ESCALADA ALADAGLAR 3º PART: ESPORTIVA I ASCENSIÓ AL DEMIRKAZIK 3.756m

       Versión en castellano:http://laliquim.blogspot

La veritat  és que les vies esportives de l' Aladaglar ens van sorprendre molt gratament. 

       No  creiem que sigui un destí per fer escalada esportiva exclusivament,  però totes les vies que vam escalar ens van agradar molt. 

De fet, hi ha diverses zones  però la única que val la pena  és el “Kazik Ali”. Un barranc preciós de  conglomerat que ens oferirà bones vies entre foradets  i còdols. L’indret és espectacular, amb un accés curt i fàcil,  i amb orientacions variades. 

Pàrquing per anar al Kazik, això si que és aparcar  en el no res..

Uf quanta roca!!

     A dins el barranc hi ha diversos  sectors, els més destacables són : 

Sarkaç una petita muralla desplomada amb vies entre 7a i 7c+ molt molt bones, forats, passos llargs i escalada física. 

El Sarkaç petit però amb vies de gran qualitat

Baixant del desplom amb el barranc al fons

Dergah, una muralla de 6bs i 7as també molt xula. Vies llargues de forats  i de pura pila.  Molt bones totes.

Plaques foradedes i interminables, ideal per fer metres i gaudir de la "pileta"

Anem fent pila !!

Carnival, paret de sisens llargs i pilosos, bona per escalfar.  

Carnival i els seus sisens

Kallar Vadisi és un sector curiós. Ens va semblar una barreja entre Riglos i Montserrat.  El conglomerat aquí es presenta més delicat, més taronjós (Riglero) i de còdols petits, la tónica en l’escalada  és de més verticalitat i tècnica (montserratina)  Des del peu de via les  línies no  semblaven gaire bones , però al escalar-les ens van semblar excel·lents.

Navegant per entre "boletes i foradets diminuts"

La roca es veia ben fragil, però no. Era prou bona!

Aquest són els tres murs del Kazik Ali  on vam escalar i ens van agradar. La resta no hi vam anar. Bé si, vam anar a treure el cap al sector Podyium,on  ens pensàvem que trobaríem un bon desplom i bones línies, però res de res.Un sector una mica deixat, amb forats bruts de molsa i que no convidava gens enfilar-s'hi. Tal com vam arribar a peu de via , vam marxar. 

Contemplant el "Podyum"  i no sabent per on pujar....

     Tot i que a part del Kazik Ali hi ha algunes zones més, no creiem que siguin de visita obligada. Bé que no molen gaire , vaja. 

Vam anar a Pinarbasi Canyon i uf! Una mica justet. Un barranc estret i curiós   però una mica tètric i les vies no tenien gaire bona pinta. Tot plegat una mica deixat. Vam fer uns 6bs de fisura,  (que per cert la roca punxava moltíssim) ja que estàvem allí. Però no hi vam tornar  ni creiem que valgui gaire la pena. 

Pinarbasi Canyon

Quin mal qeu feia aquesta roca!!!

     I per acabar amb el sectors d'esportiva només dir que a l'entrada de  Cimbar Valley hi ha algunes vies  al principi de la vall, hi vam anar i veient la pinta que feien no vam ni escalar. Plaques rares arran de camí que la veritat no venia gens de gust posar-s’hi. 

        Així doncs que tots els dies que vam fer esportiva va ser a Kazik Ali que és bo i l’únic que val la pena. I de fet és a l’unic lloc on escalàven la parella del càmping. La resta no  ens van semblar que tinguessin gaire qualiat. 

 
      Pujada al cim DEMIRKAZIK 3.756

Una ascensió a un cim pedregós, entre roques, paisatge àrid i espectacular que ens va encantar i  deixar amb molt bon gust de boca. Una bona caminada per un  terreny molt variat i entretingut entre valls, engorjtas, tarteres, plaques i  arestes. 

Hi vam anar per recomanació del Recep, ens va explicar que era molt panoràmic i al final unes trepadetes divertides. 

Deixem el cotxe passat una mica abans que acabi la pista, ja que està impracticable, passat el Kayacik Camp i  a les 7 del matí ens posem en marxa. 

La piramide central és esl Demirkazik amb les primeres llums del dia

L’inici recorre una vall ampla, que es transforma en un estètic i estret engorjat que ens farà arribar al peu d’una “agònica “ tartera des d’on arribarem al coll.  


Primera part a l'ombra per un canó que poc a poc s'anirà enxamplant

Arribem a la vall de roques i roques que ens fa anar a buscar la tartera

I tarteram amunt...Una mica agònic....

S'acaba la tartera i arribarem al coll

          L’alçada ens deixa contemplar un paisatge preciós de muntanyes rocoses i escarpades . Ens posem al peu de la placa somital i amunt!  Són uns 300 de trepada agradable per bona roca. Seguint sempre els punts febles de la roca , buscant algunes esquereds o fent travessies. Anirem trobant alguns claus i spits però  no els seguim ja que són per rapelar  i no fan un traçat  lògic Aquesta placa es pot fer encordat o no. Nosaltres no vam pujar les cordes. Són trepades molt fàcils  (si estàs acostumat a escalar)


      

Navegant en un mar de roca

        
      En acabar la placa ens plantem a una ampla i preciosa  aresta que  porta al cim. Fotos i una estona de contemplació gaudint del paisatge i un clima tan perfecte. Solet i temperatura agradable.

    

La baixada la vam fer pel mateix recorregut i bastant més ràpida que  la pujada. Les tarteres són divertides i es  baixen aviat. Pujant vam estar 4h45 i baixant no va arribar a tres  hores.

Per info una mica més detallada aquí  deixo l’enllaç al meu wikilok:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/demirkazik-3756m-aladaglar-turquia-42156508

I acabo la crònica d’escalada i muntanyes de l’Adaglar. 

I aquí podeu consultar  l’entrada de vies llargues  a Aladaglar que vaig fer en l'anterior post:

http://laliquim.blogspot.com/2020/01/escalada-aladaglar-2-part-entre-parets.html

L'ALADAGLAR,  un lloc especial , que ens va agradar el seu conjunt, la gent, els paissatges, algunes vies. Però no crec que hi fem una segona visita.

ESCALADA AL ALADAGLAR 2 º PART: ENTRE PARETS I VIES LLARGUES

      Si una cosa hem aprés amb tants anys de voltar és que "les fotos enganyen". Si, és  una frase que molt sovint ens diem . 
        Ens havia passat d'anar a alguns  llocs i,  uf!  res a veure amb el que havíem vist en fotos o el que  ens havien dit. Quins  desenganys! Ja fa uns anyets que  hem aprés  filtrar i desxifrar informació, imatges i mirar-ho to amb uns altres ulls. 
       En  foto tot pot semblar molt més impressionant, alt, gran,,, del que és. I això ens ha passat  passa amb l'Adalagar i les seves vies llargues. Les fotos han quedat molt xules  (modèstia a part) però les vies llargues  no  ens va deixar impressionats i  no eren tan bones com ens les esperàvem .
     La roca és  consistent  en general però els  equipaments una mica estranys, plaques poc agradables, i graduacions  collades (donava la sensació que havien estat graduades una mica pim-pam …). Normalment no parlo de graus, que encadenem o no, que fem..
    Però haig de dir que el  Quim es va endur uns quants 7cs a vista en els zones d’esportiva i fent tapia tampoc no es queda curt. Doncs vam fer alguns llargs que va treure “xispes”, i jo, per on va passar ell,  no hauria jo passat ni de conya. Plaques rares, passos guarros i amb les xapes bastant lluny.  I parlo de 6c i 7a no de alta dificultat. Crec que és un aspecte important a saber ja que ens van semblar vies obligades i collades. Penso que  el grau ens ajuda a orientar-nos per decidir on ens podem posar on no.  Però aquí vam flipar molt amb la graduació en aquestes tapies,  que està bastant “desajustada”. 

El lloc és terriblement bonic , les vies no. I no ho dic per les dificultat sinó en general les línies que vam escalar no ens van semblar  maques.

El que vam fer,va ser escalar vies a diferents valls i així cada vegada anàvem a parar uns paisatges diferents. També vam fer més esportiva de la que ens pensàvem ja que el repertori de vies llargues  es va reduir bastant,  ja que  després d’haver fet les que vam fer, no vam trobar cap més ascenció que ens motivés. A més a més la parella del càmping tot i ser molt amables, eren més aviat esportius i a vegades les seves recomanacions sobre les vies llargues deixaven una mica a desitjar.

Un apunt interessat:  totes les vies que vam fer les vam rapelar. No eren gaire  llargues i per tant no hi havia gaires ràpels. Per això   a casi totes hi  vam anar amb una corda i amb un nou “gadget”: el “Escaper” de  Beal. Un  sistema  per rapelar,  recuperable, autoblocant que permet montar el rapel amb  una corda simple. Un molt bon invent. Anar amb una corda t'ajuda a anar més lleuger i més ràpid.  El primer cop fa respecte penjar-s’ hi i però és totalment segur i es recupera amb facilitat.  Crec que pot ser una mica  delicat en terreny molt agegut ja que al recuparar-lo es pot encastar. Però  a nosatlres en tots els ràpels que el vam utilitzar  va anar molt bé. 

Primer pla de l'Escaper , ens va semblar molt pràctic

I un cop fet aquests aclariment aquí teniu per on ens vam enfilar: 

Parmakaya “Via Orient”  7b max 280m (2880m)

La imatge d’aquesta agulla és la que ens va obrir la gana per visitar l’Adaglar. Així que va ser la primera paret llarga que vam escalar. 

Una preciosa torre  que no et cansaries mai de mirar, a la vall de Emli un indret molt solitari  i inhòspit. L’aproximació és bastant evident però llarga 1h 45’.

I l’inici de la via éstà indicat amb un cordino vermell. 

       La via ,doncs bé, vam flipar bastant, la paret es veu preciosa i ho és. Però la linia és rara, plaques rares, algun lllarg expo i graus bastant  collats. No vam baixar encantats precisament, i per acabar vam sortir pel llarg de la via dels Francesos. Un 7a+   que tenia més bona pinta que el 7b que ens quedava però era molt i molt expo, no val la pena.  Ole pel Quim i les apretades que va fer en aquelles plaques inmundes! La verita és que ens la van recomanar com a via xula i amb algun 7b  de pila però   res de res.  És xunga i obligada.  I no em crec que sigui la més repetida com diu la guia. 

L’arribada al cim, en canvi,  és molt bonica i amb molt ambient, ja que arribem per una afilada cresta i el paisatge és increïble. 

       I per baixar de l’agulla es rapela per la cara Sud-Oest pels ràpels de la Classic Route.   Material 1 corda de 80 , cintes . Alguns friends petits ens van ser útils. Tot i que la guia posa que no són necessaris, si que poden anar bé. Amb aquest primer contacte no vam quedar gaire satisfets ni de la via ni com ens la vam recomancar,  però bé… És el que hi ha.

Pujant per la vall , el paisatge és de postal

I aquí la tenim!!

Primer llarg, "crunxi" , expo i raro. Però a la foto sembla xulo no?

Cim!!

Que petits som i que gran és la natura

Avall! Per certs els rapels bastant "cutrillos"

Karaylak  Via “Freedom” 6b+ max 245m (2.575 m)

Es tracta de la via més popular , o la clàssica de l’Adaglar. Està bé. Ens va agradar.

L’aprox és bastant evident ja que és el mateix cami que pujar al Elmer un  cim bastant clàssic de la zona. 

Seguint el camí que va al cim quan veiem la paret ens desviem a mà esquerra i amunt  fins a la  base

Primers llargs per placa , seguros lluny i rareta. Té alguna tirada curiosa amb  canaletes de calcari.. Els últims llargs  van per un esperó taronjao molt estètic, però la roca no és  bastant  dolenta  Li marca 6a però res de res, és una ristra de xapes (aquí si que estan molt juntetes)en un mar roca trencadissa. 

    També baixem rapelant.

Material : tot i que la guia diu que esta equipada va bé portar algun fiends que els vam fer servir . Duiem fins a #1 

Horari  unes 4h  per la via i 1: 30  en els rapel 

El paisatge fabulós …

Campament Kayacic. Per aquí és un pas de trekings però no vam trobar ningú

Formacions que podíem veure a l'altra banda de la vall

I aquí la  paret

Placa i més placa 

Rapelant

Arpalik Tower:  Via “Gipsy  Girl” 6b max 145m  

                  +

Kayacik Tower:Via “Turkish delight” 7a (6a+ a0) 3000m) 

Aquestes dues vies les vam fer el mateix dia , ja que estan molt a la vora l’una de l’altra i no són gaire llargues.

Per arribar a la Gipsy Girl s’hauria d’anar en 4x4. El problema és que hi ha només un  centenar de metres en que la pista està en mal estat però la resta està bé per fer-la en cotxe.  Però nosaltres  ho vam superar! El Quim va passar aquests 100 metres dolents marxa enrere (ole tu) i vam poder arribar fins al plateau de dalt. Si no,en hauria tocat caminar uns 4 km per pista aburrida, no és res però si t’ho pots estalviar millor. 

En uns 30 o 40 minuts ens plantem  peu de paret. 

No ens sembla una gran línia , però bé és la tònica, i amunt!  Igual que les altres, plaques, un seguro aquí un allí… . Es poden empalarmar l dos primers llargs i els dos últims . Vam passar una mica de fred, la paret està alta i és ventada.  

    Baixem rapelant. En total estem 3 hores.

Plateau on vam arribar amb el cotxe gràcies a la perícia del Quim

Baixem al solet a recuperar  temperatua i anem cap la “Turkish Delight” 

  La via ja està al sol, però bufa el vent i s’hi està bé.

Doncs aquesta si que ens va molar! Una línia molt simpàtica i curiosa. La roca fa una combinació peculiar de plaques i pedretes que és ben agradable d’escalar. Aquesta via ens va semblar  més maca. No vam fer l'últim llarg 7a ( o 6a+ A0) volíem rapelar de dia.

Algunes fotos de la via:

 

Aquesta via també es baixa rapelant.

Cimbar Valley  Via Fata Tuchina 6b+max 250m

Aquesta va ser la úlitma via del viatge. Encara no ens havíem endinsat  al Cimbar Valley i realment és espectacular. Un engorjat d’altíssimes parets que et fan sentir ben petit. Són les muralles més impressionants que vam veure per la zona. 

Anem amb la calma ja que segons la guia la via està a l’ombra pel matí. Les temperatures van baixant i s’hi està prou bé escalant al sol .

Triguem  una mica en trobar al peu de via, una hora llarga, ja que cal caminar un bon tros de barranc endins.  Finalemt seguint algunes fites trobem la canal que s’enfila a má dreta  fins a peu de via. .

Arribem a una muralla taronja on hi ha alguns bolts, és ella .Som-hi!

De totes le vies que vam escalar va ser la pitjor, primers llargs roca taronja cruixent i descomposta.. Els dos següents  placa fàcil però fràgil després una placa recargolada , els últims llargs  4 metres de bavaresa i una xemeneia amb molt poc atractiu. No ens sembla una via gens recomanable. 

Primer llarg (crec) ...Brrr.....

 Baixem rapelant. Com ja he dit el lloc al·lucinat  la via no.

I fins aquí la cròncia de  les vies llargues que vam fer a Aladaglar. Crec que  ho he pintat poc llaminer però  aquesta és la impressió que ens vam endur i no vull enganyar a ningú.  Potser si algun dia hi aneu us agradaran les vies , no ho sé.. 

En canvi vam xalar com nens fent esportiva i pujant un dels cims de la zona . Això en el proper post.