29/1/20

ESCALADA AL ALADAGLAR 2 º PART: ENTRE PARETS I VIES LLARGUES


      Si una cosa hem aprés amb tants anys de voltar és que "les fotos enganyen". Si, és  una frase que molt sovint ens diem . 
        Ens havia passat d'anar a alguns  llocs i,  uf!  res a veure amb el que havíem vist en fotos o el que  ens havien dit. Quins  desenganys! Ja fa uns anyets que  hem aprés  filtrar i desxifrar informació, imatges i mirar-ho to amb uns altres ulls. 
       En  foto tot pot semblar molt més impressionant, alt, gran,,, del que és. I això ens ha passat  passa amb l'Adalagar i les seves vies llargues. Les fotos han quedat molt xules  (modèstia a part) però les vies llargues  no  ens va deixar impressionats i  no eren tan bones com ens les esperàvem .
     La roca és  consistent  en general però els  equipaments una mica estranys, plaques poc agradables, i graduacions  collades (donava la sensació que havien estat graduades una mica pim-pam …). Normalment no parlo de graus, que encadenem o no, que fem..
    Però haig de dir que el  Quim es va endur uns quants 7cs a vista en els zones d’esportiva i fent tapia tampoc no es queda curt. Doncs vam fer alguns llargs que va treure “xispes”, i jo, per on va passar ell,  no hauria jo passat ni de conya. Plaques rares, passos guarros i amb les xapes bastant lluny.  I parlo de 6c i 7a no de alta dificultat. Crec que és un aspecte important a saber ja que ens van semblar vies obligades i collades. Penso que  el grau ens ajuda a orientar-nos per decidir on ens podem posar on no.  Però aquí vam flipar molt amb la graduació en aquestes tapies,  que està bastant “desajustada”. 
El lloc és terriblement bonic , les vies no. I no ho dic per les dificultat sinó en general les línies que vam escalar no ens van semblar  maques.
El que vam fer,va ser escalar vies a diferents valls i així cada vegada anàvem a parar uns paisatges diferents. També vam fer més esportiva de la que ens pensàvem ja que el repertori de vies llargues  es va reduir bastant,  ja que  després d’haver fet les que vam fer, no vam trobar cap més ascenció que ens motivés. A més a més la parella del càmping tot i ser molt amables, eren més aviat esportius i a vegades les seves recomanacions sobre les vies llargues deixaven una mica a desitjar.
Un apunt interessat:  totes les vies que vam fer les vam rapelar. No eren gaire  llargues i per tant no hi havia gaires ràpels. Per això   a casi totes hi  vam anar amb una corda i amb un nou “gadget”: el “Escaper” de  Beal. Un  sistema  per rapelar,  recuperable, autoblocant que permet montar el rapel amb  una corda simple. Un molt bon invent. Anar amb una corda t'ajuda a anar més lleuger i més ràpid.  El primer cop fa respecte penjar-s’ hi i però és totalment segur i es recupera amb facilitat.  Crec que pot ser una mica  delicat en terreny molt agegut ja que al recuparar-lo es pot encastar. Però  a nosatlres en tots els ràpels que el vam utilitzar  va anar molt bé. 

Primer pla de l'Escaper , ens va semblar molt pràctic

I un cop fet aquests aclariment aquí teniu per on ens vam enfilar: 
Parmakaya “Via Orient”  7b max 280m (2880m)

La imatge d’aquesta agulla és la que ens va obrir la gana per visitar l’Adaglar. Així que va ser la primera paret llarga que vam escalar. 
Una preciosa torre  que no et cansaries mai de mirar, a la vall de Emli un indret molt solitari  i inhòspit. L’aproximació és bastant evident però llarga 1h 45’.
I l’inici de la via éstà indicat amb un cordino vermell. 
       La via ,doncs bé, vam flipar bastant, la paret es veu preciosa i ho és. Però la linia és rara, plaques rares, algun lllarg expo i graus bastant  collats. No vam baixar encantats precisament, i per acabar vam sortir pel llarg de la via dels Francesos. Un 7a+   que tenia més bona pinta que el 7b que ens quedava però era molt i molt expo, no val la pena.  Ole pel Quim i les apretades que va fer en aquelles plaques inmundes! La verita és que ens la van recomanar com a via xula i amb algun 7b  de pila però   res de res.  És xunga i obligada.  I no em crec que sigui la més repetida com diu la guia. 
L’arribada al cim, en canvi,  és molt bonica i amb molt ambient, ja que arribem per una afilada cresta i el paisatge és increïble. 
       I per baixar de l’agulla es rapela per la cara Sud-Oest pels ràpels de la Classic Route.   Material 1 corda de 80 , cintes . Alguns friends petits ens van ser útils. Tot i que la guia posa que no són necessaris, si que poden anar bé. Amb aquest primer contacte no vam quedar gaire satisfets ni de la via ni com ens la vam recomancar,  però bé… És el que hi ha.

Pujant per la vall , el paisatge és de postal

I aquí la tenim!!
Primer llarg, "crunxi" , expo i raro. Però a la foto sembla xulo no?




Cim!!

Que petits som i que gran és la natura

Avall! Per certs els rapels bastant "cutrillos"



Karaylak  Via “Freedom” 6b+ max 245m (2.575 m)
Es tracta de la via més popular , o la clàssica de l’Adaglar. Està bé. Ens va agradar.
L’aprox és bastant evident ja que és el mateix cami que pujar al Elmer un  cim bastant clàssic de la zona. 
Seguint el camí que va al cim quan veiem la paret ens desviem a mà esquerra i amunt  fins a la  base
Primers llargs per placa , seguros lluny i rareta. Té alguna tirada curiosa amb  canaletes de calcari.. Els últims llargs  van per un esperó taronjao molt estètic, però la roca no és  bastant  dolenta  Li marca 6a però res de res, és una ristra de xapes (aquí si que estan molt juntetes)en un mar roca trencadissa. 
    També baixem rapelant.
Material : tot i que la guia diu que esta equipada va bé portar algun fiends que els vam fer servir . Duiem fins a #1 
Horari  unes 4h  per la via i 1: 30  en els rapel 
El paisatge fabulós …

Campament Kayacic. Per aquí és un pas de trekings però no vam trobar ningú

Formacions que podíem veure a l'altra banda de la vall

I aquí la  paret


Placa i més placa 





Rapelant

Arpalik Tower:  Via “Gipsy  Girl” 6b max 145m  
                  +
Kayacik Tower:Via “Turkish delight” 7a (6a+ a0) 3000m) 

Aquestes dues vies les vam fer el mateix dia , ja que estan molt a la vora l’una de l’altra i no són gaire llargues.
Per arribar a la Gipsy Girl s’hauria d’anar en 4x4. El problema és que hi ha només un  centenar de metres en que la pista està en mal estat però la resta està bé per fer-la en cotxe.  Però nosaltres  ho vam superar! El Quim va passar aquests 100 metres dolents marxa enrere (ole tu) i vam poder arribar fins al plateau de dalt. Si no,en hauria tocat caminar uns 4 km per pista aburrida, no és res però si t’ho pots estalviar millor. 
En uns 30 o 40 minuts ens plantem  peu de paret. 
No ens sembla una gran línia , però bé és la tònica, i amunt!  Igual que les altres, plaques, un seguro aquí un allí… . Es poden empalarmar l dos primers llargs i els dos últims . Vam passar una mica de fred, la paret està alta i és ventada.  
    Baixem rapelant. En total estem 3 hores.



Plateau on vam arribar amb el cotxe gràcies a la perícia del Quim

Baixem al solet a recuperar  temperatua i anem cap la “Turkish Delight” 
  La via ja està al sol, però bufa el vent i s’hi està bé.
Doncs aquesta si que ens va molar! Una línia molt simpàtica i curiosa. La roca fa una combinació peculiar de plaques i pedretes que és ben agradable d’escalar. Aquesta via ens va semblar  més maca. No vam fer l'últim llarg 7a ( o 6a+ A0) volíem rapelar de dia.
Algunes fotos de la via:

 



Aquesta via també es baixa rapelant.





Cimbar Valley  Via Fata Tuchina 6b+max 250m

Aquesta va ser la úlitma via del viatge. Encara no ens havíem endinsat  al Cimbar Valley i realment és espectacular. Un engorjat d’altíssimes parets que et fan sentir ben petit. Són les muralles més impressionants que vam veure per la zona. 
Anem amb la calma ja que segons la guia la via està a l’ombra pel matí. Les temperatures van baixant i s’hi està prou bé escalant al sol .
Triguem  una mica en trobar al peu de via, una hora llarga, ja que cal caminar un bon tros de barranc endins.  Finalemt seguint algunes fites trobem la canal que s’enfila a má dreta  fins a peu de via. .
Arribem a una muralla taronja on hi ha alguns bolts, és ella .Som-hi!
De totes le vies que vam escalar va ser la pitjor, primers llargs roca taronja cruixent i descomposta.. Els dos següents  placa fàcil però fràgil després una placa recargolada , els últims llargs  4 metres de bavaresa i una xemeneia amb molt poc atractiu. No ens sembla una via gens recomanable. 

Primer llarg (crec) ...Brrr.....




 Baixem rapelant. Com ja he dit el lloc al·lucinat  la via no.

I fins aquí la cròncia de  les vies llargues que vam fer a Aladaglar. Crec que  ho he pintat poc llaminer però  aquesta és la impressió que ens vam endur i no vull enganyar a ningú.  Potser si algun dia hi aneu us agradaran les vies , no ho sé.. 

En canvi vam xalar com nens fent esportiva i pujant un dels cims de la zona . Això en el propoer post.  

1 comentari: