt agradables per pedalar. Sempre que hem sortit el setembre hem trobat condicions meteorològiques molt bones, la meteo és més estable i la calor no és tan asfixiant com la d'estiu. 
El dormir ho vam fer a la camper, a França donen moltes facilitats i gran oferta de àrees per  per viatjar amb autocaravana o furgoneta. I si no, en qualsevol poble de la zona ( com Sant Lary e Sola, Lourdes, Campan …) hi ha una bona oferta d’allotjaments per a tots els gustos.
Quant a àpats, doncs anàvem al super i ens ho cuinavem nosaltres,  per tant poca recomanacions gastronòmiques us puc donar. 
Això si, si sou amants dels formatges n’hi ha d’espectaculars. Nosaltres vam anar a parar a una granja  concretament aquesta:  Ferme Doumecq Henri 64260 Aste-Béon, França 43.036818, -0.420888. On en vam comprar directament al pagès i estaven deliciosos.

Pel que fa a les sortides en bici la informació la vam treure una mica de tot arreu, online vam trobar força cosa a http://1001puertosdemontana.blogspot.comi  i també vam  consultar bastant el wikilok. 
Sobre les rutes, comentar que sempre que podem fer itineraris  circulars ja que ens agrada tornar per paisatges diferents als que hem vist d’anada. I en  la majora d’ascensions vam poder baixar  per la cara contrària a la de pujada i ens van sortir unes voltes llargues , variades i molt panoràmiques. Van ser uns dies molt intensos sobre la bici, on vam gaudir de l’entorn i de la vida ciclista . Les que van patir van ser les cames amb tants quilòmetres i desnivell!!. Tot plegat va valer molt la pena i com sempre que fem algun viatge hem tornat amb una bona llista de “coses pendents”, és a dir rutes i colls que ens vam quedar amb ganes de fer, i tard o d’hora hi pensem tornar.


Un mapa esquemàtic dels   4 itineraris i  colls i que vam fer: 





TOURMALET. Pujant per Bareges i baixant per Campant. 97,72 km  i 2400 m desnivell positiu


Per assolir  aquest coll vam sortir del poble de Peirahita e Nestalàs.  Vam fer una volta començant  per la banda  Oest, baixant per l’Est i  ho vam arrodonir fent-la circular pel pobles de Bagneres de Bigorre i Posac   a on vam desviar-nos  cap a la  D26 que ens va dur  al poble de Luganhan i d’allí per la D13 per tornar al punt d’inici.
Serà el Rei, el més mític, el més llegendari, famós però el que menys ens va agradar. 
Vam trobar molt  tràfic, (cotxes, autocaravanes, motos..)  Era el primer que fèiem de les vacances i vaig pensar “Si tots els ports de per aquí són així jo me’n torno cap a casa..” (per sort no tots van ser “així”). El paisatge és bonic en els darrers quilòmetres però no ens va semblar dels més espectaculars  que vam veure aquells dies. Sincerament ens va decebre bastant, però bé és el  Rei i té un gran pes en la història del ciclisme i un dia o l’altre s’ha de fer..
Pel fa a l’ascensió, la pujada a partir de Lus e Sent Sauviereés són uns 24 kms amb 1.404 m d'altitud a un desnivell mitjà del 7% amb un màxim del 10,2% poc abans de coronar el coll. No ens 
El tram  de Luse e Sent Sauvàire i Bareges és  bastant horrible, encaixonat i amb  molt trànsit. A mida que guanyem alçada estem més tranquils, i el paisatge és més muntanyós i salvatge. L’arribada al coll , és com molt sobtada ja que està com en una mena de revolt.El coll està ple de gent, és com una petita raconada que no te res d’especial. 
      Bé, ens va agradar contemplar  la històrica escultura-monument del Gegant en memòria del primer ciclista que va coronar el Tourmalet. Ja per baixar cap a Campan passem per  turons pelats i les instal·lacions de les pistes d’esqui de la Mongie, i tampoc ens va semblar un paisatge gaire especial.  Vam baixar fins al poble de Posac, allà ens desviem cap al Oest per la D26 , on vam recórrer un  territori fantàstic  de camps, boscos i carreteres solitàries i agradables.  De la D26 vam anar a la D13 una petita carretera  paral·lela a la D821 que és on hem d'arribar per retornar al punt de partida
Per veure la informació i mapa de la sortida en que vam gravar al wikilok:
https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/tourmalet-41178350


Primers quilómetres, els més incòmodes i menys atractius


Al apartar-nos del pobles el paisatge és més muntanyós i tranquil



Últims quilòmetres


El que deia...Una mica massificat si que està...

Tot i no ser la nostra ascensió preferida ens va fer moltíssima il·lusió poder-nos fer aquesta foto!

A punt per la baixada cap a Campan

Vistes de les pistes d'esquí

De baixada pels pobles la vall  de Campan

Ja de tornada per  la D26 una carretera molt autèntica i solitària





Aubisque i Soulor. 89,97kms  2.287 m desnivell positiu

Amb aquesta ruta si que vam “flipar”, quins paisatges, quines vistes i  quin ambient !. Va ser una de les millors voltes que vam fer aquells dies. 
Vam pujar al Aubisque, al Soulor i ho  vam arrodonir   tornant  per la solitària vall de l’Ouzom, la vesant nord d’aquests colls.
Vam començar  a  pocs quilòmetres del nord de Laruns. Aquest  inci per la D934 ens farà activar les cames per la pujada que ens espera. Passat Laruns comencen els 16 quilòmetres de  pujada al Aubisca.  Començarem a amb una pendent agradable entre boscos i ombra que no passa del 10% . Passada l’estació de Gourette el boscos donen pas a  unes precioses vistes de les piràmides rocoses de Pene Sarriere, muntanyes arrodonides i prats immensos.
      Una vegada arribem al coll , fem les corresponents fotos amb les simpàtiques i gegantines bicicletes i  continuem cap al Soulor.  Una carretera fabulosa i un paisatge de postal pel impresionant circ de Litor fan que ens empassem els quilòmetres i el desnivell molt de gust. 
Arribats a Soulor, també fem les  fotos de rigor i avall. 
Direcció Nord per la carretera D126 ens trobem una baixada vertiginosa entre prats, turons  i bestiar  variat . La carretera és ben bona, i a l’alçada del poble d’ Artez- d’Asson perd pendent i pedalem tranquilamet per la solitària vall de l’Ouzom. Al poble d’ Asson ens desviem cap a l’Oest per la  D35 que en pocs quilòmetres ens fa arribar a la  D934, la prendrem direcció Laruns i tornarem al punt d’inci.  Com ja he dit ens va semblar una gran ruta, preciosa,  panoràmica  i ben tranquil·la. Molt  i molt recomanable. 
La ruta gravada a wikilok: https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/aubisque-soulor


Primers quilòmetres, pujada agradable entre boscos i ombra


Deixem Pene Sarriere enrere

Panoràmica de la carretera, que també és un popular destí pels motoristes


Coll de l'Aubisque


             Foto amb les bicis gegants (cada una amb un color dels maillots del tour) que ens han donat la Benvinguda al coll

Cap al Soulor, paisatge de postal








Arribant al Soulor


Coll de Soulor, bastant concorregut 


Avall !

Alguns moments de retenció però res alarmant




Col de la Pierre Saint Martin  . Per Arette ,  76 kms 1871m desnivell positiu

Situat en la part Occidental dels Pirineus Atlàntics ens vam trobar amb una ascensió preciosa i exigent. Un itinerari no pas molt llarg però si intens ja que els quilòmetres centrals la mitjana  és del 10% i bastant continuat. I també vam fer un itinerari circular, tot per França. Ho dic perquè és un pas  que comunica amb Navarra.
Vam sortir del poble d’Aràmits per pujar per la vessant Nord, passant pel poble d’Arette.        
      Des del començament fins dalt el coll fem 30 quilòmetres que no afluixen ni un moment. Els primers són mes suaus ,entre boscos i paisatge rurals . A partir de la Mouline la cosa es posa seria i durant  gairebé 10 quilòmetres les rampes ens regalen una mitjana del 9% (amb alguns pics al 15). Amb l’alçada pedalarem  entre muntanyes arrodonides i  pelades, i passarem l’estació d’esqui. Uns quilòmetres després de l’estació  arribem al esperat  senyal del Coll, fotos,  i continuem. 
      Desfem uns quilòmetres enrere per prendre  la D113, i avall i   avall, amb un asfalt una mica abonyegat però que millora a mida que baixem . Passem pel pintoresc poble de Ste. Engrace per les turístiques Gorges de Kakueta i anem fent avall cap al Nord. Arribem a la 918 direcció est. Passem per Montroy, tram de carretera amb lleguera pujada per acabar d’estovar les cames i ens plantem a Aramits.   Molt Bona ruta i una bona “petada de cames”
Recorregut al wikilok:   https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/aramits-pierre-du-saint-marin-montory-aramits


Planejant suaument en els primers quilòmetres


Increïbles vistes de muntanyes pelades i arrodonides...Quina sensació d'amplitud i espai natural






Ja hem arribat!!!

Ja de baixada passant per Ste Engrace



    Colls d’Azet- Aspin- Hourquette d’Ancizan. 81,50 km  2.299 desnivell positiu

Aquesta és la ruta que més ens va agradar, amb unes panoràmiques precioses i unes carreteres solitàries  molt. agradables Sobretot ens va robar el cor Horquet d’Ancizan, un port d’una bellesa i senzillesa que  li donen una atmosfera molt especial. 
Per encadenar aquests 3 colls farem una ruta circular que ens permetrà gaudir d’uns paisatges fabulosos i acabar amb les cames ben tocades!!

Sortim del poble de Saint Lariy  per pujar al Coll d’Azet, 10 quilòmetres entre pastures i boscos solitaris. Els port és molt ampli, espaiós i irradia natura i color. 
Baixarem  cap al poble de Genos on vorajarem el llac Genos-Loudenvielle, del llac una carreterea amb un asfalt perfecte ens far arribar fins Arreau. Agafem aire per enfilar-nos 12 quilòmetres cap al mític Aspin . Una ascenció molt entretinguda ja que durant els últims quilòmetres tindrem davant nostre la vista del coll i el podrem contemplar mentres ens hi apropem. Després d’un bon descens arribam a la Vall de Campan i en el poble de  Payole ens desviem cap a la carretereta  D113 que puja d l’Hourquette d’Ancizane. Els primers quilòmetres recorren suaument el fons de la vall amb un paisatge de conte entre prats, esplanades i boscos. Aquesta serà una de les ascensions que més ens va agradar.  Una carretera d’alta muntanya,  molt petita, molt solitària i tranquil·la, de postal.   
  El coll  és també molt maco, no sabem per què però té quelcom d’especial…Un ambient de muntanya poc explotada i molt autèntica. I després de gaudir d’aquesta meravella natural ens tirem avall per la diminuta D13  per  tornar cap a St Lary.  Ruta altament recomanable.
La ruta a Wikolok: https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/saint-lary-soulan-azet-aspin-horquette-dancizan-saint-lary-41520410



Arribant  a l'Azet





Paisatge de postal mentres ens enfilem cap al Aspin

Continuem amunt i  amb molt bon ambient


I anem pujant...No hi ha ni una ànima...Quina tranquil·litat

Aspin. Segon coll de la jornada


Comencem la D113 per anar cap a l'Hourquette

 Quina delícia de carretera i d'entorn

Anem guanyant alçada molt  suaument

I anem fent amb les cames ben petades però enamorats del paisatge

Vam estar ben sols,només amb la companyia d'alguna vaca i les nostres bicis..Quin luxe!!


I fins aquí les nostres pedalades pel alguns dels ports legendaris i mítics del ciclisme. Uns racons  molt especials i que  tan de bó hi puguem tornar a descobrir-ne més.