Escalant en el cor de Canyonlands

    “Estic tocant el cel”, frase dita pel Jaume en arribar al cim de la Moses Tower, quatre paraules que em van  quedar gravades i molt sovint em venien  al cap, perquè així va ser com ens sentíem cada vegada que trepitjàvem el cim d'aquestes capricioses formacions dels desert. Van ser moments únics i molt especials

    En aquest viatge teníem clar que volíem enfilar-nos per algunes de les torres més emblemàtiques de l'oest americà i ho vam poder fer. Vam coronar un bon grapat d'agulles i per tant faré un parell de posts sobre les escalades en aquests monuments de gres fissurat.

I començo per la zona que més ens va deixar al·lucinats, CANYONLANDS.

Tal com vam arribar a Utah vam anar directe a la Moses Tower, una de les torres més belles, ubicada en un entorn realment llunyà i salvatge. Era la nostra gran il·lusió, i no ens va defraudar gens ni mica.

Per pernoctar a l'interior del de Canyonlands, cal demanar un permis ( pagar 30$ per parcel·la, que no és pas poc!)i fer nit en algunes de les zones habilitades com a campgrounds . Aquesta vegada vam seguir tots els passos requerits per no fer cap il·legalitat. En sabem d'uns que s'ho van passar de llarg i pam! Els van pillar i van ser agraciats amb una multa de 300 $. Ens va costar quadrar el dies perquè tot estava molt ple. Però aquell mateix dia va tenir una plaça en el campground al peu de la Moses i ràpidament el vam reservar.

  Al migdia comencem la pista que ens porta a Taylor Canyon. Encantats amb el paisatge i emocionats per conduir per aquelles terres anàvem  fent quilòmetres i avançant tranquil·lament. Fins que va arribar un moment que ja no ens va ser possible superar els blocs i pedres que ens barraven la riera. Ens vam quedar a una hora (a peu) del campground. Ens va fer ràbia, perquè tants permisos, tanta mandanga i control i el rangers no van ser capaços de saber en quin estat estaven les pistes.De fet els dies anteriors havien caigut unes fortes pluges i era de suposar que afectaria els camins però els del parc ja ens havien cobrat i allà estàvem. Total que ens vam decidir fer nit allà mateix i l'endemà matinar per fer l' aproximació a la fresca.

cap a la Moses!!

  

intentat buscar un punt per passar...però res de res

aquí ens quedem, sopar i dormir!

La via va ser “PRIMROSE DIHEDRALS” una bona recomanació provinent del llibre del Petit i la Bodet, i també molt ben aconsellada en tots el llibres i ressenyes que van arribar a les nostres mans.

aquests:

     Vam arribar molt d'hora a peu de via però amb el torrat que queia era impensable posar-nos a escalar. Hauríem d'esperar-nos a l'ombra de la cara  nord i atacar a partir de les 3 de la tarda quan el sol deixa de tocar a la paret. 

    És una gran i impressionant ascensió a una de les torres més belles del desert. La via  és mantinguda i no pas fàcil. Fissura de totes les mides, tram de desplom i flanqueigs. Una joia!!! Molt recomanable. Hi ha dues entrades , la directa que és un 5.11 bastant “rebotòs” (sobretot a l'hora que vam començar que devíem rondar el 40 graus) i l'altra comença pel coll que fa amb l'agulla Zeus fent una travessia de 5.8. Vam optar per la directa perquè el flanqueig des del coll es veia poc evident. Material : Com sempre de tot, tascons i un parell de jocs de camalots del 0.5 al 4, i un joc d'aliens . Horari unes 4 hores i mitja.(més o menys) i es baixa fàcilment  rapelant per la nord.

Moses la de la dreta i Zeus la de l'esquerra

i ara de més a prop...que grans!!

una aproximació de pel·licula

contemplant  l'ombra de les agulles  mentre esperàvem que el sol afluixés

1º llarg al sol!! però la motivació i la il·lusió del Quim per fer la torre podia amb tot

i per fi ...ombra  i un festival de fissures:

panoramica de la via des la R del llarg de Offwidht

tocant el cel!!

avall!!

de nit i rapelant...tot sigui per tenir fresqueta!

Uns dies deprés ens vam tornar a endinsar en el cor de Canyonlands, resseguim la White Rime i en una hora i mitja ens vam plantar al peu de la Washer Woman.

Una agulla molt peculiar ja que la seva forma recorda a una dona ajupida que renta, d'aquí el seu nom.

evident quina és la Washer Woman no? L'altra és la Monster Tower

Fem material i amb una  agradable i evident aproximació arribam al peu de via . La ruta és la “In search of suds” . Una altra clàssica del desert, amb molt d'ambient i i una dificultat moderada. Una preciositat vaja. El que li dóna el toc final a l'activitat és el rapel que es despenja volat pel centre de l'arc. Immillorable!!

De material: dos jocs de camalots fins el 3 (millor portar tres #3), un 3.5 i un 4, aliens i tascons. Horari 3 h.

xino-xano

amunt:

amb la Monster Tower a l'esquena

ja som dalt!

deixant constància

quin senyor rapel!!

 i ara...hora de berenar

Vam acabar a mitja tarda i ens vam posar en marxa cap a Gosbery el campground a on havíem fet reserva per passar la nit, era  d'hora i vam decidir anar a trobar la “Standing Rock” . Una estètica i fina agulla amagada en el més profund del parc. Vam segur la pista una bona estona més, veiem que les indicacions quilòmetriques de la guia no coincidien en res, Així que vam estar una bona estona rondant per trobar on es deixava el cotxe. I finalment, llegint la descripció i amb una mica d'intuïció aparèixer l'agulla als nostres peus. Ja la teníem localitzada només vam haver de continuar la recerca per situar-nos en el descens aviat ho vam trobar guai!
I ja ho vam tenir tot controlat per l'endemà.

i quan la vam trobar : el Quim emocionat fent fotos a l'agulla

un petit tresor

Vam dormir en el mateix pàrquing...ei ei ei ...que això no es pot fer! ...i teniem la reserva pagada del campground però ja ens l'havíem passat feia molta estona i era massa tard per tornar enrere..

La Standing Rock és coneguda com el Totem Pole dels USA. Vam escalar la cara nord, la via es diu com l'agulla, “Standing Rock”. La roca és bastant dolenta i inquietant, però  ens va compensar tot el que ens envoltava que ens va semblar filpant, és un dels racons que més ens han deixat impressionats en aquest viatge. I l 'agulla un monument de la natura. En tres llarg ens vam plantar al cim , fascinats per tot el que veiem ens hi vam estar una bona estona, senzillament gaudint del moment....tocant el cel.... I per acabar un parell de ràpels i terra.

  De material com sempre un joc d'aliens fins el groc, 2 de camalots fins el 3 i tascons. 

molt monos...

preparant material...i quin paisatge..

1 llarg

 

roca molt amb unes tonalitats precioses però bastant fràgil

ambient del bó

les vistes

el cim era petiiiiit

i les panoramiques grandioses!!!

 i rapelant

   I aquesta és la trilogia de vies que ens van fer enamorar  d'un Canyonlands llunyà al formiguer de turistes (com nosaltres, és clar...) i que trobem en els miradors, com sempre l'escalada ha sigut una finestra a un món màgic i especial.

  I per finalitzar amb Canyonlands un dels dies que no vam escalar vam fer una caminada força interessant fins a un punt anomenat The confluence. Aquest camí  porta a un espectacular mirador d'on es pot contemplar és on conflueixen el rius Colorado i el Green River. Són uns 16 quilòmetres entre roques, desert i agulles , tant el mirador com el recorregut valen molt la pena.

  el trajecte:

The Confluence

fins la propera!!