QUE FER PER SAN VITO SI NO ESCALEM

   Només el fet de poder estar a la espectacular costa que rodeja els sectors o fer un tranquil·la passejada pel poble de San Vito ja és un regal pel dies de descans, però hi ha uns quants indrets proper a les zones d'escalada que creiem que es mereixen una visita 

  TRÀPANI és una ciutat portuària amb un pintoresc centre històric on es barregen d'edificis històrics, bars i botigues. Suposo que deu ser una ciutat interessant per visitar, però vam arribar un migdia que plovia amb intensitat, no hi havia ni una ànima pels carrers i amb prou feines vam trobar un lloc per dinar.Anàvem de bar en bar (els pocs que vam trobar oberts) preguntant per pizza i sempre ens deien que no . Finalment un senyor ens va dir en veu baixa, com si fos un secret que s'acostumava a menjar pizza al vespre I NO PER DINAR!!...ahh!!!

Anant cap a Trapani: imatge típica i normal en carreteres sicilianes

un migida plujòs....

desprès de mil voltes i havent-nos desdit de menjar pizza, vam optar per dinar en aquest curiós seient

Al sud de Tràpani hi ha un indret que es mereix una visita les Salines Un lloc molt curiós, amb molta història i ,el paisatge és espectacular.

Vam visitar el petit museu i el vam trobar molt interessant. Vam coincidir amb un noi que ens va fer una explicació en una italià molt comprensible del funcionament de les Salines des dels seus inicis. Com es feien les basses de diferents mides perquè s'evaporés l'aigua, com funcionaven els molins, com recollien sal, etc.  Val pena una parada en aquest lloc. Malgrat el fort vent que bufava vam “flipar” bastant amb aquest paisatge tan salat.

la furgo ben  arraserada del  fort vent

les piles de sal:

en aquest turó tan tapat per la boira  s'hi troba el Poble d'Erice

visita al museu, ens va molar!

A prop del poble Castellamare del Golfo, una població pesquera que es també val la pena passar-hi unes hores passejant , hi ha La “Reserva Natural do Zingaro". La primera reserva creada a Sicília el 1980, el motiu va ser una proposta per construir una carretera de Scopello a San Vito lo Capo. Arran d' això milers de persones marxar pacíficament per la franja rocosa que ara forma el parc i a on es volia fer la carretera. El projecte de la carretera va ser aturat i i es va declarar la zona reserva natural. La història és molt maca, però el lloc ens va decebre una mica, sí que és un entorn interessant però les cales no són res de l'altre món, va estar bé fer una passejada arran de mar però res més.

Amb qui sí ens ho vam passar bé va ser amb el senyor que venia les entrades (valen 3€ ). Com que no tenia molta afluència ,es dedicava a fer figuretes i estris amb vímet. Aquest material prové d'una de les plantes mes abundants en aquesta zona és la “palmera nana”, i és molt treballat en aquestes terres. Doncs bé, al marxar el Quim li va preguntar com ho feia i l'home ens va fer una molt bona explicació. Ens va ensenyar com arrancava la fulla tot explicant-nos que la cullen al juliol i la deixen assecar uns vint dies i a partir d'aquí ja es pot treballar. Ens va fer una petita demostració de com ho trenava i en feia corda, molt guai!! Un home molt trempat li va fer gràcia la nostra curiositat, i a nosaltres ens va fer molta gràcia la seva explicació.

entrada del parc, figures que recorden la Marxa

                                                                     la costa:

palmera nana planta endèmica i ben aprofitada

vistes del poble de Castellamare des de la carretera que va de Palermo a San Vito

"passejata" per Castellamare....quina tranquil·litat!

la verdura ...mmm...quin fart de menjar coses fresques que ens vam fer !!!

.

I per acabar una altra població que cal conèixer és Erice, un poble medieval que corona la zona  des del turó que té el mateix nom. Un lloc car de veure perquè la majoria dels dies estava tapat per una espessa boira, però que en dies clar  gaudirem d' unes  les panoràmiques i impressionants vistes dels voltants.

així era com el veiem la majoria dels dies!

va sortir el sol i cap allà:

un altra atractiu del poble és la seva gran oferta de dolços, no cal dir com es va posar el Quim!!

vistes de les Salines

segona visita amb Marcel, Anna i Genís

gelat amb brioche, títpic sicilià però com embafa! p

aquell dia si que hi va haver-hi boira i molta rasca!!!

Roca aigua i pizza

Un dels clàssics de San Vito  és el mur de Never Sleeping Wall, una bona joia. Una paret curiosa perquè es troba situat a sota una cantera de marbre (per cert aquesta zona té una gran repertori de canteres), però el lloc és preciós, les vistes al mar i la seva ubicació al final d'una pista de terra el fan atractiu.

Sobre l'escalada doncs, es ben bò, Calcari que forma xorreres i plaques de marbre, ens ofereix una escalada lleugerament desplomada, vies entre 20 i 30 m i continuïtat en xorreres i algunes regletes. Si no ha plogut és bo però si plou és un dels sectors que més triga en eixugar-se. Ombra de matí cap a les 13:00 apareix el sol. Per cert quan acabàvem d'escalar paradeta al forn de Custonacci pa i un vi fet per ells boníssim!

després de la pluja escanejant Never Sleeping wall buscant alguan cosa seca...

el Marcel posant a prova la seva tècnica entre "xorreres"

final del dia, quan apareixia el sol era moment d'anar a fer un relaxant tomb per la platja




els exploradors

Un altre sector a en la mateixa zona és Parco Cerriolo, petit però amb qualitat. A més a més és ventat i s'eixuga ràpid en cas de pluges. Una bona varietat de vies, a la dreta plaques verticals amb  regleta i a l'esquerra uns marcats desploms amb les seves pertinents xorreres. Ombra matí però com que es bastant airejat vam poder escalar al sol bastant bé.Un sector petit però molt recomanable nosaltres i vam estar més d'un parell de dies.

 

panoràmica de Parco Cerriolo, aprox. 0 minuts

festival de "xorreres":

les vies més plaqueres  de la part dreta

I per acabar la jornada vam trobar una genial combinació  entre  les aigües termals de Segesta ,( quin plaer i quin globus!!!) i la pizzeria de Custonacci que ben simpàtics eren!

MONREALE i INTENT DE VISITA A PALERM

Han passat ja uns quants dies des de  l' últim post, i dies que per nosaltres han estat genials. Grans moments, grans paisatges,  bones escalades. La majoria de records que tenim  d'aquest viatge són d' aquells que ens arrenquen un somriure quan ens venen al cap, tot ha anat sobre rodes. Ara ja només em queda anar-ho compartint  a través del blog. Aquí va un mica de turisme dels nostres primers dies per Sicília

Després d'una escalada matinal a Bauso Rosso acabem el dia visitant Monreale. Un petit poble a 8 km al sud de Palerm, ubicat a dalt de la Conca d'Oro.

Amb la seva acostumada habilitat per posar-se per tot arreu amb la furgo el Quim es planta al vell mig de la plaça del poble i aparca, fent-se el sord a uns carabineri que ens xiulaven, i que finalment mirant-nos la matrícula i veient que érem “guiris” van fer mitja volta i no ens van dir res.

El que ha donat renom a aquest poble és el seu majestuós Duomo. Construït el s. XII juntament amb el monestir i, posteriorment al seu voltant s'hi va crear el poble medieval.

Aquest edifici alberga una decoració espectacular sobretot amb mosaics medievals i frescos. Com a bons turistes vam pujar els 180 graons que portent a la teulada, però no ens va semblar tan impressionant com ens esperàvem. Al claustre ja no ha vam poder entrar perquè ja tancàvem però crec que hauria estat bé .

Tot i que no controlem gaire del tema històric ,ens va semblar una visita interessant contemplar aquesta joia artística i arquitectònica

el Duomo

Silícia té mols racons deixats o bruts ,  però no  pas les esglèsies. Edificis històrics impressionants i molt ben conservats. Un reflex de la cultura i manera de viure d'un poble.  

un humil vestidor

el" TOTPODEROS"... molt majestuòs

vistes que vam gaudir al  pujar a la torre :

el claustre

i a la sortida l'acostumada botigueta de souvenirs:

els carrers del poble de Monreale:

Vam acabar el dia caminat pels empinats carrers del poble,voltant vam adonar-nos que era un poble de gent humil  i senzilla. Comprant un mapa de la illa en una llibreria, ja vam començar a detectar l'amabilitat dels sicilians, al preguntar a la llibretera si sabia el temps que faria l'endemà, ràpidament va treure el diari i revistes i a més a més les senyores de la cua també ens van passar el seu “parte “ personal. M'encanten aquestes situacions tan humanes, quotidianes ,senzilles.. i divertides

La nostra visita a Palermo va quedar en un intent.

Vam arribar un migdia i vam aparcar la furgo a la Av. Independència i, des d 'allà baixar cap al Centre. És una ciutat que desperta sentiments diferents, perquè es veu bruta, deixada, caòtica però té cert encant que ens despertava la curiositat i desitjar voltar  pels seus carrers i contemplar els seus històrics edificis. Però,el cel s'anava tapant , el vent bufava cada vegada més fort fins que al final va caure una tempesta d'aquelles no es pot caminar ni amb paraigües. L'únic que vam poder fer va ser anar a la única botiga de muntanya que hi ha a Palermo. Genchi al Via Cavour nº 28 a on vam comprar la guia d'escalada.

Tocant el tema de ressenyes: hi ha dos llibres “ Di roca di Soli, arrampicata in Sicilia “ Edicions Versante Sud i que és la que ressenya tota la illa sectors esportius i via llarga. L'altra les zones de San Vito i Trapani  i la venen en una llibreria del poble de San Vito.

Algunes imatges de Palerm, passades per aigua, no vam tenir l'oportunitat de visitar els llocs més emblemàtics de a ciutat però bé, haig de confessar que les grans ciutats no és el que més ens crida l'atenció. Cotxes (i aquí al lloro perquè van a "muerte" ), gent, aglomeracions, a on aparcar...ens motiven llocs més tranquils, la veritat.

Bé, doncs vam acabar la nostra remullada visita a Palerm posant-nos les botes amb un deliciosos

dolços sicilians un “canolo” i un “esfince”. El canolo és un cargol de pasta de full farcit amb ricota, trossos de xocolata i taronja I el “esfince” és el mateix farcit però amb una pasta com de bunyol.......boníssims i més que energètics!!

 autèntic no?!  s'hi va posar d'allò més bé per fer la foto...ah! i per variar ens va parlar del Barça... 

sobredosi de glucosa

Primer contacte amb roca siciliana : Bausso Rosso

Uf, uf , uf!!

 Portem un mes ja voltant per Sicilia. De moment tot va sobre rodes ara ja hem arribat a  Siracusa, però com sempre aniré fent els posts per ordre cronològic i per tant ara toca ( i mira que ja em queda lluuuuny!!!) el primer  sector a on vam escalar: BAUSSO ROSSO

una bona muralla de calcari forrada de "xorreres"...mmmm!!!!

Aquest és un sector situat al poble de Mondello ,a pocs quilòmetres de Palermo, tot i que és una paret que forma part del Monte Gallo no és un racó molt salvatge que diguem ja que corona un urbanització de cases, això si, des de peu de via que queda molt enlairat gaudirem d' unes bones vistes.

vistes del costa Nord amb uns núvols que frenaran la calor del sol i ens deixaran escalar sense rostir-nos

imatge que teníem just davant del sector, una mena d'urbanització a mig fer...una mica tètric...

És una bona muralla de calcari vermellós, que ens regalarà una bona dosi de desplom, xorreres i forats.Ah! i també hem deduït que d'aquesta mena de regalims que semblen colifors en diuen "concrezione"  Al primer cop d'ull es veu una roca brillant i sembla que hagi de tenir un tacte dolent i relliscós. Doncs no, per ser tan a prop del mar i per haver plogut tant el tacte és prou bo. Alguna via si que la vam trobar humida o alguna xorrera molla però res rellevant.

 

arribem a peu de via això te molt bona pinta!!

 En el que sí vam para atenció va ser en l'equipament. En general està prou bé, evidentment per la proximitat al mar, hi ha molts “seguros” rovellats, però hi ha moltes vies reequipades amb químics (cosa que dóna molta tranquil·litat). El que ens va sorprendre és la precarietat d'algunes reunions, normalment trobàvem dos parabolts units per un tros de corda i mosquetons amb una bona capa de rovell. Bé de tant en tant alguna anella.

aquest "bonyigo" de molsa és la primera assegurança d'una via  deliciós i la segona no estava gaire millor

Hi varem escalar tres dies. El primer va ser una mica estressant, resulta que estàvem escalant i just d'on teníem aparcada la furgo sentim una alarma que s'assembla a la nostra, uf! Baixem, no baixem, ens han petat la furgo', no crec.... però no estàvem tranquils , tornem a la furgo i per sort res de res...aix!!! Tornem a munt, a última hora ja no apreta tan el sol i s'hi està més bé.

Temperatura, aquest és un tema que preocupava al Quim en aquest viatge perquè si una cosa no suporta és la calor. A Bausso Rosso hi va entrant el sol entre les 11 i les 12 del matí. Però vam estar de sort, un dia ens va ploure i es podia escalar, i un altra feia un aire bastant fred que emmascarava l'escalfor del sol. Tot i així matinàvem escalàvem el màxim d'estona a l'ombra i al migdia baixàvem a fer el turista.

Festival de cane e concrezioni:

i alguns forats!!!

Per nosaltres és un sector molt recomanable amb vies de molta qualitat entre 6a i 8a. Totes les vies que varem fer o provar ens van agradar.