La manca de recursos i menjar es fa palesa i el nostre esmorzar serà un cafè soluble amb llet en pols i pa sol, i una mena de magdalenes que ens vam comprar ahir en el poble. Tot plegat fa una mena de ciment que costa d’empassar.
Etapa molt ràpida, predomina la baixada. Ens anem apropant al mar, però anem passant per un paisatge sec, vermellós amb una accentuada falta d’aigua, la gent recorre una bona pila de km per anar a trobar els pous per l’aigua. També podrem veure un senyor amb un carretó i un gran dipòsit que reparteix l’aigua per les cabanes.
Avui és dia de mercat i hi ha molt movimetn de gent pe la carretera, es mouoen amb una mena de carretons per posar i transportar el que calgui.
pedalant sota l'atenta mirada dels baobabs
uns nanos amb el carretó que deu servir per tot: pel mercat, per anar a buscar aigua...
dia de mercat
piles de pedra, la gent treballa picant-la una feina bastant dura
Arribem a la costa , la ciutat de Toliara , tot canvia, el paisatge, més gent, més bullit, més paradetes, cotxes, pousse-pousse.
Abans d’endinsar-nos a la ciutat, fem una parada a l’aeroport. La nostra intenció és retornar a Antananarivo amb avió, si ho féssim en transport públic hauríem d’invertir més de dos dies i sumar-hi el risc que implica la conducció per les carreteres d’aquest país.
L’aeroport està desert no hi ha ningú que ens pugui donar informació sobre vols i horaris, finalment apareix una noia i ens diu que hem d’anar a l’agència de Airmadagascar a Toliara.
parada a l'aeroport , no treien els ulls de les bicis
L’entrada a la ciutat la fem acompanyats per un petit grup de ciclistes, s’ajunten i ens expliquen que fan bici, que hi ha el tour de Madagascar i ens posen al dia de les carreres que se celebren en el país. Ens anaven mirant les nostres bicis tot dient “fantàstiques, són fantàstiques” i els que ells anàven amb uns ferros que déu ni dó.
Entrada amb acompanyament de la comitiva de ciclistes locals:
Després parar en diversos establiments per dormir , ens vam quedar a Chez Lala un lloc econòmic, tranquil i amb transit de turistes però sense luxes. El que no ens va molar va ser veure uns lèmurs en una gàbia de pocs metres quadrats, amb l’energia que tenen aquestes bèsties això és una tortura per ells. I tampoc ens va satisfer l’atenció per part del personal, eren com...bastant passotes. Però les instal·lacions eren netes i senzilles.
Un cop dutxats i instalats, anem a dinar en un bareto del mateix carrer de l’hotel, un lloc que m’ agradaria recordar el nom (però no ...) per que vam menjar molt bé, menjar local (croquetes, mine sao, pasitssets ...) i barat.
Per acabar el dia fem una passejada per la platja, seria un lloc idílic per estirar les cames, relaxar-se i contemplar els zebus tibant carretons per treure la mercaderia de les barques, la gent que feineja o la canalla que juga, però no! La platja és un camp de mines, mines que són merdes, o sigui que està ple de cagarades, vam poder contemplar alguna dona que anava la platja, ajupir-se, tapar-se amb les faldilles i fer les seves necessitats. Així de natural.
traient una barca del magatzem
l'ambient "portuari":
platja preciosa sinó fos que s'havia de caminar amb la mirada clavada al terra :
els nanos s'esveraven i venien corrent cap a nosaltres, erem la novetat
Per sopar vam anar a un restaurant recomanat a la Lonely, “Etoyle de mar” no ens va fer el pes, el vam trobar exageradament luxós, enfocat al turistes i es menja bé però poca quantitat. Però en països així , tan diferents al nostre, cada vegada més, crec que és millor anar a restaurants locals i gaudir de la gastronomia autòctona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada