RUMANIA ESCALADA A HERCULANE I INTENT AL MOLDOVEANU

      Vam arribar a Rumania sense tenir molt clar que ens trobaríem, ens imaginàvem un país gris, destartalat, deixat de la mà de Déu i no! Ens vam enamorar d’aquesta terra, diversa, variada i espectacular. Que poseeix una preciosa  natura , arquitectura increible , molta història i a la vegada pateix de molts tòpics injustificats.  Té unes ciutats precioses, castells , pobles mediavals… Tot  molt ben conservat sense arribar a ser artificial .  És a dir que no ens ho esperàvem i vam flipar amb  una Rumania tranquila, acollidora i amable. 

Pel que fa a l’escalada ens va passar tot el contrari, ens pensàvem trobar sectors  interessants però és un territori que té  poca oferta de roca i a més a més de poca qualitat. Per tant vam invertir més dies en conèixer aquest país que enfilant-nos per les seves parets.
       El que sí ens va semblar interessant van ser les muntanyes de la zona dels Càrpats, però el nostre pas per allí va ser ràpid ja que la meteo aquells dies no ens va tractar gaire bé. Tot i no haver-ne pogut fer gaire, creiem que per Rumania hi ha d’haver rutes de senderisme realment boniques. 

Així doncs en aquest post deixo una curta crònica de la poca escalada  que vam trobar. 

 
      Abans una mica d’informació pràctica

Hi vam estar uns 10 dies, a principis de juny. les temperatures més aviat caluroses menys els dies que vam  estar per la zona dels Càrpats.

Vam entrar venint de la frontera amb Bulgària, l’entrada va ser molt àgil. Cap entrebanc a la frontera. 

  Per circular per les carretres rumanes cal adquirir una “vinyeta” i la vam  comprar en una de les tantes “casetes “ ,  on també  canviarem  euros a Lei.

El tema pernoctar  amb la furgo-camper, també és un país agradable de visitar i no vam tenir cap problema, anàvem amb l’aplicació   Park4night o si trobàvem algun lloc que ens semblava adequat allà feiem nit. 

Vam utilitzar de mapes el maps.me i el google maps (tot prèviament descarregat) i aquest mapa:

 
Ens va semblar un un país molt econòmic, sobretot en el referent a l'alimentació  i el menjar molt bo. Solíem comprar verdures, fruites del temps,formatges…Productes locals amb molt sabor i molt bon preu. 

Escalada a Rumania:

La zona d'escalada  estel·lar (i la única que val la pena) la trobem  a Herculane, una ciutat amb un dels balnearis més grans de Rumania i un dels destins turístics  més populars de la provínica, La veritat és que comparat  amb tot el que vam veure per Rumania, Balei Herculane va ser el més tronat. Hotels amb un aspecte d’abandonats i deixat.  Hi havia una zona d’aigues termals al riu, gratuites i estava bastant brut. El poble era un carrer de botigues  de souvenirs i bars amb la música a tot drap. Tot plegat bastat “cutre” i deixat, però autèntic

El lloc és molt  peculiar ja que hi ha nuclis de població gitana que s’han construit una mena de palaus  molt estranys. Arquitectura recargolada, atapeïda, amb una barreja d’estils amb un gust molt extranys i ostentós. Tot il·legal, sense permisos ni  però són mansions ben grans.     Vam fer un volt per algun carrer i és un espectacle  molt surrealista. 

Imatge del carrer principal d Herculane

Les  basses termals gratuïtes on ens hi fèiem una remullada després d'escalar

"fast food" a la rumanesa..No recordo el nom 

Pel que fa al dormir,  la furgo la vam  instalar en un descampat al costat d’una de les fonts més concorregudes del poble i certament l’aigua que en rajava era ben bona.  Un bon lloc on hi vam passar uns dies ben tranquils

Pel que fa a  les pedres:

La info d’ Herculane la vam trobar en un pdf que ens van enviar uns amics i que està en aquesta web : http://onemove.ro/wp-content/uploads/2016/12/TOPO_05_2018.pdf  O per Internet tot i queno hi ha gran cosa online com ara aquí: http://herculaneclimbing.ro

Hi ha força sectors però us asseguro que només  un val la pena, “La cascada” els altres són un rostoll i ho dic per que vam estar un dia sencer voltant per la zona intentant trobar algun que ens agradés i no vam escalar.

Dia de tour pels sectors d'Herculane buscant algun lloc per enfilar-nos...Però res de res 

     En canvi a la Cascada hi vam anar 3 dies, no ens va semblar brutal però sí que és un sector curiós,  té vies bones  i al estar als afores del poble, el paisatge és ben maco.I ja que estàvem allí  doncs hi vam escalar tot el que vam poder. 

Aparcament  per anar a la Cascada

Les parets de la Cascada , al sol fins al migdia

Ja hem arribat

I si que hi ha bones vies!!

Per nosaltres Herculane no és un destí obligat, si vé de passada (voltant en furgo) es pot fer una paradeta però no és per fer un viatge unica i exclusivament allí. 

Intent al Moldoveanu:

Aquest cim amb 2544m és el més alt del país , remenant per internet vam veure que es feia caminant i es veia interessant. 

Nosaltres vam anar fins al poble de Victoria per pujar per la banda del Turnui i el refugi de Podragu.

Vam agafar trastos  per fer una nit, (sacs, fogonet…) no va ser possible  esbrinar  si els refus estaven oberts  o  guardats …Cap mena d’informació aixi que ho vam tirar tot amunt. 

  Per accedir  al camí que porta al refugi de Turnuri cal fer una pista de 4 kms que té una cadena. Vam deixar la furgo a la cadena i el 4 kms el vam fer en moto. 

  En arribar al camí avancem per un  terreny molt màgic dret i boscós però comença  a ploure, el riu va a tope i els pontss estan en un estat molt deplorable. Paraigües fora i anem fent.

   
      Arribem al refugi de Turnui encara plovent i estem xops, el guarda un home amable però bastant feréstec  ens diu que hi ha molta neu i no es pot pujar al cim.   Bé, decidim tirar amunt ni que sigui per arribar on teníem previst fer nit al Refug de Podragu. Hem de prendre  una variant del camí ja que si que té neu. El guarda veient que anàvem amunt ens vam recomanar anar la banda esquerra  de la vall que és el camí d’hivern i no queda colgat quan neva.

 

     A última hora de la tarda vam arribar a Pordragu el paisatge era preciós i la caminata molt agradable. FInalment va aparèixer el sol i ens va regalar unes llums i unes imatges precioses.           El refugi estava tancat i només hi ha via una cabana de xapa freda i poc acollidora , perì allí vam fer nit. 

De la verdor dels boscos  al paistge de llacs i roques

A dalt a la dreta hi ha el refugi

Ja arribem , no sembla que hi hagi tanta neu.. 

Refugi de Podragu

 Sopant a la cabana. Quin fred hi feia!!!

    L’endemà hi havia una boira que no ens deixava veure gran cosa, però de neu ben poca . Així que vam sortir amunt, total era caminar si el temps canvia ja baixarem… I va canviar!  En arribar al coll i començar la cresta vent,  boira i pluja van aparèixer i  vam haver de baixar. 
Caminar per no poder veure el paisatge i amb un vent molt empipador no ens va venir de gust 
continuar.








 
     Llàstima perquè a la  zona dels Càrpats no hi havíem estat mai,i  ens va semblar un territori interessant i  ens feia gràcia  trepitjr el cim més alt de Rumania.

I fins aquí la crònica de muntanyesi escalada per Rumania, de fet poca cosa però deixant la banda l’escalada la visita a  aquest país ens va deixar molt impressionats (positivament).

En el següent post que vam veure i vistar a Rumania. 

Visita a Bulgària

       Vam entrar a Bulgària pel Sud-Oest ja que veníem d Grècia. 

A la frontera, malgrat ser  simple i una mica caòtica, tot va anar bastant fluid. Ensenyar passaports, obrir les portes del darrrere i veient tan material ràpid ens les fan tancar i passar. Si voleu consultar informació pràctica de moneda, on dormíem … En el post anterior ho trobareu: http://laliquim.blogspot.com/2019/11/escalada-bulgara-i-una-mica-dinformacio.html

Després de creuar la frontera, parem a les piràmides de Stob, on no vam entrar perquè ja estava tancat i tampoc no creiem que sigui gaire interessant. En canvi el poble de Stob, una vil·la que data del segle set  fins ara, és preciós, senzill i  amb una atmosfera molt  tranquil·la. Cases baixes i antigues, de totxo i tons marrons. Carrers amples i empedrats , un encant de poble.

L’endemà visitem  el Monestir de Rila, un dels monestirs Ortodoxes més importatnt de Bulgària. Situat en el parc Natural de les Muntanyes de Rila, a part de ser una  bellísima construcció monumental i històrica digne de veures, és un lloc sagrat per molts búlgars.

Nosaltres ho vam veure en un matí, i si, ens va semblar bastant impressionant. És interessant de veure però cada vegada que visitem aquest tipus de llocs de culte em queda clar com de mal repartida està la riquesa en aquest món.

      Al migdia arribem a Sofia  capital de Bulgària, vam aparcar en una zona verda vigilada, en principi per estacionar-hi dues hores . Però el  vigilant que  un home encantador i amable ens va fer una pila de tiquets per poder estar més de límit permès. Trobar gent així t’alegra el dia. 

Anem cap al centre, comencem per la catedral d’Aleksander Nevski, una construcció espectacular i molt colorida, façana blava, cupules verdes i daurades…Una construcció rusa feta en homenatgs als soldats soviètics morts durant la guerrra entre Rússia i Turquia i on Bulgària va arribar a la independència del Imperi Otomà.

A pocs metres parem a l’Església de Santa Sofia una senzilla construcció de totxo. Hi vam entrar pensant que se celebrava un casament, la gent cantava, i  hi havia taules parades amb pica-pica…Però ups ! Era un enterrament! Està bé veure que es despedeixen dels difunts d’una forma més animada que la nostra.

Passem per davant de l’esbelta estatua de Santa Sofia. Als seus voltants hi ha una mesquita i una zona peatonal. Un racó que està bé per passejar.

I ja vam acabar, la veritat és que no ens va semblar una ciutat gaire espectacular ni que ens deixés impressionat. Si es ve de pas està bé fer una parada però no ens va semblar res de l’altre món. A banda d’alguns edificis religios ens va semblar un ciutat monòtona poc original.

 la catedral d’Aleksander Nevski

Estatua de Santa Sofia

Mesquita  

 
      A Karlukovo hi vam anar per escalar a Prohodna Cave, però encara que no se sigui amant de les roques és un lloc que val la pena visitar. Una obra mestra de la natura que ha format aquestes monumental relleu càrstic de coves i forats

Un altre raconet que ens va semblar molt peculiar i especial és el Monestir de Glozhenski,  una senzilla construcció de fusta i parets blanques que corona una punta rocosa al final d’una recargolada carretereta. Un racó petit però espectacular , tot i que queda bastant “al cul del món” ens va agradar descobrir aquest indret, tranquil on s’hi respira molta pau. 

Devetashska Cave, aquesta cova kàrstica és una increible meravella natural, ja que es tracta d’una cadena de coves amb alguns forats en el sostre. És un espai protegit , cal pagar entrada  (6 Levs x persona) . Espectacular, val molt  la pena passejar i contemplar aquesta formació.

A prop de les coves hi ha el pintoresc poble de Loveck. Com a curiós trobarem el seu pont cobert, on hi ha  una bona filera de botiguetes amb souvenirs de tota mena. I les cases arran de riu ofereixen una imatge de postal, però poca cosa més. 

 

     Vratsa hi vam anar per escalar , però també es mereix una visita. Les parets, el poble , el paisatge és força rocós i per fer alguna caminadeta pot estar bé. 

Les parets de Vratsa

       Una altra parada molt recomanda és l’històric poble de Veliko Tarnovo, antiga capital de Bulgària un destinació que tothom  deia que no podiem deixar de visitar. 

       Potser la Fortalesa de Tsarevets  és un dels monuments més importants que cal veure a Veliko Tarnovo, de manera que vam començar pujant el turó on es troben aquestes ruïnes. Al cim hi trobarem l’Església de l’Ascensió ens va semblar fascinant. No som experts en art però vam poder contemplar un estil arquitèctonic i uns frescos sobris i molt imponents.

La fortalesa 

Esglèsia de l'ascensió

 

      El centre històric és un laberint de carrers adoquinats on està bé deixar-se perdre, també vam contemplar les cases penjades des de l’altra banda sota l’estatua d’ Evtimi Monument

I com no, veure esglésies i esglésies formen part de la visita .

Una panoràmica de Veliko

  

I això és tot el que vam veure i vistar  per aquesta ciutat tan històrica i  pintoresca ciutat

A la nit el castell el transformen en un espectacle de llum i musica, gairebé es pot  veure des de qualsevol punt del poble, si es vol sentir l’audio cal pagar i tens accés a una terrassa on se sent la música. Nosaltres ho vam contemplar des d’un pont i la musica ens la imaginàven. Una mica turístic pel nostre gust. 

Llums  i musica maquillen a la fortalesa

De Veliko anem cap a la Vall de les Roses, justament és l’epoca de la collita (estem a juny) i el primer cap de setmana de juny se celebra el Festival de la Rosa. 

Vam tenir la sort de poder contemplar els camps de roses en el seu màxim esplendor, i les flors són de color rosa no vermell. Vam parar en una plantació on estàvem recolectant la família que allà treballava ens va venir a saludar, ens va convidar a te de roses i ens va ensenyar el que havien collit, quilos i quilos de roses!! fins i tot ens regalen una bosseta amb roses que fa una olor boníssima. Quina gent tan bona i maca! 

      El  poble de Kazanlak és el centre neuràlgic de la producció de productes provinent de les roses, l’aigua de rosa, l’oli, les cremes, fins i tot vi! Tot és de color rosa!! Passegem pel poble, hi ha molta molta gent i events de tota mena. Espectacles, danses, concurs de pans i coques.

 

Kazalak

Aquesta és la carta que ens van portar en un bar del poble...MOLT AUTÈNTIC!!

I aquesta va ser la útlima parada per terres búlgares, un país que encara no està massificat, bastant rural, amb gent cordial i una senzillesa que et fa sentir molt bé.