26/11/15

Cròniques alpines

    Aquest estiu, la roca , ni olorar-la. Una lesió al canell em va deixar fora de joc els mesos estivals. La veritat és que al principi em  va semblar una mica tràgic, no per no poder escalar sinó que  no li veia fi  la lesió. Ja ho diuen els de can Punsola (Hand Therapy BCN , que és l' equip a qui confiem 
les nostres mans i dits quan estem lesionats) i el que diuen és que els escaladors són molt mals malalts i no sabem  parar.  I l’Helena la fisio em va dir repòs i paciència, i  com sempre tenia raó. Ara ja estic escalant i inclús veient que ve fred tornant al món de la resina , campus i parcs temàtics variats per entrenar . I de moment,  cap problema amb el meu canell (toco fusta!)
    Reprenent el fil , mentre jo m’enfilava per les parets per culpa d'un canell lesionat,   el Quim  s’hi enfilava literalment  amb el Xavi  per les vessants estiuenques  de Sant LLorenç i Montserrat. Així doncs,   amb la Isa  ens vam dedicar a caminar mentres els nostres respectius es deixaven les pells i  es queixaven de la calor  (això si, no paraven de tibar i encadenar!!) i vam començar unes bones jornades de caminades per racons ben bonics!

un preciós dia per Montserrat acabant al cim del Montgròs

arribàvem a la Mola i queien 4 gotes , d'allà fins la Siber va diluviar i així vam acabar ... 

com tots sabem és molt important hidratar-se...

   I en arribar el setembre, que  és quan marxem,  el Quim ja havia escalat prou,  jo estava la mar de bé de tant caminar  i vam decidir anar cap als Alps a fer algun cim.
    Teníem uns quants cims a la llista, però ja se sap que a la muntanya qui mana és la meteo i en aquest mes de setembre va decidir  desgavellar-nos  els plans. I  vam haver d’improvisar seguint el ritme meteorològic.Així doncs no vam gaudir de la   bonança que necessitàvem i ens vam quedar una mica decebuts   per no poder fer el que tenien en ment. Però bé  vam tornar amb una bona llista de cims pendents , informació, sectors d’escalada i parets  a on ens caldran  anys i anys per poder-ho conèixer. 

    El 14 de setembre (una mica tard…) Comencem per la zona de El Valais. Vam arribar al poble de Saass Grund que ja plovia. Objectius:  el Weissmies de 4023 m. i el Lagginhorn  de 4010 m. dos cims  poc complicats ideals per aclimatar.  A Saaa Grund  vam anar a l' oficina de turisme per reservar al refugi de Hohsa, però res de res, ja està tancat i no queda ni un part lliure  (o refugi d’hivern) com sol haver quan acaba la temporada d’estiu. De fet de refu en té poc, és com un gran alberg-restaurant  (el bar si que funcionava ). Doncs canvi de plans , reservem al Weissmies Hut, una mica més avall als peus del Lagginhorn. La nostra intenció era agafar el telecabina  fins Hohsas, allà deixar els trastos, fer el Weissmies dormir al Weissmies Hut i l’endemà fer el Lagginhorn. Doncs tot va quedar en bones intencions i res més.

      Vam dormir en un racó solitari abans  del poble, epoca baixa, poca gent...ninguí no ens va dir res. Per aparcar la furgo , la vam deixar en un carreró del poble i cap problema. Segur que en temporada alta cal deixar-la en el pàrquing, que evidentment és pagant i no pas poc. De bon matí vam agafar el  remuntador,  tal com teníem previst ,  vam deixar alguns "trastos" a Hohsas i ens vam enfilar amunt . Feia vent i fred però encara teníem la companyia d’un tímid sol.          Una pujada agradable, tranquil·la i poc complicada, però davant nostra dues cordades …ui…una tira enrere, l’altre tira amunt però s’encalla el mateix lloc i baixa , ens creuem i resulta que hi va haver un allau que va de deixa la ruta infranquejable, per allà no es pot arribar al cim. Doncs girem cua , fem un tomb per sota el cim contemplant la immensitat de tot el que ens envolta,  tornem al Hoshas carreguem trastos i i baixem a Weissmies Hut.
    Allà ja havíem reservat des de l' oficina de turisme, vam fer reserva només per dormir,  el sopar i esmorzar  ho vam pujar nosaltres  dúiem  (ah! però per cuinar a fora!...) ens imaginem  que la majoria de gent que puja fa pensió completa. Aquests refus tenen totes les comoditats del món...ens semblen més aviat hotels que refugis, però bé suposo que és cap on s'encarrilen algunes muntanyes i és el que hi ha . Vam flipar amb tants  remuntadors, grans refus... però com que allà estàvem no ho puc criticar senzillament ens vam adonar que per fer  alguns cims, entre refus i remuntadors surt bastant car.    També hi ha l'opció de passar de les instal·lacions i fer-ho tot a peu, però tot dependrà del pressupost que es tingui les ganes de caminar i el temps que es disposi.  De fet no és el mateix fer un cim amb tota la parafernalia de remuntadors que fer-ho tot caminat, però ja que hi són ...doncs els farem servir.


Hohsas amb el Weissmies al fons

Comencem a caminar:


el Lagginhorn a l'esquena

i fins aquí arribem!! 




reculem, hem de creuar la glacera fins retrobar la roca



al fons, darrere les boires,  el DOM...majestuòs... 


tornant cap a Hohsas i cap a Weissmies Hut (2726m.)


Ja en el refugi, tan calentons que estem aquí...i cap a fora a cuinar!








 Aquella nit em va sortir una galipandria, noo!!. Tot i passar la nit del lloro amb mocs, dècimes i nas tapat vaig recórrer a  una mica de química farmacèutica i l' endemà a les 5 del matí sortíem direcció al cim del Lagginhorn, que tampoc vam coronar. Feia vent , molt vent i va a començar a nevar, en arribar a la cresta vam decidir tirar enrera Entre que jo anava engripada i com ànima en pena,  les males condicions, desprès de ruminar-nos-ho molt  ens van fer   recular. Potser si hagués estat al 100 % hauríem tirat amunt però  tot i així no va fer un dia gaire espectacular com  per gaudir de les muntanyes i les seves panoràmiques.

a punt de posar-nos a l'aresta

esperant a que pari el vent...però no....avall...i mira que al Quim li costa recular....

   A partir d’aquell dia van  venir uns dies de meteo incerta. 
   Vam continuar un parell de dies dolents  que vam aprofitar per fer alguna caminada i conèixer racons ben bonics com ara:

el poble de Saas Grund



areà per pernoctar a l'entrada el poble de Sas Grund 


Zermat. El Cerví al fonsi no el vam veure ni de conya...sort que fa uns anyets vam trepitjar el seu cim!

      Venia un dia de bonança i decidirem anar cap al Bishorn de 4.153 m. Un cim poc complicat, caminar per neu i amb unes vistes precioses. 
    Sortim a mig matí del poble de Zinat, de d' on fem uns 1500 m de desnivell fins al refugi la  Cabane de Tracuit. A aquí també vam fer reserva des de l’oficina de turisme de Zinat. Aquesta vegada vam haver de reservar per pensió complerta, i perquè? Doncs era l´últim cap de setmana que obrien i només permetien aquesta opció…no ens va semblar molt correcte , però bé no teníem  gaires opcions  si volíem fer aquest cim el diumenge que era l' única jornada de bon temps.
      Al migdia arribem al refugi, anava arribant gent i més gent..estàvem ben entretinguts. 
Al vespre van caure algunes volves de neu, no pot ser ! però no calia patir. Al cap de poques hores, va quedar un cel  i atapeït d’estels. Perfecte!

sortint de Zinat

anem fent...

el refugi queda just darrere la boira

ja hi som!



passant l'estona ... 

hora de sopar...això està a tope!

 A les 5 h.  servien esmorzars, i veient la  voluminosa processó de cordades cap al cim ens ho vam prendre amb calma i vam sortir dels últims.  Ideal per trobar bona traça i fins i tot vam estar sols al cim!! Vam sortir a amb les primeres llums del dia i cap a  quarts de 10 havíem recorregut 900 m. de desnivell i  trepitjàvem el cim. 
Va ser una jornada preciosa, agradable i una ascensió tranquil·la i divertida. A la baixada parada al refugi,  recollir trastos  i fins a Zinat. 

som-hi!

quin dia!!

arriba el sol :




última rampa abans del cim ,  esperem a que baixi tothom


i el cim per nosaltres!

la fabulosa cresta del Weisshorn i el Gran Gendarme




I a l'altra banda el Gran Combin i el Mont Blanc


La Dent Blanche, molt elegant


de tornada


  arribant al refugi i deixant la muntanya enrere



    I així acaba la nostra estada als Alps Suïssos, la següent parada a Chamonix on la meteo tampoc no ens va deixar arribar a grans alçades. Però cap cap problema! Perquè va anar a espetegar a indrets que no coneixíem  i hi vam  trobar una roca i unes tapies espectaculars. Això per la propera entrada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada