Les normes viàries són senzilles, la preferència va per ordre de grandària , o sigui, primer camions, seguits de furgos, cotxes, carretons motos, bicis i vianants. El que va més ràpid pita per avisar i els altres s’aparten. Sempre piten , es tanquen entre ells, s’adelanten amb accions temeràries, però mai mai vam veure cap discussió per motius viaris.
ciclisme extrem entre el tràfic per arribar a Tana (així és com escurcen el nom de la capital)
imatges de la perifèria de Tana:
arribant al centre:
Just entrant a la ciutat, veiem un grup de gent, i com és típic en aquests casos diem:” Ei! Mira allà hi ha gent , anem-hi que deuen fer “algo” . Doncs bé ens acostem a la multitud i anem deduïnt que no és cap mercat ni cap celebració, la gent crdidava però no d’alegria. De sobte apareix un taxi enmig de la multitud patinat rodes i gas a “fondo”. Els dos Enrics i la Núria van quedar a dos pams del morro del taxi, el Quim a un costat i jo a darrera tallada per una furgo. De sobte la multitud s’abalança cap al taxi que intenta avançar, però s’aferren a una de les portes de darrera, l'arrenquen , salta la porta i seguidament un tio. Tot va passar en qüestió de segons i jo flipant (i bastant tensa) per què havia perdut de vista als altres i estava just en el cor del merder. Puc pedalar una mica entre la gent i m’ajunto amb els meus estimats companys que s’havien pogut apartar una mica cap un una banda del carrer. Sincerament ...vaig passar una mica de por... La gent van continuar perseguint el cotxe carrer avall, indignats i cridant com esperitats. Un cop calmat tot, anem fins a l’antiga estació de tren reformada i convertida en una mena de galeria comercial, allà preguntem per tot el que havíem vist però no tenien molta idea del que estava passant, potser era un empresari que havia despedit gent i ara estava emprenyats, o això és el que vam entrendre. Aparquem les bicis a l’estació que sembla un lloc segur.
La cosa sembla que es calma i anem a passejar pel centre, enfilem per l’àmplia avinguda de la Independència que desemboca a la zona del mercat. El mercat d'Anakely és un espai caòtic, sorollós, atapeït de gent i de paradetes a on es ven tota de mena de mercaderia; menjar, roba, estris de ferreteria, telèfons mòbils, bateries... un univers de curiositats. Malgrat el caos i el batibull, és un lloc interessant per passejar i tafanejar.
avinguda de la Independència
a encantar-se pel mercat, venda de tot i més:
Creuant carrers, esquivant taxis de colo crema i taxi brouse anem a espetegar a un hotel-restaurant que tenia bona pinta (de fet en el carrer i en el mercat hi ha una gran i variada oferta de menjar cuinat però els nostres estòmacs encara no han passat la fase d’adaptació al menjar autòcton)
Ens va semblar un bon lloc per que la clientela era variada, o sigui turistes i malgatxs. Però quan portem una estona a taula el nostre “agut” sentit de l’observació ens fa adonar que la gent malgatx són noies, i els turistes són blancs (principalment francesos). Doncs bé, havíem anar a parar a una casa de cites (dit finament) i cabaret. Justament surt a la guia, i mentres dinàvem podíem llegir que és un lloc que es menja bé però de “dudosa reputación”. I la veritat que si, que vam menjar molt bé, el que més va triomfar van ser els min-sao amb verdura (una mena de noodels o espaguetis) boníssims (els millors que vam menjar en tot el viatge). Però tot i que el menjar ens va deixar tips i contents vam poder contemplar una realitat menys agradable, el turisme sexual que es practica a Madagascar. En el bar hi havia molt turista de més de 50 sobretot francés, d’aquells casposos i greixosos en busca de noies per satisfer unes necessitats que en el seu país no podran. El més fotut és que es donen casos de prostitució infantil, això si que és trist. Tot i que aquesta mena de turisme és una font d’ingressos importants hi ha molts locals amb posters a on s’avisa que la canalla no són souvenirs i les noies s’han de tractar amb respecte. Però és una situació complicada per que les que tracten amb turistes solen remenar més calers i per tant no deu ser és fàcil sortir-ne.
Per acabar el dia , tornant per l’Avg. De la Independència ens veiem envoltat d’un grup de marrecs, dels que no van a l’escola i la seva vida és al carrer, i sense tallar-se ni un pèl fent veure que demanàven caritat ja van intentar fotre’ns les mans a la bossa i les càmeres...també van ser uns moments tensos.
I, per rematar la visita amb emocions, ens vam trobar amb una altra mena de protesta que va acabar amb llançament de gasos lacrimògens els quals vam poder notar els efectes. Poc agradable, però una altra experiència.
S’estava fent de nit i vam haver de marxar de la ciutat per una ruta alternativa per qu, per la que havíem arribat era una riuada de gent indignada. Tot i així, tot estava abarrotat de gent i va ser bastant estressant, fins i tot en una cantonada vam tornar-nos a trobar amb una altra tungada de gasssos lacrimògens , jo només sentia a l’Enric darrera meu: no pareuuu no pareuu!!!
I aquesta va ser la nostra primera visita a la capital de Madagascar, cada vegada ho tenim més clar: com més lluny de les ciutat més bé estem.
Ultima parada del dia a SHOPRITE l'únic gran supermercat que vam trobar. El que és més important, portar sempre a sobre aigua embotellada o algun producte per potabilitzar. Nosaltres funcionàvem amb ampolles el preu depenent de la zona i l'establiment oscil·lava entre els 1.200 ariaris i els 2.500
Aquest es un comentari per l,Enric....¿ Que collons fas aquest bloc? Estas Boix????... estic flipant.
ResponEliminaSoc, Frederic......Bona sort i aixo si que es una aventura ,a disfruta tope!!!!
Hola Frederic! no ens coneixem però ja faré arribar el missatge a l'Enric, però quin dels dos per què anàvem amb dos Enrics!!
ResponEliminasalut!
Hola soc la Fanja i soc de madagascar, es xulo el bloc es com si estic llegint un llibre d'aventure, moltes gracies!
ResponElimina