7/12/15

Roca Alpina

      Arribem a Chamonix a finals de setembre, estàvem motivadíssims per conèixer la zona d'Envers des Aiguilles i enfilar-nos pel granit i  les fissures que tan bé n’havíem  sentit  parlar. Doncs res! Una bona tanda de pluges  que en cotes alta era neu,  ens van tornar a fer canviar de plans. De fet era finals de setembre i era data límit per trobar bones condicions. Doncs res, ens arribem a la  Maison de la Montagne, el punt de referència  a Chamonix per  tota mena d’informació alpina. Quina bogeria, quantes ressenyes, quantes fotos i quantes coses per fer!
Fem una ullada a les ressenyes i ens decantem per buscar roca  a menys alçada. 
Coses de la vida,  de casualitat abans de marxar  vam estar comentat amb  una gent sobre l'escalada en roca pels voltants Chamonix i van sorgir  els noms de Maladière, Val de l’Arve... i  ara, allà  a Chamonaic  hi vam trobar les ressenyes, ho vam ubicar i  s’ha acabat buscar el neu i alçada, cap a les parets!
Sobre  ressenyes vam fer una bona compra a la llibreria del poble i són aquestes:






Aquesta no la vam comprar a Chamonix però surt ressenyada alguna via de les que vam fer


L’endemà de ploure encara estava tapat i vam decidir anar a fer una mica d'esportiva al sector de   Bionnasay molt  proper a Les  Contamines, era ja mitja tarda i ens vam quedar en el primer muret que vam  trobar el " Biologique" tal com ens van dir uns locals no era el millor, però per passar una tarda  ja era suficient . La paret bona es  veu que es troba un pel més lluny, doncs hi haurem de tornar. 
   L’endemà la meteo era bona però ja ens havíem tret del camp pujar a Envers, des de baix tot es veia  enfarinat,  i així acaba la nostra relació amb la neu i ales alçades però amb unes ganes tremendes de tornar. 
     Tornem a la roca calenta i  directes a la paret de La Maladière,  situada a uns 50 quilòmetres al nord oest de Chamonix assoleiada i  a una alçada decent per poder escalar bé a  finals de setembre. 
    La via escollida “INDIANA JAUNE” de 270 m i grau de 6b+ .  Un gran encert, una línia preciosa, poc complicada, roca bona i al sol! Tot molt confortable. La info la vam treure de la web  la noche del loro i del llibre de ressenyes de Vallée de l’Arve. 
     L’accés es fa rapelant i ho vam fer per la línia de la “Divina Comedia” tot i que  al principi no ho veiem clar ja que la instal·lació és un parell de parabolts units per uns “baguetos “ una mica atrontinats. Però si que era la baixada correcte, amb dos ràpels  arribem a peu de paret la qual anem recorrent fins arribar a sota  la via . Anem passant seccions de roca força cutre però  finalment arribem al nostre destí i quina línia!! De fet sempre que hem fet una via d’en Piola ens ha semblat una meravella (…Aquest era un dels motius pel qual volíem visitar Envesrs) . Tirades de 6b amb una roca taronja i groga deliciosa, "canto" generós i amb estils variats (placa, xemeneia, flanquejos)…que bé ens ho vam passar. Després dels mesos d’abstinència de roca em va semblar un retorn perfecte.
Horari unes quatre hores i pel  que fa a material, cintes i reunions. Està totalment equipada.  Molt maca i molt recomanable.

La paret de la Maladière:




La via:










I no només vam gaudir d'un dia amb bon temps, una bona via i un entorn preciós. sinó que en acabar vam tenir amb un caça de rovellos inesperada i molt exitosa!

 


    
 En acabar  ens arribem  al poble de Romme-sur-Clusses fer-hi nit  i  l’endemà anar  a escalar a Les Vuardes una altra clàssica paret a la vall d’Arve. L’inici de la pista hi ha un cartell a on recomana anar amb 4x4, però nosaltres ens hi vam posar amb la furgoneta i cap problema. Vam fer la via “Plenitude” , 205m i 6c+ una línia vertical sobre calcari gris i compacte que home…està bé…però no ens va deixar gaire impressionats. El paisatge en canvi era sublim! Serà una de les clàssiques com diu el Mussato, però era rareta. D’horari vam estar unes quatre hores i material només vam utlitzar cintes exprés .  
Orientada al sol de bon matí l’ombra arriba al migdia. Crec que hi ha altres línies que deuen ser més bones com ara la Costa o la Papy fait de la resistance. Aquí queden per una propera visita.

Rapelant per arribar a peu de via:




la via:








el paisatge:




I per acabar la nostra visita a la zona i  al calcari dels Alps vam fer un intent d’escalada esportiva al sector  Superbalmette,  que també ve en la ressenya de la vall d'Arve. Ens va semblar acceptable, vies tècniques i rebotoses, però fanàtiques…Per un dia està bé.


     I aquí s’acaba la nostra aventura als Alps, amb una meteo poc  segura per fer activitat d’alçada però gràcies això hem anat a parar a racons ben interessants i que no coneixíem. Tornarem...






26/11/15

Cròniques alpines

    Aquest estiu, la roca , ni olorar-la. Una lesió al canell em va deixar fora de joc els mesos estivals. La veritat és que al principi em  va semblar una mica tràgic, no per no poder escalar sinó que  no li veia fi  la lesió. Ja ho diuen els de can Punsola (Hand Therapy BCN , que és l' equip a qui confiem 
les nostres mans i dits quan estem lesionats) i el que diuen és que els escaladors són molt mals malalts i no sabem  parar.  I l’Helena la fisio em va dir repòs i paciència, i  com sempre tenia raó. Ara ja estic escalant i inclús veient que ve fred tornant al món de la resina , campus i parcs temàtics variats per entrenar . I de moment,  cap problema amb el meu canell (toco fusta!)
    Reprenent el fil , mentre jo m’enfilava per les parets per culpa d'un canell lesionat,   el Quim  s’hi enfilava literalment  amb el Xavi  per les vessants estiuenques  de Sant LLorenç i Montserrat. Així doncs,   amb la Isa  ens vam dedicar a caminar mentres els nostres respectius es deixaven les pells i  es queixaven de la calor  (això si, no paraven de tibar i encadenar!!) i vam començar unes bones jornades de caminades per racons ben bonics!

un preciós dia per Montserrat acabant al cim del Montgròs

arribàvem a la Mola i queien 4 gotes , d'allà fins la Siber va diluviar i així vam acabar ... 

com tots sabem és molt important hidratar-se...

   I en arribar el setembre, que  és quan marxem,  el Quim ja havia escalat prou,  jo estava la mar de bé de tant caminar  i vam decidir anar cap als Alps a fer algun cim.
    Teníem uns quants cims a la llista, però ja se sap que a la muntanya qui mana és la meteo i en aquest mes de setembre va decidir  desgavellar-nos  els plans. I  vam haver d’improvisar seguint el ritme meteorològic.Així doncs no vam gaudir de la   bonança que necessitàvem i ens vam quedar una mica decebuts   per no poder fer el que tenien en ment. Però bé  vam tornar amb una bona llista de cims pendents , informació, sectors d’escalada i parets  a on ens caldran  anys i anys per poder-ho conèixer. 

    El 14 de setembre (una mica tard…) Comencem per la zona de El Valais. Vam arribar al poble de Saass Grund que ja plovia. Objectius:  el Weissmies de 4023 m. i el Lagginhorn  de 4010 m. dos cims  poc complicats ideals per aclimatar.  A Saaa Grund  vam anar a l' oficina de turisme per reservar al refugi de Hohsa, però res de res, ja està tancat i no queda ni un part lliure  (o refugi d’hivern) com sol haver quan acaba la temporada d’estiu. De fet de refu en té poc, és com un gran alberg-restaurant  (el bar si que funcionava ). Doncs canvi de plans , reservem al Weissmies Hut, una mica més avall als peus del Lagginhorn. La nostra intenció era agafar el telecabina  fins Hohsas, allà deixar els trastos, fer el Weissmies dormir al Weissmies Hut i l’endemà fer el Lagginhorn. Doncs tot va quedar en bones intencions i res més.

      Vam dormir en un racó solitari abans  del poble, epoca baixa, poca gent...ninguí no ens va dir res. Per aparcar la furgo , la vam deixar en un carreró del poble i cap problema. Segur que en temporada alta cal deixar-la en el pàrquing, que evidentment és pagant i no pas poc. De bon matí vam agafar el  remuntador,  tal com teníem previst ,  vam deixar alguns "trastos" a Hohsas i ens vam enfilar amunt . Feia vent i fred però encara teníem la companyia d’un tímid sol.          Una pujada agradable, tranquil·la i poc complicada, però davant nostra dues cordades …ui…una tira enrere, l’altre tira amunt però s’encalla el mateix lloc i baixa , ens creuem i resulta que hi va haver un allau que va de deixa la ruta infranquejable, per allà no es pot arribar al cim. Doncs girem cua , fem un tomb per sota el cim contemplant la immensitat de tot el que ens envolta,  tornem al Hoshas carreguem trastos i i baixem a Weissmies Hut.
    Allà ja havíem reservat des de l' oficina de turisme, vam fer reserva només per dormir,  el sopar i esmorzar  ho vam pujar nosaltres  dúiem  (ah! però per cuinar a fora!...) ens imaginem  que la majoria de gent que puja fa pensió completa. Aquests refus tenen totes les comoditats del món...ens semblen més aviat hotels que refugis, però bé suposo que és cap on s'encarrilen algunes muntanyes i és el que hi ha . Vam flipar amb tants  remuntadors, grans refus... però com que allà estàvem no ho puc criticar senzillament ens vam adonar que per fer  alguns cims, entre refus i remuntadors surt bastant car.    També hi ha l'opció de passar de les instal·lacions i fer-ho tot a peu, però tot dependrà del pressupost que es tingui les ganes de caminar i el temps que es disposi.  De fet no és el mateix fer un cim amb tota la parafernalia de remuntadors que fer-ho tot caminat, però ja que hi són ...doncs els farem servir.


Hohsas amb el Weissmies al fons

Comencem a caminar:


el Lagginhorn a l'esquena

i fins aquí arribem!! 




reculem, hem de creuar la glacera fins retrobar la roca



al fons, darrere les boires,  el DOM...majestuòs... 


tornant cap a Hohsas i cap a Weissmies Hut (2726m.)


Ja en el refugi, tan calentons que estem aquí...i cap a fora a cuinar!








 Aquella nit em va sortir una galipandria, noo!!. Tot i passar la nit del lloro amb mocs, dècimes i nas tapat vaig recórrer a  una mica de química farmacèutica i l' endemà a les 5 del matí sortíem direcció al cim del Lagginhorn, que tampoc vam coronar. Feia vent , molt vent i va a començar a nevar, en arribar a la cresta vam decidir tirar enrera Entre que jo anava engripada i com ànima en pena,  les males condicions, desprès de ruminar-nos-ho molt  ens van fer   recular. Potser si hagués estat al 100 % hauríem tirat amunt però  tot i així no va fer un dia gaire espectacular com  per gaudir de les muntanyes i les seves panoràmiques.

a punt de posar-nos a l'aresta

esperant a que pari el vent...però no....avall...i mira que al Quim li costa recular....

   A partir d’aquell dia van  venir uns dies de meteo incerta. 
   Vam continuar un parell de dies dolents  que vam aprofitar per fer alguna caminada i conèixer racons ben bonics com ara:

el poble de Saas Grund



areà per pernoctar a l'entrada el poble de Sas Grund 


Zermat. El Cerví al fonsi no el vam veure ni de conya...sort que fa uns anyets vam trepitjar el seu cim!

      Venia un dia de bonança i decidirem anar cap al Bishorn de 4.153 m. Un cim poc complicat, caminar per neu i amb unes vistes precioses. 
    Sortim a mig matí del poble de Zinat, de d' on fem uns 1500 m de desnivell fins al refugi la  Cabane de Tracuit. A aquí també vam fer reserva des de l’oficina de turisme de Zinat. Aquesta vegada vam haver de reservar per pensió complerta, i perquè? Doncs era l´últim cap de setmana que obrien i només permetien aquesta opció…no ens va semblar molt correcte , però bé no teníem  gaires opcions  si volíem fer aquest cim el diumenge que era l' única jornada de bon temps.
      Al migdia arribem al refugi, anava arribant gent i més gent..estàvem ben entretinguts. 
Al vespre van caure algunes volves de neu, no pot ser ! però no calia patir. Al cap de poques hores, va quedar un cel  i atapeït d’estels. Perfecte!

sortint de Zinat

anem fent...

el refugi queda just darrere la boira

ja hi som!



passant l'estona ... 

hora de sopar...això està a tope!

 A les 5 h.  servien esmorzars, i veient la  voluminosa processó de cordades cap al cim ens ho vam prendre amb calma i vam sortir dels últims.  Ideal per trobar bona traça i fins i tot vam estar sols al cim!! Vam sortir a amb les primeres llums del dia i cap a  quarts de 10 havíem recorregut 900 m. de desnivell i  trepitjàvem el cim. 
Va ser una jornada preciosa, agradable i una ascensió tranquil·la i divertida. A la baixada parada al refugi,  recollir trastos  i fins a Zinat. 

som-hi!

quin dia!!

arriba el sol :




última rampa abans del cim ,  esperem a que baixi tothom


i el cim per nosaltres!

la fabulosa cresta del Weisshorn i el Gran Gendarme




I a l'altra banda el Gran Combin i el Mont Blanc


La Dent Blanche, molt elegant


de tornada


  arribant al refugi i deixant la muntanya enrere



    I així acaba la nostra estada als Alps Suïssos, la següent parada a Chamonix on la meteo tampoc no ens va deixar arribar a grans alçades. Però cap cap problema! Perquè va anar a espetegar a indrets que no coneixíem  i hi vam  trobar una roca i unes tapies espectaculars. Això per la propera entrada.