ALADAGLAR 1º PART. INFORMACIÓ PRÀCTICA

De fet no sé gaire com començar aquesta entrada.… Ens va agradar conèixer aquest lloc remot, autèntic, inalterat i espectacular, que semblava que haguessim anat al segle passat.  Però seré sincera: pel que fa a l’escalada no ens va semblar res de l’altre món. Vam gaudir molt  de les parets, de les muntanyes i dels paisatges que són fantàstics però no ens va semblar dels  millor lloc on hem escalat o vist, no ens és un indret de  visita obligada i no és d’aquells viatges que pensem en repetir. El que vam fer, veure i escalar ens va agradar però ja està. No sóc de fer comparacions però abans aniria a Wadi Rum, Taghia…  

       Tot i això, comparteixo el què  i com ho vam fer, perquè no es troba gaire informació  i com ja he dit , tot i que no ens va entusiasmar gaire  és un lloc atractiu i diferent  que no està de més conèxier si apareix la oportunitat.

     Situada al  centre i al Sud de Turquia,  Aladglar  és una cadena de muntayes que es troba en  la part oriental del  grup  Mont Taurus.  

Una serralada molt gran, amb un bon repertori de cims de més de 3000 metres , valls,  i  parets amb vies llargues i esportives. Un territori rocós, àrid i esquerp, però que no et deixa indiferent. 

Vistes aères del Aladaglar

Paperassa, documentació i moneda:

Per entrar a Turquia fa falta  passaport i el visat.

Ara el visat es pot tramitar per internet, nosaltres no ho savíem . Però al facturar la noia ens va donar l’ adreça: chttps://www.evisa.gov.tr/es/ . I allà mateix mentre esperàvem el vol,   amb el mòbil  vam tramitar els dos visats, que ens van arribar en pdf. I així doncs ,a l’hora d’entrar a Istanbul no vam haver d’anar a la finestreta a tramitar-los que és molt lent i ferregós. Si mal no recordo  ens va costar uns 20 €  cada un i té una durada de 6 mesos.

Pel que fa a la  moneda vam canviar al poble al banc  de Camari, poble a  pocs quilòmetres del càmping on estàvem instalats. A Camardi  trobarem tots els serveis necessaris tipics de petita població.    Petits comerços on vènen de tot, bars, forns de pastetes turques dolces,  fruiteries molt colorides, banc…
      Una altra qüestió que val la pena saber és que com a Parc Nacional, ens cobraran entrada.
     De fet , la gestió és bastant anàrquica. Un bon dia en un pàrquing se'ns presenten dos paios (amb poca pinta de guardes) dient que havíem de pagar per escalar. No els creiem, vam acabar trucant al Recep, va negociar el preu. Però no duiem diners. Al cap d'uns dies el guarda (amb un bon cigarret a la boca) ens va venir a buscar a peu de via per pagar-li el que havia acordat, i ho vam fer.  Hi ha un preu per dia i cotxe, però tot plegat és molt poc oficial.  

Pel que fa a mapes i guies:

Prèviamant ens vam descarregar en el Maps.me els mapa de Turquia , i també els de Google maps per utilitzar-los off-line. A banda d’això:

Mapa de Turquia

Mapa de la zona que vam comprar en el càmping

     Guia d'escalada i activitats de muntanya que vam comprar fa temps, també es pot trobar allà mateix al càmping:

  

Com arribar-hi:

Les dues ciutats més properes amb aeroport són Adana i Kayseri. Nosaltres vam volar a Adana (per cert una ciutat interessant per visitar ). El vol va ser: Barcelona- Istanbul- Adana.

En el mateix aeroport vam recollir el cotxe que previament haviem llogat per internet. 
     Nom de la companyia: Pandora  Tot molt bàsic, una companyia casolana que tenia el cotxe allà mateix aparcat . Tot  correcte però justet el cotxe era vell amb poca força i gastava bastant i   el dia que havíem de  tornar cap a casa agafàvem l’avió  a les 6 del matí amb la qual cosa havíemd deixar el cotxe a les 4 però el noi que havia de  recollir-lo és va adormir va arribar  3 quarts d’hora tard. Sort d’unes assafates que em van trucar al mòbil del noi , si no no sé que hauria fet amb el cotxe…Deixar-lo allà amb les claus.

El nostre company de fatigues. Que per cert el vam fer pujar per tot arreu.

Per arribar a Aladaglar des d'Adana,  hi ha dues opcions. Una per autopista (que són 2 h) o i l’altra per carreterest locals (2h 40). Al anar-hi ho vam fer per les carreteres secundàries, evidentment són més dolentes i és més lent però sempre ens agrada conèixer  racons i pobles perduts de la mà de Déu. Carreteretes de muntanya amb algun port , recargolades que creuen poblets destartalats i caòtics. Un estil que recorda una mica Àfrica. 

Cap a les 6 de la tarda arribem  a l’Adalglar.


        Parada en un petit super durant el trajecte d'Adana a Camardi


    I de camí i per casualitat vam anar a parar en aquest camp de cotó tan  "bucòlic"

Arribant

Allotjament i menjar:

Vam quedar-nos al “Adaglar camping”  gestionat per una parella molt amable la Zeynet i el Recep. Escaladors i equipadors de gran part de les vies esportives de la zona i alguna via llarga. Vam estar molt bé . Un càmping molt acollidor net i tranquil. Estàvem  en un bungalow, i hi havia un espai de cuina comuna molt ben cuidada i amb tots els utensilis necessaris. Vam estar molt tranquils, bé, pràcticament  sols. No va  aparèixer gairebe ningú …Cap  escalador, només algun turista o caminador.

El càmping

Esmorzar al càmping amb molt bones vistes

Això era la cuina, molt cuca ella. 

Pel que fa als àpats , compràvem als petits supers i  cuinàvem al càmping. Quant a aigua potable la Zeynet ens va ensenyar una font molt a prop del càmping on sorgia aigua de les muntanyes. Vem estar bebent allà tots els dies i era ben bona.

En alguna ocasió vam sopar a Camardi en un local que ens va recomanar el Recep i els pides  eren ben bones  i molt barats. 

Fruiteria de Camardi

La cuina tota per nosaltres sols

Sopant en el restaurant recomant , amb el que havíem de demanar.. El clàssic PIDE

       Quan hi vam anar:

       Aquest viatge el vam fer del 27 de setembre al 10 d’octubre amb 13 dies i ens va ser suficient , per fer escalada esportiva , via llarga, algun cim i una mica de turisme.

Pel que fa a  temperatura i meteo, van ser perfectes. Temperatures agradables durant el dia i fresques a la nit. Per fer via llarga s’hi estava bé al sol, ja que  la majoria de parets estan bastant altes i per fer esportiva buscàvem l’ombra.  Cap als últimes dies el termòmetre va baixar considerablement i fins i tot anàvem al sol a fer esportiva , a més a més el dia s’escurçava bastant.   Així doncs  penso que finals de primavera i  estiu i tardor és bona epoca i  apurant molt s’hi pot anar fins a mitjan o finals d’octubre però més enllà ja farà massa fred i el dia és curt. 
      I a més a més vam coincidr amb la temporada de la collita de la poma, el paistage estava preciós ja que els milers pomers estaven replets de pomes vermelles, i tot plegat formava una pintoresca postal de camps amb colors rojos i verds.

Les muntanyes i les parets:

Sobre escalada, més endavant,  ja faré una entrada més  detallada. Estem en un massís que ofereix parets amb vies llargues en un calcari ben bó, i en les parts més baixes ens trobarem barrancs amb conglomerat on es concentren els sectosrs d’esportiva. L’esportiva hi ha poc repertori però ens va sorprendre positivament , ens va agradar vam fer vies ben bones i fanàtiques.  I la via llarga doncs… Tot i que les parets són bastant espectaculars, ens pensàvem que les vies serien més bones. No vam baixar de cap via pensant “uf!! Vaia viote!” Però bé , és una opinió personal tan meva com del Quim. Sobre gustos no hi ha res escrit.

També és un bon lloc per fer caminades i alguns cims,  vam fer el Demirkazik.  Que com ja he dit més endavant ho compartiré  amb més detall.

I fins aquí quatre coses bàsiques per anar cap a l'Aladaglar. A les properes escalades, 
caminates i turisme per la regió