29/1/20

ESCALADA AL ALADAGLAR 2 º PART: ENTRE PARETS I VIES LLARGUES


      Si una cosa hem aprés amb tants anys de voltar és que "les fotos enganyen". Si, és  una frase que molt sovint ens diem . 
        Ens havia passat d'anar a alguns  llocs i,  uf!  res a veure amb el que havíem vist en fotos o el que  ens havien dit. Quins  desenganys! Ja fa uns anyets que  hem aprés  filtrar i desxifrar informació, imatges i mirar-ho to amb uns altres ulls. 
       En  foto tot pot semblar molt més impressionant, alt, gran,,, del que és. I això ens ha passat  passa amb l'Adalagar i les seves vies llargues. Les fotos han quedat molt xules  (modèstia a part) però les vies llargues  no  ens va deixar impressionats i  no eren tan bones com ens les esperàvem .
     La roca és  consistent  en general però els  equipaments una mica estranys, plaques poc agradables, i graduacions  collades (donava la sensació que havien estat graduades una mica pim-pam …). Normalment no parlo de graus, que encadenem o no, que fem..
    Però haig de dir que el  Quim es va endur uns quants 7cs a vista en els zones d’esportiva i fent tapia tampoc no es queda curt. Doncs vam fer alguns llargs que va treure “xispes”, i jo, per on va passar ell,  no hauria jo passat ni de conya. Plaques rares, passos guarros i amb les xapes bastant lluny.  I parlo de 6c i 7a no de alta dificultat. Crec que és un aspecte important a saber ja que ens van semblar vies obligades i collades. Penso que  el grau ens ajuda a orientar-nos per decidir on ens podem posar on no.  Però aquí vam flipar molt amb la graduació en aquestes tapies,  que està bastant “desajustada”. 
El lloc és terriblement bonic , les vies no. I no ho dic per les dificultat sinó en general les línies que vam escalar no ens van semblar  maques.
El que vam fer,va ser escalar vies a diferents valls i així cada vegada anàvem a parar uns paisatges diferents. També vam fer més esportiva de la que ens pensàvem ja que el repertori de vies llargues  es va reduir bastant,  ja que  després d’haver fet les que vam fer, no vam trobar cap més ascenció que ens motivés. A més a més la parella del càmping tot i ser molt amables, eren més aviat esportius i a vegades les seves recomanacions sobre les vies llargues deixaven una mica a desitjar.
Un apunt interessat:  totes les vies que vam fer les vam rapelar. No eren gaire  llargues i per tant no hi havia gaires ràpels. Per això   a casi totes hi  vam anar amb una corda i amb un nou “gadget”: el “Escaper” de  Beal. Un  sistema  per rapelar,  recuperable, autoblocant que permet montar el rapel amb  una corda simple. Un molt bon invent. Anar amb una corda t'ajuda a anar més lleuger i més ràpid.  El primer cop fa respecte penjar-s’ hi i però és totalment segur i es recupera amb facilitat.  Crec que pot ser una mica  delicat en terreny molt agegut ja que al recuparar-lo es pot encastar. Però  a nosatlres en tots els ràpels que el vam utilitzar  va anar molt bé. 

Primer pla de l'Escaper , ens va semblar molt pràctic

I un cop fet aquests aclariment aquí teniu per on ens vam enfilar: 
Parmakaya “Via Orient”  7b max 280m (2880m)

La imatge d’aquesta agulla és la que ens va obrir la gana per visitar l’Adaglar. Així que va ser la primera paret llarga que vam escalar. 
Una preciosa torre  que no et cansaries mai de mirar, a la vall de Emli un indret molt solitari  i inhòspit. L’aproximació és bastant evident però llarga 1h 45’.
I l’inici de la via éstà indicat amb un cordino vermell. 
       La via ,doncs bé, vam flipar bastant, la paret es veu preciosa i ho és. Però la linia és rara, plaques rares, algun lllarg expo i graus bastant  collats. No vam baixar encantats precisament, i per acabar vam sortir pel llarg de la via dels Francesos. Un 7a+   que tenia més bona pinta que el 7b que ens quedava però era molt i molt expo, no val la pena.  Ole pel Quim i les apretades que va fer en aquelles plaques inmundes! La verita és que ens la van recomanar com a via xula i amb algun 7b  de pila però   res de res.  És xunga i obligada.  I no em crec que sigui la més repetida com diu la guia. 
L’arribada al cim, en canvi,  és molt bonica i amb molt ambient, ja que arribem per una afilada cresta i el paisatge és increïble. 
       I per baixar de l’agulla es rapela per la cara Sud-Oest pels ràpels de la Classic Route.   Material 1 corda de 80 , cintes . Alguns friends petits ens van ser útils. Tot i que la guia posa que no són necessaris, si que poden anar bé. Amb aquest primer contacte no vam quedar gaire satisfets ni de la via ni com ens la vam recomancar,  però bé… És el que hi ha.

Pujant per la vall , el paisatge és de postal

I aquí la tenim!!
Primer llarg, "crunxi" , expo i raro. Però a la foto sembla xulo no?




Cim!!

Que petits som i que gran és la natura

Avall! Per certs els rapels bastant "cutrillos"



Karaylak  Via “Freedom” 6b+ max 245m (2.575 m)
Es tracta de la via més popular , o la clàssica de l’Adaglar. Està bé. Ens va agradar.
L’aprox és bastant evident ja que és el mateix cami que pujar al Elmer un  cim bastant clàssic de la zona. 
Seguint el camí que va al cim quan veiem la paret ens desviem a mà esquerra i amunt  fins a la  base
Primers llargs per placa , seguros lluny i rareta. Té alguna tirada curiosa amb  canaletes de calcari.. Els últims llargs  van per un esperó taronjao molt estètic, però la roca no és  bastant  dolenta  Li marca 6a però res de res, és una ristra de xapes (aquí si que estan molt juntetes)en un mar roca trencadissa. 
    També baixem rapelant.
Material : tot i que la guia diu que esta equipada va bé portar algun fiends que els vam fer servir . Duiem fins a #1 
Horari  unes 4h  per la via i 1: 30  en els rapel 
El paisatge fabulós …

Campament Kayacic. Per aquí és un pas de trekings però no vam trobar ningú

Formacions que podíem veure a l'altra banda de la vall

I aquí la  paret


Placa i més placa 





Rapelant

Arpalik Tower:  Via “Gipsy  Girl” 6b max 145m  
                  +
Kayacik Tower:Via “Turkish delight” 7a (6a+ a0) 3000m) 

Aquestes dues vies les vam fer el mateix dia , ja que estan molt a la vora l’una de l’altra i no són gaire llargues.
Per arribar a la Gipsy Girl s’hauria d’anar en 4x4. El problema és que hi ha només un  centenar de metres en que la pista està en mal estat però la resta està bé per fer-la en cotxe.  Però nosaltres  ho vam superar! El Quim va passar aquests 100 metres dolents marxa enrere (ole tu) i vam poder arribar fins al plateau de dalt. Si no,en hauria tocat caminar uns 4 km per pista aburrida, no és res però si t’ho pots estalviar millor. 
En uns 30 o 40 minuts ens plantem  peu de paret. 
No ens sembla una gran línia , però bé és la tònica, i amunt!  Igual que les altres, plaques, un seguro aquí un allí… . Es poden empalarmar l dos primers llargs i els dos últims . Vam passar una mica de fred, la paret està alta i és ventada.  
    Baixem rapelant. En total estem 3 hores.



Plateau on vam arribar amb el cotxe gràcies a la perícia del Quim

Baixem al solet a recuperar  temperatua i anem cap la “Turkish Delight” 
  La via ja està al sol, però bufa el vent i s’hi està bé.
Doncs aquesta si que ens va molar! Una línia molt simpàtica i curiosa. La roca fa una combinació peculiar de plaques i pedretes que és ben agradable d’escalar. Aquesta via ens va semblar  més maca. No vam fer l'últim llarg 7a ( o 6a+ A0) volíem rapelar de dia.
Algunes fotos de la via:

 



Aquesta via també es baixa rapelant.





Cimbar Valley  Via Fata Tuchina 6b+max 250m

Aquesta va ser la úlitma via del viatge. Encara no ens havíem endinsat  al Cimbar Valley i realment és espectacular. Un engorjat d’altíssimes parets que et fan sentir ben petit. Són les muralles més impressionants que vam veure per la zona. 
Anem amb la calma ja que segons la guia la via està a l’ombra pel matí. Les temperatures van baixant i s’hi està prou bé escalant al sol .
Triguem  una mica en trobar al peu de via, una hora llarga, ja que cal caminar un bon tros de barranc endins.  Finalemt seguint algunes fites trobem la canal que s’enfila a má dreta  fins a peu de via. .
Arribem a una muralla taronja on hi ha alguns bolts, és ella .Som-hi!
De totes le vies que vam escalar va ser la pitjor, primers llargs roca taronja cruixent i descomposta.. Els dos següents  placa fàcil però fràgil després una placa recargolada , els últims llargs  4 metres de bavaresa i una xemeneia amb molt poc atractiu. No ens sembla una via gens recomanable. 

Primer llarg (crec) ...Brrr.....




 Baixem rapelant. Com ja he dit el lloc al·lucinat  la via no.

I fins aquí la cròncia de  les vies llargues que vam fer a Aladaglar. Crec que  ho he pintat poc llaminer però  aquesta és la impressió que ens vam endur i no vull enganyar a ningú.  Potser si algun dia hi aneu us agradaran les vies , no ho sé.. 

En canvi vam xalar com nens fent esportiva i pujant un dels cims de la zona . Això en el proper post.  

24/1/20

ALADAGLAR 1º PART. INFORMACIÓ PRÀCTICA


De fet no sé gaire com començar aquesta entrada.… Ens va agradar conèixer aquest lloc remot, autèntic, inalterat i espectacular, que semblava que haguessim anat al segle passat.  Però seré sincera: pel que fa a l’escalada no ens va semblar res de l’altre món. Vam gaudir molt  de les parets, de les muntanyes i dels paisatges que són fantàstics però no ens va semblar dels  millor lloc on hem escalat o vist, no ens és un indret de  visita obligada i no és d’aquells viatges que pensem en repetir. El que vam fer, veure i escalar ens va agradar però ja està. No sóc de fer comparacions però abans aniria a Wadi Rum, Taghia…  
       Tot i això, comparteixo el què  i com ho vam fer, perquè no es troba gaire informació  i com ja he dit , tot i que no ens va entusiasmar gaire  és un lloc atractiu i diferent  que no està de més conèxier si apareix la oportunitat.

     Situada al  centre i al Sud de Turquia,  Aladglar  és una cadena de muntayes que es troba en  la part oriental del  grup  Mont Taurus.  
Una serralada molt gran, amb un bon repertori de cims de més de 3000 metres , valls,  i  parets amb vies llargues i esportives. Un territori rocós, àrid i esquerp, però que no et deixa indiferent. 

Vistes aères del Aladaglar



Paperassa, documentació i moneda:

Per entrar a Turquia fa falta  passaport i el visat.
Ara el visat es pot tramitar per internet, nosaltres no ho savíem . Però al facturar la noia ens va donar l’ adreça: chttps://www.evisa.gov.tr/es/ . I allà mateix mentre esperàvem el vol,   amb el mòbil  vam tramitar els dos visats, que ens van arribar en pdf. I així doncs ,a l’hora d’entrar a Istanbul no vam haver d’anar a la finestreta a tramitar-los que és molt lent i ferregós. Si mal no recordo  ens va costar uns 20 €  cada un i té una durada de 6 mesos.
Pel que fa a la  moneda vam canviar al poble al banc  de Camari, poble a  pocs quilòmetres del càmping on estàvem instalats. A Camardi  trobarem tots els serveis necessaris tipics de petita població.    Petits comerços on vènen de tot, bars, forns de pastetes turques dolces,  fruiteries molt colorides, banc…
      Una altra qüestió que val la pena saber és que com a Parc Nacional, ens cobraran entrada.
     De fet , la gestió és bastant anàrquica. Un bon dia en un pàrquing se'ns presenten dos paios (amb poca pinta de guardes) dient que havíem de pagar per escalar. No els creiem, vam acabar trucant al Recep, va negociar el preu. Però no duiem diners. Al cap d'uns dies el guarda (amb un bon cigarret a la boca) ens va venir a buscar a peu de via per pagar-li el que havia acordat, i ho vam fer.  Hi ha un preu per dia i cotxe, però tot plegat és molt poc oficial.  

Pel que fa a mapes i guies:

Prèviamant ens vam descarregar en el Maps.me els mapa de Turquia , i també els de Google maps per utilitzar-los off-line. A banda d’això:

Mapa de Turquia


Mapa de la zona que vam comprar en el càmping




     Guia d'escalada i activitats de muntanya que vam comprar fa temps, també es pot trobar allà mateix al càmping:




  
Com arribar-hi:
Les dues ciutats més properes amb aeroport són Adana i Kayseri. Nosaltres vam volar a Adana (per cert una ciutat interessant per visitar ). El vol va ser: Barcelona- Istanbul- Adana.
En el mateix aeroport vam recollir el cotxe que previament haviem llogat per internet. 
     Nom de la companyia: Pandora  Tot molt bàsic, una companyia casolana que tenia el cotxe allà mateix aparcat . Tot  correcte però justet el cotxe era vell amb poca força i gastava bastant i   el dia que havíem de  tornar cap a casa agafàvem l’avió  a les 6 del matí amb la qual cosa havíemd deixar el cotxe a les 4 però el noi que havia de  recollir-lo és va adormir va arribar  3 quarts d’hora tard. Sort d’unes assafates que em van trucar al mòbil del noi , si no no sé que hauria fet amb el cotxe…Deixar-lo allà amb les claus.


El nostre company de fatigues. Que per cert el vam fer pujar per tot arreu.

Per arribar a Aladaglar des d'Adana,  hi ha dues opcions. Una per autopista (que són 2 h) o i l’altra per carreterest locals (2h 40). Al anar-hi ho vam fer per les carreteres secundàries, evidentment són més dolentes i és més lent però sempre ens agrada conèixer  racons i pobles perduts de la mà de Déu. Carreteretes de muntanya amb algun port , recargolades que creuen poblets destartalats i caòtics. Un estil que recorda una mica Àfrica. 
Cap a les 6 de la tarda arribem  a l’Adalglar.


        Parada en un petit super durant el trajecte d'Adana a Camardi


    I de camí i per casualitat vam anar a parar en aquest camp de cotó tan  "bucòlic"


Arribant
Allotjament i menjar:

Vam quedar-nos al “Adaglar camping”  gestionat per una parella molt amable la Zeynet i el Recep. Escaladors i equipadors de gran part de les vies esportives de la zona i alguna via llarga. Vam estar molt bé . Un càmping molt acollidor net i tranquil. Estàvem  en un bungalow, i hi havia un espai de cuina comuna molt ben cuidada i amb tots els utensilis necessaris. Vam estar molt tranquils, bé, pràcticament  sols. No va  aparèixer gairebe ningú …Cap  escalador, només algun turista o caminador.


El càmping


Esmorzar al càmping amb molt bones vistes

Això era la cuina, molt cuca ella. 

Pel que fa als àpats , compràvem als petits supers i  cuinàvem al càmping. Quant a aigua potable la Zeynet ens va ensenyar una font molt a prop del càmping on sorgia aigua de les muntanyes. Vem estar bebent allà tots els dies i era ben bona.
En alguna ocasió vam sopar a Camardi en un local que ens va recomanar el Recep i els pides  eren ben bones  i molt barats. 


Fruiteria de Camardi



La cuina tota per nosaltres sols

Sopant en el restaurant recomant , amb el que havíem de demanar.. El clàssic PIDE
       Quan hi vam anar:
       Aquest viatge el vam fer del 27 de setembre al 10 d’octubre amb 13 dies i ens va ser suficient , per fer escalada esportiva , via llarga, algun cim i una mica de turisme.
Pel que fa a  temperatura i meteo, van ser perfectes. Temperatures agradables durant el dia i fresques a la nit. Per fer via llarga s’hi estava bé al sol, ja que  la majoria de parets estan bastant altes i per fer esportiva buscàvem l’ombra.  Cap als últimes dies el termòmetre va baixar considerablement i fins i tot anàvem al sol a fer esportiva , a més a més el dia s’escurçava bastant.   Així doncs  penso que finals de primavera i  estiu i tardor és bona epoca i  apurant molt s’hi pot anar fins a mitjan o finals d’octubre però més enllà ja farà massa fred i el dia és curt. 
      I a més a més vam coincidr amb la temporada de la collita de la poma, el paistage estava preciós ja que els milers pomers estaven replets de pomes vermelles, i tot plegat formava una pintoresca postal de camps amb colors rojos i verds.







Les muntanyes i les parets:
Sobre escalada, més endavant,  ja faré una entrada més  detallada. Estem en un massís que ofereix parets amb vies llargues en un calcari ben bó, i en les parts més baixes ens trobarem barrancs amb conglomerat on es concentren els sectosrs d’esportiva. L’esportiva hi ha poc repertori però ens va sorprendre positivament , ens va agradar vam fer vies ben bones i fanàtiques.  I la via llarga doncs… Tot i que les parets són bastant espectaculars, ens pensàvem que les vies serien més bones. No vam baixar de cap via pensant “uf!! Vaia viote!” Però bé , és una opinió personal tan meva com del Quim. Sobre gustos no hi ha res escrit.
També és un bon lloc per fer caminades i alguns cims,  vam fer el Demirkazik.  Que com ja he dit més endavant ho compartiré  amb més detall.


I fins aquí quatre coses bàsiques per anar cap a l'Aladaglar. A les properes escalades, 
caminates i turisme per la regió

14/1/20

Puertos míticos de los Pirineos Franceses en bicicleta

    Después de un verano de reencontrarnos con la bici de carretera y hacer kilómetros y kilómetros cerca de casa (que por cierto, hay rincones y carreteras muy y muy solitarios por dónde es un gustazo  para pedalear) decidimos acabar la temporada estival con unos días por la zonas francesas de los Altos Pirineos y los Pirineos Atlánticos. Y tuvimos la oportunidad de descubrir a golpe de pedal algunos de los puertos más míticos y preciosos del ciclismo. 


    Pues bien, cargamos la furgo con las bici y material de escalada y cruzamos el túnel de Bielsa. Evidentemente hicimos una parada a los populares sectores de Devotas y Foz del Canal a hinchar-no los antebrazos, pero la escalada y las montañas que descubrimos lo dejo por el próximo post,

    Por el que hace información práctica:

    Hicimos este viaje la primera quincena de septiembre. Tuvimos una meteo más que buena, casi veraniega y en todas las salidas nos acompañó un sol radiante y unas temperaturas muy agradables para pedalear. Siempre que hemos salido el septiembre hemos encontrado condiciones meteorológicas muy buenas, la meteo es más estable y el calor no es tan asfixiante como la de verano. 

    La pernocta fue en  la camper, en Francia dan muchas facilidades y gran oferta de áreas para para viajar con autocaravana o furgoneta. Y si no, en cualquier pueblo de la zona ( como Sant Larye Sola, Lourdes, Campan …) hay una buena oferta de alojamientos para todos los gustos.

    En cuanto a comidas, pues íbamos al super y nos lo cocinábmoa nosotros, por lo tanto poca recomendaciones gastronómicas os puedo dar. 

    Eso si, si sois amantes de los quesos los hay de espectaculares. Nosotros fuimos a parar a una granja concretamente esta:  Ferme DoumecqHenri 64260 Aste-*Béon, Francia 43.036818, -0.420888. Donde compramos directamente al campesino y estaban deliciosos.


   En cuanto a las salidas en bici la información la sacamos un poco de todas partes, online encontramos bastante cosa a http://1001puertosdemontana.blogspot.comi y también consultamos bastante lo wikilok. 

    Sobre las rutas, comentar que siempre que podemos hacer itinerarios circulares puesto que nos gusta volver por paisajes diferentes a los que hemos visto de ida. Y la mayora de ascensiones pudimos bajar por la cara contraria a la de subida y nos salieron unas vueltas largas , variadas y muy panorámicas. Fueron unos días muy intensos sobre la bici, donde disfrutamos del entorno y de la vida ciclista . Las que sufrieron fueron las piernas con tantos kilómetros y desnivel!!. Todo ello valió mucho la pena y como siempre que basura algún viaje hemos vuelto con una buena lista de “cosas pendientes”, es decir rutas y cuellos que nos quedamos con ganas de hacer, y tarde o temprano pensamos volver.



Un mapa esquemático de los 4 itinerarios y cuellos y que hicimos:


 






TOURMALET. Subiendo por Bareges y bajando  por Campant. 97,72 km y 2400 m desnivel positivo



        Para lograr este collado salimos del pueblo de Peirahita e Nestalàs. Hicimos una vuelta empezando por la vertiente  Oeste, bajando por el Este y lo redondeamos haciéndola circular por el pueblos de Bagneres de Bigorre y Posac donde nos desviamos hacia la D26 que nos llevó en el pueblo de Luganhan y de allí por la D13 para volver en su punto de inicio.

    Será el Rey, el más mítico, el más legendario, famoso pero el que menos nos gustó. 

    Encontramos mucho tráfico, (coches, autocaravanas, motos..) Era lo primero que hacíamos de las vacaciones y pensé “Si todos los puertos de por aquí son así yo me vuelvo a casa..” (por suerte no todos van a ser “así”). El paisaje es bonito en los últimos kilómetros pero no nos pareció de los más espectaculares que vimos aquellos días. Sinceramente nos decepcionó bastante, pero bien es el Rey y tiene un gran peso en la historia del ciclismo y un día o el otro se tiene que hacer.

     En cuanto a la ascensión, la subida a partir de Lus e Siente Sauviereés son unos 24 kms con 1.404 m de altitud a un desnivel mediano del 7% con un máximo del 10,2% poco antes de coronar el cuello. No ente 

    El tramo de Lus e Saint Sauvàire y Bareges es bastante horrible, encajonado y con mucho tráfico. A medida que ganamos altura estamos más tranquilos, y el paisaje es más montañoso y salvaje. La llegada al collado , es cómo muy repentina puesto que está como en un tipo de curva.El collado  está lleno de gente, es como un pequeño rincón  que no tiene nada de especial. 

Bien, nos gustó contemplar la histórica escultura-monumento del Gigante en memoria del primer ciclista que coronó el Tourmalet. Ya para bajar hacia Campant pasamos por cerros pelados y las instalaciones de las pistas de esqui de la Mongie, y tampoco nos pareció un paisaje muy especial. Bajamos hasta el pueblo de Posac, allá nos desviamos hacia el Oeste por la D26 , donde recorrimos un territorio fantástico de campos, bosques y carreteras solitarias y agradables. De la D26 fuimos a la D13 una pequeña carretera paralela a la D821 que es donde tenemos que llegar para devolver en su punto de partida

Para ver la información y mapa de la salida en que grabamos al wikilok:
https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/tourmalet-41178350

Primeros kilómetros, los más incómodos y los menos atractivos


Al apartarnos de  los  pueblos el paisaje es más montañoso y tranquilo 



Últimos kilómetros


Lo que os decía, un poco masificado si lo es

A pesar de no ser nuestra ascensión preferida,  nos hizo ilusión poder hacer esta foto 

ada cap a Campan

Vistas de las  pista s de esquí

De bajada por el valle de Campan

Y de vuelta  la D26 una carretera muy auténtica y solitaria 




Aubisque Soulor. 89,97kms  2.287 m desnivel positivo

      Con esta ruta si que quedamos gratamente sorprendidos, qué paisajes, qué vistas y qué  ambiente !. Fue una de las mejores vueltas que hicimos aquellos días. 
      Subimos al Aubisque, al Soulor y lo  redondeamos   volviendo  por el solitario valle del Ouzom, la vertiente norte de estos collados.
     Empezamos  a pocos  kilómetros del norte de Laruns. Este  incio por la D934 nos hará activar las piernas por la subida que nos espera. Pasado Laruns empiezan los 16 kilómetros de subida  al Aubisca.  Empezaremos a con una pendiente agradable entre bosques y sombra que no pasa del 10% . Pasada la estación de Gourette el bosques dan  a unas  preciosas vistas de las pirámides rocosas de Pene Sarriere, montañas redondeadas y prados inmensos.
      Una vez llegamos al cuello , nos tomamos las correspondientes fotos con las simpáticas y gigantescas bicicletas y continuamos  hacia el Soulor.   Una carretera fabulosa y un paisaje de postal por el impresionant circo de Litor hacen que nos tragamos los kilómetros y el desnivel mucho de gusto. 
     Llegados a Soulor, también hacemos las  fotos de rigor y abajo. 
     Dirección Norte por la carretera D126 nos encontramos una bajada vertiginosa entre prados, cerros  y ganado  variado . La carretera es bien buena, y a la altura del pueblo de  Artez- de Asson pierde pendiente y pedaleamos tranquilamet por el solitario valle del Ouzom. En el pueblo de  Asson nos desviamos hacia el Oeste por la D35  que en pocos kilómetros nos hace llegar a la  D934, la tomaremos dirección Laruns y volveremos en su punto de incio.  Como ya he dicho nos pareció una gran ruta, preciosa,  panorámica  y muy tranquila. Mucho  y muy recomendable.
 
La ruta a wikilok: https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/aubisque-soulor


Primeros kilómetros, ascenso agradable entre bosques y sombra


 Pene Sarriere a nuestras espaldas 

Panormica de la carretera, que también es un popular destino para motoristas


 Aubisque


             Foto con las  bicis  (cada una con un color de lod maillots del tour) que nos han dado la  al collado 

Hacia  Soulor, paisatge de postal








Llegando al Soulor


Coll de Soulor, bastante concurrido 


Bajando 

Algunos momentos de retención pero nada alarmante




Col de la Pierre Saint Martin  . Por Arette ,  76 kms 1871m desnivel positivo

Situat en la part Occidental dels Pirineus Atlàntics ens vam trobar amb una ascensió preciosa i exigent. Un itinerari no pas molt llarg però si intens ja que els quilòmetres centrals la mitjana  és del 10% i bastant continuat. I també vam fer un itinerari circular, tot per França. Ho dic perquè és un pas  que comunica amb Navarra.
Vam sortir del poble d’Aràmits per pujar per la vessant Nord, passant pel poble d’Arette.        
      Des del començament fins dalt el coll fem 30 quilòmetres que no afluixen ni un moment. Els primers són mes suaus ,entre boscos i paisatge rurals . A partir de la Mouline la cosa es posa seria i durant  gairebé 10 quilòmetres les rampes ens regalen una mitjana del 9% (amb alguns pics al 15). Amb l’alçada pedalarem  entre muntanyes arrodonides i  pelades, i passarem l’estació d’esqui. Uns quilòmetres després de l’estació  arribem al esperat  senyal del Coll, fotos,  i continuem. 
      Desfem uns quilòmetres enrere per prendre  la D113, i avall i   avall, amb un asfalt una mica abonyegat però que millora a mida que baixem . Passem pel pintoresc poble de Ste. Engrace per les turístiques Gorges de Kakueta i anem fent avall cap al Nord. Arribem a la 918 direcció est. Passem per Montroy, tram de carretera amb lleguera pujada per acabar d’estovar les cames i ens plantem a Aramits.   Molt Bona ruta i una bona “petada de cames”

Situado en la parte ascensión Occidental  de los Pirineos Atlánticos, nos ofreció una ruta preciosa y exigente. Un itinerario no muy largo pero si intenso puesto que en los kilómetros centrales la media  es del 10% y bastante continuado. Y también hicimos un itinerario circular, todo por Francia. Lo digo porque es un paso  que comunica con Navarra.
         Salimos del pueblo de Aràmits para subir por la vertiente Norte, pasando por el pueblo de Arette.        
      Desde el comienzo hasta arriba el cuello hacemos 30 kilómetros que no aflojan ni un momento. Los primeros son más suaves ,entre bosques y paisaje rurales . A partir de la Mouline la cosa se posa seria y durando  casi 10 kilómetros las rampas nos regalan una media del 9% (con algunos picos al 15). Con la altura pedalearemos  entre montañas redondeadas y peladas,  y pasaremos la estación de esqui. Unos kilómetros después de la estación  llegamos a la esperada  señal del Collado, fotos,  y continuamos. 
      Deshacemos unos kilómetros atrás para tomar  la D113, y abajo y abajo,   con un asfalto un poco abollado pero que mejora a medida que bajamos . Pasamos por el pintoresco pueblo de Ste. Engrace por las turísticas Gargantas de Kakueta y vamos tirando abajo hacia el Norte. Llegamos a la 918 dirección este. Pasamos por Montroy, tramo de carretera con ligera subida para acabar de ablandar las piernas y nos plantamos a Aramits.   Muy Buena ruta y una buena “petada de piernas”
 
Recorrido en wikilok:   https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/aramits-pierre-du-saint-marin-montory-aramits


Llaneando en los primeros kilómetros 


Increibles vistas..Que sensación de  d'amplitud y naturaleza 






Llegamos!

Pasando por Ste Engrace



    Colls d’Azet- Aspin- Hourquette d’Ancizan. 81,50 km  2.299 desnivel positivo 

Aquesta és la ruta que més ens va agradar, amb unes panoràmiques precioses i unes carreteres solitàries  molt. agradables Sobretot ens va robar el cor Horquet d’Ancizan, un port d’una bellesa i senzillesa que  li donen una atmosfera molt especial. 
Per encadenar aquests 3 colls farem una ruta circular que ens permetrà gaudir d’uns paisatges fabulosos i acabar amb les cames ben tocades!!

Sortim del poble de Saint Lariy  per pujar al Coll d’Azet, 10 quilòmetres entre pastures i boscos solitaris. Els port és molt ampli, espaiós i irradia natura i color. 
Baixarem  cap al poble de Genos on vorajarem el llac Genos-Loudenvielle, del llac una carreterea amb un asfalt perfecte ens far arribar fins Arreau. Agafem aire per enfilar-nos 12 quilòmetres cap al mític Aspin . Una ascenció molt entretinguda ja que durant els últims quilòmetres tindrem davant nostre la vista del coll i el podrem contemplar mentres ens hi apropem. Després d’un bon descens arribam a la Vall de Campan i en el poble de  Payole ens desviem cap a la carretereta  D113 que puja d l’Hourquette d’Ancizane. Els primers quilòmetres recorren suaument el fons de la vall amb un paisatge de conte entre prats, esplanades i boscos. Aquesta serà una de les ascensions que més ens va agradar.  Una carretera d’alta muntanya,  molt petita, molt solitària i tranquil·la, de postal.   
  El coll  és també molt maco, no sabem per què però té quelcom d’especial…Un ambient de muntanya poc explotada i molt autèntica. I després de gaudir d’aquesta meravella natural ens tirem avall per la diminuta D13  per  tornar cap a St Lary.  Ruta altament recomanable.

         Esta es la ruta que más nos gustó, con unas panorámicas preciosas y unas carreteras solitarias y agradables Sobre todo nos robó el corazón Horquet de Ancizan, un puerto de una belleza y sencillez increíbles que le dan una atmósfera muy especial.  
      Para encadenar estos 3 collados haremos una ruta circular que nos permitirá disfrutar de unos paisajes fabulosos y acabar con las piernas muy tocadas!!

 
      Salimos del pueblo de Saint Lariy  para subir al Coll de Azet, 10 kilómetros entre pastos y bosques solitarios. El puerto puerto es muy amplio, espacioso e irradia natura y color.  
      Bajaremos  hacia el pueblo de Genos donde rodearemos el lago Genos-Loudenvielle, del lago una carreterea con un asfalto perfecto nos  lleva hasta Arreau. Cogemos aire para ensartarnos 12 kilómetros hacia el mítico Aspin . Una ascenció muy entretenida puesto que durante los últimos kilómetros tendremos ante nuestro la vista del collado y lo podremos contemplar mientras nos  acercamos. Después de un buen descenso llegamos al Valle de Campan y en el pueblo de Payole  nos desviamos hacia la carreterita  D113 que sube d la Hourquette de Ancizane. Los primeros kilómetros recorren suavemente el fondo del valle con un paisaje de cuento entre prados, explanadas y bosques. Esta será una de las ascensiones que más nos gustó.  Una carretera de alta montaña,  muy pequeña, muy solitaria y tranquila, de postal.    
     El collado  es también bellísimo no sabemos por qué, pero tiene algo de especial…Un ambiente de montaña poco explotada y muy auténtica. Y después de disfrutar de esta maravilla natural nos echamos abajo por la diminuta D13  para  volver hacia St Lary.  Ruta altamente recomendable
La ruta rn Wikolok: https://ca.wikiloc.com/rutes-bicicleta-de-carretera/saint-lary-soulan-azet-aspin-horquette-dancizan-saint-lary-41520410



  Coronando el Azet




Paisaje de postal mientras subimos  hacia Aspin

Continua el ascenso y con muy buen ambiente 


Tranquilidad

Aspin. Segundo collado de la jornada


 La D113 hacia  l'Hourquette

 Que  delícia de carretera y alrededores 

Ganando altura suavemente 

Las piernas ya notan los kilómetros,  pero el paisaje compensa el cansancio 

Qué lujo!




Y hasta aquí nuestras pedaladas por el algunos de los puertos legendarios y míticos del ciclismo. Unos rincones  muy especiales y que  nos han abierto apetito a descubrir más.