Aquest és un post que no sabia si redactar perquè el nostre pas per Albania va ser ben curt, i tan l’escalada com el país (al menys la part que vam veure) ens van semblar interessants però no del millor que hem vist.
Però bé, crec que val la pena que comparteixi el que ens van semblar els dies que vam passar per aquest país
La intenció era escalar en un parell de zones esportives i anar tirant cap a Grècia, però aviat ho vam tenir enllestit perquè l’ escalada no valia gran cosa. Per arribar als sectors calia empassar-se uns quants quilòmetres per pista polsegosa, bastant desagradable i que ens va fer malbé la nevera . Sort que el Quim és molt “apañao” i dies després la va reparar.
Albania no ens va deixar indiferents, és un país de contrastos, pobre, on sembla que tot està a mitges, deixat de la ma de déu i a vegades bastant brut. Tot aixó contrasta amb els cotxe de luxe (la majoria Mercedes) que gran part de la població poseeix. I com el cuiden! O sigui que és molt normal veure una fila de Mercedes apracat en un descampat inundat per bosses de plàstic i deixalles variades.
Algunes imatges mentre feíem quilòmetres per territori Albanés:
La part nord prodríem dir que és la part més autèntica , és la més rural però a l’hora la més descuidada i bruta, mentres que al Sud tot està net, lluminós i hi ha més turisme. També ens van comentar que el Sud és zona de mafies, dorgues i armes. Però bé, nosaltres vam voltar pel país sense problema .
Vam entrar en ferri pel poble de Durres, d’allà anem directament al sector de Bovilla situat a pocs quilòmtres de la Tirana , la capital. La infraestructura viària deixa bastant a desitjar. Les carreteres secundaries solen estar en mal estat o són pistes . Finalment arribem a les parets , el paisatge és bastant bonic ja que formen part d' una vall on hi ha un embassament de color blau intens. Un destí bastant popular entre la gent de Tirana. Però fa molta molta calor.
Anem al “Tufa wall” que encara està a l’ombra. No està mal, però hi ha poques vies. i allà no hi escala ni Déu, és a dir la roca punxa i tot està ben brut. Fem 3 vies, un 6c i un parell de 7b són bones però entre tantes punxetes i la calor abandonem el sector. Anem a treure el cap als altres sectors però no es veuen gaire atracitus. Marxem!
Algunes fotos de Bovilla:
No està malament, però no és un lloc per anar-hi expressament a escalar, poques vies, poc netes i la pista una mica emprenyadora. Al tornar vam ”pillar” una aturada de gairebé dues hores, estaven fent obres i la van tallar sense avisar, provocant una bona cua de cotxes totalment aturats, olé!. Doncs bé , el lloc és maco, però no ens va motivar per escalar.
Algunes fotos de Bovilla:
No està malament, però no és un lloc per anar-hi expressament a escalar, poques vies, poc netes i la pista una mica emprenyadora. Al tornar vam ”pillar” una aturada de gairebé dues hores, estaven fent obres i la van tallar sense avisar, provocant una bona cua de cotxes totalment aturats, olé!. Doncs bé , el lloc és maco, però no ens va motivar per escalar.
Contiunuem per carreteres desastroses o pistes i un paissatge molt peculiar no per bonic sinó per descuidat .
Anem a treure el cap al Sector de Brar, una muralla amb vies difícils que se’n havia parlat perque l’Ondra ha fet un 9b. Arribem per pista i el sector està just a sobre. Es camina un minut, un altre “fiasco”. L’accés és curt però és un pujada xunga per una malla de ferro . El Quim puja a fer una ullada jo ni aixó, tal com arribem marxem.
Semblava un bon mur però la qualitat de les línies no ho eren pas de bones
Ja era casi de nit i vam fer una mica més de pista fins arribar a unes cases, allà vam aparcar la furgo i en un moment apareixen les dones d’una de les cases. Una parlava italià i ens vam conseguir entendre. Li vam preguntar si els importava que dormissim a davant de les cases, i que va! Ens deia que féssim el que vulguessim cap problema i que allà estaríem ben tranquils. I així va ser, la única visita que vam tenir va ser la canalla dels voltant que no podein ocultar la seva curiositat. Tot plegat: ell lloc, la gent i a situació van ser molt autèntics.
Un racó ben inhòspit però amb cert encant
Un racó ben inhòspit però amb cert encant
I aquí vam fer nit
L’endemà va tirar cap avall direcció Grècia. Continua la tònica de carreteres en un estat lamentable, no hi ha gaire trànsit però tot i això avancem poc a poc.
Vam fer dues parades , tal com he dit a mida que ens acostem al sud d’Albania, tot prèn un aire més “europeu”. Més modern, més cuidat i net.
Lllac on hi havia gent de pic-nic
Vam visitar la ciutat de Berat, una de les més antigues d’ Albània, coneguda com la ciutat de les “1000 finestres”, es manté molt autèntica perquè durant l’ època comunista es va decidir “protegir” els barris històrics i evitar la construcció dels blocs de pisos. No és una població grandiosament espectacular, però si curiosa i tranquila. Una agradable barreja arquitectònica entre cases de pedra, mesquites i el castell, fan que sigui un racó per fer una parada i visitar-la.
Continuem fent quilòmetres cap al sud, arribem a Gjirokastra un poble amb cases d’estil otomà i un castell situat estràtegicament coronant la ciutat. Tot molt ben conservat i com Berat va ser declarada a dins la categoria de ciutat museu durant l’ època comunista. Per tant està prou ben preservanda.
I des d’aquí ja cap a Grècia on hi vam passar bastant dies escalant molt, moltíssim!! Aixó més endavant us ho explico.
