ANDASIBE

Arribant a l'aeroport Tana des de Toliara, vam anar en bici fins Chez Jeanne el mateix lloc que el 1º dia a Madagascar.

La mateixa mestressa ens troba un cotxe minivolum per traslladar-nos a Andasibe. Aquest petit poble és troba a uns 300 km a l’est de Tana i és el punt de partida per visitar el Parc Nacional d'Andasibe- Mantadia. Vam decidir fer-ho motoritzats perquè ens van dir que era una carretera molt transitada per camions que es dirigeixen cap a Toamasina la segona ciutat més gran del país i amb port. Va ser una decisió encertada, no pas pel tràfic de camions que tampoc n’hi havia tant, sinó perquè el dia del trajecte ens va caure una torrencial pluja tota la jornada..

Puntualment a ls 9 del matí ja estem carregant les bicis i emprenem la marxa. Vam estar més de 45’ per sortir de Tana, però no ens va importar, vam estar mirant per la finestra embadalits amb el moviment de la ciutat. Hi ha de tot, gent, carretons, cotxes, taxis, paradetes de carn que molt higièniques no eren, tot el que es pugui imaginar.

El traçat de la carretera és totalment diferent a la que ens va portar a Toliara, aquesta vegada anem fetn una corba darrera l’altra i anem passant alguns ports. El paisatge va canviant radicalment, la terra vermella i argilosa es combina amb el verd intens d’una variada vegetació, pins, eucaliptus, plataners i infinites extensions d’arrossars.

Es pot entreveure un mica més de qualitat de vida, i tot per l’aigua, que fa que es pugui treballar la terra i amb això ja tenen molt de guanyat.

plou!

en vam veure més d'un així, no és d'estranyar amb el que corren i amb l'estat de les carreteres ...

No sé per què se’ns va fer llarg, vam estar 4h. A les 3 del migdia arribàvem al poble d’ Andasibe. Ens vam instal·lar a l’hotelet Orchidea una antiga casa de fusta molt ben conservada i molt senzilla, situada al mig del poble. Un establiment molt recomanable.

creuant el poble amb el cotxe

descarreguem!

el camp de futbol del poble i al fons l'edifici a on dormíem

Andasibe és un petit poble de cases de fusta fosca i humida, tenia com un aire del far- west però amb senzill, molt senzill. És un dels racons del viatge que més em va agradar, hi vam estar tres dies, i ens agradava voltar pel carrers enfangats, veure la gent com feinejava o els nanos com s’entretenien rudimentàries joguines com ara pedres o pinyols d’alguna fruita. Es respirava tranquil·litat i la gent era amable.

El poble està assentat a banda i banda riu i també el parteix una via de tren no gaire transitada. En els moments d’escriure aquestes ratlles, i pensant en aquest poble, m’adono que hi ha llocs que sense ser increïblement espectaculars o extraordinaris ens han deixat un molt bon gust de boca i Andasibe n’és un. Tal com deia l’Enric era com un espai aturat en el temps.

Imatges d'Andasibe, els carrers i la seva gent:

cistells que tothom feia servir, confeccionats amb aquelles tires de plàstic (no sé com es diu) amb les que s'embalen els paquets, curiosos, econòmics i molt estandars