ALS PEUS DE L'ADAOUDA

Són quarts de dotze  de la nit, estem a l'acollidora casa de la Mónica a Cuneo (Itàlia). Ella i el Claud són una parella d'escaladors italians  que vam conèixer l'any passat, hem mantingut el contacte  i finalment  ens estant portat per algunes de les millors escoles dels Alps Marítims,, són  genials, i els estem molt agraïts de la seva hospitalitat i la il·lusió que tenen en ensenyar-nos les seves roques, que per cert n' hi ha de ben fanàtiques.   Portem més d'un mes voltant amb la furgo entre França i Itàlia, però això ja ho aniré penjant més endavant. Ara per ara, acabaré amb el nostre viatge a Argèlia,  tot i que ja queda lluny....

Marxant dels Tyzoyag i ja més a prop de Tamanraset ens vam anar a instal·lar als peus de l' Adaouda, una altre gran torre de roca  volcànica  que forma  part de la mateixa zona de l' Assekrem. Hi vam arribar al migdia i cap amunt! (això sí, després d'una contundent amanida).

bon profit!

L'Edu vé amb nosaltres, el  Pep també hauria vingut, però la roca del desert li va deixar les mans destrossades amb  petites i moletes  ferides i esgarrapades,  fins i tot li costava posar el sac a dins la funda!
Fem la via el Gran Diedre, com el seu nom indica un bon diedre que ressegueix la paret  fins dalt.  El 2º i el 3º llargs són la part més maca, el diedre permet una escalada elegant i agradable però el llarg de sortida al cim  és un mar de roca bastant delicada, bé a un del de la cordada de davant (els únics escaladors que vam trobar en tot el viatge) l'hi va  caure un roc .
Via bona, 150m que es fan ràpid i excepte últim llarg en general la roca és molt bona i es protegeix molt bé.  Portàvem un joc de camalots i un d'aliens.

ADAOUDA

"El gran diedre"

a dalt l'Adaouda

les vistes

rapel en el pont de roca...curiòs...

Fem nit a la base de l'Aadouda i gaudim d'aquest especacle de colors:

L'endemà ens vam llevar amb la sense presses, era  el nostre penúltim dia a Algèria i l'últim que tenim per escalar.

mmm..costa sortir del sac...

Anem amb calma,  que fem...escalem... a on..... després d'una bona estona de fullejar la guia, finalment decidim anar a l'Hihagen. Vam escollir pujar per la via “Directa” de la cara sud. I bé, no va ser una gran ascensió, la roca deixa bastant a desitjar però bé, el fet d'estar en aquells paratges ja n'hi ha prou. Comencem per una placa amb roca precària seguint per un diedre bastant curiós i no pas fàcil, i ja la sortida al cim una mica campi-qui-pugui entre blocs i trepades delicades.
La baixada, per la cara oposada en uns quant ràpels (o desgrimpades). Vam estar més estona del que ens pensàvem, ja que  vam perdre temps per trobar el peu de via i la escalada (pel tipus de roca i l'autoprotecció) no permet anar molt ràpid. Material vam dur un joc de cams i tascons.

HIHAGEN

la veritat és que es fa estrany anar a escalar i coincidir amb aquest bestiar:

la via:

el cim:

Aquesta va ser la última ascensió a Algèria.