Vam arribar a l'Elefant a les 12 del migdia, tal com ens havia dit el Matali.
Haig de dir que el personal d' Abalema que ens va acompanyar durant el viatge va ser molt discret, seriós i complidor.
El Matali era el guia , es veia gran però potser aparentava més edat de la que tenia, crec que devia rondar es 60 però no hi posaria la mà al foc, el desert castiga molt i el físic s'en ressenteix envellint més ràpid. Un tuareg seriòs, com inexpressiu, però molt atent i sempre disposat a aclarir qualsevol de les nostres curiositats . I evidentment, un gran coneixedor del desert, que al preguntar-li si tenia GPS ens va dir que el seu GPS el portava a dins el cap. Cada dia ens preguntava quins plans teníem, que volíem fer, on volíem anar. L'altre conductor no recordo el nom, podríem dir que era aspirant a guia i treballava al costat del Matali per aprendre, era baixet i rabassut com tret d'un còmic de la Mafalda, ens semblava un personatge divertit poc xerraire però sempre amb un somriure a punt.
I l'últim component del equip era el cuiner es dia Ba, molt jove, potser no arribava als 20 anys, va ser el que més va pencar, muntar cuines, cuinar, rentar plats, i sempre ho tenia tot a punt. Cuinava bé , i bastant variat. Bé ,cada dia per sopar ens feia una sopa que encara que els ingredients variessin, el gust d'espècies era tan intens que no es notava de que era, i normalment el segon plat, estofat, o llegums tenien el mateix gust que la sopa. Però el migdies sempre ens sorprenia amb alguna amandia variada o un plat refrescant...sort que no és recomanable menjar cru, nosaltres ens vam arriscar un pèl massa, però les amanides entraven tan bé que qualsevol no en menjava!
Sobre l'Elefant,és un espectacular dom que es troba en el massis de Tesnou, el paisatge d'aquesta raconada combina grans extensions de sorra d'on emergeixen arrodonits turons de granit.
L'escalada predominant és l'adherència. La roca, diríem que ni bona ni dolenta, la morfologia ofereix regletes però aquestes reglestes solen ser crostes i llastreres de dubtosa consistència.
Aquí hi vam passar dos dies, el lloc és molt agradable, el campament s'instala al peu de la paret i per tant l'aproximació a les vies és molt curta.
entrant en el Tesnou, Matali concentrat amb la conducció
el campament
Les vies:
El primer dia el Quim i jo vam anar a la “ Biskoas Kemend'al" , uf! Escalada sobre rampes agegudes que havíem d'escanejar per trobar alguna protuberància per posar-hi els peus o les mans. Com caracterizta aquest tipus d'escalada les mans poc cal mirar-les, tinc la sensaciò d'anar amb el cap avall per poder situar els meus peus de manera segura.
La via està bé tots els llargs són iguals, una placa darrera l'altra, equipada amb spits (alguna excursioneta, d'aquelles que no pots caure o t'encens com un misto) i si mal no recordo portàvem un parell de cams petits, que no vam fer servir.
L'Edu i el Pep van fer la “Never Up Never” in, més fàcil que la ““ Biskoas Kemend'al" però amb menys seguros, els hi va agradar, i també posaran a prova la seva tècnica d'adherència.
un dels llargs de 6a " ...al lloro que no veig l'altre seguro!" dos passo més i se li peta un canto uix casi que vola!
el Pep en els primers llarg de la " Never Up, Never in"
des del cim, poder estar aquí és un regal...
Després d'una nit realment incòmoda per una ventolera que ho va deixar tot arrebossat de sorra ,l'endemà vam fer dues vies.
jo em llevo amb tant vent no es pot estar aquí dins...
esmorzant acompanyats de vent i sorra
El Quim i jo vam anar a la “Cham Nosatalgia", una línia de diedres, amples que requereix una barreja de tècnica de adherència, xemeneia i arrossegar l'esquena per la paret. Via molt bona, fàcil, i relativament equipada.
A la tarda vam escalar la “ L'eclipse de lune”, aquesta via ressegueix una sèrie de fissures (més o menys amples) fins dalt el cim. Interessant i més alpina. Material utilitzat: 1 joc de cams fins el 3,5, aliens i tascons.
Arribant al cim coincidim amb el Pep i l'Edu, ells han optat per les plaques i l'adherència i han fet la via "Rosanna". Un recorregut a on l'adherència continua sent la tònica de la via. Els ha semblat prou bona
els diedres de la Cham-Nostalgia. Mira que es veu tombada!
1º llarg de la Champ Nostalgia, ..." Quim, al lloro que daquests peu no me'n fio...(placa de 4rt brrr!)"
1º llarg de la Champ Nostalgia, ..." Quim, al lloro que d'aquests peu no me'n fio...(placa de 4rt brrr!)"
dinar ràpid i sant tornem-hi!
les fisures de la " Eclipse de lune"
el llarg de xemenia, m'encanten, jo la vaig fer per dins i els altres van anar per fora
no hi com ser menuda!
apretant per sortir de la xemenia...es pateix però mola taaant!!
el quim a punt d'enfilar-se per una fissua de punys, mmm quina sortideta més bona!
anar seguint les poques fissures de la paret, al fons, el campament
últims llargs coincidim amb el Pep i l'Edu que vénen de la via Rosanna
l'Edu ja tocant el cim ...sempre per feina!!
L' Elefant i els seus voltants són uns paratges espectaculars, una de les tardes vam anar amb cotxe a la banda est i vam poder contemplar l'espectacle de les últimes llums en el granit taronja d'aquest arrodonit dom.
Les vistes són de les que t'acceleren el cor, tot és immens, desert d'ocre infinit i sobretot silenci. Són sensacions i moments molt intensos i especials. I és que el desert m'atrau ....
moments:
falta el groc!
el desert més gran del món
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada