ESCALADA ALADAGLAR 3º PART: ESPORTIVA I ASCENSIÓ AL DEMIRKAZIK 3.756m

       Versión en castellano:http://laliquim.blogspot

La veritat  és que les vies esportives de l' Aladaglar ens van sorprendre molt gratament. 

       No  creiem que sigui un destí per fer escalada esportiva exclusivament,  però totes les vies que vam escalar ens van agradar molt. 

De fet, hi ha diverses zones  però la única que val la pena  és el “Kazik Ali”. Un barranc preciós de  conglomerat que ens oferirà bones vies entre foradets  i còdols. L’indret és espectacular, amb un accés curt i fàcil,  i amb orientacions variades. 

Pàrquing per anar al Kazik, això si que és aparcar  en el no res..

Uf quanta roca!!

     A dins el barranc hi ha diversos  sectors, els més destacables són : 

Sarkaç una petita muralla desplomada amb vies entre 7a i 7c+ molt molt bones, forats, passos llargs i escalada física. 

El Sarkaç petit però amb vies de gran qualitat

Baixant del desplom amb el barranc al fons

Dergah, una muralla de 6bs i 7as també molt xula. Vies llargues de forats  i de pura pila.  Molt bones totes.

Plaques foradedes i interminables, ideal per fer metres i gaudir de la "pileta"

Anem fent pila !!

Carnival, paret de sisens llargs i pilosos, bona per escalfar.  

Carnival i els seus sisens

Kallar Vadisi és un sector curiós. Ens va semblar una barreja entre Riglos i Montserrat.  El conglomerat aquí es presenta més delicat, més taronjós (Riglero) i de còdols petits, la tónica en l’escalada  és de més verticalitat i tècnica (montserratina)  Des del peu de via les  línies no  semblaven gaire bones , però al escalar-les ens van semblar excel·lents.

Navegant per entre "boletes i foradets diminuts"

La roca es veia ben fragil, però no. Era prou bona!

Aquest són els tres murs del Kazik Ali  on vam escalar i ens van agradar. La resta no hi vam anar. Bé si, vam anar a treure el cap al sector Podyium,on  ens pensàvem que trobaríem un bon desplom i bones línies, però res de res.Un sector una mica deixat, amb forats bruts de molsa i que no convidava gens enfilar-s'hi. Tal com vam arribar a peu de via , vam marxar. 

Contemplant el "Podyum"  i no sabent per on pujar....

     Tot i que a part del Kazik Ali hi ha algunes zones més, no creiem que siguin de visita obligada. Bé que no molen gaire , vaja. 

Vam anar a Pinarbasi Canyon i uf! Una mica justet. Un barranc estret i curiós   però una mica tètric i les vies no tenien gaire bona pinta. Tot plegat una mica deixat. Vam fer uns 6bs de fisura,  (que per cert la roca punxava moltíssim) ja que estàvem allí. Però no hi vam tornar  ni creiem que valgui gaire la pena. 

Pinarbasi Canyon

Quin mal qeu feia aquesta roca!!!

     I per acabar amb el sectors d'esportiva només dir que a l'entrada de  Cimbar Valley hi ha algunes vies  al principi de la vall, hi vam anar i veient la pinta que feien no vam ni escalar. Plaques rares arran de camí que la veritat no venia gens de gust posar-s’hi. 

        Així doncs que tots els dies que vam fer esportiva va ser a Kazik Ali que és bo i l’únic que val la pena. I de fet és a l’unic lloc on escalàven la parella del càmping. La resta no  ens van semblar que tinguessin gaire qualiat. 

 
      Pujada al cim DEMIRKAZIK 3.756

Una ascensió a un cim pedregós, entre roques, paisatge àrid i espectacular que ens va encantar i  deixar amb molt bon gust de boca. Una bona caminada per un  terreny molt variat i entretingut entre valls, engorjtas, tarteres, plaques i  arestes. 

Hi vam anar per recomanació del Recep, ens va explicar que era molt panoràmic i al final unes trepadetes divertides. 

Deixem el cotxe passat una mica abans que acabi la pista, ja que està impracticable, passat el Kayacik Camp i  a les 7 del matí ens posem en marxa. 

La piramide central és esl Demirkazik amb les primeres llums del dia

L’inici recorre una vall ampla, que es transforma en un estètic i estret engorjat que ens farà arribar al peu d’una “agònica “ tartera des d’on arribarem al coll.  


Primera part a l'ombra per un canó que poc a poc s'anirà enxamplant

Arribem a la vall de roques i roques que ens fa anar a buscar la tartera

I tarteram amunt...Una mica agònic....

S'acaba la tartera i arribarem al coll

          L’alçada ens deixa contemplar un paisatge preciós de muntanyes rocoses i escarpades . Ens posem al peu de la placa somital i amunt!  Són uns 300 de trepada agradable per bona roca. Seguint sempre els punts febles de la roca , buscant algunes esquereds o fent travessies. Anirem trobant alguns claus i spits però  no els seguim ja que són per rapelar  i no fan un traçat  lògic Aquesta placa es pot fer encordat o no. Nosaltres no vam pujar les cordes. Són trepades molt fàcils  (si estàs acostumat a escalar)


      

Navegant en un mar de roca

        
      En acabar la placa ens plantem a una ampla i preciosa  aresta que  porta al cim. Fotos i una estona de contemplació gaudint del paisatge i un clima tan perfecte. Solet i temperatura agradable.

    

La baixada la vam fer pel mateix recorregut i bastant més ràpida que  la pujada. Les tarteres són divertides i es  baixen aviat. Pujant vam estar 4h45 i baixant no va arribar a tres  hores.

Per info una mica més detallada aquí  deixo l’enllaç al meu wikilok:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/demirkazik-3756m-aladaglar-turquia-42156508

I acabo la crònica d’escalada i muntanyes de l’Adaglar. 

I aquí podeu consultar  l’entrada de vies llargues  a Aladaglar que vaig fer en l'anterior post:

http://laliquim.blogspot.com/2020/01/escalada-aladaglar-2-part-entre-parets.html

L'ALADAGLAR,  un lloc especial , que ens va agradar el seu conjunt, la gent, els paissatges, algunes vies. Però no crec que hi fem una segona visita.