Vam marxar de la zona del Tesnou i després d'un matí en cotxe a través de les profunditats de desert arribem a la zona del Garet El Djenou, una muntanya llegendària , de les més impressionants i belles de les planures d'Algèria.
punt d'aigua i parada
primeres vistes del Garet. la immensa mole del fons
instal·lant el campament en llit del "Oued Ariaret"
El nostre objectiu: escalar la via Esperò Nord oberta el 1967 per una expedició catalana . Era una ascensió que ens motivava, per moltes raons; el cim del Garet de 2.230m amb un posat majestuós que contrasta amb la simplicitat del paisatge desèrtic, el fet que la via fos oberta per catalans, el recorregut per on transcorre és d'aquelles línia que quan mires la paret se te'n hi van els ull i el 6oom d'escalada en terreny d'aventura i equipament de fa 45 anys eren un bon repte.
El campament quedarà instal·lat en el Ouet Ariaret ( ouet significa el llit d' un riu en regions àrides, temporalment sec).
Tal com vam arribar vam dinar ràpid (cuinat eficaçment pel Ba) , férem paquets i aprofitàrem la tarda per fer l'aprox al vi vac que hi ha el peu de via. Se surt entre blocs seguint el riu sec fins trobar a mà dreta una canal amb (punt a on vam dubtar) que anirem remuntat fins arribar al vi vac. Vam estar 3h i vam pujar material, sac i menjar per sopar, esmorzar i pica pica.
inici de l'aprox cap el vi vac que somrients !!
però ens queda moooolt per caminar!
aquesta canal tan marcada el mig és el Cop de Sabre per on tenim previst baixar
El vi vac és prou acollidor, vam fer un foc , un sopar ràpid i bona nit! Com molen aquest racons tan perduts... Per cert vam poder identificar el seient de pedres que el Pep havia construït l'any passat.
muntant la paradeta, llenya i tot hi vam trobar!
A les 6 diana, encara és de nit i fa fred, costa abandonar l'agradable escalfor del sac. Esmorzar de pa sec, formatge i un glop d' aigua mmm! Amb les primeres llums del sol comencem a caminar i en pocs minuts estem al peu via, una impressionant xemeneia que ens posarà a to. Comencen el Pep i l'Edu un llarg de 4 que ens treu la son de les orelles ràpidament el 2 llarg una anguiniosa però a la vegada deliciosa xemeneia que és millor fer-la sense motxilla i el 3 tirada te una peculiar sortida entre uns blocs encastats. Anem fent via resseguint l'esperó, a trams verticals i a trams s'ajeu convertint-se en destrpades i algun rapel. La via ens va oferir llargs de fissura, plaques compactes amb burins que feien posar els pels de punta de com sobresortien del forat i ja ben amunt cal superar un sostres que pot ser 7a , nosaltres (seguint l'exemple de l'equip aperturista) passarem fent un curiós pendul per accedir a una canal que permet seguir la línia fins al cim. Passat el sostre la dificualta no es relaxa queden un parell de llargs difícils de protegir i cal apretar, a més a més cal anar per feina són les 6 de la tarda el sol ja es va retirant i el fred, cada minut que passa, és més intens (sort que el Quim va en últim moment va posar el plomes al cul de la motxilla i vaig fer els dos últims llargs com el ninot de Michelin)
peu de via cares de fred i de son (la son ens va passar, el fred ens va acompanyar gairebé tota la via )
El Pep ja li ha passat la son el 1º llarg és quart però no ens relaxem
3º tirada entre blocs i sense crash-pad!
l'Edu passant-s'ho bomba amb aquesta fissura (feia fred i si nó mireu com anava!)
el Quim en el ràpel aprofintant un dels pocs moments en que el sol ens va escalfar una mica
nanuu! i tu a l'ombra sorts que portes.....
el Pep concetradíssim amb la fissura
quin llarg déu meu, que bò!
i anàvem superant torres com aquesta vinga que en ve una altra!
el desert i l'ombra del Garet
penúltima tirada
A dalt va ser tot un flaix, rapid recollir cordes i anar-nos a trobar amb l'Edu i el Pep que ja havien situat l'inici dels ràpels. Vam baixar per 15 entretinguts i formosos ràpels per la canal del Cop de Sabre. Dubtem entre baixar al campament o quedar-nos a dormir, finalment vam optar per dormir al vi vac i baixar tranquil·lament a l'endemà. (bé l'Edu hauria baixat d'una tirada) però democràticament la majora vam decidir que a dalt ens quedàvem.
ja som dalt! però no ens encantem amb les fotos que es fa fosc!
acabada la via corrent per les plaques amb els gats retaló per trobar els ràpels
salvats! ja tenim els ràpels:
Per celebrar la via , vam sopar un deliciós entrepà de pa sec (encara més sec que el del matí ) amb formatge i per postres una contundent barreta Chimpance (gentilesa del Pep) . I a dormir!
Pel que fa la via, tal com diu el Petit en el seu llibre “en el seu gènere és una de les més belles en el món”. I hi estic totalment d'acord.
Una via entretinguda, complerta, té de tot, fissures, plaques, xemeneies. A cada llarg fèiem el mateix comentari “flipa com van passar per aquí quan l'obrien” i si és per flipar.
L'equip format pels catalans Ferran Abella, Josep Manel Anglada, Felicià Plana i Jordi pons van obrir aquesta via amb 3 vi vacs, arrossegant enormes motxilles carregades de material (que no tenia la lleugeresa del nostre), menjar, roba per dormir i molta aigua i calçats amb bota rígida. !! Això es aventura!!
Nosaltres érem dues cordades, vam invertir unes 10 hores, i de material portàvem un joc de camalots fins al 3.5 , aliens i tascons. Les ressenyes les vam treuere del llibres:" Parois de legendes , les plus belles escalades autour du Monde" de l'Arnau Petit i un llibre molt interessant "Escalada en Sahara " de Thomas Dulac.
