26/12/11

Trajecte d' Antananarivo al massís de Tsaranoro ( Camp Cata)



Puntualment a les 6 del matí arriba la furgoneta a Chez Jeanne, un cop carregades les 5 bicis, paquets i nosaltres ja només ens queda un trajecte de 11 hores des d’Antananarivo fins al Massís del Tsaranoro.
Hi ha diverses d'opcions per gestionar l'arribada a les parets de Tsaranoro, una és la de fer-ho en dues parts. O sigui fer de Tana a Fianarantsoa i l'endemà fer unes 4 hores més fins a Tsaranoro. Nosaltres vam optar per sortir de Tana a les 6 del matí i fer tot el trajecte en un dia , son unes 12 h. de viatge. Aquest transport el vam deixar lligat previàment des de casa a través de Camp Catta. També es pot agafar transport public com un taxi brouse, i a Fianarantsoa trobar un 4x4 que et porti a Camp Catta, aquesta última potser és la menys còmoda i anant carregats amb 5 bicis i motxilles la vam descartar ràpidament.

carregant la furgoneta amb les primeres llums del dia

Anem recorrent la carretera RN7, que és la clàssica ruta per conèixer el sud d’aquesta pintoresca illa.. Tot i que el viatge és llarg i pesat, les estimulant imatges que ens ofereix aquest país ens tenen encantats per la finestra llargues estones.

paradeta pixanera..

revisant nusos, no molaria gens perdre les bicis

El paisatge es ben variat , als voltants de Tana situats en la zona de l’Alt Plató encara anem anem contemplant bancals de plantacions d’arròs, tot és bastant verd i lluminós. A mida que passen els quilòmetres el clima i el paisatges es van tornat més sec, àrid, calorós i les comunitats amb menys recursos i més pobres . Passem per Antsirabe una petita i animada ciutat a on el Pousse Pouse és el mitjà de transport oficial. Parada al poble de Fianarantsoa a on canviem d’automòbil, passem a un 4x4, ja que els últims 20 kms per arribar a Tsaranoro són per un pista.

passant per Antsirabe la ciutat dels "puousse-pousse"


Alinea al centre

Ciutat de Fianarantsoa canvi de vehicle

Vam arribar de nit i sota un copiosa pluja. Camp Catta és a on ens vam allotjar, de tots els lloc per estar aquest és el més estratègic (per proximitat a les vies).

Nosaltres ja ens havíem posat en contacte amb Camp Cata i ells mateixos ens van lligar el transport que havíem fet des de Tana.

Sobre aquest allotjament, no vam acabar gens contents, ens hi vam sentir gaire bé. Són unes instal·lacions pensades per turistes que van a conèixer el país. Pel meu gust tot era massa...”pijo”, el menjar bó però car, crec que a nosaltres no ens fan falta tantes comoditats, No era el nostre estil.

Però això no és el principal problema del nostre descontent, van ser tota una sèrie de detalls. Una de les ofertes és que es pot dormir en les tendes que ells ja tenen muntades, amb matalasset i llençol i és la més econòmica. Aquesta és la que nosaltres volíem,però quan vam arribar, com que no ho teníem reservat ens van “enxufar” un bungalow que valia 3 vegades més dient-nos que plovia i que no hi havia tendes preparades, cosa que era mentida per que les vam veure muntades i amb els matalassets , això ja no ens va semblar gaire correcte. Els altres dies, vam dormir en tenda, per cert amb els sabonets inclosos.. Una altra nit van arribar un grup de turistes francesos amb conductors i guies, i a la nit van muntar una festeta i borratxera molt poc agradable. I per acabar amb el tema del transport des d’Antana també vam tenir una mica d’embolic a l’hora de canviar al 4x4 doncs ens van fer anar a pagar a una altra agència i donar voltes inútils per la ciutat.

Total, Camp Cata no ens va deixar satisfets.

una arribada molt..turística, un cocktail per cada un, ...cal?


el camping:


Però bé , l’endemà quan ens vam despertar i vam veure al magnífic lloc a on estàvem s’ens va passar tot.

Sempre ho he dit , entre muntanyes és a on hi estem més bé...

Sobre les escalades el pròxim post.


21/12/11

Audiovisual Roca, desert i mar.




Projecció del vídeo "Roca , desert i mar"
Demà de dijous a les 20:00.
Lloc: Al Centre Excursionista de Terrassa. C/ Sant Llorenç nº 10 Terrassa


Aquesta vegada us portem unes escalades amb un fort gust d’aventura, d’aquelles que et quedes una mica aïllat del món i que més val que tot vagi bé.
A Jordània vam escalar i viure en el desert de Wadi Rum una intensa experiència entre sorra, roca delicada, fissures, aproximacions i descensos laberíntics i un molt bon “rotllo” pels 12 escaladors catalans que érem embarcats en aquesta peripècia.
Durant l’ascensió al Totem Pole, vam estar rodejats d’aigua, humitat i solitud per escalar aquesta elegant agulla amagada en les inhòspites aigües en l’illa de Tasmània.
Altra cop l’escalada ens ha portat a viure bons moments en uns escenaris, cultures i roques totalment diferents.

Us hi esperem!!

19/12/11

Estressant visita a Antananarivo.

El primer dia de la nostra estada a Madagascar, va ser per desembalar les bicis (que per sort havien arribat sanes i estalvies) i un cop fet això vam anar a la ciutat d’Antananarivo. Van ser 12 kms de carrera d’obstacles entre cotxes, vianants, carretons, motos, taxis brousse (que són les furgonetes de abarrotades de passatgers i paquets en el sostre que dupliquen l’alçada del vehicle).

Les normes viàries són senzilles, la preferència va per ordre de grandària , o sigui, primer camions, seguits de furgos, cotxes, carretons motos, bicis i vianants. El que va més ràpid pita per avisar i els altres s’aparten. Sempre piten , es tanquen entre ells, s’adelanten amb accions temeràries, però mai mai vam veure cap discussió per motius viaris.


ciclisme extrem entre el tràfic per arribar a Tana (així és com escurcen el nom de la capital)

imatges de la perifèria de Tana:

arribant al centre:


Just entrant a la ciutat, veiem un grup de gent, i com és típic en aquests casos diem:” Ei! Mira allà hi ha gent , anem-hi que deuen fer “algo” . Doncs bé ens acostem a la multitud i anem deduïnt que no és cap mercat ni cap celebració, la gent crdidava però no d’alegria. De sobte apareix un taxi enmig de la multitud patinat rodes i gas a “fondo”. Els dos Enrics i la Núria van quedar a dos pams del morro del taxi, el Quim a un costat i jo a darrera tallada per una furgo. De sobte la multitud s’abalança cap al taxi que intenta avançar, però s’aferren a una de les portes de darrera, l'arrenquen , salta la porta i seguidament un tio. Tot va passar en qüestió de segons i jo flipant (i bastant tensa) per què havia perdut de vista als altres i estava just en el cor del merder. Puc pedalar una mica entre la gent i m’ajunto amb els meus estimats companys que s’havien pogut apartar una mica cap un una banda del carrer. Sincerament ...vaig passar una mica de por... La gent van continuar perseguint el cotxe carrer avall, indignats i cridant com esperitats. Un cop calmat tot, anem fins a l’antiga estació de tren reformada i convertida en una mena de galeria comercial, allà preguntem per tot el que havíem vist però no tenien molta idea del que estava passant, potser era un empresari que havia despedit gent i ara estava emprenyats, o això és el que vam entrendre. Aparquem les bicis a l’estació que sembla un lloc segur.

La cosa sembla que es calma i anem a passejar pel centre, enfilem per l’àmplia avinguda de la Independència que desemboca a la zona del mercat. El mercat d'Anakely és un espai caòtic, sorollós, atapeït de gent i de paradetes a on es ven tota de mena de mercaderia; menjar, roba, estris de ferreteria, telèfons mòbils, bateries... un univers de curiositats. Malgrat el caos i el batibull, és un lloc interessant per passejar i tafanejar.

avinguda de la Independència

a encantar-se pel mercat, venda de tot i més:


Creuant carrers, esquivant taxis de colo crema i taxi brouse anem a espetegar a un hotel-restaurant que tenia bona pinta (de fet en el carrer i en el mercat hi ha una gran i variada oferta de menjar cuinat però els nostres estòmacs encara no han passat la fase d’adaptació al menjar autòcton)

Ens va semblar un bon lloc per que la clientela era variada, o sigui turistes i malgatxs. Però quan portem una estona a taula el nostre “agut” sentit de l’observació ens fa adonar que la gent malgatx són noies, i els turistes són blancs (principalment francesos). Doncs bé, havíem anar a parar a una casa de cites (dit finament) i cabaret. Justament surt a la guia, i mentres dinàvem podíem llegir que és un lloc que es menja bé però de “dudosa reputación”. I la veritat que si, que vam menjar molt bé, el que més va triomfar van ser els min-sao amb verdura (una mena de noodels o espaguetis) boníssims (els millors que vam menjar en tot el viatge). Però tot i que el menjar ens va deixar tips i contents vam poder contemplar una realitat menys agradable, el turisme sexual que es practica a Madagascar. En el bar hi havia molt turista de més de 50 sobretot francés, d’aquells casposos i greixosos en busca de noies per satisfer unes necessitats que en el seu país no podran. El més fotut és que es donen casos de prostitució infantil, això si que és trist. Tot i que aquesta mena de turisme és una font d’ingressos importants hi ha molts locals amb posters a on s’avisa que la canalla no són souvenirs i les noies s’han de tractar amb respecte. Però és una situació complicada per que les que tracten amb turistes solen remenar més calers i per tant no deu ser és fàcil sortir-ne.

Per acabar el dia , tornant per l’Avg. De la Independència ens veiem envoltat d’un grup de marrecs, dels que no van a l’escola i la seva vida és al carrer, i sense tallar-se ni un pèl fent veure que demanàven caritat ja van intentar fotre’ns les mans a la bossa i les càmeres...també van ser uns moments tensos.

I, per rematar la visita amb emocions, ens vam trobar amb una altra mena de protesta que va acabar amb llançament de gasos lacrimògens els quals vam poder notar els efectes. Poc agradable, però una altra experiència.

S’estava fent de nit i vam haver de marxar de la ciutat per una ruta alternativa per qu, per la que havíem arribat era una riuada de gent indignada. Tot i així, tot estava abarrotat de gent i va ser bastant estressant, fins i tot en una cantonada vam tornar-nos a trobar amb una altra tungada de gasssos lacrimògens , jo només sentia a l’Enric darrera meu: no pareuuu no pareuu!!!

I aquesta va ser la nostra primera visita a la capital de Madagascar, cada vegada ho tenim més clar: com més lluny de les ciutat més bé estem.


Ultima parada del dia a SHOPRITE l'únic gran supermercat que vam trobar. El que és més important, portar sempre a sobre aigua embotellada o algun producte per potabilitzar. Nosaltres funcionàvem amb ampolles el preu depenent de la zona i l'establiment oscil·lava entre els 1.200 ariaris i els 2.500

15/12/11

Cròniques d'un viatge a Madagascar. L'arribada.


Fa un parell de dies que hem tornat de Madagascar, ha estat un viatge d'aquells que no et deixa indiferent, i no parlo d'escalar i pedalar que és el que vam fer, sinó que em refereixo a la part més humana de tot plegat.
És un país dur, no per nosaltres, evidentment, que allà erem uns guiris carregats de pasta. Vam estar al sud de Madagascar que és una zona seca, àrida, estèril a on només creix vegetació espinosa i poc amable i allà la gent no pot pensar en res més que no sigui aconseguir menjar o vestir-se. Però bé, ho hem vist i viscut i , et crea uns sentiments estranys, per que nosaltres encantats de la vida amunt i avall amb la bici i al nostre costat gent realment necessitada. Tot i així, a les zones més tropicals i humides la terra és més bona pel conreu , sobretot d'arròs i els habitants d'aquests paratges aconsegueixen un mica més de qualitat de vida pel que fa al menjar. No sé, és una reflexió ja sé que no arreglarem res però al menys som conscients del que hi ha més enllà de les nostre fronteres.

Arribada a Madagascar:
Aquest viatge el vam fer un grup de 5 persones o personatges, uns dels Maresme i uns del Vallès. Erem dos Enrics, la Núria, el Quim i jo.
El dia 22 , just després de les eleccions en que vaig complir amb el deure de ser presidenta per un dia, presidenta de taula electoral, és clar. Doncs bé l'endemà d'un agobiant dia electoral sortim de Barcelona amb avió, escala a París i de París en un vol de unes 10 hores arribem a la capital de Madagascar, Antananarivo.
El bitllet el vam comprar a través de edreams i vam volar amb Air France, a l'hora de tramitar-ho no va ser gaire àgil per què al portar les bicis vam haver de demanar un permís i no van contestar fins pocs dies abans de marxar. Al final se'ns permetia portar un 2 paquets de 23 kg cada un.

L'hora d'arribada va ser entre les 11 i les 12 de la nit. Allà ens van venir a recollir, des de Terrassa ja em vaig posar en contacte amb un hotel, www.chezjeanne.net a prop de l'aeroport i ens van reservar lloc per dormir i transport des de l'aeroport per nosaltres i les caixes de les bicis.
Molt autèntic,com en les pelis! baixem de l'avió i entre la gent un senyor que duia un cartellet amb el meu nom.
Just arribar, vam canviar diners en el mateix aeroport, surt igual que fer-ho en la ciutat. En aquells moments 1€ eren 2770 ariarys (la moneda malgatx)
Amb tants de paquets al nostra voltant vam tenir un eixam de carregadors de l'aeroport amb les seves armilles florescents que tan si com no en volíen portar els carretons fins a fora.

Ens trobem amb el cotxe, que són dos , carreguem bicis, i comença la primera mogudeta a estil "isleño"
Tres anem en cotxe que arriba bé a l'hotel i el Quim i l'Enric van a la furgo amb les bicis, que mentres carregàvem ja vam veure al conductor i acompanyants remenant a darrera. Doncs arrenca la furgo fan 500m per sortir de l'aeroport i es queden tirats, i van estar una bona estona. Finalment al senyora de l'hotel els va anar a buscar, estava clar, ens havíen enviat dos cotxes per què un no anava bé i tot i així hi van fer pujar al Quim i l' Enric... Dues paraules haurem de tenir sempre present "mora mora" que vol poc a poc, o "tranqui no et posis nerviòs que és el que hi ha".

arribada a l'aerport d'Antananarivo
carregant la furgo que desprès no arribarà



Com ja he dit l'hotel estava a pocs kms de l'aeroport i a 12 kms. al Nord d'Antananarivo. Enmig d'un laberint de carrers adoquinats i abonyegats que de nits semblava que estiguessim en un lloc urbà i no gaire atractiu.
Però quan ens vam llevar vam tenir una agradable sorpresa, davant nostra hi havia una immensa i colorida extensió de conreus, arròs, iuca, mongetes...Era un indret molt tranquil, a on la gent feinejava la terra, la canalla creuaven els camps per anar a escola ,tot plegat era com un quadre que et convidava a contemplar-ho relaxadament.


concentrats en el petit dejuner, però davant nostra gaudíem d'aquestes vistes:








eps! no és per fardar però en aquells moments erem milionaris, si per 1€ canvien 2770 entre els cinc vam sumar alguns milions de ariarys.